Capítol XXVII
Vaig voler acomiadar-me de Barcelona tornant als llocs que més m’havien agradat, però abans vaig anar altre cop a l’hemeroteca a consultar-hi els diaris locals, aquesta vegada sense barretina, la qual cosa sorprengué l’amable senyoreta que m’havia atès la primera vegada i que m’havia ajudat amb els DOGC. I no m’equivoco en la percepció del fet, perquè fou ella la que s’havia encarat el dia abans amb uns estudiants que em miraven sorneguers pensant que estava tocat del bolet, dient-los que semblava mentida que fossin tan rucs. Per això aquesta vegada es quedà, penso jo, una mica decebuda en adonar-se que no la duia cofada, perquè, en veure’m, va dir-me que jo, essent americà, havia demostrat més valor que no pas els seus compatriotes. Se li feia costa amunt entendre com els catalans eren tan poca-soltes de no acceptar amb naturalitat els seus símbols nacionals exhibint-los normalment, sense complexos. Que no ho feien, els escocesos, amb aquelles faldilles prisades? I que no exhibíem amb orgull, nosaltres els nord-americans, la bandera als jardins de casa nostra?
Ben mirat tenia raó i era amable, a banda de força atractiva. Llàstima que me n’anés tan aviat perquè em queia molt bé, i estic segur que hauríem fet amistat, una amistat normal i corrent. Ja n’havia tingut prou amb les amistats precioses, de pel·lícula… Però com que hi havia anat per feina, vaig demanar-li els diaris locals.
M’interessava especialment l’anomenada crònica de successos, perquè era en aquesta secció on buscava dues notícies: les referències a la mort de Puigdevall i les dades sobre la persona agredida a Pedralbes. Intentava descartar que hagués estat jo el responsable d’ambdós fets, i per més que pogués al·legar defensa pròpia, les lleis espanyoles, al contrari de les americanes, no sempre ho entenien com un eximent. Ho sabia perquè moltes vegades a casa dels Forestier era tema de conversa, i tots els interlocutors solien estar d’acord que a Espanya es protegien més els delinqüents que les seves víctimes. Verònica m’explicà un parell de vegades fil per randa com un parent seu que ferí a la cama un lladre que l’amenaçava amb una pistola, després d’haver entrat a casa seva per robar, hagué d’asseure’s a la banqueta dels acusats. I encara que aconseguí lliurar-se de la presó, el jutge l’obligà a indemnitzar el delinqüent.
Com que de la meva trobada amb el lladre de la navalla havien passat molts pocs dies vaig buscar, en primer lloc, la presumpta notícia de la seva mort, ja que era molt més fàcil trobar-la. Vaig quedar-me molt tranquil en saber que havien detingut l’atacant, un pres amb permís de cap de setmana. Encara que l’hora de l’agressió coincidís amb la de l’assalt a la meva persona, el mort no tenia res a veure amb el paio que vaig colpejar, era un pobre noi d’Hondures que feia de cambrer al Neichel, el qui havien cosit a ganivetades. Sembla que l’homicida i la víctima es coneixien. Mai no m’hauria imaginat que el barri de Pedralbes fos tan perillós i que no s’hi pogués caminar de nit sense córrer riscos.
Pel que fa a Puigdevall, em costà bastant més trobar dades que hi fessin referència perquè havia passat molt més temps i no recordava el dia exacte del nostre comiat. Per això vaig començar mirant les pàgines d’esqueles mortuòries de l’Avui i La Vanguardia, i vaig trobar-hi la seva, però no es feia menció del tipus de mort sobrevinguda. La seva desconsolada esposa, Montserrat Nadal i Brancons, els seus fills Jordi, Montserrat i Paquita Liu, demanaven una oració per la seva ànima i anunciaven el funeral, que tindria lloc a Manresa. Vaig adonar-me que l’ofici pel descans etern de Puigdevall coincidia amb el dia i l’hora que els Forestier m’oferien aquell sopar de benvinguda que tant m’agradà…
Vaig seguir buscant a les pàgines dels dies anteriors alguna notícia breu sobre l’atac sofert per Puigdevall, sense èxit. Necessitava trobar alguna referència exculpatòria, com m’havia passat amb el lladre, per poder-me’n anar més tranquil. Tot i que no el vaig colpejar amb intenció de matar-lo, reconec que m’havia tret de polleguera.
A banda, considerava que no podia fer res més que deixar que l’atzar obrés al seu aire: anar a la policia a autoinculpar-me era absurd, el que havia de procurar era marxar de Barcelona sense fer soroll, i per això vaig decidir no venjar-me de Begoña, o almenys deixar la venjança per més endavant. Shakespeare tenia raó: tant de bo que aquestes pàgines arribin als seus ulls com un plat fred de la tragèdia de Macbeth. O era del Rei Lear?
Vaig tornar a veure el meu nou protector en dues ocasions, i totes dues vegades em convidà a sopar. La darrera nit em portà a un dels pocs restaurants de luxe que em quedava per conèixer, el Via Veneto. Després d’haver viscut a casa dels Forestier em sentia capacitat per jutjar qualsevol cuina, i crec que no falsejo la realitat si afirmo que tant el menjar com el servei van ser excel·lents. Em va agradar molt la cerimònia de pelar la taronja sense que es trenqués la pell, un exercici de cambrer circense extraordinari que no havia vist mai.
Durant la ben regada sobretaula, Sergi va interessar-se per saber els motius pels quals havia vingut a Barcelona, cosa que un nord-americà mai no hauria fet. La societat de la qual procedeixo és molt més cínica que la catalana, i menys directe i lliure. L’hi vaig resumir en quatre frases però no li vaig amagar la veritat. No es va escandalitzar gens ni mica, o almenys no ho va manifestar.
Sergi, que és una persona força oberta, m’explicà la seva vida a grans trets, i no evità, i el cito textualment, de mostrar-me «el seu cor nu de cintura en avall», tal com diu un vers d’un poeta amic seu que ja era mort i el nom del qual no recordo.
Tal vegada per agrair-me la meva sinceritat es va referir sense cap mena de fals pudor a les seves preferències homoeròtiques, encara que no es considerava homosexual sinó bisexual, i havia estat casat amb una dona amb la qual mantenia unes relacions esplèndides, la guapíssima amb la qual ballava la nit de la festa. No debades era la mare d’en Sergi, el seu fill únic, un noi de setze anys. Vaig preguntar-li si hi tenia bona relació.
—Sí —va dir-me—, tan bona com un adolescent, i segons el psicòleg que el visita des del dia que vaig confessar-li els meus gustos, pot tenir-la amb el seu pare, separat i gai. Vaig confessar-li que m’agradaven els homes, després de pensar-m’ho molt. No volia trobar-me’l qualsevol nit per Barcelona i que em veiés acompanyat d’algun noi jove d’aire dubtós. Vaig preferir que ho sabés per mi i no per qualsevol imbècil que pogués tirar-li a la cara que tenia un pare marieta. Als setze anys aquestes coses marquen, ho sé per experiència…
No vaig atrevir-me a preguntar-li en què consistia aquesta experiència. Es tractava del seu pare? O de la seva mare? Qui ho sap… Tampoc no vaig voler entrar en aspectes més personals. Se sentia culpable? No m’ho va semblar, i per descomptat era als antípodes del desgraciat de Puigdevall i les seves necessitats de dissimular histèricament.
També vam parlar de política nord-americana, de la influència nefasta de Bush en l’ordre, o més ben dit, desordre, mundial, i de les conseqüències de la foto de les Açores per a Aznar i la dreta espanyola. Sergi no militava en cap partit polític, de jove havia estat company de viatge del PC i en dir-m’ho em va mirar burleta i va puntualitzar:
—Em refereixo al Partit Comunista i no pas a un ordinador…
Després em va preguntar quina conclusió en treia, de la meva estada a Barcelona. Li vaig contestar que les conclusions eren diverses a banda de contradictòries, i difícils de sintetitzar en poques paraules, i a la vegada vaig demanar-li que em donés la seva opinió sobre Catalunya. Pertanyia al grup de catalans emprenyats, com els anomenava Forestier?
Bastant emprenyat sí que ho estava, però odiava el victimisme de molts dels seus compatriotes, i li semblava una excusa paralitzadora donar la culpa de tot a Madrid i al govern central. N’estava tip, de l’espectacle de Catalunya convertida en una gossa que es passa el dia llepant-se les ferides… Però alhora considerava que hi havia un nacionalisme espanyol, tan prepotent que fins i tot negava reconèixer-se com a tal, que era incapaç d’entendre allò que denominava simptomàticament el problema catalán i que per contra feia bandera de la llengua i emprenia batalles per la defensa del castellà a Catalunya, com si no es defensés tot sol: n’hi havia prou de veure quin era l’idioma majoritari dels mitjans de comunicació i amb quina llengua parlava la immensa majoria de la gent.
Deia que admirava sincerament Esquerra Republicana, que amb un nombre de vots que no arribava al 2% tenia lligat de mans i peus el PSC i fins i tot marcava el camí a Convergència. Que amb aquest ridícul percentatge tallava el bacallà de la futura independència a la qual havia posat una data, la del 2014, i era la responsable en bona part de la mala imatge de Catalunya a la resta de l’Estat. Mai tan pocs havien fet tant.
Em divertia la manera irònica amb la qual Sergi enfocava la situació política i passava revista als partits. Considerava que Pujol havia ajudat a governar Espanya però que no havia sabut aprofitar les possibilitats que el fet de pactar, primer amb els socialistes i després amb els populars, li havia donat per millorar de debò Catalunya, que s’havia conformat amb un eix de carreteres comarcals infecte i amb una televisió catalana i poc més, com també havia sentit a dir a Forestier.
Pel que feia als socialistes, veia el futur de Maragall molt incert, la seva visió federalista amb la qual deia estar d’acord, no podia agradar mai als barons del PSOE, que farien tot el possible perquè marxés…, i no s’equivocava. Li semblava ignominiós i injust que volguessin arraconar-lo i substituir-lo per Montilla, encara que, a ell, no li molestava gens ni mica que un català procedent de l’emigració, nascut a Còrdova, Múrcia, el Marroc o Guinea arribés a president de la Generalitat, com tampoc no li importava gens ni mica si era dona, home, heterosexual, homosexual, metrosexual, catòlic, ateu, mahometà, budista, zoofílic, florofílic o hemofílic… mentre no volgués imposar les seves conviccions sobre la resta i fos honest, intel·ligent, coherent, feiner i bon gestor.
—Com per exemple? Qui votaries?
—Hi ha un polític retirat que m’agrada molt, en Miquel Roca, però ja no en vol ni sentir parlar, de política. En Jordi Pujol se’l va carregar tot i que pertanyien al mateix partit, o probablement per això mateix. Ell sí que tenia idees i em semblava una persona entenimentada, com també crec que ho és en Duran i Lleida. I això potser perquè, si t’he de ser franc, m’agrada la gent ben educada i ells són educats… No suporto els polítics mal educats, que creuen que a crits o fins i tot a trets, com pensen alguns, s’aconsegueixen més coses que pactant de manera intel·ligent… Però si el que em demanes és si els voto, si voto Convergència, et diré que… —i va fer una pausa llarga i afegí—: el vot és secret —i es posà a riure—. Ric perquè el meu avi comprava els vots dels seus masovers i quan li preguntaven què havien votat deia això que el vot és secret… Jo, que em considero d’esquerra, voto socialista a les nacionals, a les autonòmiques, depèn. I voto perquè considero que en tinc l’obligació, tot i que sovint ho he fet amb el nas tapat, però entenc els que es queden a casa, desencantats…
Vaig dir-li que també al meu país l’abstenció era enorme, que la gent havia perdut la confiança en els polítics…, però ell aleshores afegí que el fet de no anar a votar podia tenir conseqüències nefastes, només calia veure com Bush havia estat elegit, encara que només era un home de palla de les grans multinacionals, cosa que encara no passava amb el president de la Generalitat de Catalunya…
Sergi parlava amb convicció, i em semblava la persona més raonable que havia trobat a Barcelona. Les seves opinions no eren gens eixelebrades, eren ponderades i objectives, llàstima que l’hagués conegut quan era a punt d’anar-me’n, gràcies al seu ajut. Naturalment jo, per tal de correspondre’l, vaig fer tot allò que em va semblar que li podia venir de gust i no cal afegir-hi res més…
Aquella darrera nit, després de sopar al Via Veneto vam anar a prendre la darrera copa a casa seva. Vaig quedar-m’hi fins a la matinada. Abans d’acomiadar-nos Sergi m’insistí que escrigués les meves impressions de Barcelona. Sense la imposició d’haver de redactar cap informe postbeca, era lliure d’opinar el que cregués oportú. Tampoc no em calia vigilar per ser políticament correcte. Ell podia buscar algú que m’ajudés. Precisament tenia una molt bona amiga escriptora que de ben segur estaria disposada a col·laborar amb mi si això m’animava.