4

Mentre ens allunyàvem de l’estació, em vaig treure la gavardina i la vaig posar sobre les espatlles del Fermín. La seva havia quedat estesa damunt el cadàver del Salgado. No em semblava que el meu amic estigués en condicions de fer llargues passejades i vaig decidir parar un taxi. Li vaig obrir la porta i, quan va estar ben assegut a dins, la vaig tancar i vaig pujar per l’altre costat.

—La maleta era buida —vaig explicar—. Algú li ha jugat una mala passada, al Salgado.

—Qui roba un lladre…

—¿Qui creu que va ser?

—Potser la mateixa persona que li va dir que jo tenia la clau i on em podia trobar —va murmurar el Fermín.

—¿El Valls?

El Fermín va esbufegar, aclaparat.

—No ho sé pas, Daniel. Ja no sé què pensar.

Al mirall hi vaig clissar la mirada del taxista, que s’esperava.

—Anem a l’entrada de la plaça Reial, al carrer de Ferran —vaig indicar.

—¿Que no tornem a la llibreria? —va preguntar un Fermín a qui no li quedava esma al cos ni per discutir un trajecte de taxi.

—Jo sí. Però vostè se’n va a casa del senyor Gustau a passar la resta del dia amb la Bernarda.

Vam fer el recorregut en silenci mentre Barcelona es desdibuixava sota la pluja. En arribar a les arcades del carrer Ferran, on anys enrere havia conegut el Fermín, vaig pagar el trajecte i vam baixar. Vaig acompanyar el Fermín fins al portal del Gustau Barceló i el vaig abraçar.

—Cuidi’s, Fermín. I mengi una mica, si no la Bernarda es clavarà algun os la nit de noces.

—No pateixi. Quan m’ho proposo, tinc més facilitat per engreixar-me que una soprano. Ara, quan arribi a dalt, m’afartaré dels polvorons que el senyor Gustau compra a la botiga Quílez i demà estaré gras com un porc.

—A veure si és veritat. Doni records a la núvia.

—No me’n descuidaré. Però, tal com estan les coses en el pla juridicoadministratiu, em veig vivint en el pecat.

—Això sí que no. ¿Se’n recorda, del que em va dir una vegada, que el destí no fa visites a domicili, sinó que cal anar-lo a buscar?

—Haig de confessar que aquesta frase la vaig treure d’un llibre del Julià Carax. Era molt bonica.

—Doncs jo me la crec. Per això li dic que el seu destí és casar-se amb la Bernarda amb tots els ets i uts i el dia previst, amb capellans, arròs i nom i cognoms.

El meu amic em mirava escèptic.

—Com em dic Daniel que es casa vostè per la porta gran —vaig prometre a un Fermín tan derrotat que sospitava que ni un paquet de Sugus ni una obra mestra del setè art amb la Kim Novak al Fémina lluint aquells brassières en punta que desafiaven la llei de la gravetat, aconseguirien aixecar-li la moral.

—Si vostè ho diu…

—Vostè m’ha tornat la veritat. Jo li tornaré el nom —vaig insistir.