10

Vaig sentir passos que s’acostaven a la porta. La imatge de la Bea cordant-se la brusa em va lliscar pel cap. Una volta al pany. Vaig tancar els punys amb força. La porta es va obrir. Un element amb els cabells engominats, enfundat en un barnús blanc i calçat amb sabatilles de cinc estrelles em va obrir la porta. Havien passat molts anys, però un no oblida les cares que detesta amb determinació.

—¿El Sempere? —va fer, incrèdul.

El cop de puny el va tocar entre el llavi superior i el nas. Vaig notar com la carn i el cartílag se li esquinçaven sota el puny. El Cascos es va posar les mans a la cara i va tentinejar. La sang li rajava pels dits. Li vaig clavar una forta empenta que el va llançar contra la paret i vaig entrar a l’habitació. Vaig sentir que el Cascos queia a terra darrere meu. El llit estava fet i un plat fumejava sobre la taula, orientada cap a la terrassa amb vistes a la Gran Via. Hi havia coberts per a un sol comensal. Em vaig girar i em vaig encarar amb el Cascos, que provava d’incorporar-se agafant-se a una cadira.

—¿On és? —vaig preguntar.

El Cascos tenia la cara deformada pel dolor. La sang li lliscava galtes avall i li queia sobre el pit. Vaig veure que li havia partit el llavi i que, n’estava gairebé segur, tenia el nas trencat. Una forta coïssor em cremava els nusos dels dits i, en mirar-me la mà, vaig veure que m’havia encetat la pell fent-li una cara nova. No vaig sentir cap remordiment.

—No ha vingut. ¿Estàs content? —va contestar el Cascos.

—¿Des de quan et dediques a escriure cartes a la meva dona?

Em va semblar que reia i, abans que pogués pronunciar una altra paraula, li vaig etzibar un segon cop de puny amb tota la ràbia que duia a dins. El cop li va afluixar les dents i em va deixar la mà adormida. El Cascos va fer un gemec de dolor i es va deixar caure a la cadira on s’havia repenjat. Va veure que m’inclinava cap a ell i es va tapar la cara amb els braços. Li vaig clavar les mans al coll i premia amb els dits com si volgués esquinçar-li el coll.

—¿Què hi tens a veure, tu, amb el Valls?

El Cascos m’observava espaordit, convençut que em proposava matar-lo allà mateix. Va balbucejar uns mots incomprensibles i les mans se’m van cobrir amb la saliva i la sang que li regalimava de la boca. Vaig prémer més fort.

—Mauricio Valls. ¿Què hi tens a veure, tu, amb ell?

La meva cara estava tan a la vora de la seva que podia veure el meu reflex a les ninetes dels seus ulls. Les venes capil·lars li van començar a esclatar sota la còrnia i una xarxa de línies negres s’obria pas cap a l’iris. Em vaig adonar que l’estava matant i el vaig deixar anar de cop. El Cascos va emetre un so gutural en aspirar aire i es va posar les mans al coll. Em vaig asseure al llit al seu davant. Em tremolaven les mans, les tenia empastifades de sang. Vaig entrar a la cambra de bany i me les vaig rentar. Em vaig mullar la cara i els cabells amb aigua freda i, en veure el meu reflex al mirall, amb prou feines em vaig reconèixer. Havia estat a punt de matar un home.