Capítol XIX

La festa va marca r el punt més alt de la meva bona fortuna. Quan finalment els convidats se n’anaren i ens vam quedar sols i exhaustos, Forestier va dir-me que estava orgullós de com m’havia portat. Veient-me anar i venir pels salons amb una copa a la mà i vestit d’esmòquing recordava un llibre que havia llegit moltes vegades quan era jove, The Great Gatsby. El seu autor, F. Scott Fitzgerald, era americà, com jo.

—Saps de qui et parlo, George?

Em semblava que sí, es tractava d’una història sobre milionaris i algú, una dona pobra, hi moria atropellada… però això era tot el que en recordava. També em sonava una pel·lícula…

—Ningú no sap la procedència de Gatsby —va dir Forestier—, sembla que s’ha fet ric amb negocis poc honorables, tal vegada amb l’alcohol, tal vegada ha estat espia…

Vaig tractar de desviar la conversa. Forestier solia usar mecanismes d’associació, i jo no tenia ganes de ser interrogat sobre el meu passat ni tampoc volia conèixer el seu. Si allò que pretenia era parlar-me de l’origen dels seus negocis, preferia que no ho fes, a mi tant se me’n donava… No sé per què les al·lusions a Gatsby m’estaven posant nerviós i vaig agrair a Verònica les seves presses perquè ens fiquéssim al llit, un lloc del qual, assegurava tot mirant-me amb complicitat, no hauríem de sortir mai. Com que no sabia si Begoña havia explicat a la seva tia de quina manera havia alliberat el negre de l’esclavitud de les seves insinuacions i encara que tal vegada la seva versió havia estat diferent, vaig intentar que no parléssim de res i així vaig dedicar-me de seguida a la feina, admirant-me de l’extraordinària resistència d’aquella superàvia.

Els dies que seguiren a la festa transcorregueren amb normalitat. Verònica es planyia que mai apareguessin les fotos dels seus saraus, una altra de les paraules que vaig aprendre en aquella casa, a la revista Hola, no a les pàgines de color on cal compartir espai amb les folklòriques de torn, una vulgaritat, sinó en aquelles dedicades a la bona societat, les que solen posar-se al final de cada número i que són en blanc i negre.

—Si en lloc de viure a Barcelona visquéssim a Madrid, estic segura que hi sortiríem —assegurava—. Begoña diu que ho fan per castigar-nos. Tracten d’ignorar-nos perquè allà creuen que tots els catalans som separatistes…

Aquest fou l’únic comentari relacionat amb el fet de ser català que vaig poder escoltar de Madame, la qual se’n fumia de qualsevol cosa que tingués a veure amb la identitat nacional o la política, i el mateix succeïa a Begoña. Per a ella vaig preparar un pla estratègic fulminant, tot i que variant contínuament el mètode, però no la finalitat a la qual em proposava arribar. Primer vaig pensar que li trucaria —el seu número de ben segur que figurava a l’agenda de Verònica— per demanar-li disculpes pel meu rampell, explicant-li que la gelosia m’havia fet reaccionar d’aquella manera. I afegiria que tot just veure-la havia tingut clar que havia de ser meva, o alguna cosa per l’estil. Així ho haurien fet els meus amics els violinistes mexicans, i segurament amb èxit, però vaig tenir por que Begoña no em cregués i que, si em creia, hauria d’anar a explicar romanços a la seva tia, i només Déu sap l’enrenou que es podia organitzar. Si hagués tingut diners li hauria enviat flors, amb una nota enginyosa, això no sol fallar, però no en tenia ni per comprar margarides que, segons havia vist un dia que vaig acompanyar Verònica a la floristeria, eren les flors més barates. Vaig pensar a agafar en préstec un parell de bitllets de cinquanta a Antoni, i vaig mirar què hi podia pescar, en la seva cartera, però només hi havia vint euros que no em servien per res. Vaig decidir esperar una oportunitat millor. En realitat, des que havia arribat a Barcelona no havia fet altra cosa que no fos dedicar-me a esperar. No m’importava si a més d’aconseguir que el meu nom sortís finalment al DOGC, aconseguia lligar-me Begoña i anar a viure amb ella, primer, i casar-me amb ella després. Si era l’única neboda dels meus protectors era clar que seria també la seva única hereva, i jo havia agafat molt d’afecte al barri, a la casa amb el jardí i la piscina que aviat podríem començar a fer servir, ja que el bon temps s’acostava. Fins i tot, arribat el moment, no faria canvis ni tan sols amb el servei, exceptuant el majordom xinès, que em semblava un traïdor, aquest sí que el fotria al carrer de seguida que em fos possible. Potser canviaria una mica el mobiliari, i això sí, redecoraria el saló Charles. No m’agraden gens els elefants, s’assemblen massa a la senyora de Puigdevall, a qui no volia recordar… Després de gaudir d’aquella vida plàcida em vaig adonar que ningú no podia desitjar res millor, sobretot essent lliure. Perquè jo, i això era el pitjor, no ho era. Jo vivia en una meravellosa gàbia de la qual no se’m permetia sortir si no era en companyia dels meus avis predilectes. Quan suggeria que tenia ganes d’anar a fer un volt s’hi apuntava l’avi Antoni, o bé, quan deia que el dia era tan preciós que invitava a prendre l’aire, Verònica organitzava una excursió en cotxe. Així vaig conèixer Sitges —i vaig fer-me un fart de riure recordant que era el lloc on el meu exnòvio volia portar-me a viure—, part de la Costa Brava, Lloret, Tossa, s’Agaró —vam passar un cap de setmana al decrèpit Hostal de la Gavina— i a Montblanc, on els Forestier posseïen una masia. De vegades em preguntava si em tenien lligat tan curt perquè no xerrés, però no, no devia ser pas per això, ja que durant la festa no em van vigilar gens ni mica. Vaig parlar amb tothom, o almenys amb totes les persones que em vaig topar i per descomptat si ho hagués volgut hauria pogut explicar el que m’hagués passat pels nassos. Tal vegada ho feien perquè em tenien afecte, o perquè eren molt ben educats. Jo seguia essent el seu hoste i ells s’esforçaven a ser amables acompanyant-me i fent plans conjunts. O tal vegada era una manera de demostrar-me que depenia d’ells, i que si tractaven de satisfer els meus gustos era perquè els donava la gana, però que en qualsevol moment podien deixar de fer-ho, atès el cas que jo no era sinó un treballador d’aquella casa, com ara Bautista, com Rita la cuinera, anomenada Policarpa per Madame, o fins i tot com Maruja, que planxava i es cuidava de la roba i de la plata… Només que jo no tenia sou ni dia lliure, ja que la meva feina era full time… Per alleugerir el meu mal humor —quan pensava en tot això em posava insuportable—, em deia que així que em donessin la famosa beca tot hauria de canviar, que aleshores els diria que havia de fer un curs de català i que aquesta condició indispensable em permetria escapar almenys un parell d’hores cada matí sense que Antoni vingués amb mi, ni m’acompanyés en el Mercedes el xinès maleït que cada vegada em queia més malament.

Però les coses es van precipitar i no va caldre que inventés cap excusa. Forestier m’havia explicat que disposava d’un abonament al Liceu, una llotja que compartien amb uns amics i que com que els muntatges propis del Liceu, o els que el Liceu contractava, darrerament no li agradaven gens per grollers, irrespectuosos i maricons, recordo bé els tres qualificatius, els seus amics s’havien quedat amb totes les localitats, però en qualsevol moment les podia recuperar i més encara podia demanar que li deixessin també les que no eren seves, i així nosaltres en exclusiva ocuparíem la llotja.

—Podríem fins i tot sopar durant el primer entreacte, això li encanta, a Verònica, a la mateixa llotja, els quatre. Tu, Verònica, Begoña i jo —va afegir, amb aquell somriure a l’estil David Niven… No m’havia equivocat en la semblança, era molta la gent que també l’hi trobava, segons em va confessar ell mateix, complagut…

La notícia em va fer molta il·lusió perquè, de Begoña, seguia sense saber-ne res des de feia vuit dies. Jo no li havia telefonat i ella no havia aparegut per casa dels seus oncles ni una sola vegada. La veritat és que mai no havia anat a l’òpera i els meus coneixements en la matèria eren molt superficials, i això que una vegada em va tocar assistir a una roda de premsa de Cecilia Bartoli, que actuava al Metropolitan. Fora d’aquella excepció i del que aleshores vaig escriure per a la porqueria de diari en què treballava, deu ratlles a tot estirar, mai més vaig tornar a dir-ne ni piu. Forestier m’havia informat, el dia que visitàrem el Círculo, que el Liceu s’havia cremat dues vegades. L’una al segle XIX i l’altra al XX, concretament l’any 1994. Ell se’n recordava molt bé de la darrera, i assegurava que a partir d’aquell moment ja res no fou el mateix. Abans les llotges no eren del teatre, sinó dels seus propietaris, dels descendents d’aquells barcelonins que amb el seu treball i entusiasme el feren alçar… Per això, a finals del segle XIX un anarquista, des del cinquè pis, va llançar una bomba a la platea… El pobre desgraciat no sabia, afegí Forestier, que sense les despeses dels rics els pobres serien encara més pobres… Em feia gràcia que Forestier es vanagloriés quan parlava del que els seus avantpassats havien fet o deixat de fer. Suposo que en això deu consistir ser aristòcrata, perquè ni a mi ni als meus amics nord-americans ens importa un rave saber com es comportaven els nostres avis, i potser per això som de la plebs…

—No m’estranyaria que hi hagués un tercer incendi —aventurava Forestier—, ja se sap, on n’hi ha dos n’hi ha tres… encara que espero que no sigui el proper dijous.

Com que veure la representació des d’una llotja possibilitava una ràpida evacuació —si és que assistíem, a més de l’òpera Jenufa, ves quin nom més atractiu, a un altre incendi—, la qüestió del foc no em va preocupar massa. Tampoc el terrorisme: Carod havia pactat que ETA no fes atemptats a Catalunya. Estàvem, doncs, salvats. Pel que fa als integristes musulmans que tant Forestier com Puigdevall anomenaven moros, el meu ex sempre deia que a casa nostra no havien arribat, que els catalans no estaven contaminats com els andalusos… A banda, un teatre d’òpera era molt menys significatiu que uns grans magatzems un dissabte a la tarda. Si al segle XIX els anarquistes l’havien escollit era pel que llavors suposava d’exhibició de la vanitat burgesa. Avui dia es podia entrar al Liceu en texans… o almenys això assegurava Forestier, encara que ell no m’ho aconsellés. Per contra, calia que ens mudéssim, va dir-me, l’ocasió bé s’ho mereixia. Verònica havia decidit portar un vestit de lamé preciós i nosaltres havíem d’estar a l’alçada. Vaig preparar-me per anar a l’òpera. Intuïa que la trobada amb Begoña marcaria un abans i un després en les nostres vides, i no m’equivocava.