[· 8 ·]

L’APROPIACIÓ DEL TERME «DONA»

Marçal pren la reflexió sobre el gènere com a eix vertebrador de la seva obra, en la qual el terme «dona» experimenta una important evolució. Progressivament, la poeta llisca dels poemes més vinculats a l’acció política cap al qüestionament de la identitat. El discurs abrivat dels primers poemaris es va replegant sobre ell mateix i s’encamina cap a una literatura més introspectiva, en què la lluita s’incrusta al mateix discurs i a les possibilitats del llenguatge, que espeternega per recol·locar-se en l’espai de la postmodernitat. La reivindicació que fa la poeta del cos de dona com a posició política i de la veu femenina com a lloc d’enunciació es duu a terme amb la crisi del sistema de representació del subjecte com a teló de fons, i aquest fet introdueix un focus important de desestabilització que Marçal ha d’encarar per intentar resoldre el litigi entre els problemes que planteja la dona entesa com a essència i els que implica la desintegració del subjecte.

El dilema entre l’essencialisme i el construccionisme és propi (i en certa mesura, definitori) de la postmodernitat, un concepte molt ampli que abraça tant aspectes socioeconòmics de la civilització postindustrial com moviments artístics o les polítiques de representació, i que recull una gran diversitat de posicions teòriques, entre les quals la crítica de Derrida a la metafísica de la presència, l’anàlisi de la relació entre poder, coneixement i discurs de Foucault, i el qüestionament que fa Lyotard de les metanarratives que han estructurat el pensament occidental. De les diverses aportacions al voltant de la postmodernitat, la que ens interessa per a l’anàlisi que plantegem aquí és la reflexió sobre la descentralització del subjecte i tot el que comporta.

Malgrat la disparitat de posicions entorn de la postmodernitat, hi ha un cert consens sobre el fet que la concepció de racionalitat arrelada en la Il·lustració i que pretén establir veritats universals s’ha esgotat i que el «jo» essencial, coherent i unitari ha deixat pas a un subjecte fragmentat, múltiple i en contínua transformació. Aquesta nova formulació de la subjectivitat ha fet replantejar els fonaments del feminisme, ja que ataca frontalment el seu pressupòsit bàsic, el de l’existència d’un vincle entre les dones. Si el concepte de «dona» és un fenomen històric desproveït de qualsevol essència, el subjecte/dona es desintegra en tant que ésser empíric i s’estronca d’arrel la possibilitat d’acció política i de transformació social, precisament en el moment en què el moviment feminista està organitzat i les seves reivindicacions comencen a trobar resposta.

Algunes teòriques com Nancy Hartsock consideren que aquesta coincidència és, si més no, sospitosa. Hartsock es pregunta: «Per què és precisament en el moment en què tantes de nosaltres que hem estat silenciades comencem a demanar el dret d’anomenar-nos, d’actuar com a subjectes i no com a objectes de la història, que el concepte de subjectivitat esdevé problemàtic?» (1990, 163). Christine Di Stefano encara va més lluny i suggereix que la postmodernitat és la successió lògica del camí inaugurat per l’home blanc burgès i que, d’alguna manera, continua marcat per la masculinitat: «La postmodernitat expressa les reivindicacions i necessitats d’un col·lectiu (homes blancs i privilegiats de l’Occident industrialitzat) que ja han tingut la seva Il·lustració i que ara està preparat i disposat a examinar aquest llegat» (1990, 75).

El fet de considerar el gènere una formació discursiva, una estabilitat il·lusòria, ha despertat una onada d’escepticisme respecte a la seva viabilitat o operativitat com a categoria analítica. Algunes teòriques assenyalen que la pretensió de reconèixer les diferències (gènere, raça, classe, ètnia, etc.) pot acabar desembocant en la seva reducció a la intercanviabilitat i a l’equivalència, i en última instància, a la indiferència. Susan Bordo sosté que tota teoria necessita punts de suport si no es vol acabar en el relativisme i l’individualisme, i defensa el gènere com un dels conceptes que cal mantenir per qüestions tàctiques, ja que afirma que, tant si ens agrada com si no, la nostra cultura es construeix de facto sobre la dualitat genèrica, i que no podem escapar a la codificació masculí/femení: «A la nostra cultura no es pot ser “genèricament neutre”» (1990, 152).

Moltes de les feministes contemporànies han buscat enfocaments per reintroduir en el nou context el gènere com a categoria d’anàlisi de possibles accions polítiques bo i deixant enrere l’essencialisme. Adrienne Rich apuntala la fructífera noció de «política de la posició» a Sangre, pan y poesía (1986) i pren el cos, en el qual es creuen de forma indissoluble aspectes com el gènere i la raça, com a principal localització a partir de la qual bastir el seu discurs. Gayatri Spivak proposa acceptar la diversitat contradictòria i adoptar identitats estratègiques conscients i autocrítiques mitjançant les quals establir aliances temporals que permetin una política col·lectiva: és el que ella anomena «essencialisme estratègic» (1987). Rosi Braidotti, per la seva banda, encunya l’any 1994 el terme «subjecte nòmada», una figuració que expressa una identitat feta de transicions que serveix, no obstant això, com a ancoratge de pràctiques discursives i socials, i que ofereix localitzacions canviants per a les veus corporitzades de les dones.

Marçal també experimenta desconcert davant el brutal canvi de paradigma en què de les certeses inamovibles passem a un relativisme paralitzador i busca estratègies per no caure en cap dels extrems. Així, l’autora pren com a punt de partida el debat al voltant dels pilars conceptuals del patriarcat, i el converteix en un procés alliberador. Acceptant en un inici la pèrdua de llibertat que comporta assumir la càrrega que històricament arrosseguen determinades nocions, (principalment la que li ha estat atribuïda, la de «dona» com a subsidiària del terme «home»), podrà procedir progressivament a buidar-les de sentit. En el moment en què indaga de forma activa sobre l’etiqueta de «dona», a què ella està subjecta, passa a ser-ne el subjecte: ja no és dominada pel terme, sinó que és ella qui el domina. En aquesta presa de control, tanmateix, es produeix una pèrdua, perquè el fet de buidar d’essència cadascuna de les coses desemboca en la dissolució del llenguatge. Si els termes que l’autora examina ja no volen dir el que comunament signifiquen es trenca la possibilitat de diàleg perquè el codi no és compartit.

Com que el llenguatge és llenguatge en tant que és comú als interlocutors, la poeta ha de restablir el lligam amb la comunitat, que recupera mitjançant l’experiència estètica, una emoció que només pot produir-se si el poema arriba a comunicar el missatge a la persona que llegeix. Les paraules suposen alhora la limitació i la potencialitat del llenguatge poètic: cada poeta ha de trobar la via per posseir-les i, tanmateix, aconseguir que transcendeixin l’ús individual. L’èxit de la poeta consisteix en el fet d’haver tocat l’altre amb les seves paraules, d’haver convertit els seus versos en un espai compartit, en un nou llenguatge, que és, de fet, l’aspiració de qualsevol escriptor.

8.1 Entre l’activisme feminista i les polítiques d’ubicació

Tal com hem observat en anteriors capítols, la poètica de Marçal es nodreix de les principals tendències del feminisme: la progressió des de l’activisme feminista cap a les polítiques d’ubicació està en consonància amb l’evolució de les teories de pensament. Marçal pren «la dona» com a punt de partida, «Vindicarem la nit / i la paraula DONA» (BD, 170). Es tracta de l’estratègia del «self-naming» a la qual al·ludeix Judith Butler (1993, 228), la reivindicació d’una categoria identitària mitjançant una nomenclatura, sovint devaluada, que suposa una totalització contingent i temporal. El terme «dona» porta associats una sèrie de comportaments (ser tafanera, inconstant, manipuladora, etc.), que han estat imposats i que esclavitzen, però l’ús de la categoria és necessari per procedir-ne a la deconstrucció i a l’alliberament. A través de la seva poesia, Marçal redota de sentit el cos femení, i bascula d’una situació en què ella es troba sotmesa al terme «dona» a dominar-lo ella com a subjecte enunciador. Escollir ser dona com a lloc d’enunciació és en la poesia marçaliana un acte conscient i deliberat que li permetrà alliberar-se i donar veu a totes aquelles persones atrapades pel terme.

A Cau de bruixes i Bruixa de dol observem una major influència de la perspectiva ginocrítica, que considera que cal aproximar-se a la «subcultura» de les dones i que desplega un paradigma en què autora, personatge i lectora treballen conjuntament per arribar a una millor comprensió de la condició de les dones com a éssers empírics. La «dona», les «dones» o el «femení» són termes que, dins la ginocrítica, remeten a entitats biològiques, i l’objectiu de les feministes de la tradició angloamericana és el d’elaborar un «nosaltres» que es pugui traslladar a una posició política.

Als primers llibres trobem poemes molt vinculats a la militància feminista com «Drap de la pols, escombra, espolsadors» (CL, 47), en els quals es gesta una voluntat d’afirmació política d’un col·lectiu oprimit, «les dones». L’autora revaloritza elements associats a la feminitat (el cos, la natura, l’oralitat, les cançons, la tradició popular) i efectua una sèrie de capgiraments simbòlics, el més destacat dels quals és el de la figura de la bruixa, re-significada positivament. La poeta parteix de la concepció de dona forjada des del patriarcat i reclama una revisió de tot allò que ha estat considerat femení i menystingut sistemàticament. La idea universalitzadora de «dona», tanmateix, resulta extremament problemàtica i serà examinada i deconstruïda per les feministes de la dècada dels vuitanta. L’obra de Marçal trasllada aquest replantejament als seus versos, ja que abandonarà la figura de la bruixa, emblema de l’essencialisme, i explorarà noves vies.

Al costat de la tàctica de la inversió simbòlica de les bruixes, Marçal utilitza també en els primers llibres altres estratègies, com la ironia, que en lloc de substituir una escala de valors per una altra, provoca la desarticulació de significats estables. Un clar exemple el trobem en el poema «D’antologia» (CL, 49-53), la traducció d’una crítica contra les dones escrita per Semònides, que forma part de l’actualització que Marçal fa de la «querelle des femmes», tal com hem analitzat en el capítol dedicat a la feminització de la religió.

Versos del poeta grec com per exemple «La que sembla que tingui més senderi / segur que, al capdavall, ofèn molt més» (CL, 52) adopten nous significats si formen part d’un poemari de Maria-Mercè Marçal. El procés pel qual se superposen i conviuen descodificacions contradictòries és una operació complexa en què la responsabilitat ja no és tan sols de l’autor/a, en aquest cas de la traductora, sinó de l’intèrpret. La ironia només tindrà lloc si la persona que llegeix interpreta les claus de lectura que ens proporciona l’autora, i que no estan en el poema (una traducció que pretén ser fidel), sinó en la lectura mordaç i indòcil que ella mateixa fa dels estereotips femenins i de la transmissió del llegat literari en la resta del recull.

La ironia és una modalitat que encaixa perfectament amb la pèrdua de certeses de la postmodernitat, ja que ens instal·la en la paradoxa: genera i desmenteix significats al mateix temps i difereix indefinidament una lectura tancada. Es tracta de la différance derridiana, que trobem tant en la ironia com en la deconstrucció de figures femenines com la sirena o Cassandra i, en llibres posteriors, Eva i la dona de Lot, de les quals no s’ofereix una interpretació alternativa sinó que són utilitzades, precisament, per mostrar la impossibilitat d’atorgar-los un significat coherent i fix, tal com hem analitzat al capítol dedicat a la reformulació d’estereotips. La inestabilitat del terme «dones» s’intueix des del primer poemari marçalià i permet un marge que la poeta vol convertir en espai de lluita i de possibles transformacions.

La recerca de la poeta al voltant de la «dona» i el «femení» va lligada a la preocupació per definir i acotar la identitat des de la qual afirmar-se. Paraules com «barana», «confins», «tanques», «termes», «límits», etc. palesen al llarg de l’obra aquesta inquietud, però és sobretot a partir de la relació amb l’alteritat (el fetus, l’amant i el pare a La germana, l’estrangera i Desglaç, la mort a Raó del cos), que el jo poètic comença a esfilagarsar-se. Els límits entre la identitat i l’alteritat es fonen: «tu ets jo» (SO, 267), «Sóc jo i sóc una altra» (SO, 267), «Jo no sé pas on són els meus confins» (GE, 371), «Jo sóc l’altra. Tu ets jo mateixa» (D, 493). Qualsevol fixació temporal de la identitat respon a una presa de decisió i Marçal aposta per posicionar-se com a dona, un terme que haurà d’apropiar-se.

Atès que tradicionalment la dona ha estat associada a la corporalitat i l’home al pensament, per tal de reivindicar la seva posició de subjecte sense renunciar al cos, Marçal desballesta l’escissió entre la part espiritual i la material, i presenta a través de la seva poesia un cos que no es contraposa al pensament, sinó que s’hi fusiona. El jo poètic marçalià, encarnat i marcat com a femení, es concreta sobretot en el tractament de l’embaràs i del cos desitjant en poemes en els quals la unitat del jo es manté tan sols per mostrar-ne la seva fragilitat.

8.2 El femení com a metàfora del lloc d’enunciació

Juntament amb la inquietud per la situació de la dona, Marçal concreta un interès inicial per la justícia social en general. En el primer poemari, Cau de llunes, l’autora explicita la seva pertinença a una nació oprimida i mostra una marcada consciència de classe. El compromís amb la col·lectivitat i la preocupació pels exclosos sembla trobar en el femení la metàfora d’un lloc d’enunciació perifèric que, a través de la denúncia de la subjugació femenina, aquella que afecta l’autora de més a prop, reivindica la veu de tots aquells considerats l’altre de l’altre. Cal tenir en compte que la poesia és idònia per fer aquesta operació perquè és l’espai privilegiat de la metàfora.

«La dona» en l’escriptura marçaliana pot ser interpretada d’una forma més àmplia que ens porti a reflexionar sobre les relacions de poder i dominació, i el paper que hi té el llenguatge. En el cas de Marçal, proposem una lectura en què «el femení» suposi alhora un mitjà de reflexió sobre el funcionament de la societat generitzada (dividida en dos gèneres), i la metàfora d’una posició enunciativa excèntrica, és a dir, en conflicte amb el discurs normatiu. Considerem que oferir una lectura no essencialista de l’obra de Marçal és una forma d’actualitzar-la dins el nou context, tal com ella mateixa féu amb altres escriptores com Arderiu, Leveroni o Salvà. Aquesta és, a més, l’actitud davant la literatura que Marçal defensa com a lectora i crítica, tal com fa palès aquest fragment del pròleg de Memòria de l’aigua:

Què vol dir aquest desig de «fins i tot després de morir, seguir escrivint?». Al meu entendre, no és només allò del «dur desig de durar» que deia Paul Éluard… no només el desig que les pròpies paraules restin i perdurin. Sinó el fet que siguin llegides com a noves en nous contextos i així prenguin nous significats, siguin nou aliment, nova sang per a un públic lector. (Marçal 1999, 9)

L’obertura del terme «femení» suposaria una forma de donar vigència a la seva obra i fer que ens continuï interpel·lant en un moment en què la situació de les dones es troba en un estadi radicalment diferent. Aquesta coexistència de significats dins el «femení» la trobem en l’écriture féminine de Cixous, que no es presenta com una escriptura duta a terme per dones, sinó un efecte o modalitat d’escriptura.

Alice Jardine desvincula completament el terme «dona» de la biologia amb el concepte «gynesis», encunyat l’any 1985, que defineix com el procés pel qual els discursos retornen cap a ells mateixos i es creen nous espais, anomenats «femenins», on té lloc una «nova presentació de l’irrepresentable» (1993, 39). La gynesis seria el procediment inherent a la condició postmoderna pel qual es posen en circulació noves maneres de pensar, parlar i escriure. Jardine afirma que «la “dona”, el “femení” i demés han passat a significar aquells processos que trastoquen les estructures simbòliques a Occident» (1993, 42). Fent al·lusió a la gynesis de Jardine, Beatriz Suárez Briones escriu:

Aquí l’écriture féminine no descriu l’escriptura desenvolupada per les dones sinó els atributs simbòlicament femenins de l’escriptura d’avant-guarda: escriure «com una dona» (o llegir «com una dona») no té a veure amb el sexe del subjecte sinó amb la manera en què —el lloc des del qual— s’escriu (és a dir, el femení s’ha convertit en una metàfora d’ubicació). (Suárez Briones 1997, 329)

En el cas de Marçal, nosaltres optem per la cohabitació de significats. La poesia té la capacitat de recollir múltiples punts de vista simultanis mitjançant, sobretot, la ironia i la metàfora, recursos que requereixen una lectura i una descodificació actives i intencionades, arrelades en un moment històric determinat. La noció de «femení» amb la qual treballem no ho redueix tot al textual ni al social, sinó que considerem que el poema fet cos, o el cos del poema, és una intersecció dels discursos poètic, biològic, simbòlic i social.

8.3 Dones i gitanos: Maria-Mercè Marçal i Federico García Lorca

Per desenvolupar i aclarir a què ens referim en sostenir que «el femení» a l’obra de Marçal es pot interpretar com el lloc des d’on s’escriu, ens servirem de la particular i intricada relació que la poeta estableix amb l’obra de Federico García Lorca, escriptor que canta els desheretats a través de l’ètnia gitana. La incomoditat extrema dels dos poetes davant les expectatives socials amb què no encaixaven, els forçà a buscar noves formes d’expressió que trobaren en la reivindicació de les identitats femenina i gitana, a les quals insuflaren prou força per fer-se sentir per les escletxes del discurs hegemònic. En una entrevista amb Marta Nadal, la poeta manifesta les seves afinitats amb l’andalús i assenyala que Lorca fa un l’ús metafòric de la comunitat gitana:

Posar en qüestió uns arquetips comporta entrar en conflicte amb una tradició. D’aquí que, necessitats com estem d’una col·lectivitat, la cerquem en una instància mítica que seria el popular. Per això Lorca és un poeta amb qui connecto tant. Ell acudí al popular perquè havia entrat en lluita amb la col·lectivitat real, històrica; en aquesta situació se cerca, no diré una pàtria perquè la paraula no m’agrada, però sí una comunitat, com seria la dels gitanos, per exemple, en el cas del poeta andalús. (Marçal a Nadal 1989, 26)

Determinades circumstàncies vitals del poeta granadí —el fet de ser homosexual, entre d’altres— feren difícil el seu encaix amb el discurs normatiu, i aquestes tensions emergeixen en els seus versos a través de col·lectius que també es troben en conflicte amb la societat. Lorca troba una sortida al discurs perifèric mitjançant els gitanos a Romancero gitano o Poema del cante jondo i els negres a Poeta en Nueva York. Sense deixar d’al·ludir a les difícils circumstàncies en què viuen aquestes comunitats, en la seva poesia funcionen com a metàfores de la veu exclosa del discurs.

Si bé en el cas de Federico García Lorca l’al·legoria és evident, ja que no era ni negre ni gitano, en el de Marçal, que es definia com a dona i feminista, el significat de «dona» en la seva poesia es desdobla. Els versos marçalians exploren d’una banda la condició femenina i, de l’altra, transformant allò femení en metàfora, reflexionen sobre els mecanismes de dominació exercits a través del simbòlic, determinat al seu torn pel llenguatge.

L’empremta de Lorca és més present en els poemes marçalians amb un to polític reivindicatiu en els quals la veu poètica de Federico García, executat l’any 1936 pels insurrectes a causa de les seves simpaties republicanes i de la seva oberta homosexualitat, ressona a manera d’homenatge. El títol d’una de les seccions de Cau de llunes, «Lluna granada» (CL, 59), no deixa cap dubte sobre el tribut que li rendeix Marçal: combina la lluna omnipresent a l’obra de Lorca amb la ciutat d’origen i de mort del poeta, Granada, tenyida de color grana a causa del seu assassinat. Per Marçal, Lorca representa un clam a favor de la llibertat i una veu segada injustament.

En el primer poemari marçalià apareixen un seguit de víctimes innocents que enllacen tant amb els poemes de Lorca com amb la seva mort. Una d’aquestes figures crístiques és Francesc Layret, a qui Marçal vincula amb el torero Ignacio Sánchez Mejías, amb qui Lorca mantingué una relació sentimental i a qui el poeta dedicà una elegia. En el poema a Francesc Layret, Marçal empra la mateixa estratègia que Lorca a «Llanto a Ignacio Sánchez Mejías». El poeta granadí repeteix obsessivament «A las cinco de la tarde» (1998, 671) en una temptativa desesperada de retenir el temps, de fer tocar les campanades de les cinc eternament per evitar que arribi, després d’una cornada letal, l’instant de la mort del torero. Anàlogament, en el poema que Marçal adreça a Layret, l’autora intenta, amb la repetició de «Vint bales foren, vint bales», al·literació que reprodueix les detonacions, congelar el moment en què les bales «segaren l’alè de l’aire» i oposar així resistència al pas del temps i a les bales que acabaren amb la vida de l’anarquista.

El número cinc, hora (poètica) del decés de Sánchez Mejías, és recuperat per Marçal al poema que segueix el dedicat a Layret, el poema malefici contra Augusto Pinochet, de manera que els dos poemes marçalians es vinculen entre ells a través de Lorca mitjançant la xifra cinc, associada a la mort i a la fatalitat. En el poema sobre el dictador xilè, la poeta esmenta «cinc punyals» i «cinc claus», que no fixen Pinochet a la creu, sinó que li són amartellats al cap, de manera que, per oposició a Sánchez Mejías i a Layret, el dictador es converteix en una mena d’anticrist. Marçal es refereix així a l’altra cara de l’opressió, assenyalant els règims polítics totalitaris que sufoquen brutalment la lluita de la classe obrera, de la mateixa manera que Lorca denunciava l’arbitrarietat i repressió de la guàrdia civil en la seva persecució dels gitanos.

Ara bé, ni Lorca ni Marçal ofereixen una visió simplista i maniquea. Ja hem analitzat com la poeta urgellenca busca els mecanismes de poder en els dispositius de generació de significats i en la posada en circulació de discursos. Malgrat que és anterior a les aportacions de Lacan i Foucault, la poesia de Lorca assenyala cap a la mateixa direcció i dóna a entendre que la força bruta de les forces de l’ordre no és tan aclaparadora com el caràcter prescriptiu del discurs. Recordem per exemple que Antoñito el Camborio, el gitano homosexual arrestat per la guàrdia civil, acaba assassinat pels seus propis cosins, que volen defensar una determinada noció de masculinitat i netejar l’honor del clan a «Muerte de Antoñito el Camborio» (G. Lorca 1998, 301).

Paral·lelament a l’exclusió, Lorca també reflexiona sobre el gènere i treballa per deconstruir, en el seu cas, el concepte de masculinitat, que inclou, entre altres preceptes, el de l’heterosexualitat. En trobem un exemple en el poema «La casada infiel» (G. Lorca 1998, 285), on el narrador relata en primera persona una conquesta amorosa vantant-se d’haver seduït una noia casada sense gaire esforç. La manera en què l’autor fa parlar el protagonista deixa entreveure la seva disconformitat amb l’exhibició de virilitat del narrador, al qual Lorca observa sorneguerament des de la distància:

El poema es presta a una lectura irònica que ridiculitza el narrador projectant una mirada diferent sobre la mateixa actitud que el convertia en heroi: les ínfules de superioritat, la fatxenderia, el paternalisme respecte a la noia, a manca d’empatia i interès pels sentiments d’aquesta. La construcció social del «mascle» (inseparable de la de femella) és un dels temes que es tracten de forma més o menys tangencial en bona part de l’obra de Lorca, una altra de les coincidències amb Marçal.

Tal com hem analitzat, una de les vies explorades per Marçal amb el propòsit de fer emergir les veus dissidents, les que no troben representació dins el discurs hegemònic, consisteix en la inscripció de traces de la tradició oral, que vincula a la genealogia femenina. L’oralitat com a pòrtic de veus relegades als marges del discurs també havia estat utilitzada per Lorca amb l’objectiu d’articular el sentir dels gitanos, una comunitat que, com la de les dones, ha estat apartada de l’escriptura i ha transmès el seu llegat per via oral. Gitanos i dones es troben banyats per la llum de la mateixa lluna, símbol privilegiat tant en els versos lorquians i associada a la comunitat gitana, com en la poesia de Marçal, que vincula lluna i feminitat. Aquests dos col·lectius tenen una relació molt estreta amb la lluna, que s’apropien en forma de collarets, anells i arracades, i amb la qual s’estableix una espècie de simbiosi. Si a Romancero gitano, Lorca escriu:

Marçal, a Cau de llunes, replica:

En el vincle entre dones i gitanos veiem les estratègies que ambdós poetes busquen a través de la incorporació de certa tradició oral. Lorca presenta una visió mítica i idealitzada dels gitanos, que representen per ell l’instint, el contacte amb la natura i les forces tel·lúriques, i pren com a referència el cante jondo per acostar-se a l’ànima gitana. En el cas de Marçal, com ja hem estudiat, la poeta escriu romanços, corrandes i cançons per reivindicar una expressió femenina. L’exclamació «ai», que deixa al descobert l’ànima gitana amb una bellesa terrible i esquinçada en l’obra de Lorca «¡Ay, amor / que se fue y no vino!» (1998, 43), «Ay yayayayay, / que vestida con mantos negros!» (1998, 463), apareix també en els poemes de Marçal «ai, amic, l’amor fa sang» (CL, 69), «ai!, quan trencava la nit!» (CL, 38), «ai, no la mosseguis / l’ametla amarganta» (CL, 88).

El cant profund, orígens endins, que batega de forma rítmica a l’interior del vers fa aflorar la bellesa de l’irrepresentable, del monstruós, del terrible, d’allò rebutjat pel discurs i que el sacseja des dels límits en forma de «dona» o de «gitano». Hem assenyalat el que considerem coincidències en les temàtiques i estratègies emprades pels dos poetes per fer emergir les veus d’aquells a qui el discurs escup. Nosaltres creiem que si la poesia de Marçal i de Lorca es regenera i rejoveneix a cada lectura és precisament perquè tracta alhora el tema de la «diferència sexual» i el de la «diferència» tout court, convocant així una multitud de veus perifèriques i marginals.