Rentat en sec

Neus Bonet Farran

Ningú que per curiositat s’aturés davant l’aparador de la tintoreria La Elegant no podia imaginar que el vell que guaitava el carrer des del fons de la botiga fos un assassí.

Al barri ja ningú s’estranyava que cada matí de dilluns a divendres el senyor Andreu acudís puntual a obrir un negoci del qual només en quedava un taulell de fusta que els anys i la pols havien tornat d’un color indefinit i uns penjadors en els quals es gronxaven les teranyines. Un globus de vidre projectava un cercle de llum esmorteïda sobre un terra enganxós i a l’aparador una maniquí de tamany natural lluïa un vestit de núvia que ja feia molt havia deixat de ser blanc.

La deixadesa de la botiga contrastava amb l’aspecte polit del seu amo; la barba ben afaitada desprenia una olor seca de massatge, la clenxa recta desplaçant el cabell blanc cap a la dreta i al coll un mocador de seda d’estampat adomassat.

De tant en tant es veia el senyor Andreu dins de l’aparador allisant els plecs del vestit de núvia amb una planxa bonyeguda mentre escridassava la maniquí que l’observava indiferent darrere el vel rosegat per les arnes. Després ruixava l’aparador amb un esprai antiinsectes i tornava al seu racó tot xuclant una pipa apagada amb aire satisfet.

L’estat actual de La Elegant no tenia res a veure amb el que havia tingut en d’altres èpoques quan els vestits d’alta costura s’arrengleraven als penja-robes com si esperessin el seu torn per desfilar sobre la passarel·la. Amb el temps la clientela i els vestits van començar a escassejar; els primers seduïts per la competència i els últims adulterats per les fibres sintètiques. Però mai la tintoreria havia atès el grau de decadència actual que la convertia en una caricatura grotesca del seu nom.

Tot va començar feia dos anys quan la muller del senyor Andreu va desaparéixer de la botiga i del barri. Al principi els veïns van trobar a faltar aquella dona corpulenta, capritxosa i de mal caràcter que no s’estava d’humiliar el seu marit davant dels clients: «Però quin mal he fet al casar-me amb un poca-pena que no serveix ni per fer-me fills!», i acompanyava l’insult d’un cop de puny sobre el taulell on s’hi estavellaven els braçalets d’or que cobrien els seus braços fornits, afegint noves osques a les ja existents d’altres rampells. A aquell esclat de còlera sempre el seguia un silenci enutjós per part dels presents que miraven compassius com el senyor Andreu adoptava un aire de resignació i acotava el cap. L’actitud submisa d’aquell home tampoc va canviar el dia que ella li va llençar la planxa i li dislocà una espatlla. «Ai Magdalena, però què t’he fet jo?» era l’única resposta amb què gosava enfrontar-se als atacs de la seva dona. Amb el mateix to resignat informava tots aquells que s’interessaven per la salut de la seva esposa: «Ai, la Magdalena, la pobra, té l’Alzheimer». Davant d’aquesta sentència els veïns van deixar a poc a poc de preguntar per ella i es van anar acostumant a veure’l tot sol a la botiga amb les seves rareses. Al capdavall no es podia negar que tot i la desgràcia s’havia fet justícia i que per fi el senyor Andreu podria gaudir d’una vellesa relativament tranquil·la alliberat de la tirania de la seva dona. Alguns li van aconsellar de vendre’s la botiga i el pis que hi havia a sobre en un moment en què el barri s’havia revaloritzat. Però ell no s’hi avenia. «I què en faré dels meus dies ara que la Magdalena ni em coneix i que no puc dedicar-me a la meva afecció, la taxidèrmia?». Ja feia dos anys que la mà dreta del senyor Andreu havia quedat parcialment cremada en un descuit manipulant àcid sulfúric per curtir la pell d’un animal que estava dissecant. Més d’un va arribar a sospitar que darrera d’aquest accident hi havia la mà de la senyora Magdalena i encara amb més raó si ja començava a ballar-li el cap. A algun maliciós se li va ocórrer que el cos que el senyor Andreu estava dissecant en el moment de l’accident no era d’altre que el de la seva muller de la qual per fi s’havia desampallegat, assassinant-la, però la mala llet d’ella era tanta que fins i tot després de morta el va esbatussar.

Amb el temps el barri va anar oblidant la senyora Magdalena i els seus rampells. Pocs se’n recordaven que encara continués viva en alguna residència fins que un dia el senyor Andreu va comunicar als seus veïns que seguint els seus consells havia venut la botiga i el pis. Ara es podria comprar la caseta, de la qual tantes vegades havien parlat amb la seva Magdalena, en un poblet tranquil de la costa, cap al sud, on no hi fa mai fred. A més, així visitaria la seva esposa cada dia en aquella residència de grans finestrals des d’on es veia el mar.

El dia que l’excavadora va entrar a la botiga els veïns van acompanyar al senyor Andreu en el seu últim adéu a La Elegant. Només el soroll de la màquina profanava el silenci respectuós i emotiu de tot el carrer. Ningú no es va adonar que quan la pala aixecava l’aparador i triturava la maniquí vestida de núvia el senyor Andreu s’ho mirava tot acariciant-se la mà dreta deformada per l’àcid i remugava amb aquell to resignat: «Ai Magdalena, però què t’havia fet jo?», mentre xuclava la pipa amb aire satisfet.