Bloodsucker o la caça dels ullals

Joan Antoni Martín Piñol

Els habitants del poble van contemplar, amb una certa curiositat i l’apatia pròpia de les vaques acostumades a veure passar els trens, el cotxe que s’aturava al bell mig de la plaça. S’obrí una de les portes, vestida per la pols del camí, i de l’interior del vehicle en sortí el desconegut. Acomiadà amb la mà el vehicle, que es va fer fonedís rabent, allunyant-se cap a enlloc.

Tenia la roba arrugada i les ulleres cobertes d’una pàtina de pols huracanada. El rostre només palesava un cansament epidèrmic. Així i tot, quan es va treure les ulleres se li van veure un ulls que emetien un cert triomfalisme. A més, certs testimonis afirmen que el desconegut intentà somriure.

S’espolsà la roba, contemplà la seva maleta i després enfocà la vista en el castell que dominava el turó.

Una anciana caritativa se li va acostar amb una considerable expressió de llàstima. Li dirigí una cadena de frases angunioses que a ell li costà d’entendre, car l’anglès d’aquell rostre corcat pels anys era arcaic, gairebé atàvic, prehistòric, rudimentari, descurat i lent com un cargol amb reuma.

—Escapi ara. Aquest poble molt perillós.

El desconegut no va respondre, i no portava walkmans engegats.

—No bo aquí. Perill.

Una pinya li hauria fet més cas.

—Vampirs —esclatà la vella—. Aquí vampirs.

—Ja ho sé —va respondre ell, per fi. Tustà la seva maleta i afegí, presumptuós—. Per això sóc aquí.

Acomodat en una cadira ronyosa de l’única i ronyosa taverna del poble, l’home escoltava el relat que els habitants del poble construïen a poc a poc, tallant-se, contradient-se, barallant-se i desviant-se cap a altres temàtiques menys sobrenaturals.

—Són tres —deia un ancià de bigoti com un codi de barres caducat.

—Em sembla que eren cinc —interrompia un altre, armat amb un escuradents sangonós.

—No, allò era una armadura —comentava un tercer, regalimant cervesa.

—Una era la dona de l’alcalde. Un vampir la va mossegar en la nit de noces.

—A l’alcalde li va arrencar el cor.

—L’habitació estava plena de sang.

—Ens ho han robat tot. L’or de l’ajuntament, el tractor…

—No vivim amb alegria.

—La vampira té un fill. El va parir del vampir.

—La meva filla està embarassada.

—És una fresca, això és el que passa.

—Jo tenia un quadre molt antic i van venir i me’l van robar.

Quan els seus acompanyants, ja feliços per haver explicat amb passió la seva realitat quotidiana, van esgotar-se, l’home va treure una petita llibreta i sintetitzà la informació. Al centre del paper hi anotà el mot riquesa i el subratllà tres cops. Guardà la llibreta i palpà amb confiança i seguretat la seva maleta negra com un eclipsi eficient.

—No us preocupeu per mi —digué als tres tertulians que seguien mirant-lo—. Jo tinc el que aquests vampirs necessiten.

S’aixecà de la taula i s’apropà a la barra, on una noia jove sense estudis i amb deler de marxar del poble el mirava amb ulls de creure’s qualsevol cosa.

—Em pot donar la clau de la meva habitació?

—Si necessites res, carinyo, estic aquí —li xiuxiuejà ella, mentre mantenia la mà amb la clau de l’habitació 314 sobre la mà del desconegut.

—Un altre dia potser… Però necessito reposar per a aquesta nit, noia. La meva feina ha de ser ràpida, precisa i mortal com un arpó en el cor. Ah, i desperta’m per sopar.

La resignada noia el veié pujar les escales de fusta corbada pel temps i els passos.

El passadís de les habitacions era fred i silenciós com un cementiri. L’habitació era austera i el primer cop d’ull el transportà de cop un o dos segles enrere. Consistia en un llit atrotinat, un escriptori de fusta que semblava un pupitre de col·legi antic i una làmpada de taula metàl·lica que notava la força de la gravetat.

Sense massa manies, l’home se sepultà sota les mantes perfumades amb escòria. Tancà els ulls amb velocitat, car contemplar la pobra habitació no era el seu somni. En canvi, per la nit sí que faria realitat quelcom que esperava des de feia molt de temps.

Els dèbils udols que picaven a la porta el van arrencar de l’acollidor i ronyós oasi de llençols. Es va aixecar de cop i notà el cos tens com una ballesta mortífera. Ni tan sols tenia lleganyes. Dedicà uns bons minuts per vestir-se amb molta cura. Al castell hi havia d’anar ben protegit.

Sopà amb impaciència i desig, sense dedicar uns instants a captar els pobres aromes d’una substància macerada que pretenia ser carn, sense solaçar les mandíbules. Li calia acumular energia per al castell.

Potser mai més no veuria de la mateixa manera la lluna que es reflectia trista i persistent en el got brut.

Es palpà el coll fins a trobar la seva cadena d’or, acompanyada d’una creu senzilla que acaronà amb la mateixa intensitat amb què un filatèlic contemplaria el seu segell preferit.

Quan el crepuscle s’activà per primera vegada des que ell era al poble, el desconegut acaronà la seva maleta, s’aixecà i caminà amb decisió fins la porta.

—On va? —preguntà la noia, alhora que desbastava un bocí de pa per preparar un entrepà.

—Fora. A treballar.

La jove inicià una tanda de súpliques, que resumirem, car tots sabíem, des que el desconegut parlà per primer cop, que aniria al castell quan es fes de nit.

—No pot sortir de nit. El mataran!

—Mai no se sap què pot passar —respongué ell amb una veu contundent i sofista que havia adquirit amb l’experiència reiterada d’entrar en llocs on no el volien pas i sortir-ne victoriós.

—I com trobarà el camí? Ningú l’acompanyarà. Estimem la vida.

—Noia, gràcies pel teu interès. Que cadascú vigili per ell mateix. Ja trobaré el camí. No crec que en aquest poble hi hagi molts llocs on anar.

La noia deixà escapar unes quantes llàgrimes, sense abandonar la preparació de l’entrepà, davant la típica reacció dels de ciutat, que es deprimeixen quan no veuen un videoclub cada cent metres.

—Com a mínim emporti’s això —digué la noia, traient-se una creu del coll i fent aparèixer de sota el taulell una ballesta.

—Tranquil·la, petita —replicà el desconegut, palpant la maleta—. Jo tinc una cosa per als vampirs. I si aquesta nit no tinc èxit, la meva vida no valdrà res. Em serà igual que em buidin de sang o fotre’m un tret jo mateix.

Emocionada, la noia va deixar caure el ganivet al terra. Però el desconegut l’atrapà a mig camí des de l’altra banda de la barra. Contemplà fixament la fulla dentada i el llançà contra la rodella del racó, sense respectar el torn d’un contertuli coix. La punta del ganivet s’incrustà dins de cada àtom de la diana. Les parpelles de la noia pujaven i baixaven ràpidament, movent les cortines.

—Cal estar preparat sempre. I no deixar mai d’aprendre. Mai saps quan les coses et poden ser útils —exposà l’heroi en l’acostumat to lapidant.

L’home s’endinsà en la boira i la porta de l’establiment es tancà amb soroll de llosa de cementiri. Alguns clients van apostar sobre si el desconegut tornaria amb vida o no. Altres no havien deixat de mirar el futbol. El vent va fer petar els porticons de les finestres. La noia va mossegar l’entrepà per oblidar un altre home que no tornaria més.

Mentre el poble es lliurava a l’abisme de Morfeu o al del futbol, el nostre protagonista recorria els carrers glaçats amb la inseparable maleta i traient baf com una locomotora crepuscular. De qualsevol cantonada podia sorgir un vampir.

Sense haver trobat ningú, arribà a la porta del castell, contra la qual estavellà la baula de ferro diverses vegades. Va esperar. Va esperar. Seguia esperant. I esperant. L’obrí un jove de vestit negre decimonònicament refinat, de cara pàl·lida, pell de botifarra blanca envasada al buit i ulls seductors com una oferta de 3 per 1.

—He esperat aquest moment tota la meva vida —va dir el nostre heroi, examinant el suposat vampir i aferrant amb força la maleta.

—Cony, que tampoc he trigat tant. Per què no feia servir el timbre?

—M’agrada ser tradicional.

—Bé, doncs entri lliurement i deixi part de la seva alegria aquí, que jo ja li portaré la maleta —xiuxiuejà el jove.

—No. Aquesta maleta només la puc tocar jo. Conté quelcom molt especial.

—I què carai vol, a aquestes hores? Som gent decent, nosaltres.

—Vostè és vampir, oi?

El vampir jove li tancà la porta als nassos, i l’obrí a l’instant, arrossegant-la de manera que produís un udol horrible.

—Passi. L’esperen —digué el noi amb una veu luctuosa i carregada de tenebres.

—Això ja és una altra cosa —comentà el desconegut—. Ja sé que deu resultar molest, però quan t’esperes una cosa…

—Sempre amb els tòpics… —es queixava el jove.

Van arribar a una gran biblioteca. El nostre heroi canvià la cara i saltà com una llebre per examinar els títols de tots els volums, en un impressionant pla-seqüència que sóc incapaç de descriure. Els seus dits canviaven d’un volum a l’altre amb una habilitat sorprenent. La seva mirada passà dels llibres a una dona bella, de cabells de lluna desfeta i ulls que absorbien la sala.

—Vostè ha vingut de lluny per parlar amb mi —digué ella sense moure’s, mostrant superioritat i indiferència.

—Vull proposar-li un tracte —replicà el desconegut.

—Vol ser un dels nostres?

L’home tancà els ulls i per un moment pensà en la immortalitat, el món als seus peus, milers de dones amb colls encisadors com les estrelles… Però al moment va fer petar la llengua i comentà amb veu transcendent:

—No, es tracta de quelcom més important. Pot canviar les seves vides.

Després d’apartar un canelobre de plata, el desconegut desà la maleta sobre la taula centenària i obrí els dos panys alhora. El soroll colpejà la sala. Els vampirs es miraren mútuament i després es concentraren en l’individu.

—Què hi ha dins? —exclamà el jove, impacient.

—Una cosa que farà feliç tota la humanitat.

Mentre el vampir jove preparava els ullals per atacar, el desconegut girà la maleta per mostrar el seu contingut i afegí amb el seu millor somriure:

—Em sembla que vostès necessiten una enciclopèdia.