Biografia

Sergi Escolano Pérez

GUANYADOR DEL 3R PREMI DE NARRATIVA CURTA PER INTERNET TINET

Com cada matí, l’Àlvaro Díaz es dirigí cap a la biblioteca. Ja feia dos anys que s’havia jubilat i tenia tot el temps del món per dedicar-se a la seva gran passió: la lectura. Gairebé no perdia el temps en tonteries com menjar o dormir, només el suficient per poder viure i no caure malalt. Ja no tenia amics ni família, però tampoc els necessitava; els seus amics eren Alonso Quijano, Ulisses, Hamlet, Robinson Crusoe, el Capità Nemo…

Cada dia, a l’hora d’obrir la biblioteca, ell ja era allà, esperant impacientment per entrar al seu paradís particular. Es passava tota la jornada llegint i quan arribava l’hora de tancar, treia algun llibre en prèstec per poder seguir llegint a casa. Per descomptat, on vivia no tenia ni ràdio ni televisió.

Aquell dia, l’Àlvaro Díaz buscà algun llibre a la tercera prestatgeria del pis superior. No buscava res en particular, es deixava guiar per l’atzar, encara que, determinista com era ell, estava convençut que l’atzar no existia i que el seu deambular pels passadissos de la biblioteca corresponia a alguna crida imperceptible que li feia algun llibre en concret. En aquesta ocasió la crida la va fer un gran llibre de color vermell amb grans lletres daurades. El seu curiós títol era: Vida d’Àlvaro Díaz. Volum I. Li va fer gràcia que d’alguna manera el seu nom estigués escrit en aquella biblioteca que tant estimava i va sentir una gran curiositat per aquell personatge que es deia igual que ell. Qui devia ser? Un conqueridor de les Amèriques? Un jesuïta del segle XVII? Un pícaro a l’estil del Lazarillo de Tormes? Mai no havia sentit a parlar d’un altre Àlvaro Díaz, encara que podia ser un nom bastant comú.

Allà mateix, dret davant de les prestatgeries, va obrir el llibre. En cap lloc figurava ni l’autor ni l’editorial, però va ser un detall que no li va semblar gaire important. El va obrir per la primera pàgina (mai no havia fullejat cap llibre pel mig o pel final, els llibres s’havien d’assaborir des del començament) i va començar a llegir: «Àlvaro Díaz va néixer a un petit poble de la província de Conca anomenat Alcántara de la Sierra el 18 de juny de 1927. Era el petit de tres germans. Els seus pares, Claudio i María…». Àlvaro tancà ràpidament el llibre, fent un soroll que no passà inadvertit a cap lector de la sala. La gent el mirava amb estranyesa. Estava blanc com el marbre, tenia el front ple de suor, gairebé no podia respirar i el cor li bategava a una velocitat altíssima. Aquell Àlvaro Díaz del llibre era ell. Va decidir seure en una de les cadires que restaven buides, la que estava més allunyada de qualsevol altra persona. Va estar uns cinc minuts amb la mirada fixa a l’infinit, intentant recuperar la calma i fer tornar a la normalitat les seves constants vitals.

Quan es va recuperar una mica el va tornar a obrir, aquest cop, i contravenint una regla inquebrantable que havia observat durant més de seixanta anys, per una pàgina a l’atzar. Va pensar que la anormalitat del moment feia normal i lògica l’acció que estava fent, s’havia de cerciorar ràpidament de si era ell realment el protagonista del llibre o no. Va llegir: «… a aquella escola. Els professors no entenien la seva passió per la literatura i pretenien que jugués amb els altres nens. Mai no li va agradar jugar, ni li agradaven els companys d’escola, encara que de vegades fingia que gaudia d’aquells estúpids jocs que…». Va passar uns quants fulls i continuà llegint: «… per les seves baixíssimes notes. No entenia (ni feia cap esforç per intentar entendre) les matemàtiques. Les trobava carents de sentit. Aquell tirànic professor, Don Matías, l’obligava a abandonar apassionants lectures per fer inútils operacions. Per què havia de calcular a quina hora es trobarien un tren que surt de Barcelona a les 8 hores i un altre que surt de Madrid a les 9 hores? Ja que es parlava de trens, no era molt millor llegir alguna aventura a l’Orient Express? Va pensar que sempre odiaria el professor que el va estar amargant durant quatre anys amb els seus trens, però anys més tard el va oblidar…». Era veritat, l’havia oblidat malgrat l’odi que li havia tingut. Definitivament era la seva vida la que estava escrita en aquell llibre. Com podia ser, això? Si mai hagués vist la televisió, hauria pensat que li estaven fent una broma a algun programa de càmera oculta i hauria mirat per tot arreu per descobrir on podia estar l’aparell que l’estava gravant, o potser s’hauria imaginat que es trobava a la Dimensió Desconeguda, però ell mai no sabria de l’existència de cap d’aquestes dues possibilitats.

Va tancar el llibre i va decidir llegir-lo pas a pas. Com que aquell era el primer volum va buscar el segon i fins i tot el tercer, però no els va trobar. Va preguntar a la bibliotecària, l’única persona amb la qual havia intercanviat més de deu paraules en els últims dos anys, i ella li va respondre que mai no havien tingut un llibre amb aquell nom. Allò li va semblar molt estrany i ja estava a punt d’ensenyar-l’hi per mostrar-li el seu error, quan va pensar que si no era al registre se’l podria emportar a casa per sempre. Quan acabés el primer volum ja buscaria el segon; segurament estaria, com el primer, perdut en alguna de les innombrables prestatgeries.

Es va emportar el llibre a casa i allà el va llegir amb avidesa. Davant dels seus ulls va passar tota la seva vida. Molts dels fets que hi eren escrits ja no els recordava, sobretot els de la infantesa, i fins i tot n’hi havia alguns que els ignorava, com que la Isabel, l’única dona que havia estimat i a la qual no es va atrevir a confessar-li el seu amor per por a perdre-la per sempre, havia estat bojament enamorada d’ell. Quan va llegir allò sobre la Isabel es va aturar. On devia ser aquella dona? Encara estaria viva? Continuaria sent la dona d’aquell empresari que se la va emportar a Amèrica? Va intentar imaginar com hauria estat la seva vida al costat de la Isabel. Es va entristir molt i va intentar consolar-se pensant en totes les lectures que hauria hagut de deixar de banda si s’hagués casat i hagués tingut fills. Va seguir llegint. Va plorar quan va llegir la mort dels seus pares, i quan unes pàgines més endavant es va assabentar que la Isabel també havia mort.

La temptació de passar a les pàgines del present i també a les del futur era fortíssima, però la va vèncer. Havia decidit assaborir a poc a poc aquella meravella que el destí havia posat a les seves mans, paladejant cada instant, cada detall. Li preocupava el seu final, però el va tranquil·litzar veure que era un llibre molt gruixut i només era el primer volum, la qual cosa indicava que tindria una llarga vida.

Els dies van passar i va continuar la seva lluita contra la fam i la son. Estava a punt d’arribar al moment present. Va llegir: «Com cada matí, l’Àlvaro Díaz es dirigí cap a la biblioteca. Ja feia dos anys que s’havia jubilat i tenia tot el temps del món per dedicar-se a la seva gran passió: la lectura. Gairebé no perdia…». Aquell era el dia que va trobar el llibre. Va llegir com el va trobar, com se’l va emportar d’amagat a casa i com el llegia meravellant-se a cada frase que fos ell el protagonista d’un llibre de debò. Es va plantejar el dubte de si va decidir llegir el llibre des del començament perquè això ja estava escrit i no tenia cap altre remei o estava escrit perquè ell decidiria amb tota llibertat llegir-lo des del començament i si no hagués estat així s’hauria escrit una altra cosa. Estava massa cansat, nerviós i ansiós com per parar-se a perdre el temps en pensaments filosòfics. Els seus ulls destrossats i injectats en sang van continuar llegint.

El present era cada cop més a prop. Estaria realment escrit el seu futur? El seu cor bategava cada cop més ràpid, anava a aconseguir allò que cap mortal havia aconseguit abans: saber amb certesa el seu futur. Un atac de cor el va fulminar en aquell precís moment. La tensió, la inanició i la manca de son havien pogut amb aquell fràgil cor. L’Àlvaro Díaz va morir sense poder llegir: «Un atac de cor el va fulminar en aquell precís moment. La tensió, la inanició i la manca de son havien pogut amb aquell fràgil cor». L’Àlvaro Díaz va morir sense poder llegir: «Un atac de cor el va fulminar en aquell precís moment. La tensió, la inanició i la manca de son havien pogut amb aquell fràgil cor». L’Àlvaro Díaz va morir sense poder llegir: «Un atac de cor el va fulminar en aquell precís moment. La tensió, la inanició i la manca de son havien pogut amb aquell fràgil cor». L’Àlvaro Díaz va morir sense poder llegir: «Un atac de cor…».