5

A aquelles hores, només vam trobar obert El Xampanyet, al carrer de Montcada. Els devíem fer tanta llàstima que ens van deixar que ens hi quedéssim una estona mentre anaven netejant el local, i a l’hora de tancar, quan el Fermín els va notificar que al cap d’unes hores es convertiria en un home casat, l’amo li va donar el condol i ens va regalar una ampolla de la medecina de la casa.

—Sigui valent i agafi el toro per les banyes —li va aconsellar.

Vam vagarejar pels carrerons del barri de la Ribera, arreglant el món a cops de martell, com acostumàvem a fer sempre, fins que el cel es va tenyir d’un vermellós tènue i vam saber que ja era l’hora que el nuvi i el seu padrí, és a dir jo mateix, enfiléssim l’escullera per anar a seure una mica i esperar l’arribada de l’alba, altre cop davant del més gran miratge del món, aquella Barcelona que, en sortir el sol, es reflectia damunt les aigües del port.

I allà plantats, amb les cames que ens penjaven del moll, vam compartir l’ampolla que ens havien regalat a El Xampanyet. Entre glopada i glopada, ens miràvem la ciutat en silenci, tot seguint un esbart de gavines que sobrevolava la cúpula de l’església de la Mercè i dibuixava un cercle damunt les torres de l’edifici de Correus. A l’horitzó, al capdamunt de la muntanya de Montjuïc, el castell es dreçava fosc com un ocell espectral i contemplava, a l’aguait, la ciutat que tenia al davant.

La sirena d’un vaixell va trencar el silenci i vam veure que, a l’altra banda de la dàrsena del port, un gran creuer llevava àncores i començava a salpar. El buc es va anar separant del moll i, d’una embranzida feta amb el remolí de les hèlixs i tot deixant un gran solc a la mar, va posar proa cap a la bocana. Dotzenes de passatges treien el cap per la banda de popa i no paraven de saludar amb la mà. Vaig pensar si la Rociíto no hi seria, també, entre aquella munió de gent, acompanyada pel seu nou home, l’eixerit i tardorenc ferroveller de Reus. El Fermín es mirava el vaixell tot pensarós.

—¿Creu que la Rociíto serà feliç, Daniel?

—¿I vostè, Fermín? ¿Que serà feliç, vostè?

Vam veure el creuer que s’allunyava amb les figures que es van empetitir fins a ser invisibles.

—Fermín, hi ha una cosa que em té tot intrigat. ¿Per què no ha volgut que ningú li faci regals de noces?

—Perquè no m’agrada posar la gent en un compromís. I, a més a més, ¿què n’hauríem fet, nosaltres, dels jocs de vasos i culleretes amb gravats dels escuts d’Espanya i tota la pesca, de totes aquestes coses que la gent acostuma a regalar?

—Doncs a mi em faria molta il·lusió regalar-li una cosa.

—Vostè, Daniel, ja m’ha fet el millor regal que es pot fer.

—Això no compta. Jo parlo d’un regal que només sigui perquè vostè en gaudeixi.

El Fermín se’m va mirar, encuriosit.

—¿No deu ser una marededéu de porcellana o una creu, oi? La Bernarda ja en té una col·lecció que no sé pas ni on seurem, a casa.

—No s’hi amoïni. No es tracta de cap objecte.

—No deuen ser calés…

—Ja sap prou bé que, desgraciadament, no tinc ni un cèntim. El senyor dels fons és el meu sogre i no deixa anar ni un duro.

—És que aquests franquistes d’última hora són garrepes com una pinya.

—El meu sogre és un bon home, Fermín. No s’hi fiqui.

—Deixem-ho córrer, doncs, però ara que m’ha posat el caramel a la boca, no fugi d’estudi. ¿Quin regal és?

—Endevini-ho.

—Una caixa de Sugus.

—Fred, fred…

El Fermín va arquejar les celles, es moria de curiositat. De sobte, els ulls se li van il·luminar.

—No… Doncs ja era hora.

Vaig fer que sí.

—Tot arriba. Ara escolti’m bé. El que avui veurà, no ho pot explicar a ningú, Fermín. A ningú…

—¿Ni tan sols a la Bernarda?