Capítol III

La pregunta tan insinuant d’Albert Puigdevall em va sorprendre. Sóc ros, d’ulls blaus, mandíbula poderosa, llavis carnosos i nas mitjanet, un tipus que sol agradar més a les dones, en especial les llatines, que als homes. De sobte, però, vaig adonar-me, estúpid de mi, que era la meva experiència homoeròtica, i no la història de la meva vida, el que l’interessava conèixer… i no vaig tenir inconvenient a confessar la veritat. Per això vaig dir-li que no em considerava un expert en la matèria, però tampoc vaig negar-li que fos verge en aquest camp. Tot just acabat d’arribar a Nova York, feia un any, havia participat en un parell de nits promíscues, instigat per Lupita, la meva parella de llavors, a qui els jocs homosexuals excitaven i em demanava que hi participés al seu davant. Crec inútil i de mal gust enumerar aquí els ets i uts que em demanà Puigdevall ni referir les descripcions d’aquells llits rodons, al cap i a la fi fàcils d’imaginar per qualsevol. Ell, no obstant això, volia conèixer totes les circumstàncies i nimietats, i em burxava perquè les hi expliqués amb tot luxe de detalls. I vaig haver de fer-ho, no sense vergonya, ja que no deixava de ser un desconegut l’existència del qual ignorava vint-i-quatre hores abans. Cal que assenyali que llavors no em considerava gai i que tampoc no m’havia passat pel cap que Puigdevall ho fos. Per això, entre les possibilitats que la nit novaiorquesa ofereix, no se’m va ocórrer proposar-li una visita a qualsevol dels clubs homosexuals dels molts que es reparteixen pels barris de la ciutat i, encara que hagués endevinat la ploma de Puigdevall, penso que no hauria estat gens apropiat fer-li una proposta d’aquesta mena. Em vaig equivocar. Puigdevall no tingué el més mínim inconvenient a confessar-me que li hauria fet molta il·lusió entrar en un d’aquests locals d’ambient, però que li feia por trobar-s’hi amb qualsevol conegut de la delegació catalana i fins i tot, qui sap!, amb l’alcalde mateix. Ell no posaria la mà al foc per ningú. Li constava que, entre les personalitats arribades de Barcelona, a més d’un li venia salivera pensant en els jovenets, com li passava a ell, per què negar-ho?, i que tan sols la por de coincidir amb catalans l’havia dut a sacrificar-se i prescindir d’aquest plaer. Ara bé, a partir del nostre passeig pels carrers de Nova York s’havia adonat de la sort que havia tingut de poder estar amb mi, i s’havia sentit feliç i pletòric com mai. Jo li agradava. Li agradava en cos i ànima. No era només la impaciència del cercador d’orgasmes el que l’atreia, no, no era això… Va recitar uns versos que acabaven fent referència a Plató i que no recordo i després a les estrelles que barrejà amb els llums de Broadway que havíem contemplat plegats i que li assenyalaven amb tota claredat un camí. Va callar un moment i mirant-me als ulls va prosseguir:

—El camí que em porta a tu, l’únic camí que m’interessa…

Puigdevall va fer-me aquesta declaració amb una veu força etílica. Devia ser d’espoleta retardada, perquè fins aquell moment no vaig adonar-me que també l’alcohol li afectava les paraules ronques i borbollejants. Davant les meves protestes que estava begut —que era l’única cosa que vaig encertar a dir-li—, va insistir que no era així, que el que li passava era com a resultat de l’emoció que sentia. I per això, tot i que estava acostumat a haver de dissimular i a fer de la hipocresia una virtut, deia la veritat.

Vaig prendre’m els seus galanteigs com un afalac per més que, a mi, l’assessor municipal me la portés fluixa perquè no m’atreia gens ni mica. Del seu cos sense pèl, de carns toves —era obvi que no feia cap mena d’exercici— sobresortia un greix abdominal del tot innoble, per molt que el dissimulés per sota dels plecs de la camisa. Però en el fons aquests detalls poc podien importar-me. Puigdevall no m’obligava a res. Només s’insinuava i jo podia seguir-li la veta o no. Acceptar-lo o no, acceptar mantenir-hi una relació o donar per acabada la nostra amistat i per perduda la beca que em prometia. Ja he dit que no m’agradava però, en canvi, m’agradava jo agradant-li a ell, i tenia curiositat per saber fins a quin punt estaria disposat a arribar. Em consta que entre els homosexuals masculins —no sé si entre les lesbianes— l’atracció sol ser ràpida i quasi immediata i que, d’un primer contacte, es passa directament al llit. Per això em va sorprendre que no em demanés que l’acompanyés a la seva habitació. Potser tenia por de topar amb algun conegut pels passadissos de l’hotel o potser encara, més probable, por que l’alcohol li jugués alguna mala passada. Jo notava els budells fets un garbuix i molt de foc a l’estómac, i ell encara havia begut més que jo i no era tan jove, en qüestió d’anys gairebé em doblava. Vaig suposar que probablement tractava de seduir-me emprant els mètodes tradicionals com si jo fos una secretària jove i inexperta a qui cal festejar primer amb bones paraules, bombons i flors. Fins on volia arribar? I què es proposava fer amb mi? Certament, m’intrigava saber-ho.

Vaig acceptar la seva proposta de quedar l’endemà al matí, que ell tenia lliure i jo també, per anar plegats a l’Empire State. Al seu parer, era l’edifici més bell de Nova York i volia que el visitéssim junts. Vaig proposar-li que el recolliria al hall de l’hotel, però no ho va voler. Va preferir citar-me a la terrassa del darrer pis de l’Empire a les onze en punt. I encara que ho justificà al·ludint a una trobada remake d’una de les seves pel·lícules, després vaig comprovar que intentava simular un encontre casual per si algú ens veia junts, com en efecte succeí.

Durant aquells dies vaig poder comprovar que la mania persecutòria de Puigdevall, agreujada amb el temps, començava a fer-se perceptible: veia catalans pertot. Assegurava que els podia reconèixer abans que obrissin boca per la manera com acotaven el cap, tombant el coll cap a la dreta, uns detalls que jo era incapaç d’observar i que, segons ell, res tenien a veure amb les característiques racials que Eduardo Mendoza descriu a La ciudad de los prodigios, heretades dels laietans, segons argumenta, sinó amb la humiliació i el jou imposats durant segles pels enemics dels «catalons», nom amb el qual antigament eren anomenades les tribus que habitaven les voreres del llavors cabalós riu Llobregot.

Vaig arribar a l’Empire State cinc minuts abans de les onze. Només hi havia estat un cop, allà dalt. Recordava vagament King Kong i ni poc ni molt Tu i jo, pel·lícula a la qual Puigdevall volia retre homenatge amb la nostra visita. L’havia vist un munt de vegades, se sabia cada seqüència de memòria i li venia de gust trobar-se amb mi allà on la parella d’amants —Cary Grant i Deborah Kerr— havia decidit fer-ho, sense aconseguir-ho, perquè ella té un accident en travessar la Cinquena Avinguda i no hi arriba a temps…

Tot això m’ho havia explicat abans d’acomiadar-nos la nit anterior, tal vegada perquè en la seva imaginació m’identificava amb la protagonista, ja que em repetí que anés molt amb compte en tornar a casa després de ficar-me en un taxi que pagà per endavant, impedint-me agafar el metro, que és l’únic mitjà de transport que la meva economia em permet emprar.

El vaig trobar contemplant la vista de la ciutat —el dia era gloriós— però no estava sol, com jo esperava, sinó acompanyat pel ple de la delegació barcelonina. Els qui no miraven la perspectiva novaiorquesa s’entretenien a observar com l’alcalde de Barcelona feia declaracions davant unes càmeres: «I am the mayor of New York City, so, as a mayor, I think, ‘Barcelona més que mai’…».

Vaig intentar apropar-me al grup de catalans, però m’ho impedia una massa compacta i groguenca de japonesos —devien ser una vintena— en estricta formació de tret fotogràfic i no em vaig atrevir, fins que dos tipus del seguici municipal van obrir una escletxa entre aquella tropa sense importar-los de cap manera esgarriar les fotos als nipons o sortir-hi, mentre parlaven no en català sinó en castellà, la qual cosa em permeté entendre perfectament què deien:

—Te n’has adonat? És brutal, ha dit que és l’alcalde de Nova York en lloc del de Barcelona… —advertia al seu company un individu de cara espavilada i orelles model Bugs Bunny.

—I què esperaves? —li contestava l’altre, que era forçut, de membres afavorits i cara paradoxalment petita. Una cara que no s’avenia amb la seva còrpora opulenta. Alguna cosa havia sentit a dir amb relació als trasplantaments que feien a Europa, però no, no devia ser el cas. Tal vegada en una altra vida havia estat una tortuga o s’estava preparant, amb temps i amb molta cura, per ser-ho en la propera reencarnació.

—Tens raó —assentia movent el cap i l’orellam en Bugs Bunny per acabar amb una mena de refrany—: D’on no n’hi ha, no en raja.

—Cal que fem alguna cosa —sentencià categòric el tortuga—. Tu que estàs en l’executiva i tens poder…

—Amb ell? Ja està tot pactat. El president ens el treu de sobre i l’envia a Madrid. Pel que fa a les declaracions, no t’hi amoïnis, les càmeres són nostres, ja m’encarregaré que no emetin res…

—Però si ell creu que està fent aquestes declaracions a la CNN…! Si ha dit I like CNN com a soludo…! Brutal.

—I un be negre. Tu creus que hi ha algú de la CNN que s’interessi pel nostre alcalde? O per la mare que el va parir…?!

Si hagués tingut confiança amb la parella conill/tortuga els hauria pogut dir que no havien de preocupar-se pels lapsus del seu alcalde. Qui sap si no en podien treure un gran rèdit polític. Els americans teníem el nostre Bush, elegit president per segona vegada, gràcies a l’exhibició quotidiana d’una insondable ignorància. Vaig obrir-me pas i finalment vaig aconseguir apropar-me a Puigdevall. No semblava el mateix de la nit abans. Tal vegada la roba que vestia, pantalons texans, caçadora i sabatilles esportives, li donava un aspecte menys formal i més jove. Em causà una impressió més bona tot i que, no sé per quin motiu, detesto l’attrezzo turístic dels qui circulen pel món amb la guia en una mà i la càmera fotogràfica a l’altra, com Puigdevall en aquells moments. Vaig saludar-lo aixecant el braç en el mateix instant que ell deixava la seva visió contemplativa de la ciutat i es girava cap a la terrassa, però em semblà que no ho advertia. Vaig tornar a aixecar el braç però ara Puigdevall em donava altre cop l’esquena. Recolzat a la barana, semblava abstret de nou en el paisatge urbà. Devia estar tan absort que no va notar que m’hi acostava. No es fixà en mi fins que el vaig saludar amb un «Bon dia, Albert, com estàs?». I aleshores va respondre a la meva pregunta amb unes frases que no m’esperava i que m’haurien d’haver posat en guàrdia des de llavors:

—Vostè per aquí? Quina casualitat! Que petit que és el món!

Després, dirigint-se als seus acompanyants, els va demanar si es recordaven de mi. Havia intervingut en la roda de premsa, els digué, encara que, la veritat, foren molts els periodistes que havien fet preguntes… i mentí perquè érem poquíssims i només hi hagué dues intervencions per part dels periodistes catalans del seguici. El que jo havia preguntat era si trobaven que el so anava prou bé… Però no va semblar que ningú considerés les paraules de Puigdevall, almenys ningú no el va corregir…

—Recordi’ns el seu nom —afegí, fent-se el despistat.

—George, George Mac Gregor —vaig dir-li.

—Això mateix, George. Bé, Jordi.

I tot seguit em pujà de categoria. En lloc d’un redactor mort de fam d’un diari sense cap prestigi, vaig passar a ser un dels periodistes més importants de Nova York i, com a tal, convidat al sopar oficial de la nit passada.