Capítol IV

Vaig acomiadar-me de Puigdevall i de la delegació catalana dos segons després i me’n vaig anar per on havia vingut, amb una sensació de ridícul terrible. Encara no entenia a què venia tant d’afany per dissimular com mostrava l’assessor i per què assegurava no saber el meu nom… Per moltes voltes que hi donava no aconseguia trobar-hi una resposta, i encara que recordava perfectament que fou ell qui em cità a l’Empire State, em demanava si no hi havia hagut un malentès. Tal vegada l’alcohol de la nit abans, que en aquestes hores del matí ja devia haver travessat les clavegueres de Nova York i alegrava l’estómac dels peixos, m’havia portat a prendre per una cita allò que no ho era, i per això Puigdevall es referia a la casualitat o potser era ell qui no recordava haver quedat amb mi. O si ho recordava intentava oblidar-ho. Oblidar la nit i les seves promeses, la nit i les paraules provocadores.

Vaig sortir de l’Empire State per tornar a casa i vaig agafar el metro. Vaig passar la mitja hora de camí que dura el trajecte llegint els diaris gratuïts que la gent deixa pels seients. Tot just vaig sortir al carrer va sonar el mòbil. Era Puigdevall, que em demanava disculpes. No suportava que el fiscalitzessin. Ben segur que qualsevol d’aquells compatriotes seus que, per una maleïda casualitat, havien decidit també pujar a l’Empire State, a la mateixa maleïda hora exacta, escamparia arreu que jo havia quedat amb ell. I això que podia tenir tan poca importància, en el seu cas sí que en tenia. A ell, les emocions li pujaven a la cara, exsuava el furor bioquímic de les hormones i detestava que els seus col·legues se n’adonessin.

—Tinc un problema lligat a l’excés de feniletilamina, que m’has provocat tu —insistia sense que jo entengués res.

M’ho explicaria tot fil per randa de seguida que ens veiéssim. Ara mateix agafava un taxi per anar on jo era:

—Digue’m on ets, dóna’m l’adreça, si et plau… —insistia.

Mostrant-me desinteressat i abúlic vaig dir-li que estava ocupat, que ja no tenia temps, que no podia veure’l. Aleshores em va demanar l’adreça de casa per enviar-me els papers de la beca. Allò de la beca ho havia dit seriosament, i pensava mantenir-ho. De cap manera no podia oblidar el favor que li havia fet. Vaig lletrejar-li un parell de vegades el nom del carrer perquè pogués apuntar-lo correctament. En acabat em digué que agafava un taxi i que es quedaria al davant de la porta fins que jo hi arribés, que udolaria com un llop en zel si no apareixia, que li era igual muntar un Cristo de cal Déu. I va penjar. Ara era jo, qui intentava impedir com fos que fes tal cosa. Aleshores jo vivia rellogat a l’apartament d’uns violinistes mexicans, els germans William, Guillermo, Emiliano i Doroteo, paret mitgera d’un vell matrimoni de Boston. Les nostres veïnes eren dues velletes encantadores que ens convidaven sovint a compartir els pastissos i que fins i tot s’oferien a cosir-nos els botons caiguts. Persones senzilles, temorenques, una mica pàmfiles i, a conseqüència de les seves edats provectes, estic segur que tenien coll avall els problemes hormonals causats per l’enamorament. En conseqüència, la presència de Puigdevall passejant-se allà al davant de la porta els hauria semblat d’allò més estrany, i qui sap si no haurien acabat avisant la policia, fins i tot abans que es convertís en un llop udolador. Per això vaig telefonar-li de seguida, per demanar-li que no anés a casa i consentir que ens veiéssim lluny del meu barri, en una cafeteria anodina, a prop de Washington Square. Disposava de mitja hora escassa. Ni un minut més. A partir de les dues de la tarda tenia feina, vaig dir-li, i era veritat. Havia d’entrevistar uns mariachis de visita a Nova York i havia quedat amb ells a les 14.30, però abans havia de passar pel diari i recollir la gravadora. Quan vaig arribar Puigdevall ja hi era. Per la copa de cervesa buida, devia fer estona que s’hi estava. Es va aixecar somrient de seguida que em va veure i va venir a rebre’m colpejant-me l’esquena de manera afectuosa.

—M’has de perdonar, nen —va dir-me—. M’he portat com un covard, però em feia por delatar-me davant d’aquella tropa. Quan segrego feniletilamina em poso a mil. Produeixo un excés gonadal d’estrògens que no controlo, ho sé perquè he estudiat el fenomen clínicament… Però si ho prefereixes t’ho diré d’una altra manera: m’he passat la nit pensant en tu. Vessant testosterona. Això que em passa ara no ho havia experimentat mai amb tanta intensitat. Estic segur que m’he enamorat de tu. Demana’m el que vulguis, estic disposat a tot. No sé com et podria demostrar el que sento —va afegir amb una veu ronca i quasi trencada per la passió que tractava de trametre’m—. Sense saber quina cara fer-hi ni com prendre-m’ho, intentava dissimular. Ara era jo el qui em sentia d’allò més incòmode i avergonyit. Vaig dir-li que no es preocupés pel que havia passat a l’Empire State, que no tenia importància. Però ell insistia a justificar-se fent-me declaracions amoroses, farcides de termes científics.

—L’enamorament té una explicació bioquímica, t’ho asseguro, la gent encara no ho sap però, d’aquí no res, serà de domini públic. Els llums de Broadway m’assenyalaven el camí cap al teu sexe però també cap al teu cor: testosterona i feniletilamina, vasopressina i oxitocina, això és tot. El còctel, explosiu. Per tu seria capaç de l’animalada més gran, t’ho asseguro, em tiraria de cap des de l’Empire, si m’ho demanessis, amor.

Vaig atribuir aquelles declaracions a la fogositat passional hispana, a la fúria espanyola, per a mi desconeguda fins aquell moment… Alguna cosa havia llegit entorn de l’interès de Hemingway per Espanya, i l’hi vaig comentar. Ell va fer una ganyota i es va posar seriós:

—De fúria espanyola, tres bens negres. Els catalans no som espanyols, maco.

—D’on sou, doncs? —vaig atrevir-me a preguntar, en la meva ignorància geogràfica, que era molta—. Ahir em va semblar que l’alcalde agraïa no sé què a l’ambaixador d’Espanya i parlava del president Zapatero…

—Bajanades dels polítics que no hi toquen. Nosaltres som europeus, comunitaris. Ja ho veuràs quan vagis a Barcelona. Tu mateix ho podràs comprovar. Espanyols, nosaltres? No, gràcies. Pel que fa als meus sentiments cap a tu, és amor, pur i simple, amor.

Em notava inquiet i en tenia motius. Patia un excés d’informació. En menys de tres minuts acabava d’assabentar-me del nombre d’hormones que intervenien en l’enamorament i que els catalans no són espanyols. A banda, és clar, de ser l’objecte de la passió desbordada de Puigdevall. Ni tan sols en les meves històries amb dones que, segons creença popular, són molt més propenses al sentimentalisme romàntic, m’havia passat una cosa semblant. El pitjor era que Puigdevall no semblava que fingís, i que fins i tot va intentar justificar-se davant el meu estupor. Com els passava a altres homes grans, l’atracció pels joves tenia a veure no sols amb principis estètics relacionats amb la bellesa corporal, sinó amb alguna cosa semblant a un apostolat pigmaliònic, segons pròpia confessió. En el seu cas, i amb relació a mi, li feia moltíssima il·lusió mostrar-me tot Barcelona i Catalunya, els seus paisatges i els seus costums. Descobrir-me Montserrat que, malgrat no haver inspirat cap pel·lícula, era una mena d’Empire State de tots els catalans. Fins i tot en veu baixa, però no tant que no cridés l’atenció d’alguns solitaris que, asseguts a les taules veïnes, prenien un refresc a prop dels seus PC portàtils, va començar a cantar una cançó, el Virolai, digué, la primera estrofa de la qual va escriure en un tovalló de paper:

—Són uns versos preciosos de Mossèn Cinto —va afegir—, dedicats a la Mare de Déu, una marededéu morena que protegeix els catalans des d’un monestir enlairat en una muntanya santa. Tu no ho saps, qui és Mossèn Cinto, oi?

—Ni idea —li vaig contestar negant amb el cap.

—Mossèn Cinto és el millor poeta català de tots els segles i un bon exorcista…

—Exorcista? —vaig repetir estranyat, recordant la famosa pel·lícula.

—Exorcista, sí, sí, treia els dimonis dels posseïts per Satanàs, i a més donava tot el que tenia als pobres, i per això en Comillas el va fer fora de casa i el va denunciar al bisbe…

—Qui era, en Comillas?

—Un marquès, nét o fill, no ho sé ben bé, d’un negrer esclavista que es va fer multimilionari a Cuba, una sangonera dels pobres…

—Em sap greu però me n’he d’anar —li vaig dir aixecant-me per donar per acabada l’entrevista.

—Ens podem veure després? —va demanar-me, retenint-me pel braç—. El meu avió surt demà molt d’hora, però no m’importa passar la nit en blanc si estic amb tu.

—No puc, tinc feina —vaig contestar-li—. He quedat amb gent del diari per sopar. Bon viatge.

Vaig sortir de la cafeteria deixant-hi Puigdevall i vaig marxar. Durant la resta del dia no va parar de trucar-me. Reconeixia el número i no li contestava. Ben aviat la bústia es va omplir de missatges en els quals sovintejaven paraules com feniletilamina o dopamina amb altres frases convencionals: «T’estimo, tresor». «Necessito veure’t encara que sigui una sola vegada abans d’anar-me’n. Si pogués em quedaria amb tu tota la vida». Etc. Els vaig anar esborrant, sovint apartant l’auricular per no sentir-los. Vaig esborrar també els missatges de text. Em costava entendre com s’atrevia a emprar el mòbil —que probablement era propietat de l’empresa o fins i tot de l’Ajuntament— algú que unes hores abans havia pres tantes precaucions per dissimular els accessos testosterònics. El seu número quedava perfectament registrat al meu telèfon com a prova de la seva insistència.