PRÒLEG

A càrrec de LLUÏSA JULIÀ

Crec que l’interès que desperta Maria-Mercè Marçal entre les joves generacions d’escriptores i poetes, teòriques i crítiques, guionistes o artistes plàstiques és sols comparable a la influència que han exercit (i exerceixen) Caterina Albert i Mercè Rodoreda en la ficció. La imatge d’empara d’Albert i Rodoreda va ser especialment rellevant els anys setanta del segle passat tot coincidint amb l’eclosió de l’escriptura escrita per dones, sobretot en la narrativa i en el moment en què una nova generació literària buscava models fecunds per bastir la pròpia obra. L’«ansietat de la influència» que Maria-Mercè Marçal remarcava per «absència» en la poesia catalana escrita per dones i que ella contribuí decisivament a crear es feia especialment aguda, i la idea de solitud, d’isolament, una constant. «Per deixar de ser supervivents», per deixar de ser «dona-mostra», «dona-quartada», escrivia, en el sistema monolític literari i cultural, impermeable a l’obra i a la realitat de les escriptores. Maria-Mercè hi al·ludia justament per fer notar la falta d’una poeta fundacional, equiparable a la figura de Caterina Albert en la narrativa moderna catalana. Una figura, que, en canvi, tenia en la literatura gallega a Rosalía de Castro i que alimentava una tradició rica d’escriptores i poetes en llengua gallega.

Durant els anys setanta, quan Maria-Mercè Marçal es donà a conèixer, la seva recerca partia explícitament de la voluntat de tornar a bastir la tradició literària en llengua catalana, en uns moments en els quals es tractava de recuperar-la, de falcar-la, si se’m permet l’expressió, després d’anys d’estar amenaçada de mort pel franquisme, i que llavors tornava a fer via. Cau de llunes s’escriu en els últims anys de la dictadura i obté el Premi Carles Riba el 1976, l’any següent de la mort de Franco. L’obra poètica de Marçal comença a fer camí en aquesta cruïlla i parteix de dues prioritats irrenunciables: la prioritat de la construcció de la llengua literària catalana, la necessitat de crear una expressió pròpia en femení.

D’una situació especialment conflictiva —i il·lusionadora—, d’unes mancances, en fa una oportunitat, la de bastir(-se) una tradició que parli en femení, que parli de llibertats, que ultrapassi la llengua, la «norma» heretada, i doni pas a l’expressió de la identitat de les dones, en plural, llavors que una de les discussions plantejades era l’existència o la necessitat d’una «escriptura femenina», com reclamaven algunes teòriques.

En homenatge a l’escriptor i filòleg valencià Manuel Sanchis i Guarner, el 1982 Marçal escrivia el sonet en què llengua i norma, entesa més enllà del context gramatical, són un bon exemple del paisatge que anava dibuixant, de l’amor conjugat en femení, i amb deix andalús. Una nova «Llengua A», com apunta el títol:

Aquests fets apunten a la radicalitat del moment personal viscut i assenyalen els moments anteriors, previs, els plantejaments que donen base al llibre que presentem, perquè Maria-Mercè Marçal. L’escriptura permeable està escrit, justament, des de la perspectiva de la comunió i la irradiació que produeix l’obra de Marçal. De l’isolament percebut, viscut per la poeta, a l’apropiació i la xarxa, a la contaminació que va ser la seva obra i que ha estat capaç de generar constantment i en un in crescendo enlluernador fins a esdevenir far de la poesia del segle XXI. Em refereixo, sobretot, al volum Llengua abolida (1989), en què Marçal recull els seus sis llibres de poesia, el pinyol de la seva obra, després continuada amb la novel·la La passió segons Renée Vivien i Raó del cos. Però no únicament, també l’obra assagística, que indaga sobre la cultura i la identitat i els estudis i textos sobre altres poetes i escriptores, irradia aquesta funció d’empara, d’aixopluc, de mirall on emmirallar-se i a partir del qual llegir, pensar… Tant en l’experiència de l’escriptura com en molts altres aspectes vitals en un contínuum entre vida, poesia, pensament, imaginari col·lectiu.

Ja m’he referit a la importància dels referents, de referents femenins en una poeta jove com era Maria-Mercè Marçal. Ens els primers vuitanta, Marçal es va acostar a la figura de Clementina Arderiu, va estudiar-ne les formes i les vivències, va cercar-hi, entre línies, una lectura que li permetés una aproximació, encara que fos forçosament parcial per la distància ideològica que l’en separava. I després va anar ampliant les lectures a les altres poetes que l’havien precedida: Rosa Leveroni, Maria-Antònia Salvà. Una experiència que aviat traspassa fronteres i s’eixampla i creix amb les poetes d’altres cultures, primerament franceses com Louise Labé, després, Sylvia Plath, Anna Akhmàtova, Marina Tsvetàieva… fins a construir una xarxa de relacions molt extensa, que incorpora tant poetes com novel·listes, pensadores i teòriques del feminisme. Hi ha una evolució, ràpida, incessant, però que mostra que de l’escriptura mateixa s’irradia la formació de tot un món, d’una cultura que pren per centre l’expressió, els mots que calen, per dir experiència vital femenina.

Caterina Riba ens en parla en aquest llibre: de l’estètica a l’ètica. Tota la primera part d’aquest volum està dedicada als aspectes teòrics a partir dels quals es construeix l’obra marçaliana, a emmarcar les referències del que ja anomenem habitualment la «genealogia femenina», o «l’altra tradició» com he apuntat en diferents ocasions, i que l’autora d’aquest estudi presenta extensament en les diverses generacions de poetes i escriptores que més van marcar Marçal o s’hi van relacionar: «les mares», les antecessores, les «germanes», les escriptores amb qui es va relacionar en vida, i les generacions posteriors o, si volem, «les filles», en un recorregut literari i en gran part també biogràfic com correspon a una obra que és un clar mirall del jo vital i sense destret que la nòmina es pugui eixamplar en estudis posteriors. Caterina Riba la completa amb l’aparell teòric d’estudis feministes més acostats a l’experiència marçaliana: el nord-americà, el francès i l’italià.

El plantejament d’aquesta primera part del volum també és una proposta intertextual. Riba indaga en la capacitat significativa dels textos més enllà d’ells mateixos. Així, seguint Kristeva i Foucault, entre d’altres, ens remet a algunes escriptures coetànies i posteriors a Marçal a partir de les quals traça una relació de joc de miralls amb l’escriptura marçaliana, i més enllà de la pràctica poètica.

La presentació mateixa de Maria-Mercè Marçal. L’escriptura permeable és un clar símptoma de la connexió de Maria-Mercè Marçal amb les generacions actuals a la qual pertany Caterina Riba, com ja al·ludia al principi. I em sembla que és remarcable que en un estudi d’aquestes característiques, que parteix d’una tesi amb textos volgudament allunyats de l’experiència personal, es vulgui presentar, com es fa en els dos textos introductoris —l’Introit i el Preludi—, des de la proximitat i la descoberta de l’obra de Marçal i del que va significar la seva lectura en temps reculats (gairebé adolescents) de l’autora.

I és que de fet aquest llibre es presenta, tot ell, des de la «permeabilitat» que indica el títol, és a dir, des de la intertextualitat, o l’aliment que permet l’obra marçaliana. De fet, els termes d’un cert canibalisme es ressegueixen en el Preludi i descriuen una doble baula: de Marçal a Caterina Riba, com abans, de Marçal a Virginia Woolf o Adrienne Rich, etc. Imatges de mirall sense fons, o d’esbós sense fi seguint la construcció de La passió segons Renée Vivien. M’hi referia anteriorment, l’obra de Marçal sedueix perquè com en temps de Schiller o de Maragall, Marçal concep la paraula com el numen antic, com un element transformador del qual emana significació literària, política, filosòfica… La utopia que Marçal perseguia. D’altra banda, una realitat nova, un imaginari femení, que en les darreres dècades s’ha obert amb relació a altres disciplines i que permet aproximar-se i llegir l’obra de Marçal des dels estudis més actuals del llenguatge, la filosofia, els feminismes i els conceptes d’identitat amb què dialoga. Ens preguntem si ja som lluny d’aquella «supervivència». Malgrat tot, l’imaginari femení encara té grans dificultats per visibilitzar-se, per ser present en la societat, per no veure’s com a «ex-cèntric».

Caterina Riba en parla al llarg d’aquestes pàgines, sobretot en la segona part, que dedica a l’anàlisi de les imatges més vulnerables de la dona. S’hi presenta un recorregut que dibuixa un arc des de la tradició popular, les bruixes i altres prototips postergats de dones, fins al paper de la dona en la Bíblia. Entre els primers i ja més enllà de la figura de la «bruixa», potser el personatge més conegut de Marçal, destaca la relació amb els «gitanos», un col·lectiu marginat i defensat per Federico García-Lorca; Lorca, ben present des dels primers llibres en la poeta catalana.

En un altre capítol de la segona part, Caterina Riba també es deté a relacionar l’obra de Marçal amb Emily Dickinson, Charlotte Perkins Gilman i Sylvia Plath, tres autores fars, en un treball intertextual que deixa constància de les similituds que les acosten o, al contrari, de la distància que permet una altra mirada a l’obra marçaliana. Plath havia estat visitada per Marçal sobretot amb relació a la figura del pare, dins el discurs patriarcal. L’anàlisi del «pare»/«Pare», una figura que petrificava, és central en l’obra de Marçal, i indispensable, doncs, de tractar-la. Amb Dickinson i Perkins Gilman hi manté una relació més distant, que Caterina Riba elabora.

A l’altre extrem, Riba analitza les nombroses imatges entorn la figura femenina que es presenta a la Bíblia i a les quals Marçal va dedicar una gran atenció els últims anys de la seva vida, tant en poemes com en la novel·la principalment. L’aproximació a la Bíblia, el llibre sagrat per excel·lència en la nostra tradició judeocristiana, és un desafiament als valors més interioritzats i estables culturalment. A diferència de la tradició que l’havia precedida, la de la «dona forta», Maria-Mercè posa en valor la feblesa, el dolor, la vulnerabilitat d’aquests personatges, i els transforma en un element generador, actiu, a partir del qual construir noves identitats. La tasca de resignificació dels textos sagrats ha donat una nova dimensió a l’obra de Marçal que tot just ara comença a analitzar-se. Endinsar-s’hi, com trobem en aquest llibre, és un dels majors encerts i aportacions als estudis marçalians.

La mort prematura de Maria-Mercè Marçal deixava la seva obra inacabada, o millor dit, oberta, perquè digui i prengui nous significats en nous contextos com apuntava ella mateixa en la seva última intervenció pública la primavera de 1998. Atenta a aquesta màxima, Caterina Riba ens convida a una lectura activa del seu text, una proposta que puc qualificar d’honesta, engrescadora, oberta. Breu: es tracta d’una aportació important als estudis marçalians que convida a fer-ne la nostra lectura, coherent amb el procés textual seguit, presenta la seva investigació, la seva proposta com a «trànsit entre».

Maria-Mercè Marçal. L’escriptura permeable parteix d’una tesi doctoral que l’autora va defensar a la Universitat de Vic la tardor del 2012, i que va ser distingida amb el Premi Josep Carner de l’Institut d’Estudis Catalans l’any 2013. Aquest llibre presenta la primera part de la tesi i aporta una bibliografia exhaustiva i posada al dia sobre Marçal.