Capítol XIV

Mai no havia vist una marquesa de prop fins que no vaig començar a fer classes a l’amiga de la meva àvia predilecta: l’experiència fou extraordinària. Al meu país no hi ha altra aristocràcia que la dels diners i els Kennedy, però a Europa, i més encara a Espanya, les coses són ben diferents. Fou la mateixa marquesa de Lamarsalada la que m’hi va fer caure:

—¿Conoces a algún americano título, George? —va preguntar-me. I després va continuar—: Lo digo para que me lo presentes cuando vaya a Nueva York. Cada pareja con su oveja… Así debe ser…

Madame Forestier i jo mateix no ens vam poder estar de riure, però ella ni ho va notar i va continuar gratant-se la calba dissimulada per un pentinat de perruqueria, mentre movia les campanetes dels braçalets. Cal que avanci que la marquesa sol alterar l’ordre de les paraules, un costum o un defecte de les marqueses, no ho sé, del qual Verònica es burlava fins al punt d’increpar-la amb un afectuós (i-)«¡Jopeeel Hijita, qué progresos hace tu Alzheimer!(i-)»…

—¿Me presentaràs a los nobles, George? —seguia la marquesa perduda en les seves elucubracions aristocràtiques…

—Ho sento, senyora, allà no en tenim, d’aristòcrates.

—Vaya, ¡qué vulgaridad! Ya me parecía. Allí todo el mundo saca los platos del pie y se nota, un país sin aristocracia nunca puede andar bien…

—Con los platos en el pie, sí, sí, los americanos hacen juegos malabares, qué risa… No li facis cas, estimat George, Lilí és una finolis…

Madame Forestier va riure. Tenia un riure jove i contagiós i fins i tot la finolis també va riure. De sobte va parar en sec, es posà seriosa i va preguntar:

——¿Por qué nos reímos, Vero?

—Por nada —li va contestar Verònica—. Porque reírse es sano y prolonga la juventud. Avisaré a Bautista para que traiga el te y en cuanto terminemos empezamos la clase, faltaria mas que el pobre George tuviera que quedarse sin dar la lección… ¿Tienes dinero cash, supongo?

—Yo siempre pago cash, ya lo sabes —va dir molt seriosa i sense trabucar ni una síl·laba—. Jamás he tenido tratos con el frac del cobrador, y eso que los señores de frac me gustan… Es elegante. ¿No lo crees, tú?

Vaig suposar que aquell «tu» m’anava dirigit i vaig dir que sí, sense saber de què em parlava… No tenia idea del que volia dir això del frac del cobrador, ni tan sols sabia què era un frac… Encara que, pel que semblava, la marquesa també ho havia dit a l’inrevés, perquè la seva amiga la va corregir: «Se dice el cobrador del frac». Quan va entrar Ku Xun Xin —es deia així o Lamarsalada m’havia contagiat la seva desmemòria?— empenyent el carro i fent reverències, va aplaudir com una nena:

—Olé, olé, veo mis pastas preferidas —va exclamar, feliç.

Després va saludar el majordom:

—Hola Li-Po, siempre que te flan me apetece un veo.

—¿La señola malquesa quiele un flam? —va preguntar, sol·lícit, el criat.

—No, Bautista, la señora marquesa no quiere un flan, lo que quiere decir es que le recuerdas el flan chino mandarín que debía de tomar en su infancia…

Després, mirant-se Lilí, li va amollar:

—Hoy te trabucas que es un primor, querida, hablas peor que Bautista…

Davant de la cara de pomes agres del majordom Madame Forestier va continuar:

—Ya sé, ya sé, los filipinos no sois chinos, no te molestes, hombre…

—No señola, sí señola… yo no molestar, señola… ¿quiele o no flan, la señola malquesa?

Les pastes, els petits fours, els milfulls… La maleïda marquesa ho va liquidar tot en tres segons. Es notava que havia arribat amb fam endarrerida, per bé que jo, en adonar-me que el tupper de la Caputxeta es podia fondre en il·lusió, no em vaig quedar enrere. Si ella es menjava les pastes de dues en dues, jo, dissimuladament, mirava d’agafar-les de tres en tres. L’única que no va actuar com a carronyera ni es va comportar com els voltors fou Madame Forestier. Mentre nosaltres engolíem, ella fumava unes cigarretes llargues i mentolades, aparentment sense adonar-se de la nostra lluita de mos a mos. Vestia de color vermell, i no li quedava gens malament, al contrari, l’afavoria. Tal vegada m’havia acostumat a la meva àvia predilecta i en lloc de veure-li els defectes m’estimava més notar-ne les virtuts, i una d’elles era l’elegància. Creuava les cames com una model, i després vaig saber que ho havia estat. En canvi, Lamarsalada era vulgar, i anava mal vestida i més mal calçada encara, amb una mena de sabates ortopèdiques. Em vaig imaginar les callositats i els galindons d’aquells peus deformats, i de poc que no vomito. A més, al meu parer, combinava molt malament els colors: uns pantalons verd lloro amb una camisa blau cel… Tal vegada no recordava el primer que s’havia posat, i per això el conjunt «no pegava ni con cola», com deia sempre el fotògraf del diari novaiorquès, que era de Puerto Rico. En recordar-lo, vaig evocar una altra de les seves frases: «¿Qué hace un chico como tú en un sitio como éste?». All the rest is silence… La resta és silenci… ¿Què haurien dit Madame Forestier, el majordom Xun Pin Li Po o la marquesa i el senyor de Forestier si haguessin sabut per quin motiu havia arribat a Barcelona? M’ho preguntava, ingenu fins al fons.

Ningú que no fos un americà tan ingenu com jo, en veure les meves estudiants, en especial la finolis maltractada per l’Alzheimer, no s’hauria pres seriosament la qüestió de les classes. Però jo sí. Efectivament, estava convençut que volien practicar l’anglès. Creia, de bona fe, que Antoni Forestier m’avançava els diners d’unes quantes lliçons i res més. No m’imaginava, en absolut, que després «de echar varias risas en inglés» a Madame Forestier li baixés la tensió, i que això li provoqués un desmai i l’hagués de portar en braços fins al seu dormitori, seguit de Lamarsalada, com un gosset faldiller. Encara menys que poc després el senyor Forestier, còmodament instal·lat en una butaca de la biblioteca davant d’un dry martini, hauria de referir-se a Gala, la fascinant esposa de Dalí, la qual havia tingut el plaer immens de conèixer i que malgrat la seva edat provecta continuava fent l’amor amb noiets joves i guapos amb el vistiplau de Dalí, que l’ajudava, pel que sembla, a fer-ne la selecció…

Després de convidar-me a fumar un havà, que vaig rebutjar per un xiclet que guardava a la butxaca, em va explicar com va conèixer Verònica, quan ella, ja retirada de les passarel·les per voluntat pròpia, vivia sola a París, o més ben dit amb un company diferent cada nit. Massa habituada a la cocaïna, avançava per la vorera d’un vertiginós penya-segat cap a la tomba, però no pas justament com a veïna de Wilde o de Voltaire en el famós cementiri de Père Lachaise, sinó com a hoste d’un nínxol humil, probablement llogat en qualsevol cementiri de la perifèria parisenca.

—Verònica, que ho havia tingut tot, glamur, diners, prestigi, tres marits, infinits amants, tot ho va perdre quan no pogué superar la mort dels seus dos fills adolescents en un accident de trànsit. Els nens vivien amb el seu pare, un empresari italià, i els caps de setmana els passaven amb ella, que tractava d’enlluernar-los. Aquella nit sortien de sopar al Ritz i just passada la plaça Vendôme se saltà un estop i s’encastà contra un camió, Clara i Francesco moriren a l’acte, mentre que ella, miraculosament, se salvà. Aleshores encara tenia diners, n’havia guanyat molts i en seguia guanyant quan una o dues vegades l’any desfilava per a la casa Dior, de la qual havia estat un dels cossos i rostres emblemàtics…

—És molt elegant —vaig afirmar per dir alguna cosa… Forestier assentí i de seguida continuà.

—Verònica havia sortit a les portades de les revistes més importants de l’Europa dels anys seixanta… Tu, naturalment, no te’n pots recordar, ni tan sols havies nascut… Bons temps, aquells… L’Ava Gardner es passejava per Espanya…

El senyor Forestier m’anava explicant la història de la seva dona com si acabés de tornar d’un llarg viatge cap al passat i se sentís encara habitant dels llocs que li havien semblat fascinants i als quals, debades, sempre intentaria tornar. Des del primer dia m’havia semblat simpàtic, però les seves confidències em molestaven, tal vegada perquè la intimitat excessiva em neguiteja… i detesto les persones que volen, encara que no t’ho diguin, que extreguis una lliçó de les seves nostàlgies o dels seus fracassos. Tot i que Forestier només se sentia nostàlgic, ja que no era gens ni mica cap fracassat, o almenys no ho semblava. Tenia diners i una posició social sòlida, si més no en aparença. La casa de Pedralbes, de tres plantes, amb una enorme piscina, pista de pàdel i jardí semblava embolcallada de respectabilitats.

Forestier va deixar Ava Gardner sense el torero Dominguín en una suite de l’hotel Ritz de Madrid en acabar d’explicar-me una anècdota divertida: el maestro, pocs minuts després d’haver-se tirat l’actriu, va vestir-se de manera precipitada per anar a explicar el seu triomf als amics. I tot seguit va continuar amb allò que realment li interessava trametre’m: la relació amb la seva dona.

—Quan vaig conèixer Verònica no era ric, sinó pobre, tal vegada tan pobre com tu ara. El meu pare acabava de morir sense deixar-me ni un cèntim. Sempre fou un vividor. Simpàtic i atractiu, va enamorar la meva mare, que era filla d’un comte, cosí de la desgraciada Finolis que és el mal nom amb el qual anomenem a casa la pobra Lilí, que sempre fou una mica curta i desmemoriada… La meva família materna havia estat rica, però el pare va fondre el poc patrimoni que la mare encara conservava. Amb vint-i-tres anys me’n vaig anar a París, amb una mà al davant i una altra al darrere i vaig anar a parar a casa d’una antiga cambrera de la mare que s’havia casat amb un brigadista internacional durant la guerra civil i que hi vivia la mar de bé… Treballava cosint per a la Maison Dior i així, per la porta de servei, vaig poder entrar en una desfilada… Verònica no hi actuava, però estava asseguda a primera fila mirant-se les models, amb aquelles llargues cames creuades… Tinc debilitat per les cames, on hi ha unes bones cames… Vull dir que m’atreuen molt més que uns bons pits o uns ulls macos… I a tu?

—A mi m’agraden els culs —vaig dir per dir alguna cosa—, i Paris Hilton.

—Bons hotels… ella no, ella pse… —I féu un gest amb la mà per remarcar que no li interessava gaire… i continuà:

—Bé… Després de la desfilada vaig acostar-me a Verònica. Estava massa prima i se li notava la mala vida, però seguia essent atractiva i, per a mi, mítica. Em constava que un oncle meu, el marquès de Madrenyà, havia perdut la xaveta per ella, o almenys, la meva mare, molt enfadada, deia que fins i tot l’oncle li havia regalat un collaret de brillants de l’àvia i no pas seu, i que ella, sabent l’origen familiar de la peça, tingué la barra d’acceptar-lo… Una mentida gens pietosa, perquè Verònica se n’anava al llit amb els tipus que li agradaven sense regals de cap mena. El collaret no anà a parar a les seves mans directament. Fou venut a un joier per sufragar un viatge a París de l’oncle Eduard, i invertit en sopars, cabarets i flors enviades a la Maison Dior per estovar Verònica, que llavors encara estava casada amb l’industrial milanès. Amb el seu marit i els fills vivia en un luxós apartament a París, i no hauria estat prudent que les rebés a casa… Verónica m’ho va explicar tot. Vam estar junts un mes, fins que vaig acabar els diners, però li vaig prometre que tornaria ric per casar-me amb ella i ho vaig complir. La sort em va venir de cara. Uns terrenys de la meva mare a Montgat, l’únic que pel seu escàs valor no s’havia polit el pare, van ser declarats zona urbana i urbanitzables tot seguit, i per això vaig muntar una societat amb un constructor i vam guanyar un grapat de diners. Els vam invertir en la compra d’altres solars que valien molt poc sense llicències per urbanitzar, llicències que només el meu soci, expert a saber el preu de les coses i més encara el de les persones, era capaç d’aconseguir… D’aquesta manera, gràcies a la constructora que vam crear, dotze anys després d’aquella trobada, vaig casar-me amb Verònica. Jo tenia trenta-cinc anys i ella quaranta-cinc, però conservava intacte el seu glamur. Les cures de rehabilitació que va iniciar de seguida que vaig poder pagar-les-hi, i això succeí dos anys després de la nostra primera trobada, li havien retornat l’antiga bellesa… Hores d’ara encara manté unes cames esplèndides i se segueix desmaiant quan algú ens atrau tant com tu…

Vaig comprendre, finalment, per què Antoni Forestier havia començat la conversa referint-se a Gala.