L’amant virtual

Antoni Corominas i Díaz

A l’arribar a casa, abans de treure’s la jaqueta, afluixar-se el nus de la corbata i fer un petó a la Laura i el Manelet —coses que repetia cada dia per aquest mateix ordre i amb el mateix desinterès— ja havia engegat el Pentium. No era rutina, era una necessitat: el soroll com d’enlairament de nau espacial que feia la «càrrega dels components del sistema» (o aquest era el missatge que li donava la màquina mentre es preparava per rebre’l) anunciava la imminència de l’entrada en un territori íntim i al mateix temps infinit, inabastable. Des que, per reis de l’any anterior, s’havia canviat l’equip informàtic i la Laura li havia regalat el mòdem i la connexió a Internet, quan era a casa no feia altra cosa que navegar per la xarxa (a la recerca de material que en un altre moment no li hagués desvetllat el més mínim interès), complementar informacions més o menys rellevants per la seva feina d’antropòleg (congressos, investigació en revistes especialitzades) i comunicar-se per correu electrònic amb els col·legues o atendre les preguntes dels alumnes de la facultat (també per e-mail, és clar).

Amb la Laura compartien llit, i amb prou feines, i poca cosa més. La relació s’havia anat refredant, si és que hi havia alguna relació més enllà de l’artifici de mal repartir-se unes responsabilitats que cada vegada afrontaven d’una manera menys generosa i més paranoica: tot allò que l’un hagués cedit per l’altre o hagués anticipat abans que li demanés, endevinant els desitjos abans que deixessin de ser mirades o gests, ara es convertia en una defensa rencorosa de l’espai propi, que quedava violentament dibuixat en funció de la intensitat dels retrets mutus. Però des que ell s’hi havia connectat, les topades havien donat pas a l’allunyament. La Laura no tenia ni amant ni rival, i la seva desesperació creixia i estava plenament justificada: ell s’havia deixat atrapar de tal manera per la xarxa, que els espais domèstics dedicats a res que no fos tancar-se al despatx davant de l’ordinador eren gairebé inexistents. Per acabar-ho d’adobar, aquell era el seu regne exclusiu i excloent, ja que ni la Laura ni el Manelet tenien els més mínims coneixements ni interès per la informàtica. Des dels seus ulls tristos i cansats, la Laura intentava caçar-li una mirada, provava inúltiment de fer-lo «baixar», però l’únic que baixava cada mes era el pressupost familiar a l’esquena de la creixent despesa telefònica. A la nit, després de sopar, amb l’excusa que havia d’actualitzar el material de la següent classe o de respondre les qüestions de tutoria del campus virtual, se’n tornava cap a l’ordinador, sense adonar-se del pas del temps, fins que allà a les dues de la matinada el vencia la son. A les sis, una hora abans de dutxar-se i anar cap a la feina, tornava a alçar-se silenciosament i es plantava davant de la pantalla, ignorant els colors de l’albada, penjat de la gran xarxa que li manllevava els somnis.

Però des de feia dos mesos, la bústia electrònica s’havia convertit en la protagonista de les seves hores sobre el teclat. Quan va començar a rebre els e-mails amb el pseudònim de la Sossie, va pensar-se que es tractava d’un error, fins i tot va parlar amb el seu servidor d’Internet, per si hi havia un altre abonat amb la mateixa adreça de correu electrònic que la seva. Però el que va iniciar-se com unes notes simpàtiques i anònimes on s’apuntaven certes afinitats va acabar convertint-se en una relació ininterrompuda, profunda i intensa, molt més enllà dels gustos compartits en música i pintura, dels detalls que s’explicaven dels llocs que cadascú havia visitat, dels projectes i dels desitjos que (fins llavors, secretament) l’un i l’altra cobejaven. Aquella forma de comunicació íntima que en certa mesura respectava l’anonimat resultava idònia per ventilar tot el que s’havia desat en forma d’aspiració frustrada o de sentiment inconfessable. Xequejar el mail (mirar la bústia en català pre-Internet) a l’arribar a casa havia esdevingut la principal font de motivació diària. Sempre hi havia alguna nota agradable d’ella, en la qual no hi faltaven referències al molt que necessitava que li tornés a escriure, al seu estil càlid i a l’estimació que començava a sentir. Aquest sentiment, no cal dir-ho, era correspost, per bé que ell volia ser conscient que la imatge que d’ella s’anava construint ho era tant sols a partir d’aquella particular forma de reciprocitat electronicoepistolar.

De fet, en certa manera aquella relació l’havia espavilat. L’alegria que sentia s’escampava fora de les quatre parets del despatx. Tornava a somriure, fins i tot trobava algun forat per jugar amb en Manelet (abans de sopar, sense tancar la connexió, és clar) i algun cap de setmana havien marxat tots tres, com sempre feien abans. Es va fixar en que la Laura s’havia tallat el cabell i va intentar un comentari amable en forma de pregunta absurda. Ella va respondre amb una altra pregunta òbvia («Que t’agrada?»), sense pretendre una resposta afirmativa sincera (que no va obtenir) o que a més s’adonés que se l’havia enrossit, però amb allò potser ja n’hi havia prou.

Va decidir que reduiria el temps que romania assegut davant de l’ordinador, va començar a dormir més hores i gairebé només l’engegava per llegir les cartes de la seva amant virtual (al vespre) i respondre-les (al matí, moment que aprofitava per explicar-li els problemes que preveia hauria de resoldre en el decurs del dia).

Al principi no va voler insistir molt, però cada vegada li resultava més urgent conèixer com era realment la seva fidel Sossie. S’imaginava la mirada d’ella trobant-se amb la seva, tenia ganes de dir-li tot el que les paraules no diuen i de notar la seva proximitat, tenia curiositat per descobrir si els seus gestos s’assemblarien als que s’imaginava quan llegia els seus missatges. Ella no s’hi havia negat, però més aviat semblava esquivar la trobada. «També jo tinc por», pensava ell, temerós que la realitat desfés per sempre aquella mena d’il·lusió d’uns personatges que no coneixien altra mena de relació. Però lluny de deixar-se endur per aquest dubte, quelcom li deia que si es veien tot allò encara seria millor. En qualsevol cas, no podia reprimir aquell desig, fins que va assolir un compromís per trobar-se amb ella. Seria al vespre, al plegar de la feina a la universitat. Era el juny i no calia donar explicacions a casa, solia quedar-se a corregir exàmens i la Laura sabia que en aquella època no tenia horari previsible. Quan va sortir de la facultat, un impuls de deixar estar la cita va estar a punt de desdir-lo. De cop i volta va imaginar-se el gran buit que sentiria si, per culpa d’una primera trobada desagradable, se n’anés tot en orris. «Aquest vespre mateix li enviaré una nota de disculpa, li diré que s’ha convocat reunió urgent de departament, que ja quedarem un altre dia…». Va quedar-se una bona estona assegut a l’herba del campus, contemplant les parelles d’estudiants que s’abraçaven, mentre al sol encara li quedava un bon recorregut per davallar fins a la posta i es respirava aquell ambient de començament d’estiu que convida a evadir-se i alliberar-se d’engendrar propòsits com a manaments. «D’això ja en sé prou durant la resta de l’any», va pensar. Volia omplir amb algun tros de vida aquella primera nostàlgia autocomplaent d’una relació que només existia en el món virtual. «Per què, si no?», es deia. Definitivament, les ganes de veure-la podien més que qualsevol dubte, de manera que va anar fins al primer banc de la zona del parc d’on surten les barques, tal com havien quedat, va treure un disket que portava a la cartera, i va esperar que algú amb un disket a la mà se li acostés (aquest seria el senyal pel que es reconeixerien). Abans de poder començar a sentir-se ridícul, va tornar a intentar imaginar-se com seria ella, què li diria, com s’ho manegaria per tornar a quedar. Però quan ja passaven tres quarts d’hora no se li havien acostat més que un parell d’ànecs (cap d’ells amb un disket sota l’ala). Ella no arribava ni arribaria mai. Perquè en aquell moment tot just sortia de casa de l’amiga que li havia ensenyat a fer servir el correu electrònic, li havia confiat una de les dues bústies que ella tenia i, com cada tarda, li deixava una estona l’ordinador, amb la sospita que alguna cosa tèrbola duia entre mans però amb la complicitat i la discreció de la millor amiga. Però ella no arribaria a la cita, sobretot, perquè era la seva dona. La Laura va dubtar fins l’últim moment si comparèixer i descobrir-li que en realitat era ella qui redactava aquells missatges, qui s’havia inventat una relació idíl·lica on podia dir-li tot el que encara sentia i que ell només estava en disposició de rebre mitjançant aquella insòlita forma de comunicació. Li feia una ràbia inexplicable que ell s’hagués deixat seduir tan fàcilment per unes paraules amables que poc a poc l’havien captivat, després que ella mateixa s’hagués sentit tantes vegades frustrada i ignorada en els seus esforços per refer la relació i atraure el seu interès. Però, que absurd!, com podia engelosir-la la figura que ella mateixa havia creat? Al cap i a la fi, també era d’ella de qui ell s’havia tornat a enamorar. Finalment, quan gairebé s’havia decidit a presentar-se i revelar-ho tot, un sentiment de por i de solitud extrema va paralitzar-la. Si allò s’acabava, podia perdre’l per sempre. Però no podia passar-se tot la vida enganyant-lo i enganyant-se. No, calia posar fi a tot allò, al preu que fos. No es va atrevir a anar al parc, però va enviar-li un últim missatge, com sempre des de l’ordinador de l’amiga, on li explicava tot i li demanava que intentés entendre-ho. Només calia esperar que ell tornés a casa i, com sempre feia, obrís el correu electrònic.

Epíleg

Quan tornava a casa, més confós que decebut, encara era clar. Es resistia a pensar que la seva estimada virtual no s’hauria atrevit a donar la cara. «Que estrany… tants dies fascinat per ella», pensava, «i finalment tot sembla tan poc autèntic…». No podia evitar sentir-se traït. Es va recordar d’ell mateix escrivint missatges dia rere dia, gairebé d’amagat, esperant com un adolescent que les paraules de la seva irreal amant fossin més dolces que les del dia anterior, i es va sentir avergonyit i ridícul. «He de deixar d’escriure-li avui mateix». Va tornar a sentir aquell aire d’estiu i no va poder esquivar un mínim balanç. Notava com mai que l’essència del viure rau en com es fa el trajecte i no pas on s’arriba. De sobte va pensar en la Laura, potser ja començaria a preocupar-se perquè ell no tornava. Li van venir ganes de compartir aquell passeig i aquell aire càlid d’estiu amb ella. «Però qui sap quins plans deu tenir, no ens expliquem gran cosa i últimament a la tarda marxa i alguns dies ha tornat més tard que jo». Mentre s’acostava a casa, una determinació anava prenent força: no tornaria a obrir el correu electrònic i sols faria servir l’ordinador pel que resultés imprescindible de la feina.

Si més no, durant tot l’estiu.