CODA
La veu de Marçal es confegeix a partir de materials d’índole diversa que absorbeix i transforma, i que acaben configurant una personalitat literària única i intransferible. «Com tota bona literatura, la de Marçal és autotròfica: sap alimentar-se també de bona literatura», escriu Josep Murgades (2011, 147). Subscrivim aquesta afirmació, però nosaltres considerem que el que és particular de l’obra de Marçal és que no tan sols s’alimenta de bona literatura —escrita per homes i, sobretot, d’autoria femenina—, sinó que es serveix igualment d’altres tipus de textos: la tradició oral, que ella associa a la figura de la mare, i, molt especialment, la teoria feminista. I considerem, a més, que la porositat extrema de l’escriptura marçaliana és programàtica. Respon al seu tarannà curiós, a una actitud receptiva i dialogant, i a la necessitat imperiosa de qüestionar l’explicació del món proporcionada pel patriarcat.
El projecte marçalià té origen en el malestar de l’autora davant un discurs hegemònic que intenta expulsar els que reivindiquen la diversitat i la diferència. Marçal denuncia que aquest discurs és una determinada interpretació de la realitat que, tanmateix, no es presenta com a tal, sinó com a mera descripció, i que ha funcionat de forma prescriptiva en benefici d’uns privilegiats amb conseqüències nefastes per als col·lectius més vulnerables. Com que la proposta de Marçal utilitza el mateix llenguatge que el del discurs contra el qual es rebel·la, no parteix de zero, sinó que es veu forçada a negociar i a realitzar ajustaments sobre les estructures que el regeixen. Mitjançant el forcejament amb el discurs normatiu, i servint-se de les eines que li facilita la teoria feminista, l’autora aconsegueix, d’una banda, erigir una tradició literària pròpia en la qual empeltar-se i, de l’altra, fundar un mitjà comunicatiu que li permet tractar les qüestions que li interessen.
Un dels temes que aborda Marçal és la transmissió i gestió del llegat literari. L’autora desmunta el dogma que el cànon inclou les millors obres de la literatura exposant, ras i curt, la incompatibilitat entre les nocions de selecció, d’una banda, i d’objectivitat, de l’altra. Per Marçal, l’establiment d’un corpus ni és innocent ni pot ser-ho, ja que en qualsevol tria hi intervenen necessàriament les creences, les preferències i les necessitats de qui l’efectuï. Malgrat que la qualitat literària que justifica un corpus determinat es presenta com un fet objectiu, la selecció està necessàriament tenyida d’ideologia i, segons l’autora, s’utilitza com una efectiva eina de dominació. La predominança masculina del cànon es deu al fet que representa tan sols una minoria d’homes blancs heterosexuals europeus de classe mitjana enquistats en el poder.
Marçal considera que el concepte tradicional de cànon s’ha exhaurit i el substitueix per la idea de genealogia personal. La poeta rebutja les pretensions universalistes i realitza una elecció de textos deliberadament subjectiva en funció dels seus interessos, àmpliament exposats en textos teòrics, i sempre acompanyats d’una actitud vital caracteritzada per la voluntat d’ensenyar totes les cartes. En el cas de Marçal, la tradició no consisteix en una llista tancada, sinó en una xarxa en expansió en què la poeta inclou les mares literàries (Plath, Dickinson, Akhmàtova, Vivien, Arderiu, Leveroni, Salvà, etc.), les seves contemporànies (Abelló, Fuster, Roig, Valentí, Contijoch, Pascual, Riera, etc.) i les noves generacions (Dodas, Noy, etc.): un filat nuat a base de formar part de jurats en premis, d’escriure pròlegs, de fer presentacions de llibres, de realitzar estudis sobre escriptores, de traduir-ne d’altres, i d’escriure poesia.
No obstant això, la singularitat de la relació entre Marçal i la literatura d’autoria femenina rau en el fet que el nucli de la xarxa i punt de trobada sigui la pròpia obra poètica: en els seus versos dialoga amb escriptores que també han examinat críticament el discurs patriarcal i les incorpora de manera que passen a formar part del seu carnatge poètic. Aquesta és, probablement, la manifestació més perceptible del que hem catalogat com a canibalisme literari. Ens trobem davant una transfusió de sang que tenyirà els versos propis o, com ella mateixa escriu en el pròleg de l’antologia que dedicà a Arderiu, d’una injecció de «saba vella per a fulles noves» (1985, 57). Ja sigui a través d’endreces, cites, analogies o al·lusions, Marçal ens remet mitjançant la seva poesia a un extens repertori d’escriptores a qui vol retre homenatge.
A més de la tradició, una altra qüestió important per al projecte marçalià és la recerca d’un mitjà d’expressió que li permeti formular —i, per tant, configurar— la realitat. Tot i que el discurs de l’Acadèmia és l’únic que té autoritat i que s’han relegat les narratives que no són argumentals a l’àmbit de l’irracional i del precientífic, Marçal considera que l’aproximació logicoparadigmàtica és reduccionista i insuficient. L’autora no rebutja el discurs acadèmic i se serveix de les eines que proporciona, però aquest tipus d’explicació li resulta insatisfactòria i acudeix a la poesia com a font de coneixement, via d’exploració i eix vertebrador de sentit.
La poeta parteix, doncs, d’una matèria primera preexistent i, com en tot projecte poètic, el seu repte consisteix a dur a terme una refundació del llenguatge per tal de tornar a dir el món. Entre les maniobres dins l’obra poètica de Marçal que fan que les paraules tornin a dir, hem identificat un moviment de l’escriptura cap endins i cap enfora que es produeix de forma simultània. D’una banda, el llenguatge és sacsejat des de l’interior per tal d’articular el femení i, de l’altra, es distancia d’ell mateix en un acte reflexiu i autoconscient. Es tracta d’un discurs escindit que només pot tenir lloc mitjançant un llenguatge obert i múltiple, el del discurs poètic.
En el desplaçament cap a l’interior del llenguatge que s’opera en la poesia marçaliana trobem ecos de la controvertida noció d’écriture féminine debatuda en el cercle feminista francès dels anys setanta, que pretén trencar l’estructura binària en què la diferència és concebuda només en termes d’oposició, i que suposa una alternativa al discurs normatiu. A Cau de llunes i Bruixa de dol, Marçal reivindica la tradició oral, que la poeta associa a la figura de la mare i a la feminitat, i que ha estat foragitada pel cànon literari malgrat ser-ne l’origen. Marçal es proposa reconstruir poèticament el cordó umbilical a través de les cadències amniòtiques que li faciliten les formes populars, especialment el pentasíl·lab i l’heptasíl·lab. En les cançons i les corrandes palpita el batec que comparteixen mare i filla, el prellenguatge, abans de ser condicionat per les estructures de poder del discurs hegemònic.
Marçal remou la terra llenguatge endins buscant un retorn als orígens, fet que es concreta en les traces d’oralitat, l’ús de formes populars, els dialectalismes d’Ivars d’Urgell i les al·lusions als jocs infantils. La poesia li permet tornar a trenc de mots, allí on aquesta compartimentació encara no ha estat establerta i totes les possibilitats resten obertes. Aquest retorn als orígens, a l’úter matern i al flux magmàtic previ al llenguatge, provoca una disseminació semàntica que opera per gradació i intensitat i no per oposició. Així, els versos de Marçal desballesten el funcionament a base de parells oposats (escriptura/paraula, cultura/natura, ment/cos etc.) sota els quals trobem subjacent la contraposició masculí/femení, base del discurs fal·logocèntric.
Alhora, dins la seva producció poètica, l’autora duu a terme una teorització sobre l’acte d’escriure que li serveix per reflexionar sobre el femení com a element desestabilitzador del pensament hegemònic, teoria a través de la qual hem encunyat el terme meta-escriptura femenina. En el projecte marçalià se superposen, per tant, l’execució d’una escriptura descentralitzada i la vigilància conscient d’aquesta pràctica. Marçal es concentra progressivament en el gènere com a categoria analítica i la seva reflexió pivota entorn de la noció de cos, per la qual cosa s’abeura en gran mesura en la teoria feminista i es nodreix, sobretot, d’autores nord-americanes (Tillie Olsen, Adrienne Rich) i del feminisme de la diferència francès i italià (Luce Irigaray, Hélène Cixous, Luisa Muraro). La poeta posa de manifest que el cos no és una pàgina en blanc, sinó que està densament significat perquè es tracta d’un enclavament estratègic per a l’exercici del poder, i desemmascara a través dels seus versos la violència sexual/textual incrustada en el discurs.
Marçal denuncia que el discurs patriarcal dilueix deliberadament la posició enunciativa i exerceix, mitjançant l’aparença de neutralitat, una agressió discursiva majúscula. Amb el propòsit d’evidenciar aquest fet, explora la imatge que s’ofereix habitualment de personatges femenins com les bruixes, Eva, les sirenes, o la dona de Lot, dels quals el discurs hegemònic fa una lectura marcada, destinada a produir, a través de contraexemples, una determinada idea del que ha de ser una dona. Per desactivar-la, apunta cap a altres possibles interpretacions dels mateixos personatges (les bruixes abjectes són dones alliberades) o a una diferent valoració de les qualitats que se’ls atribueixen (la desobediència d’Eva implica criteri propi, la tafaneria de la dona de Lot, avidesa de coneixement). Tanmateix, aquestes lectures no substitueixen en cap cas les anteriors, sinó que hi dialoguen, hi conviuen i s’hi superposen. No es tracta de proposar una nova lectura única i reproduir l’esquema que es denuncia, sinó de reclamar una actitud d’honestedat amb l’escriptura.
La pretesa universalitat del discurs fal·logocèntric ha situat la figura de l’escriptora en una situació discordant, ja que no encaixa en els compartiments estancs del pensament occidental, de manera que el projecte marçalià passa necessàriament per renegociar els fonaments del patriarcat, i concretament la seva relació amb la figura del pare/Pare (el cap de família, el pare biològic, i el Déu pare). Aquesta és una triple imatge que es confon amb la de la centralitat i la de poder, ja que ostenta un lloc privilegiat en la família, la societat i l’espiritualitat, i representa un dels principals focus d’opressió i de paràlisi.
Malgrat que el qüestionament de la societat patriarcal és una constant de l’obra de la poeta, la mort del seu pare, Antoni Marçal, motiva la revisió del pare/Pare com a figura vertebradora de sentit. A la secció «Daddy» de Desglaç, l’autora elabora poèticament una relació ambivalent, en què entren en conflicte un afecte profund i desavinences insalvables. El fet que Antoni Marçal exercís de paterfamilias —actuant segons el rol que s’exigia socialment i les expectatives que havien de complir els caps de família en aquella època— topà frontalment amb les ànsies de llibertat de la filla i féu impossible l’apropament entre tots dos. Desglaç suposa una dolorosa reconciliació a través del llenguatge poètic, que només pot arribar en la mort o en la fase de nonat abans que el pare es vegi condicionat pel sistema, del qual també és víctima. La figura del pare també es troba al vèrtex del cristianisme. La poeta se serveix constantment de les Sagrades Escriptures i duu a terme una obertura interpretativa considerable per conciliar la condició de dona i el catolicisme, que efectua mitjançant una relectura dels personatges bíblics femenins i que arriba a la feminització de la divinitat.
El projecte de Marçal es basa en un compromís amb l’escriptura que es manté inalterable fins a la seva mort: l’autora ho qüestiona tot, fins i tot els seus plantejaments inicials, que reexamina permanentment a través del diàleg amb tota mena de textos. Un dels aspectes que singularitza la seva escriptura és precisament que és una veu en la qual n’hi reverberen d’altres. L’obra marçaliana és una gran caixa de ressonància que li permet generar una conversa a múltiples bandes. La poeta fa d’hàbil mestressa de cerimònies i dóna la paraula a uns i altres per tal d’encaminar la reflexió cap als temes que li interessen o la preocupen.
Marçal troba en el discurs poètic la via que li permet explorar el que l’inquieta, tenint en compte que, per ella, tot és susceptible de ser poetitzable, és a dir, sotmès a escrutini. I, de l’obra marçaliana es desprèn que per investigar cal escoltar el que altres han dit sobre la matèria i que els assoliments mai són definitius, sinó estadis revisables que caldrà repensar un cop i un altre. Marçal cerca, i la mateixa noció de recerca només permet reposar i agafar aire, però mai arribar a conclusions definitives, que suposin el tancament d’un recorregut. I així mateix concebem l’anàlisi de la seva obra en aquest llibre. L’elecció dels textos amb què hem relacionat la seva obra i l’enfocament que hem adoptat són una opció entre d’altres, i la lectura que n’hem ofert no pretén exhaurir-ne les possibilitats, ja que, com en tota bona obra poètica, són il·limitades.