Capítol XXII

Mai de la vida, ni en el més terrible dels malsons, hauria imaginat que la meva estada a casa del meus avis predilectes es podia acabar d’aquella manera humiliant. Suposava, això sí, que Verònica podia desllitar-me el dia menys pensat, però no sospitava que fos tan ràpid —havia passat amb ells dos mesos llargs— ni que fos d’aquella manera. A més, creia haver-me guanyat l’amistat de Forestier, els capricis del qual intentava sempre satisfer de la millor manera, per més difícil que, de vegades, la seva sexualitat caduca l’hi posés a ell o m’ho posés a mi. Per això no vaig fer cap cas de Bautista quan, de part dels senyors, em prohibí que truqués. Ben al contrari, immediatament després que m’haguessin expulsat del paradís, maleta en mà, vaig anar a comprar-me un mòbil per poder trucar a l’avi Antoni i, demanant-li perdó, explicar-li la veritat. Un sol cop acceptà posar-se al telèfon i fou per dir-me que m’havia passat 27.000 pobles faltant-los al respecte i traint la seva confiança. Begoña els havia explicat com havia intentat violar-la, de manera que pensaven denunciar-me als mossos d’esquadra si els molestava una sola vegada més. No vaig insistir-hi, sabia que eren capaços de fer-ho i que hi tenia les de perdre, com sempre. Els Forestier m’havien abandonat de la mateixa manera que jo havia abandonat Puigdevall, amb la diferència que ell s’ho mereixia i jo no, o almenys, no d’aquella manera. Per més que vaig mirar d’analitzar la situació, no em sentia culpable. El meu interès per emparentar amb els Forestier no tenia res de reprovable. La mateixa Verònica deia, parlant amb les amigues, que tothom en aquest món tracta de medrar —una altra paraula que dec als meus protectors— i solia referir-se a casos concrets. No s’havia casat Urdangarin amb la infanta Cristina? O Rafael amb Natalia Figueroa? Encara que jo no sabés qui era el tal Rafael i la tal Figueroa, era ben clar que les seves contertulianes sí, i que l’un, el primer, era de condició humil i la segona no. La culpa de tot, la tenia la malèfica Begoña, de la qual em pensava venjar, encara que no sabés com fer-m’ho. Anava pensant en diverses possibilitats per intentar consolar-me i no capficar-me en la meva mala sort.

El meu capital, després d’haver-me comprat el telèfon, era de setanta euros amb setanta-cinc cèntims. Amb aquests diners no podia sobreviure ni un sol dia a la ciutat més cara d’Espanya, molt més cara que Madrid, segons havia sentit a dir a tothom a casa dels meus exavis predilectes, i encara menys al barri de Pedralbes, on ben segur que els pobres —si més no els que jo coneixia, perquè els diumenges ens esperaven a la sortida de missa—, eren més rics que jo en aquell moment. Si hagués tingut diners els hauria demanat que em traspassessin el lloc, per veure la cara que farien els Forestier al moment de dipositar a la meva mà el seu caritatiu euro dominical. Vaig decidir abandonar els barris alts i dirigir-me cap als baixos, on suposava que trobaria més bon aixopluc i a la grandiloqüent estació Palau Reial —imagino que en al·lusió al Corte Inglés de la zona— vaig pujar al metro decidit a sortir a Drassanes. Per distreure’m del mal humor vaig agafar un diari gratuït. Estava acostumat a La Vanguardia, de la qual els Forestier com tothom —això per a ells significava la gent del seu entorn— eren subscriptors de tota la vida, i aquells quatre fulls em semblaren d’una pobresa informativa semblant a la del meu diari de Nova York, per més que en un d’ells vaig llegir una notícia que em deixà sense alè: «La guardia urbana recogió a altas horas de la madrugada el cuerpo sin vida de AGH en una acera de la avenida de Pedralbes. Al parecer la víctima fue brutalmente golpeada. Se desconocen los motivos del ataque aunque el móvil podría ser el robo. La policía ha abierto la pertinente investigación». Es tractava de l’individu que m’assaltà amb la navalla i que vaig colpejar en defensa pròpia? Vaig quedar aterrit. I si algú m’havia vist? I si les meves empremtes digitals en la mandíbula del navaller em delataven? Em deia a mi mateix que m’estava equivocant, que no podia ser, que a Barcelona, com a qualsevol ciutat del món, els delinqüents, que eren molts, tenien barra lliure i que ben segur que es tractava d’un cas diferent. Però si en lloc d’anar en metro hagués muntat a cavall, hauria clavat un cop de fuet a la meva muntura per fugir al galop d’aquell lloc horrible de confusió on l’atzar havia decidit no posar-se de part meva. A la fi vam arribar a Drassanes, i en sortir a fora vaig començar a buscar a la part baixa de la Rambla un allotjament barat on pogués deixar la maleta que encara no havia obert, i seure una estona per pensar quin camí havia d’agafar. En una cantonada vaig veure un cartell que deia PENSIÓN EL PINO / PENSIÓ EL PI. Un dels meus amics mexicans era expert a fer el pi, i jo, amb ressaca de nostàlgies com em trobava, vaig decidir provar fortuna en aquell lloc. L’escala que hi pujava era molt dreta —una redundància tractant-se del Pino/Pi— però en arribar confortava veure que la recepció estava neta i plena de plantes.

La dona que em va atendre darrere del petit mostrador era molt amable. En veure el meu passaport va dir-me que no em calia pagar per endavant, que els americans érem tots rics i que jo tenia cara de ser l’amo de pous de petroli… No em va fer gens de gràcia, la veritat, perquè em sonava. Després, en lloc de donar-me la clau, em digué que l’agafés jo mateix perquè estava a la part més alta del caseller. Així no hauria d’aixecar-se. Li feien molt mal els ulls de poll i aprofitava aquella estona per prendre un bany de peus. En efecte, en passar darrere del taulell vaig veure-li aquells dits monstruosos plens de protuberàncies en remull. Barcelona no em va semblar mai tan literària com en aquells moments. A La ciudad de los prodigios Onofre s’instal·la en una pensió on la mestressa té igualment els peus ficats en una galleda. Per un moment vaig pensar que el temps no havia passat, i que em permetia assistir a l’escena en què Bouvila comença la seva vida barcelonina. O tal vegada Bouvila era jo i Mendoza no havia fet sinó avançar-se retratant la meva persona però retardant l’època. La propietària va dir-me que allà em trobaria com en família, i que per la meva cara bonica sols em cobraria vint-i-cinc euros la nit i que si preferia pensió completa —esmorzar, dinar i sopar-me’n cobraria quaranta-dos.

—Entri i miri’s el menjador —em digué amablement—. Ara hi està assajant Pepe el Almorranillas, que actua aquesta nit. Vostè faci com si no el veiés, perquè si l’ha de saludar es desconcentra. A mi no em molesta que toqui, és com si tinguéssim un canari a casa.

En efecte, sentia una guitarra que venia de l’interior però no vaig fer-hi cap visita d’inspecció, no fos cas que aquell Pepe es desconcentrés… Des d’una altra habitació m’arribaren també càntics i cascavells.

—Són les monges budistes, que resen. Els he dit que no aixequin la veu. Li faig pensió completa?

Vaig dir-li que sí, almenys de moment. Això em permetria no morir-me de gana.

—Per què es diu Pino/Pi la pensió? —vaig preguntar-li—. Es tracta d’un pi especial?

A punt va estar d’ennuegar-se amb un atac de rialles.

—No em faci riure que em pixo, i no gasto salvaeslips com la Concha Velasco. Aquesta honrada pensió, la va fundar el meu pare després de la guerra, i com que llavors el català estava prohibit li posà Pensión El Pino perquè era un devot de la sagristana de l’església del Pino, que tothom anomenava del Pi. Després, amb la democràcia, hem pogut recuperar la llengua i hi he afegit Pi, però no he tret Pino perquè és com ens coneixen els turistes. Què li sembla? Ho ha entès? Segur que sí, parla molt bé. Graciela! Graciela! —començà a cridar—, acompanya el míster…

Una noieta hispana bastant torradeta i embolicada en una mena de quimono sortí fregant-se els ulls.

—¿Qué hacías, mujer? Em treu de polleguera, sembla una marmota, sempre està roncant. Anda, espabila y acompaña al señor a la 5.

Estirat sobre un llit individual, en una habitació diminuta que donava a un estret celobert des d’on pujava una olor vomitiva de fregitel·la de peix vaig repassar les possibilitats que em quedaven abans d’acudir al consolat i demanar la repatriació als Estats Units. No tenia diners per al bitllet, i el visat de turista de què disposava caducava com el de tothom, als tres mesos, i ja era a punt d’expirar. Però abans volia fer un tomb pel Departament de Cultura que ara tenia a dues passes i tractar d’aclarir d’una vegada per sempre més què passava amb la famosa beca. Qui sap si me l’havien concedit i jo encara no me n’havia assabentat perquè mai no havia consultat el DOGC.