Capítol XVI

No m’estendré en el tipus de miracles pels quals Antoni Forestier va brindar aquella primera nit, perquè podria ferir algunes susceptibilitats i res més lluny de la meva intenció. Però, de sobte, després del brindis em va quedar clar quin era el meu paper en aquella casa, i quin tipus de serveis exactes em serien demanats, a més del de professor d’anglès de Verònica i de la marquesa. Com a compensació, em feien, això sí, una rebuda triomfal i se’m tractava com si fos un hoste distingit al qual els seus amfitrions volen honorar d’allò més.

A la primera ampolla de xampany van seguir-ne un parell més. Verònica va decidir que jo mateix anés a buscar-les, en lloc de cridar Bautista, a qui prèviament hauríem hagut d’embenar els ulls. En aquella casa sempre hi havia unes quantes ampolles de xampany en fresc, pel que pogués passar. Una previsió que va semblar-me magnífica i que vaig anotar mentalment per quan fos ric.

Mentre treia la segona ampolla de la nevera, Verònica i Antoni havien passat a l’habitació d’ella, decidits que la prenguéssim allà els quatre. Sí, érem quatre perquè també hi va participar Marilyn, una pervertida caniche propietat d’una neboda dels Forestier, que se n’havia anat a les Fidji uns dies, a fer una cura de dejuni i d’abstinència sexual, i els havia deixat aquell tresor, el qual Madame anomenava jujú, ibú, chuchú, i moltes més bestieses incomprensibles, suposo que franceses, acabades totes en u. Begoña li havia deixat la gossa com a penyora i record de la seva existència, no fos cas que fessin testament en la seva absència i l’oblidessin per sempre més.

Si he de ser sincer, tot i que durant la meva infantesa a Nevermore havia conviscut amb gossos i gats, i després a Nova York a casa dels violinistes mexicans amb una cacatua i tres serps, mai no m’ha agradat compartir el llit amb animals. Per això, de seguida que veia que Verònica tancava els ulls de plaer o d’esgotament, qui ho sap als seus anys, jo mirava d’engegar d’una puntada de peu exacta i ben lluny aquella petita bola llanuda, cosa que no va passar per alt al meu protector, que fumava un cigar i ens observava a través de les anelles blanques de fum, còmodament assegut en una butaca calçadora. Així la va denominar Verònica quan li va ordenar:

—Tu, amor, seu a la calçadora i pren apunts.

Jo el podia veure gràcies als enormes miralls que ens multiplicaven per les parets de l’habitació. Sense ànim d’ofendre el seu record haig de dir que Madame era un os difícil de rosegar, més per exigent que per vella, i jo no era en absolut el taumaturg que necessitava perquè el mirall li retornés el vigor, la força i la bellesa dels vint anys.

Amb el senyor Forestier tot fou més senzill. Els prolegòmens van ser ràpids i escassos, i vam passar a l’acció directa sense els ets i uts que vaig necessitar amb Madame, i això que la viagra i l’alcohol diuen que no combinen. En aquell cas, però, no fou així, i el senyor de Forestier va tornar a referir-se a la qüestió dels miracles. A partir d’aquell moment les al·lusions a les columnes, Simó l’Estilita, el qual denominàvem Simó el Sodomita, els llocs on calia aixecar edificis, els pujols i les muntanyes van començar a formar part del nostre vocabulari íntim.

D’aquesta manera i per aquests motius em vaig convertir durant una temporada en el señorito George per al servei, és a dir el majordom, la cuinera i la cambrera. Per a la resta del món, vull dir per tots els qui es relacionaven amb els Forestier, jo era George, un noi nord-americà fill d’uns íntims amics de Verònica, multimilionaris, per descomptat, i havia vingut a Barcelona per perfeccionar l’espanyol. I, d’això darrer, en dono fe. Durant el temps que vaig viure a Pedralbes vaig tenir ocasió d’ampliar el vocabulari amb el seguit de termes que els Forestier empraven. Llàstima que després, en el tracte amb altra gent, no els vaig poder fer servir perquè mai no em vaig topar persones tan distingides com ells que no deien merda ni caca sinó pun als excrements, fossin de la fastigosa Marilyn o de la marquesa de Lamarsalada, que anava fluixa de ventre…

A poc a poc vaig conèixer les persones que més sovint freqüentaven la casa, entre elles les amigues de la meva àvia i les filles de les amigues de la meva àvia quan acompanyaven o recollien les seves mares les tardes dels dijous, que hi havia partida de bridge. Això si no les acompanyaven o les recollien els mecànics, que era com anomenaven els xofers, qui sap per què… Les tardes dels dijous jo no jugava, però solia seure al costat de Verònica, «com si fossis el meu àngel de la guarda, Georgito», em deia ella, «porta’m sort», i jo… es veu que n’hi portava.

Mentre la senyora jugava, el senyor solia fumar a la biblioteca amb algun amic o antic soci, amb els quals després marxava al Círculo del Liceu o al Círculo Ecuestre. Un dia el senyor Forestier em va portar al Círculo del Liceu, un club privat annex al teatre líric del mateix nom, del qual només poden ser socis els rics d’ara i els aristòcrates d’abans. Allà em va presentar com a George, el Americanito, a uns senyors que discutien sobre la possibilitat que un xarnego arribés a ser president de la Generalitat. Els catalans anomenen xarnegos els forasters, però no els estrangers com jo, que sóc americà, sinó els espanyols de classe baixa que arriben a Catalunya per buscar-se la vida treballant.

—És més fàcil —va dir Antoni Forestier— que un negre sigui president dels Estats Units que un murcià arribi a president de la Generalitat de Catalunya, que al cap i a la fi no pinta res en l’ordre mundial i poc en l’àmbit espanyol. I si no ja veureu què passarà amb l’Estatut, si finalment es posen d’acord els partits i deixem de pagar dietes als polítics i el govern es dedica de veritat a treballar, a reclamar infraestructures, a pactar d’una vegada amb França l’assumpte de l’energia, en lloc d’estar enredant la troca amb això de si som o no som una nació… o una noció, una pura i simple noció…

Forestier s’anava exaltant i aixecava cada vegada més la veu. I tal vegada per això des d’una altra tertúlia un senyor molt vell que duia una barba estranya, com un tirabuixó d’un color groguenc, el va amonestar:

—Amic Forestier, el primer article de l’Estatut del nostre Círculo diu que la política no hi té cabuda.

—Cert, estimat comte, ben dit, ja saps que jo no tinc més tendència política que la destinada a millorar el país. Però el país se’n va en orris… Gairebé no hi ha inversions, i cap de les que hi ha no és de primera línia, i ja veurem com pararà el famós pla d’infraestructures, amb més forats… Què han fet els convergents en vint-i-tres anys? Una televisió i una carretera infecta que anomenen eix. Això és tot. On són, les altres millores?

—Home, Forestier, jo no seria tan pessimista… Els túnels de Vallvidrera, els del Garraf… —va dir el del tirabuixó.

—Són de peatge, et recordo que tenim els peatges més cars d’Espanya, i una de dues, o els teus amics convergents són uns ineficaços que no saben exigir al govern de Madrid més finançament, o tontos del cul… Com hem de ser el motor d’Espanya, ni la locomotora del país, si l’AVE, previst per al 2000, no arribarà fins Déu sap quan. Quin motor, ni qué niño muerto, aquí anem enrere com els crancs, com a molt en burro. Retrocedim…, retrocedim… per més que l’ase sigui català.

—No podem ser tan pessimistes, Forestier, no s’hi val —va tornar a insistir el comte—. Catalunya ha avançat més des de la mort de Franco que al llarg de tota la història passada… Hem recuperat les institucions, tot l’ensenyament es fa en català… No, no, em nego a caure en el pessimisme, ara que tindrem un Estatut que ens reconeixerà com a nació…

—Qui va dir «és l’economia, estúpid?» —va preguntar Forestier, interrompent la llista optimista del comte. I dirigint-se a mi, va seguir:

—Crec que Kennedy —vaig contestar jo, un pèl espantat per si m’equivocava.

—Molt bé, molt bé —va fer, i em va somriure. Després, dirigint-se al del tirabuixó, va dir—: Amb el teu permís, ara ensenyaré a aquest noi el que no tenen els ianquis.

Vam recórrer els salons del club, que em van semblar una meravella autèntica, plens d’obres d’art, molt més interessants que les del museu de Montserrat que vaig veure amb Puigdevall vestit amb hàbit de monja, i vaig pensar en la sort que havia tingut amb els nous protectors que no sols em tractaven com un rei, sinó que em permetien contrastar opinions sobre Catalunya. El que per al meu exnòvio i per al comte amic de Forestier era, sens cap mena de dubte, una nació, per al meu protector era una noció, un simple indici… Els quadres de Casas de la rotonda van agradar-me moltíssim, en especial aquell en què el far d’un cotxe projecta la llum que il·lumina l’escena, i també em va interessar un tal Alexandre de Riquer, pintor i poeta que, segons Antoni, pertanyia a una antiga família catalana de l’aristocràcia, de les que ja no en queden.

—Per què ho dius, que no en queden, i tu i Lilí? —vaig preguntar-li interessat a saber més de la realitat catalana que ara descobria diferent, i també amb la intenció de fer-ho constar a l’informe de la beca.

—Perquè quasi totes les famílies aristòcrates van emparentar a partir del segle XVIII amb la noblesa castellana, i tocaren el dos cap a la cort, cap a Madrid, que era on es tallava el bacallà i encara s’hi talla. Per cert, has llegit Vida privada, de Josep Maria de Sagarra? No? Cal que la llegeixis; t’agradarà, t’ho ben asseguro. —I em va somriure amb aquell rictus d’allò més còmplice i una mica malvat que ja li coneixia, mentre em passava el braç per sobre de l’espatlla.

A la biblioteca de la torre hi havia una traducció al castellà de Vida privada que vaig llegir amb gran interès, comparant-la amb la primera edició catalana, dedicada per l’autor al seu amic Arnau de Forestier, pare del meu avi predilecte. Vaig agafar les dues obres per fer pràctiques, atès que a casa dels meus protectors no acostumaven a parlar català. A mesura que m’anava endinsant en la novel·la m’adonava que Forestier segurament volia que la llegís perquè comprengués que els seus costums tenien precedents literaris, i que eren d’allò més normals entre persones de la classe alta. En acabar el llibre em va preguntar què m’havia semblat, em va advertir que moltes coses havien canviat, que avui dia, per exemple, ningú no deixaria que li fessin xantatge. No sé si era una advertència o un simple comentari per ajudar-me a entendre els barcelonins de la seva classe social.

D’altra banda, encara no he fet constar que els Forestier consideraren que la meva roba era escassa, casual i també de poca qualitat. Naturalment, no m’ho digueren així de clar. Però Madame va suggerir que calia renovar l’armari i comprar un parell de vestits, un esmòquing, a més de camises i corbates elegants, ja que jo no n’havia portat cap dels Estats Units. Vull deixar clar que des que vaig anar a viure a la torre l’àvia va deixar de fer referència a la manca de diners. Suposo que era un joc que es portava amb Lamarsalada i del qual volia que participés quan em va contractar com a professor. Per sort, Verònica no va voler acompanyar-me a comprar la roba. Sentir-me en públic allò que de veritat era, el seu gigoló, hauria fet que em posés vermell, i encara que gràcies als Forestier anava aprenent des del que ells anomenaven maneres fins a seguretat en mi mateix, haver-me de comportar amb la meva àvia predilecta com un mantingut en lloc de com un nét davant dels dependents de les botigues elegants, em produïa fins i tot mal d’estómac. Vaig anar-hi amb l’avi, cosa que no m’importava tant. Primer a Bel, el seu camiser, per encarregar camises a mida i amb les inicials brodades, un luxe que als Estats Units només és a l’abast dels senadors i milionaris. Després vam passar per Armani i Loewe.

—És una sort que tot estigui a prop, així no cal gastar benzina de més i ni tan sols sola de sabata. Ja saps que Verònica assegura que estem arruïnats —em deia, agafant-me pel braç com al nét que hauria pogut ser.

«Ja voldria una ruïna com la vostra», pensava jo, envejant tot aquell luxe. Els dependents saludaven el senyor de Forestier amb somriures reverencials. Al seu davant jo vaig accentuar el meu accent americà per donar peu que digués allò que després repetiria al Círculo del Liceu: que era fill d’uns íntims amics seus dels Estats Units, de visita a Barcelona, especificant, a més, que uns poca-soltes m’havien robat les maletes i la cartera, i que m’havien deixat sense roba i sense targetes de crèdit, però sota la seva protecció.