Capítol XXI

Vaig demanar al vigilant que em semblà més amable vint euros per poder agafar un taxi i no haver d’arribar a casa caminant, amb la promesa de tornar-los-hi duplicats l’endemà. Me n’oferí deu, que era, segons m’assegurà, tot el que portava a la butxaca. Així arriscava menys. Encara que li prometés el doble dubtava de la meva fiabilitat. Feia bé, santament, com solia dir Verònica. El risc no és virtut dels catalans, li ho havia sentit dir a Forestier parlant dels seus amics, d’aquí ve que els actuals empresaris autòctons fossin, segons el meu protector, en general poc emprenedors. No obstant això, reconeixia que aquesta cautela que ell els atribuïa els havia salvat molt sovint de grans desgràcies. I si no, aquí hi havia «la Caixa», com a exemple de seny. Sempre segons el meu avi predilecte, l’entitat es trobava en condicions de poder guanyar més diners, d’augmentar els seus actius, fer opes a tort i a dret, i tanmateix preferia tocar de peus a terra, o sigui, caminar amb peus de plom. Doncs bé, el vigilant prestamista, en Guillem Salvador, era a petita escala com qualsevol directiu de l’entitat bancària catalana, d’allò més previsor. Millor perdre’n deu que vint, encara que tingués la possibilitat de cobrar-ne quaranta. La veritat és que va comportar-se a l’alçada de les circumstàncies. No li vaig semblar de confiança i tenia raó. No vaig poder tornar-los-hi, però juro que el primer que faré quan vagi a Barcelona serà pagar-li el deute triplicat.

En sortir del Liceu vaig anar directe al pàrquing de la Boqueria on Begoña havia deixat el cotxe. Tenia el pressentiment que la perversa m’esperava allà. Però res, ni rastre. Desanimat i furiós com estava, vaig dubtar si tornar a Pedralbes o dedicar-me a armar un daltabaix per la zona del Turó Park on vivia, tot i no saber exactament a quin carrer. Si ho hagués sabut no hauria perdut l’ocasió d’anar-hi a recuperar els meus calçotets, i després de llençar per la finestra la seva roba interior, deixar-la lligada a la terrassa en pilotes. Tenia por que ella m’esperés a Pedralbes amb falses acusacions i que tinguéssim sarau, però també tenia prou clar que si no tornava em tocaria dormir al ras i no em venia gens de gust, acostumat com estava al confort de Pedralbes. Naturalment podia anar a un hotel. Pujant per la Rambla n’hi havia un seguit que no semblaven dolents però, encara que no em fessin pagar per endavant, no portava el passaport a sobre. Aconsellat per l’avi Antoni, sempre el deixava a casa a bon recer. Tampoc, i això és el que feia més inviable dormir en un hotel, no portava cap targeta de crèdit. Si em posava a la gatzoneta en actitud pidolaire, tal vegada podria reunir uns quants euros més, però la guàrdia urbana es passejava pel mig de la Rambla i qui sap si no m’haurien demanat els documents que no portava o, encara pitjor, haurien cridat els «mossos de quadra», com deia la marquesa de Lamarsalada, i m’haurien portat a comissaria perquè els expliqués què feia, o millor què no feia, a Barcelona. Vaig optar per dirigir-me a la cua de la parada de taxis de la plaça de Catalunya decidit a tornar a casa i enfrontar-me amb la situació, fos la que fos. Pensava quina seria la millor estratègia a seguir si hi trobava Begoña. Però ja no hi devia ser, a Pedralbes, perquè feia massa estona que la funció s’havia acabat i a més se n’havia anat molt abans, la qual cosa volia dir que ja havia pogut recollir Marilyn si és que no se n’havia anat directament a casa seva a maquinar perversitats, sense aquella gossa fastigosa.

La cua pels taxis era llarga i encara hi quedaven endarrerits del Liceu comentant la gran Jenufa que havien escoltat, amb una Eva Marton extraordinària. Tots coincidien que havia estat una nit inoblidable, i era veritat. Encara que per motius diferents també ho havia estat per mi i ho seria ja per sempre. A aquelles alçades ja havia pogut comprovar que el gremi de taxistes barcelonins i jo no tenim un feeling especial. Tot el contrari. No sé per quin motiu als conductors no els caic bé. Tal vegada perquè els trenco les expectatives. En adonar-se que sóc estranger es pensen que em poden enredar fent-me fer la volta al món abans de portar-me a l’adreça indicada i, en adonar-se que no em deixo, s’empipen. La nit de Jenufa sols disposava de deu miserables euros, o no tan miserables en el meu cas, perquè era tot el capital que tenia. Així, vaig optar per dir al taxista per on havia d’anar, pendent en tot moment del taxímetre. Això el degué molestar, perquè em va fer tantes putades com pogué, com ara accelerades innecessàries i frenades brusques. En arribar a casa dels Forestier el taxímetre assenyalava disset euros amb seixanta. Vaig dir-li que només en tenia deu, que m’havien robat aquell vespre i que s’esperés que m’obrissin si volia cobrar la resta. Em clavà una esbroncada descomunal. M’insultà: assegurant que jo el que pretenia era estafar-lo, ja podia anar a buscar els diners que li devia. Vaig fer el que em demanava. Però com que mai els meus protectors m’havien donat les claus, vaig haver de trucar per l’intèrfon. Ho vaig provar un seguit de vegades però ningú no em va respondre. Em semblà estrany. El timbre se sentia a la cuina, que era molt a prop d’on dormia el majordom. Potser el que passava era que no li donava la gana obrir-me, perquè vaig insistir almenys una dotzena i mitja de vegades. Segur que quan em va veure la cara a la pantalla decidí tornar-se’n al llit i fer com si les trucades no s’haguessin produït mai. Vaig dir al taxista que ho sentia, que em comprometia a pagar-li l’endemà, que passés a qualsevol hora i que li pagaria. Començà a cridar. Em digué pelagatos —ho era—, estafador —en certa manera, també—, fill de puta. Aquesta era l’única cosa que no encertava. A més, fossin veritats o no ho fossin, jo no podia acceptar aquestes definicions de la meva persona, i per això li vaig dir que sortís del cotxe, per tapar-li la boca amb un parell de bufetades ben donades. Però no en sortí. Amb això vaig tenir sort. En alguna cosa havia de tenir-ne aquella nit espantosa. Amb un seguit d’insults i renecs castellans i catalans: mariconazo, cabronàs, chuloputas, malparit, señorito de mierda, etc., posà el cotxe en marxa i se’n va anar furiós. Vaig tornar a l’intèrfon per seguir prement el timbre una bona estona però ningú no contestà. De lluny vaig sentir tocar quarts de tres. Em va semblar que devien ser les campanes del monestir de Pedralbes. Els carrers del barri estaven deserts. Els gossos de les torres veïnes corrien cap als reixats en sentir les meves passes. Complien amb el seu deure de vigilància i avís amb uns lladrucs que en el silenci de la nit se sentien encara més potents. Tampoc no hi havia circulació, tret del jeep d’uns guàrdies jurats que voltaven per la zona, no vaig veure cap més cotxe fins que no vaig baixar tota l’avinguda Pearson. A la confluència amb l’avinguda d’Esplugues un taxi es va deturar inútilment. Sense diners no el podia agafar, i d’altra banda tampoc no sabia on havia de demanar-li que em portés. Anava baixant per l’avinguda de Pedralbes cap a la Diagonal, buscant un miraculós bar obert on pogués refugiar-me, amb la intenció que algun cambrer, amb els quals solia establir més bones relacions que amb els taxistes, em permetés fer-li companyia fins a l’hora de tancar, per a la qual devia faltar poquíssim, sense consumir res o mirant d’establir amistat amb algun altre senyor Forestier que volgués convidar-me a una copa. Caminava de pressa, capficat amb les meves desgràcies, intentant trobar la millor excusa per quan tornés a casa. Volia creure que Verònica i el seu marit eren a la clínica, i que per això el porc d’ulls sense parpelles s’havia permès la llibertat de no obrir-me. Si era així estava gairebé salvat. Els explicaria que Begoña m’havia abandonat al Liceu, la qual cosa era certa, i que no havia pogut entrar a casa perquè el pèrfid Xu Li Po, àlies Bautista, no m’havia obert. No sé fins a quin punt aquesta insubordinació del majordom serviria perquè el fessin fora. El servei domèstic era un dels temes de conversa predilectes de les amigues de Verònica, i per això estava al corrent de les dificultats que tenien les senyores barcelonines per trobar criats i criades del seu gust. Enemics pagats, instal·lats de franc a la teva pròpia casa, traïdors envejosos que et portarien a la guillotina si poguessin, assegurava una de les íntimes de Verònica, Marisa de Sanhauja, esposa d’un banquer important.

Faltaven dues illes per arribar a la Diagonal quan a la cruïlla del carrer del restaurant Neichel, de grata memòria —hi vaig sopar una nit molt de gust amb els meus avis predilectes—, un tipus amb pinta de zombi que no sé d’on va sortir em tallà el pas amb una navalla. Crec que estava més espantat que jo, perquè quan em digué «la pasta o te rajo» li tremolava la veu. Amb la major tranquil·litat de què vaig ser capaç vaig posar la mà a la butxaca com si volgués treure’m la cartera. Però com que no tenia res per treure’n vaig cloure el puny i amb un moviment ràpid que ell no s’esperava li vaig fotre una nata i el vaig fer caure a terra. La navalla li saltà de les mans i la vaig poder agafar. El cop degué deixar-lo inconscient a mitges si més no, perquè no es bellugava. Vaig registrar-li les butxaques. Portava uns quants bitllets de cinquanta euros, uns altres de vint i una cartera. Ho vaig recollir tot i vaig marxar sense córrer però accelerant el pas. Ja no tenia cap necessitat de pidolar a ningú que em deixés passar la nit a cobert. Podia pagar-me les copes i fins i tot convidar a qui em passés pels nassos. I, si no em demanaven la documentació, podria dormir a l’habitació d’un hotel de luxe. Vaig dirigir-me cap al bar de l’hotel Princesa Sofia que tan bons records em duia, però estaven a punt de tancar. Vaig ficar-me als lavabos. Volia saber què hi havia dins de la cartera, de quants diners disposava i a qui li acabava de sortir el tret per la culata. La cartera contenia fotografies familiars, un DNI d’un tal Pere Matas Batlle, un barceloní nascut el 1924 i quatre bitllets de deu euros. Vaig deduir que era robada, perquè el paio que m’atacà era jove, i el subjecte del carnet, més aviat un avi, i vivia al carrer del mestre Falla, no gaire lluny de l’avinguda de Pedralbes. Pel posat de la fotografia semblava gasiu en totes les seves manifestacions i pel to apagat de la seva cara, aficionat a sopar patates amb bledes… Probablement es tractava de part d’un botí obtingut per l’atracador durant aquella mateixa nit. Si les circumstàncies m’ho haguessin permès jo mateix en persona hauria tornat la cartera amb tot el seu contingut a Pere Matas Batlle, però en la meva situació, no tenia altre remei que quedar-me amb els euros i deixar allà mateix part de l’objecte del delicte. Després me’n vaig anar cap a la recepció. Com que no tenia ni documentació ni targeta de crèdit vaig explicar que havia perdut la bossa de mà on guardava també les claus de casa. Van insinuar-me molt delicadament que pagués per endavant. Vaig fer-ho sense piular. Content de poder dormir en un lloc decent, dutxar-me i poder prendre un esmorzar com un Forestier qualsevol, abans de fer el camí de retorn a Pedralbes. La veritat és que vaig dormir molt poc, preocupat, i sense saber què seria millor:

a) Dir la veritat. Un mal moment, el pot tenir qualsevol.

b) Mentir a mitges. No culpar Begoña però deixar caure que la seva nimfomania, etc.

c) Mentir. Culpar de tot Begoña.

Vaig optar pel pla b en recordar l’embolic de Clinton amb la becària. Al cap i a la fi Begoña havia començat per actuar com Monica Lewinsky. Si després les coses s’havien complicat no era pas culpa meva. A Clinton no li havia sortit tan malament. Així que de seguida que Li Po Xu Lin Porc, és a dir Bautista, m’obrís, me n’aniria directament a l’habitació de Verònica per demanar-li excuses, explicant-li la mitja veritat i callant les meves intencions de voler formar part de la família Forestier de manera indissoluble o quasi. Vaig agafar un taxi per tornar a casa. Net i no tan planxat com hauria volgut, vaig trucar. Bautista no tardà gairebé gens a contestar-me, però no m’obrí. Vaig sentir les seves passes sobre la grava del caminal acostant-se al reixat del jardí, seguit per la repulsiva Marilyn que, tan bon punt em va reconèixer, començà a lladrar. Quan el majordom va obrir la gossa se m’afuà als talons. Vaig treure-me-la de sobre amb un cop de peu, i sols llavors vaig adonar-me que Bautista portava a la mà la meva maleta.

—La señola me ha dicho que le devuelva sus cosas y no le deje pasal —em digué amb el seu peculiar espanyol i no en anglès, que era la llengua que emprava quan parlava amb mi.

—Com diu? Impossible…! Vull veure la senyora. Vostè no té cap dret a no deixar-me entrar —vaig cridar-li en anglès.

Ell es mantingué impertèrrit barrant-me el pas.

—I’m sorry, sorry —digué amb un somriure triomfal, i tornant a l’anglès—: compleixo ordres. D’avui endavant té prohibida l’entrada en aquesta casa. Tampoc no pot trucar per telèfon. Són ordres dels senyors Forestier.

El fastigós Xu Li Po Porc Bautista seguia somrient i mirant-me burleta amb aquells ulls prims, com dues ratlles de carbó, mentre em tancava la porta als nassos.