Joc de nens

Àfrica Moreno Ragel

Havia sentit a dir que dins d’ells es vivien les històries més meravelloses, les més fantàstiques; històries romàntiques, històries de terror, de crims maquiavèl·lics, d’espionatge, de tendresa, i per això em vaig convèncer.

Aquell estiu vaig decidir acabar amb els estalvis de cinc anys, deixar durant un temps l’ordinador, oblidarme d’escriure i deslliurar la ment al descans merescut. Havien estat massa anys sense treva, volia abandonar-me uns quants dies, però no sabia ben bé on anar, no tenia cap destí. Per això vaig decidir pujar en un d’aquells fantàstics trens que semblaven no aturar-se mai, i viatjar sense parar.

És meravellós aquest moviment continu i monòton que et fa entrar en un estat de trànsit amb tu mateix i és llavors quan fixes la vista en el paisatge i tens el pensament tan abstret que ni parpelleges. Només tanques els ulls quan de tant en tant el sol s’escola entre els arbres i et fereix la vista, o quan la foscor d’un túnel t’omple el cor d’esglai. I t’enganxes en el més sorprenent dels viatges, en un recorregut per la fantasia dels teus pensaments més profunds, que només un tren et pot donar.

Em trobava en aquesta situació, en què estàs i no estàs, en què les converses dels teus companys de seient les sents com a remors llunyanes, on les paraules volen a l’ambient i es presenten inconnexes, sense sentit, on només els cops del revisor al braç demanant-te el bitllet et poden treure del teu absortiment.

—El bitllet si us plau, senyora. Que em pot ensenyar el bitllet?

Em giro i el veig. Se’m paralitza la sang i quan fico la mà dins la butxaca per treure el bitllet, em pessigo d’amagat la cuixa per comprovar que no estic somniant, que és ell, el revisor és en Mateu. No m’ha reconegut, o si ho ha fet ha dissimulat molt bé. Tant he canviat? És clar, ja han passat quinze anys, quinze anys en la vida de dues persones que mai més es van tornar a veure, que mai més van saber res l’una de l’altra. El veig igual, amb els ulls penetrants i petits, enfonsats sota les gruixudes celles; amb els llavis estrets i transparents i aquelles entrades al front que amb vint-i-cinc anys ja el feien semblar més gran.

Sí, quinze anys, són molts anys. Què deu haver fet durant tot aquest temps?

Quants viatges, quantes aventures de vagó, i quant l’he arribat a estimar malgrat la seva absència. Crec que l’he de d’anar a trobar, em deu una explicació.

Corro darrera d’ell i l’agafo pel braç, es gira i em somriu.

—No has canviat gens, Laia.

—Llavors… M’has reconegut… Per què no m’has dit res?

—Reconec a molta gent, porto molts anys aquí dins.

—Ja, però creia que jo no era gent. Recordes?

Ara sembla somriure encara més, i em mira amb ulls de llàstima i crec que em farà un petó, almenys això és el que passa a les pel·lícules, però m’equivoco, continua fred, impassible, com endinsat en una tristesa estranya i supèrflua.

—Vigila Laia, agafa’t que ve un revolt molt fort i podries caure.

—No em dóna la gana d’agafar-me! —Què s’ha pensat aquest amb aquest aire de superioritat com si tot fos normal, com si tot ho sabés, com si això fos quelcom que havia de succeir, com si res no hagués passat durant tots aquests anys—. Em vas deixar plantada a l’estació, no vas venir, et vaig esperar, de fet… T’he esperat tots aquests anys.

Realment la corba era forta, al final he hagut d’agafarme, per no caure.

—Mira, d’aquí a mitja hora acabo el meu torn, si et sembla bé quedem al vagó-cafeteria i parlem tranquil·lament, hi ha una explicació per a tot això.

—Bé —no tenia cap altra opció, era millor això que res.

Vaig tornar al meu seient, m’agafava al cuiro vermell per no caure i caminava lentament, va ser llavors quan vaig notar que la visió s’ennuvolava, tenia els ulls plorosos. Quant temps l’havia estat esperant, tants anys imaginant com hauria estat la vida al seu costat, tantes tardes melangioses esperant a l’estació, tants dies de pluges damunt les espatlles, sempre esperant, esperant, mirant a la via, mirant a la llunyania, cada dia amb més necessitat de veure’l arribar, tornar-lo a sentir, notar els seus braços grans abraçant-me i dient-me que sentia arribar tard, que només havien estat quinze anys però que ja estava amb mi. I ara, quan em veu, m’evita i al plantar-me al seu davant només pot reconèixer que no he canviat i procura que m’agafi per no caure.

Oh, Senyor! Que desgraciada que sóc, he estat tota una vida esperant un home que sembla que mai no m’ha trobat a faltar.

Torno a recordar com va anar tot. No he estat mai una persona impulsiva, però aquell dia no vaig poder evitarho, va ser com si una gran mà m’obligués a pujar al tren i a viure aquella meravellosa història d’amor. Aleshores jo tenia vint-i-vuit anys, i havia estat durant cinc anys estalviant els guanys de les meves obres literàries, fins que un bon dia vaig decidir deixar la meva vella màquina d’escriure durant un temps. Ja n’hi havia prou de guardar els calés, que són dos dies i que s’han de viure el millor possible, i me’ls vaig gastar tots en un viatge en tren.

Anava asseguda mirant el paisatge, i pensant en el meravellós moviment continu i monòton que et fa entrar en un estat de trànsit amb tu mateix i és llavors quan fixes la vista en el paisatge i tens el pensament tan abstret que ni parpelleges, només tanques els ulls quan de tant en tant el sol s’escola entre els arbres i et fereix la vista, o quan la foscor d’un túnel t’omple el cor d’esglai.

Jo em trobava en aquella situació en què estàs i no estàs, en què les converses dels teus companys de seients les sents com a remors llunyanes, on les paraules es presenten inconnexes i sense sentit, on només els cops del revisor al braç demanant-te el bitllet et poden treure del teu absortiment.

—El bitllet si us plau senyoreta, que em pot ensenyar el bitllet?

El vaig veure i em vaig enamorar sobtadament, sense condicions, sense pensar-ho, em vaig enamorar tendrament i bojament. Ell era jovenet, deuria estar vora els vint-i-cinc anys, encara que ja duia unes bones entrades al front que el feien semblar més gran. Li vaig allargar el bitllet i em passà la seva mà a frec de la meva, va ser llavors quan vaig notar l’escalfor de la seva pell damunt la meva i una esgarrifança dolça em recorregué tot el cos. El vaig seguir durant tres vagons i a l’últim el pregué del braç i vaig preguntar-li el nom.

—Mateu, em dic Mateu —em mirà somrient.

—Jo em dic Laia —crec que vaig envermellir per la meva agosarada actuació.

—Miri, senyoreta Laia, d’aquí a mitja hora acabo el meu torn; si vostè vol podem quedar al vagó-cafeteria i parlem una estoneta mentre prenem un cafè.

—D’acord —no vaig dubtar ni un segon, estava totalment captivada de la seva dolça mirada, era com un nen resignat a jugar a ser gran.

Vaig tornar al meu seient, m’agafava al cuiro vermell per no caure i caminava lentament, va ser llavors quan vaig notar que la visió s’ennuvolava, tenia els ulls plorosos, estava avergonyida, quantes vegades a les meves novel·les hi havia trobades així, quants amors a primera vista, quants impulsos sense controlar, quants enamoraments màgics, i ara no creia que m’estigués passant a mi.

Oh, Senyor! Que afortunada que sóc, he estat tota una vida esperant un home així i sembla que ja l’he trobat.

Això creia, creia que l’havia trobat, que era l’home de la meva vida, l’home ideal. I vaig acudir a la cita puntualment, mitja hora després érem tots dos davant de dos cafès que fumejaven mandrosament, enlairant flaires d’escalfor que penetraven l’aire romàntic d’aquell viatge.

Em mirava i m’explicava que feia cinc anys que hi treballava allà, que sempre havia estat dins el mateix recorregut i que ja es coneixia les corbes de memòria. Vam estar dues hores parlant de les nostres vides i acabàrem la nit al meu compartiment.

Entre els llençols blancs i l’olor a carbó em prometé amor etern; entre carícia i carícia m’explicà els seus sentiments; entre petó i petó m’omplí el cor d’esperances; entre somni i somni m’inventà una vida meravellosa per a tots dos junts, sempre junts.

I així va ser com vàrem quedar per trobar-nos a l’estació, quinze dies després quan jo tornés del meu viatge i ell pogués agafar unes petites vacances per parlar de nosaltres.

I el viatge va acabar i arribà el moment de la trobada, jo era asseguda en un banc de l’estació, l’hora s’apropava i al final de la via vaig veure aparèixer el tren, cada cop més a prop, cada segon el cor més esverat, galopant al ritme de les petites rodes damunt els rails, tenia tantes ganes de veure’l… Però el tren passà de llarg com una gran cremallera que va tancant un vestit de festa. I em vaig quedar sola tota la tarda, i tota la nit, i tot el matí, i una altra vegada la tarda i la nit i així vaig esperar durant quinze anys. I l’estació anava canviant, i els trens cada cop anaven més ràpids, i ja no treien fum, i les vies ja no es canviaven manualment, i ell mai no tornà. I jo asseguda al banc, dia i nit, durant tants anys, i avui per fi he tingut l’ocasió de tornar-lo a veure.

Ara el tinc amb mi, asseguts davant dues tasses de cafè que fumegen mandrosament.

—Mira, Laia, aquests quinze anys han estat els més desgraciats de la meva vida, el meu tren mai no ha parat, simplement ha anat canviant, cada cop més veloç, cada cop més net, cada any amb més vagons. I passava per l’estació i no parava i et veia asseguda impàvida al banc, sempre esperant, igual durant tots els anys, sense moure’t. I quelcom em va fer pensar, i vaig esbrinar la realitat de les nostres vides.

—Ostres, Mateu, què m’estàs dient? No entenc res.

—Mira, Laia, nosaltres només tenim vida quan som dins del tren. Jo estic aquí dins i veig com la gent puja i baixa i quan arriben a terra es petrifiquen i queden paralitzats. Ho entens? Formem part d’un joc, a tu et varen fer pujar al tren i et tornaren a treure i t’assegueren en un banc i ara al pujar has tornat a recordar-ho tot. Ho entens? Només podem viure aquí dins, on els que posen en marxa tot això no ens veuen. Tot pren vida dalt del tren però fora tot és mort, és una simple maqueta de joguina. Fixa’t, Laia, mira per la finestra i digue’m que veus.

—Ostres! —ara ho entenc tot.

Sempre els mateixos arbres que es repetien contínuament, sempre la mateixa estació, el mateix túnel, sempre les mateixes muntanyes, sempre la mateixa corba que ens feia trontollar.

—Mateu, no marxaré mai més, viurem dins d’aquest vagó meravellós, no vull tornar a perdre el tren de la meva vida.

Tot era un simple joc de nens.