3

L’orquestra va sortir del pas amb una guaracha i l’Oswaldo Darío de Mortenssen, que de tant escriure cartes d’amor s’havia convertit en un enciclopedista de malenconies, va animar els presents a tornar a la pista i a fer veure que ningú no havia vist res. El Fermín, que feia cara d’estar una mica abatut, es va acostar al taulell i va seure en un tamboret, al meu costat.

—¿Es troba bé, Fermín?

Va fer que sí, dèbilment.

—Em sembla que m’aniria bé prendre la fresca, Daniel.

—Ara torno, que agafaré els abrics.

Quan caminàvem pel carrer dels Tallers en direcció a la Rambla, vam albirar, uns cinquanta passos davant nostre, una silueta que ens resultava familiar i que es movia lentament.

—Escolti, Daniel, ¿que no és el seu pare, aquell d’allà?

—Sí, senyor. I porta una mona que Déu n’hi do.

—Això sí que no m’esperava veure-ho mai, en aquest món —va dir el Fermín.

—Doncs digui-m’ho a mi.

Ens vam apressar fins que vam ser al seu costat. El pare, quan ens va veure, ens va somriure amb els ulls vidriosos.

—¿Quina hora és? —va preguntar.

—Molt tard.

—Ja m’ho semblava. Escolti, Fermín, una festa fenomenal. ¡I quines dones! Hi havia culs, allà, que haurien fet esclatar una guerra.

Vaig girar els ulls en blanc. El Fermín va aferrar el pare del braç i el va anar guiant.

—Senyor Sempere, no em pensava pas que li hauria de dir mai, això, però vostè es troba en un estat d’intoxicació etílica i val més que no digui cap cosa de la qual després s’hagi de penedir.

El pare va fer que sí, avergonyit de cop i volta.

—És aquest dimoni del Barceló, que no sé què m’ha donat, i jo no estic acostumat a beure…

—No s’hi amoïni. Ara es prendrà un bicarbonat i després dormirà la mona. Demà, com una rosa, i aquí no ha passat res de res.

—Em sembla que vomitaré.

Entre el Fermín i jo el vam mantenir dret mentre el pobre treia tot el que havia begut. Amb la mà, li vaig agafar el front, amarat de suor freda, i quan va ser prou evident que ja no tenia a dins ni la primera farineta, el vam fer seure als esglaons d’un portal.

—Respiri fondo i a poc a poc, senyor Sempere.

El pare va fer que sí amb els ulls tancats. El Fermín i jo ens vam mirar un moment.

—Escolti, ¿vostè no s’havia de casar aviat?

—Demà a la tarda.

—Home, doncs, per molts anys.

—Gràcies, senyor Sempere. ¿I què, doncs? ¿Es veu amb cor d’anar cap a casa ben a poc a poc?

El pare va assentir.

—Apa, doncs, que gairebé ja hi som.

Feia un aire fresc i sec que va anar deixondint el pare. Quan vam enfilar el carrer de Santa Anna, al cap d’uns deu minuts, ja havia recuperat la composició de lloc i el pobre se sentia mortificat per la vergonya. Segurament no s’havia emborratxat en tota la seva vida.

—De tot això, sisplau, ni una paraula a ningú —ens va suplicar.

Quan ja érem a uns vint metres de la llibreria, em vaig adonar que hi havia algú assegut al portal de l’edifici. El gran fanal de Casa Jorba, a la cantonada del Portal de l’Àngel, perfilava la silueta d’una noia jove que tenia una maleta damunt els genolls. Quan ens va veure, es va aixecar.

—Tenim companyia —va murmurar el Fermín.

El meu pare la va veure primer. Li vaig notar alguna cosa estranya a la cara, una calma tensa que li va venir com si l’embriaguesa li hagués desaparegut de cop i volta. Es va encaminar cap a la noia, però, de sobte, es va aturar, com si fos de pedra.

—¿Isabella? —el vaig sentir que deia.

Com que tenia por que no fos la beguda que encara li enterbolia l’enteniment i que caigués a plom al mig del carrer, em vaig avançar unes passes. Va ser llavors que la vaig veure.