Capítol IX

Sovint, quan recordo els meus primers dies a Barcelona noto un sabor agredolç. Dolç primer, agre després, a estones dolç i agre a la vegada, com si tractés d’imitar Ferran Adrià en la descripció d’algun plat desconstruït. He de dir, però, que la ciutat em va semblar fascinant, en especial quan era lluny del barri on vivia i caminava pel Quadrat d’Or, tan luxós com la Magnificent Mile de Chicago o la Cinquena Avinguda de Nova York; anava cap al litoral de la Barceloneta i la Vila Olímpica, amb les terrasses obertes al mar i aquella oloreta de gambes de Palamós tan exquisides, o em passejava pel Barri Gòtic, que, encara que de gòtic en té poc —només uns quants vestigis—, el fet que ho sembli diu molt a favor dels catalans que el feren possible, copiant-lo dels antics models medievals derruïts. Em refereixo a aquells esforçats prohoms del segle XIX, exemple de patriotes, disposats a mostrar el coratge allà on calgués per tirar endavant el país, lluitant fins a vèncer tots els obstacles, com ho assegura l’himne nacional Els segadors, que també es posà de moda en aquella època:

La lletra d’Els segadors és reivindicativa i poc pacifista. Prové d’un romanç del segle XVII, harmonitzat amb la melodia d’una antiga cançó de taverna, cosa que li dóna un prestigi convincent, del tot semblant al de La Marsellesa, escrita pel que diuen en un bordell. Vaig aprendre-la de seguida i m’agradava taral·lejar-la, en especial la tornada: «Bon colp de falç, bon colp de falç, defensors de la terra». Mentre m’afaitava als matins davant del mirall del luxós bany de l’apartament de Puigdevall intentava que l’èmfasi posat en el «bon cop de la falç» no contagiés la gilette que feia servir i posés en perill la meva galta rosada d’americà d’Illinois, de pell pàl·lida i massa fràgil. «Bon colp de falç, defensors de la terraaaa», seguia repetint mentre em preparava l’esmorzar. Com que tinc una estranya propensió a no poder oblidar les melodies enganxoses —encara recordo l’època que em movia per Nova York amb aquell «ay, Macarena», ficat al cap— continuava el dia traginant Els segadors mentre anava descobrint Barcelona. De vegades sol, d’altres acompanyat per Puigdevall i les seves estranyes disfresses, amb les quals ni la seva pròpia mare l’hauria conegut i amb les quals intentava que ningú no el pogués reconèixer a prop meu i així no notessin aquelles febrades de testosterona que la meva companyia li provocava…

Tenia pocs diners, i per això, quan anava sol procurava utilitzar sempre el transport públic. Acostumat a les bones maneres i fins i tot diria que a l’hospitalitat dels conductors d’autobusos de Nova York o de Chicago, em va sorprendre que a Barcelona et tanquessin la porta triomfalment davant dels nassos o t’esbronquessin sense motiu si per casualitat havies aconseguit pujar després de córrer com una llebre per arribar a la parada. Pel que fa als conductors del metro, aïllats en les seves cabines i en conseqüència invisibles per als passatgers, suposo que es devien sentir molt satisfets, igual que els seus col·legues del transport públic de la superfície, si et deixaven fora del vagó. Puigdevall deia que exagerava, i jo li contestava que ell sempre anava en cotxe i que per tant no en sabia res, ni d’autobusos ni de metros. Per contra, la gent que circulava a peu solia ser bastant amable i en un elevat tant per cent castellanoparlants. Si eren joves tractaven de somriure molt mentre s’excusaven per no saber l’adreça que els demanaves. Només la gent gran semblava conèixer la ciutat i et donava les indicacions sense errades. De vegades, si es tractava de jubilats s’oferien a acompanyar-te per donar-te conversa, en especial si es pensaven que eres foraster. En dues ocasions, però, quan els vaig dir que era nord-americà, va faltar poc perquè em donessin el condol. Segons vaig llegir en un diari, Espanya és el país més antinord-americà d’Europa, i, en aquest sentit, Catalunya no suposa una excepció. Puigdevall, a qui vaig preguntar sobre el tema, va dir-me que al seu parer la culpa, com sempre, era de Franco, i em va passar el vídeo d’una pel·lícula que em va semblar magnífica, Bienvenido, Mr. Marshall. També em va parlar de la guerra de Cuba, que en realitat no fou sinó una guerra entre Espanya i els Estats Units de la qual Catalunya va pagar les conseqüències, segons ell, també com sempre, perquè la va deixar sense el seu principal mercat de cara a l’exportació. Jo no sabia res de tot això, encara que em penso que tampoc no en sabien res la majoria de catalans.

Vaig passar les primeres setmanes sense prendre iniciatives, entretingut a conèixer la ciutat i suportant el mal humor de Puigdevall contra els espanyolistes de merda, que li havien deixat la cara com un mapa però que no havia volgut denunciar. Només a mi m’havia dit la veritat, que els blaus i els cops eren fruit d’una pallissa. A la seva dona i a la pequinesa, els va dir que havia caigut a la sortida del futbol i el mateix havia explicat a la feina. A meitat de la tercera setmana de la meva estada a Barcelona, atès que l’assumpte de la beca s’endarreria, vaig iniciar un pla d’atac: primerament, aniria al Departament de Cultura de la Generalitat per buscar-hi informació directa; en segon lloc, demanaria a Puigdevall, per via de constrenyiment, la feina que m’havia ofert; i, encara, com que era jo qui anava a comprar amb els diners que ell em donava, vaig proposar-me pispar-ne uns quants per poder convidar a un parell de dry martinis el senyor Forestier si és que em trucava, cosa improbable. Jo, que sí que ho volia fer, no trobava enlloc la seva targeta.

Després de sol·licitar una entrevista telefònica amb el responsable de les beques, ajudes i subvencions diverses destinades a la projecció internacional de Catalunya, vaig anar a un edifici oficial situat a l’antic palau d’un il·lustre traficant, sempre segons Puigdevall, que va acabar convertint-se en un dels grans pares de la pàtria. I malgrat que el meu nòvio potser ho hauria considerat inadequat, vaig cofar-me la barretina, vaig endur-me un rosari montserratí a la butxaca i em vaig posar la bufanda del Barça que ell s’havia deixat a casa la nit que fou atacat pels males bèsties espanyolistes.

Una amable senyoreta va acompanyar-me a una sala d’espera, immensa, el sostre de la qual estava decorat amb pintures de nimfes i cabres d’una cornamenta esplèndida i rostre masculí, faunes, crec que se’n diuen. Jo vaig esforçar-me a parlar en català, tan bé com sabia, cosa que vaig notar que tothom m’agraïa, ja que em miraven i em saludaven amb entusiasme. Ara penso que tal vegada els sorprenia que hagués volgut mostrar fins i tot en la indumentària el meu interès per la beca, que m’era imprescindible des de tots els punts de vista. Mentre m’esperava dubtava si hauria de treure’m la barretina quan hagués de saludar l’autoritat que em rebés o si, al contrari, hauria de seguir cofat tota l’estona que durés l’entrevista.

Pensava en aquestes coses quan em van fer passar a un despatx on em va atendre una mena de director general. L’home semblava molt content amb la seva feina, i potser encara més amb el càrrec pel qual havia estat anomenat. Considerant el seu bon humor, devia guanyar molt i treballar poc. Sense deixar de somriure em va fer una forta encaixada contundent:

—M’han dit que ha vingut dels Estats Units. Sap quin temps hi fa, aquests dies?

La pregunta em va sorprendre. No sabia si era una fórmula de cortesia local preguntar pel temps que feia al meu país o si es burlava de mi.

—Sí —vaig dir jo contestant la primera qüestió, seguida d’un—: no, ni idea-procurant catalanitzar al màxim, primer els monosíl·labs que, segons la meva oïda, que és bona, no es distingeixen per la seva pronunciació del castellà. Pel que fa a la resta de la frase, vaig posar tota l’atenció en la vocal neutra final d’idea…

—No hi fa res, no es preocupi, és que la meva filla demà se n’hi va, cap allà…

Vaig estar a punt de dir-li que els Estats Units són una mica més grans que Catalunya i que a Florida es torren mentre que a Nova Anglaterra estan sota zero i coses així, però naturalment no ho vaig fer.

—M’han dit que ve expressament de Nova York per escriure sobre nosaltres… Això ens convé molt… Cal obrir-nos al món i que ens coneguin —deia mentre llegia l’imprès que havia hagut d’omplir a consergeria sobre el motiu de la meva visita.

—Sí —vaig dir jo—, per això he demanat la beca… —Però no vaig continuar, no vaig poder perquè tot seguit es va obrir la porta i va entrar una dona baixeta i una mica capgrossa. Si hem de jutjar la reverència amb què la va saludar el tipus que m’havia rebut, per força devia ser la seva superior. Duia a les mans una safata plena de preservatius i me’ls va oferir, molt amablement.

—Perquè no marxi amb les mans buides, jove —va dir-me—. Avui celebrem la diada contra la sida —va afegir—, i aquesta conselleria s’hi sent molt implicada, en aquesta lluita. Agafi’n, agafi’n. No, un no, que vostè és jove… Més, més, agafi’n més, home, si us plau…

Vaig sortir del palau amb les butxaques plenes de preservatius. A la Rambla vaig desfer-me d’uns quants, donant-los com a almoina als pobres que s’estaven per allà i que em miraven força estranyats, però la resta me’ls vaig quedar. Semblaven de bona marca, encara que el laboratori no era català, sinó suís. No hi havia cap garantia que no portessin incorporat un rellotge de cucut… Sobre la beca, ja ho deia Puigdevall. Les meves possibilitats eren moltes, però de moment només podia fer una cosa: esperar.

Pel que fa a la segona decisió, la d’exigir a Puigdevall que complís, no la promesa de matrimoni que renovava cada dia una estona, sinó la d’oferir-me feina, tampoc no em va sortir bé. A ell, de fet, només li interessava explicar-me les gestions dels advocats que s’encarregaven de portar endavant el seu divorci i no parlar de la meva feina. Sempre que li preguntava em posava excuses tan absurdes com aquestes:

a) Havia hagut de tancar precipitadament la botiga a causa d’una plaga de rates que s’havien menjat tots els dolços del magatzem, i no satisfetes amb la destrossa, es dedicaven a mastegar xiclet sense por dels cops d’escombra que Puigdevall i les dependentes els clavaven.

b) A conseqüència de la desratització, havia estat localitzada casualment una porta secreta que conduïa a una cripta, on havien aparegut nombrosos cadàvers i, per tant, no li quedava més remei que clausurar el local i posar els fets en coneixement de les autoritats i de la comissió decidida a vetllar per la memòria històrica…