2

La cel·la era un rectangle fosc i humit, amb un petit forat fet a la roca que deixava que hi entrés una mica d’aire glaçat. La pedra dels murs era plena d’osques i de marques fetes pels anteriors llogaters. Alguns hi havien gravat els seus noms, dates, o qualsevol altre indici per deixar constància que havien existit. N’hi havia un que s’havia dedicat a senyalar creus en la foscor, però semblava que el cel no se n’havia adonat. Els barrots que tancaven la cel·la eren de ferro rovellat i deixaven un tel d’òxid a les mans.

El Fermín s’havia arraulit sobre un catre i mirava de tapar el cos nu amb un tros de drap esparracat, que, segons va suposar, havia de servir de màrfega, de matalàs i de coixí. La penombra tenia el to del coure, com l’alenada d’una espelma mig apagada. Al cap d’una estona, els ulls s’acostumaven a aquella tenebra perpètua i l’oïda s’afinava per copsar els lleus moviments de cossos, enmig de la tirallonga de degotalls i ressons incerts que el corrent d’aire feia arribar de l’exterior.

Quan ja feia mitja hora que el Fermín era allà, es va adonar que, a l’altre racó de la cel·la, s’hi veia un embalum. Es va aixecar i s’hi va acostar. Només era un sac de lona bruta. El fred i la humitat se li ficaven dins dels ossos i, tot i que l’olor que deixava anar aquell fardell esquitxat de taques fosques no convidava a esperar-ne res de bo, el Fermín va pensar que potser dins del sac hi havia l’uniforme de presoner que ningú havia pensat a donar-li i, si hi havia més sort, una màrfega per escalfar-se una mica. Es va agenollar davant d’aquell sac i en va desfer el nus que el lligava per un dels extrems.

Quan va començar a treure la lona, la resplendor tènue de les llànties que parpellejaven al passadís li va mostrar el que, durant un breu instant, li va semblar només la cara d’un ninot, un maniquí com el que els sastres posaven als aparadors per fer lluir els seus vestits. La ferum i la nàusea li van fer entendre ben de pressa que allò no era cap ninot. Es va tapar el nas i la boca amb una mà, va enretirar la lona del tot i es va fer enrere fins a topar amb el mur de la cel·la.

Era el cadàver d’un adult d’una edat indeterminada, entre els quaranta i els setanta-cinc anys, que no devia pesar més de cinquanta quilos. Uns cabells llargs i una barba blanca tapaven bona part d’aquell tronc esquelètic. Les mans ossudes, amb unes ungles llargues i recargolades, semblaven les urpes d’un ocell. Tenia els ulls oberts i semblava que les còrnies se li haguessin arrugat com la pell de les fruites madures. La boca estava mig oberta i la llengua, inflada i enfosquida, s’havia quedat travada entre les dents podrides.

—Val més que li tregui la roba abans que se l’emportin —va fer una veu que venia de la cel·la que hi havia a l’altre costat del passadís—. Ningú no li donarà res per vestir-se, a vostè, fins al mes que ve.

El Fermín va buscar l’ombra i va detectar dos ulls brillants que se’l miraven des de la llitera de l’altra cel·la.

—Sense manies, que el pobre ja no li farà cap mal a ningú —va assegurar la veu.

El Fermín va fer que sí amb el cap i es va tornar a apropar al sac, sense saber gaire bé com podia dur a terme aquella operació.

—Ja em disculparà —li va xiuxiuejar al difunt—. Que descansi en pau i que al cel sigui.

—Era ateu —va informar la veu de la cel·la del davant.

El Fermín, doncs, es va deixar de cerimònies. El fred que omplia la cofurna tallava els ossos i convidava a deixar de banda els compliments. Va respirar fondo i va anar per feina. La roba feia la mateixa pudor que el mort. El rigor mortis s’havia escampat pel cos i la tasca de despullar el cadàver va resultar més difícil que no es pensava. Després de treure al difunt el seu llampant vestit, el Fermín va tornar a tapar-lo amb el sac i a lligar-lo amb un nus mariner que ni el mateix Houdini no hauria igualat. Finalment, abillat amb aquella roba esfilagarsada i pestilent, el Fermín es va arraulir altre cop damunt aquell jaç de mala mort i es va preguntar quants usuaris devien haver-se posat aquell mateix uniforme.

—Gràcies —va dir, finalment.

—No es mereixen —va fer la veu, a l’altra banda del passadís.

—Fermín Romero de Torres, per servir-lo.

—David Martín.

El Fermín va arrufar les celles. El nom li resultava familiar. Va estar remenant records i ressons durant gairebé cinc minuts, fins que li va venir al cap la imatge de totes aquelles tardes passades al racó de la biblioteca del Carme devorant una sèrie de llibres amb portades i títols pujats de to.

—¿Martín, l’escriptor? ¿El de La ciutat dels maleïts?

Un esbufec des de les ombres.

—No hi ha ningú que respecti els pseudònims en aquest país.

—Disculpi la indiscreció. És que la meva devoció pels seus llibres era escolàstica, i és per això que em consta que era vostè qui agafava la ploma de l’il·lustre Ignatius B. Samson…

—Per servir-lo.

—Doncs, miri, senyor Martín, és tot un plaer coneixe’l, tot i que sigui en aquestes desgraciades circumstàncies, perquè jo fa anys que sóc un gran admirador seu i…

—A veure si tanquem el bec, parelleta, que aquí hi ha gent que vol dormir —va bramar una veu esquerpa que semblava que venia de la cel·la contigua.

—Ja ens ha sortit el més eixerit —va tallar-lo una segona veu, una mica més llunyana, des del passadís central—. No n’hi faci cas, Martín, que aquí si un s’adorm se’l mengen viu els polls, començant per les parts pudents. Apa, Martín, ¿per què no ens explica una història? Una d’aquelles de la Chloé…

—Sí, això mateix, perquè te la pelis com un mico —va replicar la veu hostil.

—Amic Fermín —va dir-li el Martín, des de la seva cel·la—, tinc el plaer de presentar-li el número 12, a qui no li agrada mai res, sigui el que sigui, i el número 15, insomne, culte i ideòleg oficial de la galeria. La resta parla poc, sobretot el número 14.

—Parlo quan tinc alguna cosa a dir —va intervenir una veu greu i glaçada que el Fermín va identificar com la que pertanyia al número 14—. Si aquí tothom fes el mateix, podríem descansar tota la nit.

El Fermín va voler adreçar unes paraules a aquella comunitat tan especial.

—Bona tarda a tothom. Em dic Fermín Romero de Torres i és un plaer coneixe’ls.

—El plaer és tot seu —va replicar el número 12.

—Benvingut i espero que la seva estada sigui breu —va fer el número 14.

El Fermín va tornar a mirar-se el sac on hi havia el cadàver i es va empassar la saliva.

—Aquest era el Lucio, l’anterior número 13 —va explicar el Martín—. No en sabem res, perquè el pobre era mut. Una bala li va arrencar la laringe a l’Ebre.

—Llàstima que fos l’únic —va replicar el número 12.

—¿De què es va morir? —va preguntar el Fermín.

—Aquí un la dinya pel fet de ser-hi —va contestar el número 14—. No cal gran cosa més.