4

No devia passar dels disset anys. Va sorgir de la foscor, il·luminada per la llum del fanal que penjava de la façana de l’edifici, ens va mirar amb un somriure tímid i va fer un senyal amb la mà, una mena de salutació.

—Jo sóc la Sofia —va dir en un to de veu suau.

El pare se la mirava esbalaït, com si fos davant d’una aparició. Em vaig empassar la saliva i vaig notar que una esgarrifança em resseguia l’espinada. Aquella noia era clavada a la imatge de la mare que sempre sortia a la col·lecció de fotografies que el pare guardava a l’escriptori.

—Sóc la Sofia —va tornar a dir la noia, torbada—. La seva neboda. De Nàpols…

—La Sofia —va quequejar el pare—. Ah, la Sofia.

La providència va voler que el Fermín fos allà per fer-se càrrec de la situació. Després de desvetllar-me de l’astorament d’un clatellot, va explicar a la noia que el senyor Sempere no es trobava gaire fi.

—És que venim de fer un tast de vins i el pobre amb un vas de Vichy ja no les té totes. No en faci cas, signorina¸ que ell, normalment, no fa aquesta cara d’estaquirot.

Vam trobar el telegrama urgent que la tieta Laura, la mare de la noia, havia enviat per informar de l’arribada de la seva neboda. Com que no hi érem, l’havien fet passar per sota la porta de casa.

Quan ja érem dins del pis, el Fermín va fer seure el pare al sofà i em va manar que preparés una cafetera ben carregada. Mentre ell xerrava amb la noia, li preguntava coses diverses sobre el viatge i deixava anar tota mena de banalitats, el pare, lentament, va tornar a la vida.

Amb un accent deliciós i un aire entremaliat, la Sofia ens va explicar que havia arribat a les deu de la nit a l’estació de França. Allà havia agafat un taxi fins a la plaça de Catalunya. Com que no va trobar ningú a casa, se’n va anar a un bar que hi havia a prop fins que van tancar. Després, s’havia assegut al portal, tot esperant, i amb la confiança que, tard o d’hora, algú s’hi presentaria. El pare es va recordar de la carta de la seva mare en què els deia que la Sofia havia de venir a Barcelona, però no suposava pas que seria tan aviat.

—Em sap molt greu que t’hagis hagut d’esperar al carrer —va dir—. Normalment, jo no surto mai de casa, però és que aquesta nit celebràvem el comiat de solter del Fermín i…

La Sofia, a qui li va agradar aquella notícia, es va alçar d’un salt i li va plantar un petó al Fermín, a la galta, com a felicitació. El Fermín, tot i que ja s’havia retirat del camp de batalla, no es va poder estar de convidar-la de seguida al casament.

Quan ja feia mitja hora que la fèiem petar, la Bea, que tornava del comiat de soltera de la Bernarda, va sentir veus mentre pujava les escales i va trucar a la porta. Quan va entrar al menjador i va veure la Sofia, es va quedar pàl·lida i em va llançar una llambregada.

—Aquesta noia és la meva cosina Sofia, de Nàpols —vaig dir jo—. Ha vingut a estudiar a Barcelona i es quedarà una temporada a viure aquí…

La Bea va voler dissimular l’ensurt que s’havia endut i la va saludar amb tota naturalitat.

—Ella és la meva dona, la Beatriu.

—Bea, sisplau. No hi ha ningú que em digui Beatriu.

El temps i el cafè van anar esmorteint l’impacte de l’arribada de la Sofia i, al cap d’una estona, la Bea va comentar que la pobra noia devia estar esgotada i que valia més que se n’anés a dormir, que demà seria un altre dia, tot i que fos un dia de casament. Es va decidir que la Sofia s’instal·laria al que havia estat la meva habitació, quan jo era petit, i el Fermín, després d’assegurar-se que el pare no tornaria a patir un coma, també el va fer anar al llit. La Bea va assegurar a la Sofia que li deixaria algun vestit per a la cerimònia i quan el Fermín, que deixava anar unes alenades de xampany que abastaven els dos metres, ja es disposava a fer algun comentari poc apropiat sobre semblances i diferències de siluetes i de talles, li vaig clavar un cop de colze perquè callés.

Una fotografia dels meus pares el dia que es van casar ens contemplava des d’un prestatge.

Ens vam quedar tots tres asseguts al menjador, la miràvem i no ens en sabíem avenir.

—Com dues gotes d’aigua —va murmurar el Fermín.

La Bea m’observava d’esquitllentes, provant d’endevinar què em passava pel cap. Em va agafar la mà i va fer un posat rialler, amb la clara intenció de fer que la conversa anés per altres bandes.

—¿I què? ¿Com ha anat la gresca? —va preguntar la Bea.

—Ves, una cosa modesta i honesta —va fer el Fermín—. ¿I la seva, la de les fèmines?

—Nosaltres no ens hem estat de res.

El Fermín em va mirar, tot seriós.

—Ja l’hi dic jo que en aquestes coses les dones són molt més bandarres que no pas nosaltres.

La Bea va somriure enigmàticament.

—¿A qui acaba de dir bandarres, Fermín?

—Ja em perdonarà aquesta relliscada tan inoportuna, senyora Beatriu, que qui xerra és l’escumós del Penedès que em corre per les venes i em fa dir bajanades. Com hi ha Déu que vostè és model de virtut i delicadesa, i que un servidor, abans d’insinuar, ni que sigui remotament, alguna mena de comportament vergonyós per part de les senyores, s’estimaria més quedar mut per sempre i passar la resta de la vida a una cel·la de la Cartoixa en silenciosa penitència.

—No tindrem pas aquesta sort —vaig fer jo.

—Deixem-ho córrer —va tallar la Bea, i ens va mirar com si tinguéssim onze anys—. I ara suposo que és l’hora de fer la vostra tradicional passejada per l’escullera, la caminada que sempre feu abans dels casaments.

El Fermín i jo ens vam mirar.

—Apa, toqueu el dos. I val més que demà sigueu a l’hora a l’església…