Seqüències en blanc i negre

Josep M. Seró Domènech

Seqüència 1. Jo, i les meves circumstàncies

Avui és una ciutat vermella. La ciutat d’ahir, per més que intento recordar Tarragona des de meitat dels anys seixanta fins a començament dels setanta, només puc reviurela en blanc i negre. Jo tenia entre deu i quinze anys, i em vaig anar empatxant de seqüències que van fer el turment dels uns i l’èxtasi més absolut dels altres. Per cert, això del turment i l’èxtasi és una pel·lícula que precisament vaig veure en aquesta època, vès per on. En tot cas, és un bon títol per a una bona pel·lícula.

Vaig sortir del col·legi i de Tarragona per raons que, si tinc temps i espai, explicaré una mica més endavant. Encara no tenia setze anys, i després d’acabar el batxiller, vaig cursar estudis superiors a la Faculté des Sciences Exactes et Expérimentales de la Sorbonne. Sona bé oi? Doncs és ben cert. Malgrat tot, millor hagués sonat poder-me quedar a casa, ja que aquella ciutat en blanc i negre era la meva, i és la que, avui que he tornat, després de quasi trenta anys, fa que em posi davant aquest teclat per poder escriure les seqüències d’aquella meva última època de records que em vaig emportar. Alguna vegada he intentat parlar-ne amb els meus fills gavatxets, però malauradament, avui ja no em poden entendre.

Em dic Bonaventura encara que no llueixi massa, igual que el meu avi i igual que el meu pare. El meu pare era mestre i adorava la seva professió. Mai no he vist ningú gaudir tant fent la seva feina. Contínuament llegia i estudiava. Preparava les classes amb tanta cura que semblava com si les hi haguéssim de prendre. Pensava que es devia als seus alumnes, encara que ells mai no li van agraïr massa els seus esforços. La meva mare era tota abnegació, va romandre sempre al costat del meu pare, en la riquesa —que mai no van tenir— i en la pobresa —que sí van tenir—, en la salut i en la malaltia, en l’amor i en el dolor. Va complir els seus vots al peu de la lletra, i va morir al poc temps d’anar a viure a França. Potser per això el meu pare no va voler tornar mai més, si més no, és el que vaig pensar durant molt de temps.

Era jo en aquesta època un nen com la majoria. Ni massa alt ni massa fort. Ni era ros ni tenia els ulls blaus. Era bon estudiant quan en tenia ganes i, comme ci comme ça, quan em ballaven altres coses pel cap. No vaig tenir germans encara que m’hagués agradat i, potser avui, podria comentar les meves seqüències en blanc i negre sense necessitat d’haver-les d’escriure. En tot cas, ja hem començat. Aquí estan, i són ben certes. Són una mica bilingües, més aviat tristes que altra cosa, subtils i iròniques, fredes i passionals, eròtiques i cerebrals. Són com un conte dual, que s’acaba com totes les pel·lícules que pensem que s’han acabat i no és així. Us heu preguntat alguna vegada que és el que ve després del petó final?

Seqüència II. El meu barri

Deien que el meu barri el van construir per als mestres, però alguns el van trobar tan llunyà i tan solitari que no hi van voler anar. Era el meu barri una casota en l’horitzó de la ciutat, més enllà d’on s’acabaven les construccions que acompanyaven una novíssima plaça Imperial Tàrraco, que marcava el començament i l’acabament del nucli urbà. Tenia la Casa dels Mestres tres pisos d’alçada, cinc portes d’entrada, trenta-vuit habitatges i una població aproximada de cent cinquanta veïns. A la planta baixa hi havien uns porxos on jugàvem a pilota, construíem els nostres refugis, ens protegíem de les guerres a pedrades, i, quan en teníem ganes, hi pixàvem. Tenia també la Casa dels Mestres una trentena d’arbres entre pins, moreres i xops, tot plegat, tancat per un marge de pedra mig enderrocat que l’aïllava del poc que l’envoltava. Al davant, la carretera i descampats, al darrere més descampats i, a ambdós costats, la Casa Bloc, els pavellons dels militars, la presó provincial i més descampats.

Encara puc sentir el perfum de la Casa dels Mestres, l’olor de terra mullada després d’aquelles sorolloses tempestes d’estiu, la lluminositat d’aquells llamps que transformaven la nit en dia, i els bassals del dia següent, en els quals gairebé hi podíem nedar. El calor del foc i el soroll dels petards a les foguerades de Sant Joan. El xiulet del reclam de l’esmolet. El gust d’aquelles barretes negres que ens donava un frare força típic de grans barbes i bigotis blancs, i que responia al nom de Frai Pegadolça. Els crits d’aquell senyor vestit de blanc, que els estius a mitja tarda despertava la migdiada de les criatures anunciant «helados y mantecados». Els crits d’aquell altre que es dedicava a comprar «trenzas de pelo», i que feia que alguna mare dubtés entre donar un cop de mà a la seva economia, o bé conservar aquelles trenes tan boniques de la seva filla, que guardava amb tanta cura per quan ella fos gran.

Però el que de debò donava caràcter i personalitat a la Casa dels Mestres eren els seus residents. El Santiago tocava la bateria en un conjunt musical, i un dia el seu pare li va fotre balcó a baix perquè no estudiava. L’Alfredo, que quan tenia 15 anys ja feia dos metres d’alçada i li deien el Palmera. El Paquito de la tenda de comestibles, que tenia la mania compulsiva de cremar tot allò que arribava a les seves mans i volia ser bomber. La senyora Elisa, que es passava el dia a la finestra mirant què podia arreplegar. La Chuchi, que un dia em va dir que el meu pare era un «pobre obrero». La Marisol, que era la més maca del barri, i que un dia va apuntar amb guix al llarg d’una vorera els deu o quinze noms de «todos sus amores», i jo, no hi era. Els crits histèrics de la senyora Vicenta la nit que per la tele van fer la pel·lícula Los Pájaros de l’Alfred Hitchcock. El guardia urbano del número cinc, que quan arribava tots fugíem a amagar-nos sense saber ben bé per què. I sobretot, els meus amics. El Julián, que als tretze o catorze anys ja treballava en un bar dotze hores al dia. El seu germà Manolo, petitó, rabassut i malparlat a matar, però amb el cor més gran que mai he conegut. El José, que volia ser capellà per tradició, però en els estudis no rascava bola. El Víctor, potser el millor dels meus amics, el més intel·ligent, i el primer que va marxar de la Casa dels Mestres per anar a viure a un d’aquells barris que estaven construint als voltants de la que havia de ser la primera indústria petroquímica del país. I, per acabar, l’Emma, l’única noia amiga, que era una mica cavallot, i que des de molt petita, per diferenciar-se de la resta de les nenes, ens ensenyava el cul i la cotorreta a dalt del terrat.

Aquesta era una mica la jungla de la Casa dels Mestres. Curiosa oi? Doncs és ben certa. I encara us en podria explicar més; cosa que, si tinc temps i espai, faré una mica més endavant.

Seqüència III. Al col·legi

Quina sorollosa seqüència el meu col·legi. L’hermano Amusátegui era dels millors ensenyants de la Escuela de los Hermanos Cristianos de La Salle. Si més no, això és el que crèiem la majoria dels seus alumnes. Era alt i prim, cabell negre, ulleres negres, sotana negre, sabates i mitjons negres i babero blanc. Trencava una mica amb les línies pedagògiques generalment admeses pels seus col·legues. Sabia una mica de tot i un munt de no res, jugava a futbol amb nosaltres, era el director d’orquestra a les misses matutines dels dissabtes i, sobretot, tenia un humor molt especial, com gairebé tot ell: «negre». Les seves classes tant podien ser per petar-se de riure com per plorar a llàgrima viva quan se li escapava la veu o la mà, i també era capaç de deixar anar alguna paraula malsonant de conseqüències imprevisibles només acabada de dir: «¡Me vais a cabrear!».

Després d’una frase com aquesta podien venir quinze dies de docència en silenci. Això volia dir ni més ni menys, que donava les classes sense meritar paraula. Assegut a la seva taula, al damunt de la tarima, assenyalava amb un regle les notes que prèviament havia escrit a la pissarra, i els alumnes, en base a mirades, gestos, esbufagades i als moviments no massa harmònics del regle, s’encarregaven de fer la classe en mig de l’estupor general. Quan algú l’amoïnava pel motiu que fos —podia ser qualsevol cosa—, l’apuntava amb el regle i després assenyalava la porta, sígne inequívoc que anaves al carrer una temporada. Però totes aquestes punyetes no deixaven de ser anècdotes sense massa trascendència en una època en blanc i negre. El més curiós de l’hermano Amusátegui era que sabia guanyar-se l’afecte de la gent. Acababes apreciant de debò aquell neuròtic compulsiu. Encara recordo aquelles notes al peu dels fulls d’examen: «Muy bien, sigue así y conseguirás todo lo que quieras». «Casi perfecto, adelante». «Flojo, si tienes problemas, encomiéndate a San Buenaventura que era muy bueno». Quan alguna vegada em trobava dalt a la pissarra intentant fer un problema de matemàtiques i em veia nerviós, amb un cluc d’ull m’asserenava. Si tenia un problema amb un company, ell me l’arreglava. De vegades em feia anar a la seva taula i teníem converses molt personals i emotives. Era preciós quan volia.

Jo estimava l’hermano Amusátegui.

El primer any que el vaig tenir va ser el millor de la meva vida escolar.

L’any següent em va abandonar. Ja no hi havia notes als fulls d’examen, ni clucs d’ull, ni ajuts desinteressats, ni converses privades.

Em vaig perdre.

Aquell any va ser el pitjor de la meva vida escolar.

Hermano Amusátegui, si algun dia llegeix aquestes ratlles, només se m’acudeix una cosa: «¡Que lo jodan!».

Seqüència IV. El meu amic

Un dia d’estiu de l’any 1968, al migdia, a la plaça Imperial Tàrraco, la mort era blanca i després negre, i molt calorosa, i per damunt de tot silenciosa. Un nen de tretze anys amb bicicleta, un camió, un accident. Era amic meu, dels millors. Poc temps després li vaig fer un poema. El poema d’un altre nen de 13 anys que mai n’havia fet cap, i que va creure que era el més bonic que mai s’havia escrit. Aquell va ser el meu homenatge; me’l vaig llegir tantes vegades que, encara avui, tants anys després, encara el puc recordar.

Res no feia soroll aquell altre dia, en aquella cambra, al carrer, a l’església. Feia calor, molta. Ni els motors dels cotxes feien soroll. La gent bellugava els llavis però no emetia sons. La missa, el capellà. Tot plegat, el color blanc, el color negre, el calor, el silenci, sobretot el silenci, envaïa els meus sentits.

Seqüència V. L’amor?

I quan tu faltes, no té el mateix color. El teu cos, sublim, protegit per l’immensitat blava fins més enllà de l’horitzó. Enmig d’aquell edèn la teva nuesa acariciava el món. Les teves paraules dibuixaven aurèoles d’argent i empresonaven somnis de color de rosa, banquetes de mantequilla. Els teus cabells en constant moviment jugaven amb el vent, l’esquitx de les ones t’acaronava i aquell tímid raig de sol que t’il·luminava, parlava amb els estels, i tots junts repetien el teu nom…

Es deia Manoli i era de Vallecas. Passava les vacances a Tarragona fent de cangur d’un nen repelent, i li agradava molt la mantequilla. Era més aviat baixeta, rossa, cabell llarg i estirat gairebé fins la cintura, i sobretot, tenia unes cuixes subliminals. Cada tarda a partir de les sis baixàvem a la platja del Miracle, i allí, a la sorra, entre crit i crit del nen repelent, passejàvem agafadets, miràvem el cel, escoltàvem el soroll de mar i, després, berenàvem mantequilla, sempre que el nen repelent ens deixés, és clar.

Potser la Manoli no tenia massa estudis, però la gent de les grans ciutats a vegades tenen coses que fan que la resta ens sentim tremendament provincians. Recordo que un dia va venir sense el nen repelent, portava uns pantalons Levis, i jo —per raons òbvies— vaig comentar-li que li queien més bé les faldilles. Ella em va contestar que si ho desitjava se’ls trauria i, sense encomanar-se a ningú, entre unes roques que separaven la platja del Miracle de l’Arrabassada, així ho va fer. Es va asseure somriguent-me, i va esperar que jo anés al seu costat. Jo estava bocabadat com un capullo. L’espectacle va ser impresionant, i el que va venir després, encara més.

Quan es va acabar l’estiu es va acabar el berenar per a mi. Que faria a l’hivern? Com enyoraria el tacte d’aquelles cuixes tan dolces i tan suaus, aquelles calcetes blanques i aquelles calcetes negres, els passejos a la vora del mar, el contacte amb la sorra humida, les nostres converses trascendentals sobre si els catalans fem els petons més ben fets que els madrilenys, o si la truita de patates és més bona allà que aquí. No sabia si podria oblidar la manera com em mirava quan s’estirava sobre la sorra, o com es bellugava mentre jo l’acariciava. Quantes vegades somiaria en aquell dia entre les roques, dolçament i nerviosament, com si d’aquell somriure, perllongat i infinit es tractés.

Els meus amics de la Casa dels Mestres i jo no acostumàvem a anar a aquells guateques que feien a cases particulars alguns companys del meu col·legi. Algunes vegades havíem anat al ball de la Cooperativa i poca cosa més, i gairebé mai ens menjàvem un rosco.

Em van dir que l’any següent la Manoli va tornar, i que la van veure passejar per la platja del Miracle amb un altre noi. S’ho deuria passar molt bé amb aquelles cuixes. No vaig enyorar gens ni mica el nen repelent, i una mica més els berenars de mantequilla, sobre la qual, anys després, vaig assabentar-me que tenia altres utilitats ben diferents de les conegudes, que m’haurien anat força bé d’esbrinar en el degut temps i anticipació.

Seqüència VI. Església i Estat

«Ta Tarara Tarararara Tatarara Tararararara». No sé si us n’heu adonat, però és la música del No-Do.

A l’estiu al cine Metropol hi feia una calor sahariana, i a l’hivern no ens trèiem l’anorac.

Que dolces i humanes eren aquelles pel·lícules: El Señor de la Salle, Fray Escoba, les del Joselito, Molokai, Marcelino Pan y vino, Rey de Reyes, Los 10 mandamientos…

El Diario Español donava les gràcies al Jefe del Estado per haver-nos donat «25 años de paz».

Algú va dir alguna vegada que la mentida és la veritat que més maquillatge necessita per ser creguda. No sé si era així o a l’inrevés. En tot cas, ja no ve d’aquí.

Tots el nens de la Casa dels Mestres van fer d’escolans a l’esglèsia de Sant Pau menys jo. Mai vaig saber perquè, encara que, avui, m’ho puc imaginar.

Quines Setmanes Santes més espirituals. Quina bondat i quin dolor és respirava pels carrers. Recordo que hi havia un dia que era pecat cantar i xiular, i si se t’escapava alguna nota, apa!, directe al confessionari. Anar al confessionari era situació bastant habitual i ho portavem bastant bé, sempre i quan no ens toqués aquell capellà que t’agafava pel coll i et parlava a cau d’orella amb aquell horrible alè a xorís.

Mai vaig aconseguir completar els nou primers divendres de mes, encara que m’esforçava tant com podia, ja que tenia entès que donaven una mena de punts que feien més fàcil anar al cel.

El Barça no guanyava cap lliga i el Nàstic no sortia de la 3a divisió i mai vam anar als toros.

Al meu pare el van acusar de contrario al régimen o alguna cosa així, i vaig sentir per primera vegada aquelles paraules de rojo i catalanista. La veritat és que de rojo no és que en tingués pas massa, si més no, de la manera com s’entenia llavors, perquè era força creient, encara que també creia que, si alguna vegada feia una malifeta a aquella societat, seria Déu el que creuria en ell. Catalanista sí que ho era, l’inspirava l’orgull i l’estimació que sentia per la seva terra. El seu delicte va ser defensar que uns nens gitanos poguessin entrar al seu col·legi, i haver llegit versos del Salvador Espriu i altres autors catalans a la seva classe. Quan el van fer fora, ningú el va defensar, ni els seus adorats alumnes. La vergonya va ser molt gran, i mai més va tornar a fer de mestre. Quan vam arribar a França tot tenia un altre color, i sempre va enyorar aquella Tarragona de la qual tantes vegades en parlàvem passejant: et nos amours, faut-il que m’en souvienne, la joie viendra toujours aprés la peine.

Bé, encara tinc una mica de temps i em manquen moltes seqüències, però se m’acaba l’espai. M’hagués agradat poder explicar-vos alguna de les moltes aventures amb els amics de la Casa dels Mestres, que, per cert, tinc entès que l’Ajuntament pensa enderrocar en breu —quina llàstima—, o algun ensurt amb els hermanos, que van ser força marranos, o les animalades que vam fer amb l’Emma quan es va fer una mica més gran. Potser algun dia podrem continuar, i potser els que heu llegit aquestes seqüències en blanc i negre les heu entès millor que els meus fills. Si és així, d’alguna cosa hauran servit. Sinó, tant se val. Aquí estan, i són ben certes.