Capítol XIII

Hi ha una dita en espanyol que vaig recordar en veure el xec de l’avi Antoni: Dios aprieta, pero no ahoga. I, en efecte, en aquell moment era veritat. El xec em donava la possibilitat d’aguantar fins que m’arribessin els diners de la beca —si no es retardava gaire— sense necessitat d’haver de fer les paus amb el meu ex, ni haver de suportar-li una mentida més. Feia quatre dies que l’havia engegat a la merda, quatre dies que no en sabia res. El mòbil que m’havia regalat no tenia saldo i no m’havia preocupat de carregar-lo. Preferia que no em molestés, la veritat, i encara que jo seguís vivint al zulo perquè, de moment, no podia trobar un altre lloc que no fos sota un pont, estava disposat a marxar-ne, i fins i tot a tornar-li el préstec que m’havia fet, així que m’arribés la confirmació de la beca, acompanyada pel primer abonament. Em seguia emprenyant, i molt, que m’hagués enganyat d’una manera tan cruel —com deia la lletra d’una ranxera enganxosa— i que m’hagués pres el pèl, i encara més amb tota aquella història del divorci imminent i la seva immediata sortida de l’armari.

Aquells dies vaig procurar no quedar-me a casa per si li passava pel cap fer-me una visita. Sabia que de nit no vindria, de manera que tornava ben tard i em llevava ben d’hora per fotre el camp després d’esmorzar. Procurava deixar el soterrani en ordre i fins i tot, per saber si Puigdevall havia comparegut mentre jo era fora, posava petites trampes que em permetessin detectar la seva presència. Però no, cap senyal. Vaig pensar en la possibilitat de clavar-li un ensurt trucant a casa seva des de qualsevol cabina a l’hora del sopar familiar i penjar després de sentir la veu de la pequinesa, del Jordi mariner o de la senyora elefanta, perquè ben segur que ell, com a bon pater familias, no devia aixecar-se de la taula per res. No ho vaig fer. Vaig limitar-me a esperar. Estava convençut que tard o d’hora tornaria per demanar-me disculpes amb una explicació rocambolesca com, per exemple, que era ventríloc i assajava per preparar un homenatge a l’alcalde o que tenia un lloro que havia tret a passejar i que sempre deia: «Què cony hi fots, aquí? Fot el camp. Què cony hi fots, aquí? Fot el camp…». O que ell mai no va dir aquestes paraules, que era jo qui m’ho inventava tot. I tornà, en efecte.

Aquella tarda que vaig sortir del metro, content i feliç com la caputxeta camí de casa de l’avieta —la versió del conte que jo protagonitzo és una mica diferent de la tradicional— amb la meva cistelleta-tupper-carmanyola plena de petits fours, pastes, pastissets i pastes fullades a més del xec miraculós, el llop m’esperava al portal.

—Ja fa estona que m’espero —em digué—. Volia parlar amb tu si no t’importa, nen.

—I les teves claus? —vaig preguntar-li estranyat que no m’esperés a dins—. Aquí és casa teva.

—Me les he deixades —em digué—, quan m’he canviat d’americana.

—I si les troba la teva dona i et reclama el divorci? —vaig insinuar-li amb ironia.

Em mirà com un gos apallissat, amb la cua entre les cames, tremolant com si s’hagués de desmaiar. Déu meu!, vaig pensar. Només em faltaria que ara Puigdevall es morís als meus braços. Què en faria, del seu cadàver? I vaig decidir que si li havia d’agafar un infart millor que fos al carrer, per això vaig proposar-li que anéssim a prendre una copa a qualsevol bar i mengéssim alguna cosa abans d’entrar a casa. Va estar-hi d’acord, cosa estranya, i vam entrar en un bar que quedava a dues cantonades, un lloc infecte ple de màquines electròniques i de jubilats que es resistien a enfrontar-se de bell nou amb les seves dones, tan velles com ells. Vaig demanar un conyac per a Puigdevall i una coca-cola per a mi.

—M’has de perdonar, George, sóc un covard —em digué tan bon punt el cambrer ens va servir—. Em sap molt greu, però a partir d’ara tot serà diferent, ja ho veuràs…

Tenia les galtes color de cendra i els llavis pàl·lids. Era el primer cop que deia el meu nom sense traduir-lo, encara que poques vegades m’havia dit Jordi. Potser perquè Jordi li recordava el navegant encallat a la caixa de La Favorita preferia dir-me nen.

—Et trobes millor? —vaig preguntar-li—. Beu-te el conyac. El meu pare assegurava que ressuscita els morts.

En va fer dos glops i s’oprimí el pit. «Ara tindrà un infart», vaig pensar, «sort que no l’he deixat entrar a casa». Però no. El conyac va fer efecte i va poder seguir amb la seva intensa declaració de penediment.

—No saps el greu que em sap —em digué—. T’he mentit, és cert, però només una mica. A mi també van mentir-me. Em van prometre que si sortia de l’armari seria molt útil al FNC, un nou partit d’esquerres que els descontents del PSC, Esquerra Republicana i Iniciativa, vam crear no fa massa. Em digueren que podria presentar-me com a candidat a l’alcaldia i que, com a dipositari del vot rosa, que a Barcelona és força abundant, arribaria com a mínim a tinent d’alcalde. Res no m’ha fet tanta il·lusió a la vida que fer carrera política. Però em van enganyar. De sobte, poc després que arribessis, tot canvià. El candidat gai ja no interessava, ni l’escàndol mediàtic que suposava que deixés la meva dona i em casés amb tu, tampoc. Un bon dia, sense que ho sabés, en van escollir un altre, un Rasputin repugnant, un trepa espanyolista, un traïdor. Va tenir la barra de dir-m’ho ell mateix a la sortida del Nou Camp… Va ser la nit que vam anar a veure el Barça. Si volia, podia col·laborar amb ell, dedicar-me al que sempre he fet, a preparar discursos i portar-li la campanya i, a més, arriscar-me a perdre la feina en l’empresa d’assessoria… El vaig enviar a la merda, com et pots ben suposar, i li vaig fotre una hòstia. I ell me la tornà duplicada…

—Per què no m’ho vas dir? —vaig preguntar-li sense saber massa bé si creure’l, encara que era cert que el recordava fet una desgràcia, o pensar que, com sempre, embolicava la troca.

—Em semblà humiliant. A banda que hauries pogut pensar que t’havia utilitzat, i no és així.

—No? Et sembla que no és cap utilització fer-me venir a Barcelona i prendre’m el pèl?

—També me’l van prendre a mi. Ja t’he dit que em sap greu. A més, em vaig enamorar de tu, t’ho asseguro. Tampoc no t’ha anat tan malament per aquí —afegí en un to un poc petulant—, m’has dit moltes vegades que Barcelona t’agrada. Et donaran una beca i escriuràs un llibre i et faràs ric…

—Ja l’he començat —vaig dir-li, per evitar la seva llauna somiatruites sobre el meu futur…

I era veritat. Havia anat escrivint algunes d’aquestes pàgines al meu ordinador portàtil, de vegades per matar el temps i d’altres per entrenar-me, per quan hagués de redactar l’informe sobre la meva estada a Barcelona.

—Vull veure’l, vull saber què hi expliques —m’ordenà—, hi tinc dret.

—Ni pensar-ho! No t’ho mereixes.

—T’equivoques, ja veuràs com m’ho mereixo, dóna temps al temps, nen maco. Va digue’m què hi expliques.

—Les meves impressions.

—Hi surto jo?

—Naturalment. N’ets el protagonista principal.

—Te’l compro, puc pagar el que em diguis —va gallejar…

—Tu, pagar? Vinga, va. A més, no està a la venda.

—Ets molt guapo, nen. I t’estimo, vinga anem al llit.

—He trobat una feineta —vaig seguir com si no l’hagués sentit—, i quan em donin la beca et tornaré el préstec, si bé, en realitat, hauries d’indemnitzar-me per faltar a la teva paraula de matrimoni —vaig deixar anar una riallada sarcàstica—. A més, podria fer-te xantatge. No hi has pensat?

—No. Per res del món no ho faries, n’estic segur… Tu ets una bona persona, nen…

—Tan bona persona com tu. Estic a la teva alçada i per això tinc temptacions d’agafar el tren altre cop cap a Manresa i dir-ho tot a la teva dona, als teus fills, a la preciosa pequinesa adoptada. Podria reunir-los a tots i dir-los el que ha estat a punt de succeir. Seria divertit. Podria entrar a la bomboneria i explicar-ho a les dependentes.

—Sí, és clar. Però ningú no et creuria, es pensarien que estàs tocat del bolet.

—Tinc proves. M’has enviat diners, m’has pagat el bitllet i m’has llogat la casa.

—No pas des del meu compte personal ni amb la meva targeta de crèdit. Ho he pagat amb fons dels donants del nou partit de la gent que ens oferia suport… Hi figuraves com a assessor per obrir una oficina catalana a Nova York. Qui millor que tu?

—Podria denunciar-te a la policia.

—No diguis ximpleries. Denunciar què? Hauries d’explicar-los que ets el meu mantingut i adéu beca…

—Sortim d’aquí —vaig dir-li, i vaig cridar el cambrer per pagar.

Puigdevall es devia pensar que anàvem a casa, i va seguir-me sense dir res. Havia aconseguit posar-me furiós.

—He de dir-te una cosa molt important, nen, aviat serem rics, ja ho veuràs, començarem junts una nova vida, ara va de bo, t’ho prometo. T’ho explicaré tot al llit, és un secretet que et tranquil·litzarà —em digué posant-me la mà al braç.

Allò del secret i la nova vida fou la gota que féu vessar el vas que des de feia massa temps era també massa ple: furiós i tip de mentides, li vaig clavar un mastegot i va caure per terra. Vaig engegar a córrer. Tot succeí en fracció de segons. Sé que en vaig fer un gra massa, que amb una bufetada com la de Glenn Ford a Gilda n’hi havia prou, però jo no m’assemblo a Ford ni Puigdevall era Rita Hayworth… Suposo que algú l’auxilià, perquè al cap de molt poca estona vaig sentir des del meu zulo la sirena d’una ambulància. Em trobava atordit, i era conscient que havia comès un error greu. M’havia deixat portar per la ràbia, incapaç de controlar el meu puny davant la tova mandíbula de Puigdevall. A més, amb la fugida havia perdut la bossa amb el tupper i l’esperança d’un dolç sopar fred. Sort que se m’havia acudit posar el sobre amb el xec a la butxaca de l’anorac, perquè si no, adéu sort, i qui sap si la policia no hauria molestat el senyor Forestier i la seva senyora m’hauria enviat a fregir gàrgares —o són espàrrecs, el que es fregeix?— quedant-me sense la possibilitat que la marquesa de Lamarsalada em pagués les classes que havien de treure’m de la misèria en què em trobava.

Tot i que no em passava pel cap que Puigdevall em denunciés perquè aleshores jo hauria explicat que acabava de fer-me proposicions deshonestes que un futur becari del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya no podia consentir, temia que algun veí expliqués als mossos que m’havia vist fugir del lloc dels fets. Però em consolava recordant que en el moment de la segona proposta de clau per part de Puigdevall i del meu conseqüent rampell no passava ningú pel maleït carrer. Estava tan nerviós que vaig decidir engegar la televisió per distreure’m i no obsessionar-me amb la remor de les possibles petjades acostant-se a la porta. Vaig fer zàping per elegir, finalment, un programa de debat sobre animals. Es tractava de comparar un brau amb un ase, la qual cosa em semblà un pèl esbojarrada perquè el brau, en bellesa, estampa i força tenia totes les de guanyar. Tanmateix, però, els tertulians defensaven l’ase, i això era incomprensible per a un americà com jo, lector de Hemingway, a qui encantava la fiesta. Hi vaig parar molta atenció, perquè el programa era en català i, encara que ja començava a entendre-ho tot, aquesta vegada vaig tenir la sensació que anava perdut. Però no, segons vaig poder completar després per internet, la intervenció d’aquells savis i una sàvia, una tal senyora Rajola, eren força entenimentades. La senyora Rajola, la que opinava amb més contundència sobre els aspectes simbòlics dels dos animals, com a representació dels espanyols enfront dels catalans, va acabar renegant dels braus i cantant lloances de l’ase català. Acabat el programa i després de passejar-me per tot un seguit de webs sobre l’ase català, vaig comprendre fins a quin punt l’afirmació nacional és addicta als referents simbòlics. Sembla que la iniciativa reivindicativa pretén lluitar contra el centralisme unificador espanyol, expressat en el símbol del brau… La proposta va sortir del poble de Banyoles i a la web on s’expliquen els motius de tot plegat es demana ajut perquè l’ase pugui circular per les carreteres catalanes i no caigui en perill d’extinció.

Vaig entendre aquella nit per què Puigdevall va emprenyar-se amb mi el dia que li vaig dir que no comprenia per què alguns cotxes portaven un adhesiu amb l’ase i que, posats a triar, m’estimava més el ratolí de Disney, que no clava coces i és força més intel·ligent.