13

-Semblo un porc espí —va sentenciar la Bernarda, contemplant la seva imatge multiplicada per cent a la sala de miralls de Modes Santa Eulàlia.

Dues modistes agenollades als seus peus continuaven marcant el vestit de núvia amb un reguitzell d’agulles de cap sota la mirada atenta de la Bea, que caminava en cercles al voltant de la Bernarda i inspeccionava tots els plecs i totes les costures com si l’hi anés la vida. La Bernarda, amb els braços en creu, gairebé no gosava respirar, però la seva mirada, a la recerca d’indicis de volum al ventre, quedava atrapada en la varietat d’angles que la cambra hexagonal revestida de miralls li tornava de la seva silueta.

—¿Segur que no es nota gens, senyora Bea?

—Gens ni mica. Pla com una post de planxar. On toca, esclar.

—Ai, no ho sé, no ho sé…

El martiri de la Bernarda i els esforços de les modistes per ajustar i entallar es van allargar mitja hora més. Quan ja semblava que no quedaven agulles amb què enfilar la pobra Bernarda, el modista estrella de la firma i autor del vestit va fer acte de presència tot passant la cortina i, després d’una ràpida anàlisi i de dos retocs de la part interior de les faldilles, va donar l’aprovació i va fer espetegar els dits per indicar als assistents que callessin.

—Ni el Pertegaz l’hauria deixat més guapa —va dictaminar complagut.

La Bea va somriure i va fer que sí amb el cap.

El modista, un senyor esvelt de maneres rebuscades i postures estranyes, que responia simplement al nom d’Evaristo, va fer un petó a la galta de la Bernarda.

—Vostè és la millor model del món. La més pacient i la més soferta. Ha costat molt, però ha valgut la pena.

—¿I creu el senyoret que aquí dintre hi podré respirar?

—Amor meu, vostè es casa per la Santa Mare Església amb un mascle ibèric. Això de respirar s’ha acabat, cregui’m. De fet, amb els vestits de núvia passa el mateix que amb els escafandres dels bussos: no són el millor lloc per respirar, la diversió comença quan se’ls treuen.

La Bernarda es va senyar en sentir les insinuacions del modista.

—Ara li demano que es tregui el vestit amb molt de compte perquè les costures estan fluixes i amb tantes agulles no la vull veure pujar a l’altar amb aspecte de colador —va dir l’Evaristo.

—Jo l’ajudo —es va oferir la Bea.

L’Evaristo, llançant una mirada suggestiva a la Bea, la va radiografiar de cap a peus.

—¿I a vostè, reina, quan li podré posar i treure vestits? —va inquirir.

I, amb una sortida teatral, es va esmunyir per la cortina.

—¡Quina mirada li ha llançat, el molt trapella! —va exclamar la Bernarda—. I això que diuen que és del ram de l’aigua…

—Em sembla que l’Evaristo és de molts rams, Bernarda.

—¿I això és possible? —va preguntar.

—Vinga, a veure si et podem treure d’aquí sense que et caigui cap agulla.

Mentre la Bea anava alliberant la Bernarda del seu captiveri, la minyona remugava en veu baixa.

D’ençà que s’havia assabentat del preu del vestit, que el seu amo, el senyor Gustau, s’havia entestat a pagar de la seva butxaca, la Bernarda estava esparverada.

—No calia que el senyor Gustau s’hi gastés una fortuna. Es va entestar que m’havien de fer el vestit aquí, que deu ser el lloc més car de tot Barcelona, i a contractar l’Evaristo, que és mig nebot seu o no sé què i que diu que si la roba no és de Casa Gratacós li fa al·lèrgia. Déu n’hi do.

—A cavall regalat… A més, al senyor Gustau li fa il·lusió veure’t casada sense estar-te de res. Ell és així.

—Jo, amb el vestit de la mare i quatre retocs, també em caso, i al Fermín tant se li’n dóna: cada vegada que li ensenyo un vestit nou, l’únic que vol és treure-me’l… Per això tinc aquest bombo, i que Déu em perdoni —va comentar la Bernarda, donant-se copets al ventre.

—Bernarda, jo també em vaig casar embarassada i estic segura que Déu té coses molt més urgents de què ocupar-se.

—Això és el que diu el meu Fermín, però no sé pas si…

—Tu fes cas del Fermín i no et preocupis per res.

La Bernarda, en enagos i baldada després de dues hores dreta sobre talons i aguantant els braços enlaire, es va escarxofar en una butaca i va deixar anar un esbufec.

—¡Ai, si el pobre ha perdut tants quilos que amb prou feines se’l veu! Em té molt amoïnada.

—Ja veuràs com a partir d’ara remunta. Els homes són així, com els geranis. Quan sembla que els has de llençar, es revifen.

—No ho sé pas, senyora Bea, jo el Fermín el veig molt enfonsat. Ell em diu que es vol casar, però de vegades no les tinc totes.

—¡Però si està boig per tu!

La Bernarda va arronsar les espatlles.

—Miri, no sóc pas tan curta de gambals com semblo. Jo l’únic que he fet és netejar cases des dels tretze anys i hi ha moltes coses que no entendré mai, però sé que el meu Fermín ha vist món i ha tingut les seves aventures. Ell no m’explica mai coses de la seva vida abans de coneixe’ns, però sé que ha tingut altres dones i n’ha fetes de tots colors.

—I t’ha acabat triant a tu. Hauries d’estar contenta.

—Si li agraden més les mosses que a un gat les rates. Quan anem a ballar o a passejar, belluga tant els ulls que un dia quedarà guenyo.

—Mentre no bellugui les mans… Em consta de bona font que el Fermín t’ha estat sempre fidel.

—Ja ho sé. Però ¿sap el que em fa por, senyora Bea? Ser poc per a ell. Quan el veig que em mira embadalit i em diu que vol que ens fem vells junts i totes les magarrufes que engega, sempre penso que un dia es despertarà al matí, es quedarà mirant-me i pensarà: «I aquesta tòtila, ¿d’on l’he treta?».

—Em sembla que t’equivoques, Bernarda. Això el Fermín no ho pensarà mai. Et té en un pedestal.

—Doncs això també és dolent. Escolti, jo he vist molt senyoret d’aquests que posen la senyora en un pedestal com si fos una verge i després arrenquen a córrer darrere la primera fresca que passa com si fossin gossos en zel. No es creuria vostè la infinitat de vegades que ho he vist amb aquests ullets que Déu m’ha donat.

—El Fermín, però, no és així, Bernarda. El Fermín és dels bons. Dels pocs que n’hi ha, que els homes són com les castanyes que et venen pel carrer: quan les compres estan ben calentetes i fan bona olor, però quan les treus del cucurutxo es refreden de seguida i t’adones que la majoria estan podrides per dins.

—No ho diu pas pel senyor Daniel, ¿oi?

La Bea va trigar un segon a contestar.

—No. Esclar que no.

La Bernarda la va mirar de reüll.

—¿Tot va bé a casa, senyora Bea?

La Bea va joguinejar amb un doblec dels enagos que sortien per l’espatlla de la Bernarda.

—Sí, Bernarda. El que passa és que crec que les dues hem triat un marit que té les seves coses i els seus secrets.

La Bernarda va fer que sí amb el cap i va comentar:

—És que de vegades semblen criatures.

—Homes. Deixa’ls estar.

—Però a mi m’agraden —va dir la Bernarda—, i ja sé que és pecat.

—¿I com t’agraden? —va preguntar la Bea, tot rient—. ¿Com l’Evaristo?

—¡No, per l’amor de Déu! Si de tant mirar-se al mirall el gastarà. A mi un home que quan s’arregla triga més que jo em fa no sé què. A mi m’agraden una mica animals, ¿què vol que li digui? Ja sé que el meu Fermín, guapo, el que es diu guapo, no ho és pas. Però jo el veig guapo i bo. I molt home. I al final això és el que compta, que sigui bo i que sigui autèntic. I que t’hi puguis agafar les nits d’hivern i et tregui el fred del cos.

La Bea somreia i feia que sí amb el cap.

—Amén. Però a mi un ocellet em va dir que el qui t’agradava era el Cary Grant.

La Bernarda es va tornar vermella.

—¿I a vostè no? No per casar-se, ¿eh?, que a mi em fa l’efecte que aquest es va enamorar el dia que es va veure per primera vegada al mirall. Però, entre vostè i jo, i que Déu em perdoni, per a una bona rebolcada no tindria manies.

—¿Què diria el Fermín si et sentís, Bernarda?

—El que diu sempre: «Total, si s’ho han de menjar els cucs…».