Identitat
Pilar Foix i Latrilla
ACCÈSIT DEL 3R PREMI DE NARRATIVA CURTA PER INTERNET TINET
Feia ja cinc o sis dies que s’hi passejava de puntetes, i sempre la reconeixia en tots els missatges, signés amb el nom que fos. N’utilitzava molts per despistar, però tenia uns tics tan especials, escrivint, que s’ho passava bé descobrint-la sota mil personalitats inventades. Per primer cop va gosar respondre-li un missatge amb la por del novato, de l’ignorant que no sap ben bé què passarà. Per fer el joc més morbós va signar amb un nom d’home i li va dirigir un missatge provocador. Què s’havia cregut aquella tia! Sempre insultant tothom com si fos la reina del fòrum!
Va prémer «enviar» i va tancar l’ordinador. Es va preparar amb molta calma un plat de raviolis farcits d’espàrrecs amb una salsa al pesto i va engegar la tele per tal de sentir un murmuri de fons. L’espantava adonar-se del seu propi silenci, arribar a ser conscient de la seva solitud. Es va omplir la copa amb un rioja de gran qualitat que havia trobat, remenant, en una bodega de l’Escala el darrer cap de setmana que s’hi va acostar cercant espurnes del seus records.
La bodegueta en qüestió no l’havia vista mai, abans. Passejava per un carrer que recordava haver recorregut mil cops en bicicleta amb el Sergi, quan de sobte, la va veure allà al davant. Era una botiga petita i bruta; insignificant i absurda, allà al bell mig d’un paisatge tan estimat, però se li va fer tan estrany de no recordar-la que es va decidir a entrar-hi. Hi havia cent prestatgeries mal distribuïdes en unes parets fosques i brutes. La pols tapava el nom de les etiquetes i les ampolles semblaven sortides del celler més antic i pudent de la comarca. I entremig de tanta pols i tant d’oblit, les va veure. Eren sis ampolles de Viña Ardanza Gran Reserva 1987, el vi preferit del Sergi, i no es va poder resistir a comprar-les. Fet i fet li varen cobrar com si fos el vi de taula més begut de la comarca i per tres mil peles se les va endur totes. Ara, mentre mastegava el vi amb la calma de qui sap què beu, no va poder evitar de recordar-ho.
Cada nit, quan arribava aquella hora i ja no tenia l’excusa de la feina per omplir la seva vida, quan el telèfon deixava de sonar, el mòbil es descarregava i es trobava cara a cara amb el seu dolor, li entrava de sobte l’enyor del passat. Hauria desitjat convertir-se en una nena petita, arraulir-se en els braços de la seva mare i poder plorar a cor ple. Però ja no n’era, de petita, la mare havia mort feia anys i no havia pogut plorar encara des d’aquell fatídic dia en què el Sergi va desaparèixer en aquell accident d’aviació. Mai no varen trobar el seu cos i aquesta era una de les seves assignatures pendents: mai no havia tingut un cadàver a qui enterrar.
Es va servir la tercera copa de Rioja, tot i dient-se que, a aquell ritme, el vi no duraria ni un parell de setmanes, i es va prendre la pastilla per a dormir, que es prenia cada nit a la mateixa hora des de feia ja un any.
Un any! Era incapaç d’esbrinar com havia pogut sobreviure durant tot un any amb aquell pes a l’estómac, amb aquella angoixa que la despertava cada matí molt abans que sonés el despertador, amb aquella sensació de buit total que l’envoltava les vint-i-quatre hores del dia. La sorprenia profundament adonar-se que en tres-cents seixanta-cinc dies havia estat incapaç de vessar una sola llàgrima tot i sentir l’immens dolor que sentia.
Es va aixecar per anar-se’n a dormir, però a mig camí va canviar d’idea i va tornar a l’estudi. Va engegar l’ordinador mecànicament, i es va trobar, sense pensar-ho, dins el fòrum. De sobte, alguna cosa va sonar dintre seu, com si algun fantasma es despertés d’un llarg son. Aquella noia, la Mercè, havia contestat el seu missatge. El va obrir impacient i s’hi va trobar, com era d’esperar, un munt de despropòsits i d’insults, però en lloc de molestar-se va sentir dintre seu com una nova força, alguna cosa que l’empenyia a contestar, que li permetia vessar una mica de la ràbia i la impotència que sentia. Va teclejar sorollosament, tot i escopint verí sense pensar en el que escrivia. Quan va prémer «enviar» se sentia alleujada. Havia derivat en aquella imbècil una part de la frustració que la consumia, i se sentia tranquil·la.
Aquella nit va dormir com no ho recordava. L’endemà, només llevar-se i mentre la cafetera jeia al foc esperant que sortís el cafè, es va connectar de nou. Es notava nerviosa, com excitada, i les seves expectatives es varen veure recompensades: la tal Mercè havia tornat a respondre.
Durant tres o quatre dies es varen intercanviar missatges insultants, prepotents i maliciosos, fins que l’altra li va escriure que s’havia d’estar molt sol i amargat per escopir bilis d’aquella manera. Quan ho va llegir es va quedar astorada. La dona aquella tenia raó: estava descarregant en ella tota la seva frustració, tot el seu dolor… però, qui era aquella dona? Quina culpa en tenia del que sentia? Qui li donava dret a tractar-la així? Era cert que la Mercè es passejava per allà insultant tothom, que era irrespectuosa i amoral, però potser ho feia de conya; potser els altres la coneixien i li seguien el joc… En canvi, ella, s’hi havia abocat de ple. La maltractava epistolarment, la feia objectiu de la seva burla, del seu cinisme… del seu dolor. Hi va estar rumiant durant tot el dia i aquell vespre, tan bon punt va arribar a casa, es va preparar una copa d’aquell vi, que per cert ja s’estava acabant, i va engegar l’ordinador decidida a excusar-se.
Li va escriure un missatge molt llarg que després va haver de repetir parcialment quan es va adonar que hi havia unes limitacions i no hi cabia en una sola carpeta, i per primer cop, després d’un any, es va desfogar. Li va explicar a aquella desconeguda el motiu de la seva desesperació i es va quedar molt més tranquil·la.
L’endemà, quan es va llevar, va preferir no connectar-se, per por de trobar-se la burleta d’aquella dona davant els nassos. Ja en tenia prou de patir, no podria suportar la crítica d’algú a qui ni tan sols coneixia. Es va dir a ella mateixa que no hi tornaría, però al vespre, en arribar a casa, no va poder resistir la temptació i s’hi va connectar. La va sorprendre agradablement el missatge de la tal Mercè qui, en un aire molt maternal, la consolava tot i convidant-la a compartir amb ella els seus sentiments més íntims. La noia es devia sentir realment important oferint el seu consol a un home desesperat i es veia sincera; a qui li importava que ella no fos en realitat un home? No va voler desfer l’encant i la va contestar.
Durant tres mesos allò es va convertir en un nou al·licient per a la seva vida. Quan s’aixecava del llit, de bon matí, el primer que fèia era connectar-se, i quan arribava al vespre a casa, després de treballar, hi tornava. Va deixar de prendre’s les pastilles per dormir quan es va adonar que podia fer-ho sense. Va treure la fotografia del Sergi que havia amagat en un calaix, i la va posar sobre el moble del menjador. Per primer cop va ser capaç d’endreçar papers, remoure records i desar fotografies a l’àlbum, sense que el pes del dolor que sentia l’ofegués. De mica en mica va anar acceptant l’absència del Sergi com el terrible accident que havia estat, com el buit dolorós que representava, com la crua realitat que era.
Una nit, sobre les tres de la matinada, es va despertar envaïda per l’angoixa. Primer varen ser uns sanglots tímids, després unes petites llàgrimes i finalment tot el dolor que portava dins va anar sortint en forma de crits, plors i gemecs. Ja no va tornar a dormir aquella nit. Va regirar els armaris de dalt a baix, va fer paquets amb la roba del Sergi, va llençar totes aquelles coses que li feien mal, i va desar les altres en els llocs que volia que ocupessin en la seva vida. De bon matí va portar la roba a la parròquia del barri, les bosses d’escombraries als contenidors més propers i va llençar les pastilles per dormir al fons de la farmaciola.
Aquell cap de setmana va tornar a l’Escala. Es va inscriure en el mateix hotel on havia passat el seu viatge de noces amb el Sergi i es va obligar a sincerar-se amb ella mateixa. Es va adonar que havia estat capaç de superar el dolor que l’embargava i que ho havia fet precisament parlant-ne amb algú a qui no coneixia. Va aprofundir en els seus sentiments fins arribar a ser conscient que, d’alguna manera, s’havia enamorat poc a poc de la Mercè, d’aquella noia a qui mai havia vist ni sentit; d’aquelles mans que teclejaven paraules a l’altra banda del seu ordinador. La sorprenia haver-se enamorat d’una dona, però això només va confirmar-li que les persones s’enamoren de les persones; ni tan sols del seu sexe. Va decidir que quan tornés li escriuria el darrer missatge. El més sincer de tots. Es va imaginar la sorpresa de la Mercè quan li descobrís els seus sentiments, i fins i tot la ràbia que podia sentir quan sabés que el seu amic era en realitat una amiga. Ho va trobar cruel, i egoistament no desitjava fer-ho. S’havia acostumat tant a parlar-li, a llegir-la, a compartir amb ella tantes coses… però havia de ser honesta, havia de dir-li la veritat, encara que amb això la perdés.
Dilluns al matí, abans de marxar a la feina, li va escriure. Primer li va explicar el que sentia per ella, el procés pel qual havia arribat, sense saber-ho ni voler-ho, a estimar-la. Després va venir la confessió més cruel: li va dir que era una dona.
Va passar un dia terrible; se sentia culpable per haver enganyat la Mercè, es penedia d’haver decidit dir-li la veritat, però en el fons s’adonava que no hi havia sortida; que no tenia més alternativa que fer-ho.
Quan va arribar a casa, va passar de llarg de l’estudi. Es va preparar el sopar amb la seva copa de vi, però va ser incapaç de tastar res. Havia de connectar-se, havia de comprovar si la Mercè li havia respòs. Per una part desitjava que no ho hagués fet, volia evitar-se la crueltat del seu rebuig, però, per altra banda, necessitava saber que ella ho havia llegit. L’espantava adonar-se del que representava allò. Es trobava perduda. Havia estat parlant amb algú que no sabia qui era. No tenia res que li pogués donar seguretat: no en coneixia el nom, l’adreça ni el telèfon. No tenia coneixement de cap dada a la qual aferrar-se. Si la Mercè no responia, o simplement desapareixia del fòrum, ella no en sabria mai més res. El dret a la intimitat, l’anonimat que li proporcionava el navegar per un fòrum com aquell, sempre li havien semblat fantàstics. Ara, aquells suposats avantatges es tornaven en contra seu. No tenia possibilitat d’accedir a aquella persona que s’havia convertit en algú tan important. Se sentia desvalguda i espantada, però tot i vencent la part d’ella mateixa que l’empenyia a no fer-ho, es va connectar.
La resposta al seu missatge va aparèixer de sobte a la pantalla. No s’ho podia creure! El títol li va posar la pell de gallina: «Jo també t’estimo!», deia, i el signava la Mercè. Es va quedar astorada, els dits tremolosos, sense gosar d’obrir el missatge. Com podia ser? Li estaria prenent el pèl? Seria una altra persona qui hauria contestat per tal de fer-li la punyeta? A la fi es va decidir, va prémer el botó dret del ratolí i es va posar sobre la frase «abrir en una nueva ventana», va tornar a prémer i va tancar els ulls. Durant uns minuts no es va sentir capaç d’obrir-los i llavors es va adonar que la por que l’havia embargat durant tant temps en el passat, s’estava obrint pas de nou en la seva vida. «No ho puc consentir, altre cop» es va repetir un parell de vegades, i va obrir els ulls.
Davant seu va aparèixer la carpeta amb el títol «Jo també t’estimo!» i dins el missatge només hi havia tres paraules. Tres úniques paraules que varen fer que els seus ulls tornessin a obrir-se a les llàgrimes, tres paraules que li varen retornar l’esperança, tres úniques i meravelloses paraules que va llegir un cop darrere l’altre fins que va poder assaborir-ne el significat. Tres úniques paraules que deien: «Em dic Marc».