11

Barcelona, 1940

Al cap d’una setmana de l’entrevista entre el Fermín i el senyor director, un parell de paios que ningú no havia vist mai per allà i que es veia d’una hora lluny que eren de la Brigada Social, es van endur el Salgado, emmanillat, i no van dir ni piu.

—Bebo, ¿que saps on se l’emporten? —va preguntar el número 12.

El carceller va fer que no amb el cap, però se li veia als ulls que n’havia sentit alguna cosa, i que s’estimava més no parlar-ne. Com que no arribaven notícies sobre el fet, l’absència del Salgado es va convertir immediatament en objecte de debat i d’especulació per part dels presoners, que van formular teories de tota mena.

—Aquest paio era un espia dels franquistes que s’havia infiltrat aquí per treure’ns informació amb la brama que l’havien engarjolat per sindicalista.

—Sí, per això mateix li devien arrencar els dits i vés a saber què més, perquè la cosa resultés convincent.

—Ara mateix ja deu ser a l’Amaya atipant-se de lluç a la basca amb els seus amiguets i enfotent-se de tots nosaltres.

—Jo crec que ha cantat el que fos que volien que xerrés i que l’han deixat anar mar endins amb un pedra lligada al coll.

—Feia pinta de ser un falangista. Encara sort que jo no he dit ni piu, que a vosaltres us faran passar per l’adreçador, ja veureu.

—Sí, a veure si al final ens ficaran a la presó i tot.

Com que no hi havia altra manera d’entretenir-se, les discussions s’anaven allargant fins que, passats un parell de dies, els mateixos paios que l’havien vingut a buscar van tornar-lo a deixar a la cel·la. En primer lloc, es van adonar que el Salgado no podia ni mantenir-se dret i que l’arrossegaven com si fos un sac. En segon lloc, que tenia la cara pàl·lida com un cadàver i que tot ell se’l veia amarat de suor freda. El presoner anava mig despullat i mostrava tot de crostes marronoses que semblaven fetes de sang assecada i dels seus propis excrements. El van deixar caure a terra com si fos una bossa de fems i se’n van anar sense dir res.

El Fermín el va agafar a pes de braços i el va estirar al catre. El va anar netejant lentament amb uns parracs humits que ell mateix va fer esfilagarsant-se la camisa i amb una mica d’aigua que el Bebo li havia portat d’amagatotis. El Salgado encara estava conscient i respirava dificultosament, però els ulls li lluïen com si li haguessin calat foc per dins. Allà on, feia només dos dies, hi tenia la mà esquerra, ara hi bategava un monyó de carn violàcia cauteritzat amb quitrà. Mentre el Fermín li netejava la cara, el Salgado el va mirar amb un somriure que mostrava les poques dents que encara li quedaven.

—¿Per què no els diu, a aquests carnissers, el que volen saber, Salgado? Només són diners. No sé quants en deu tenir amagats, però no s’ho valen pas, tot això.

—I una merda —va remugar amb una alenada feble—. Aquests diners són meus.

—Deuen ser de tota la gent que vostè va matar i robar, si em permet el matís.

—Jo no vaig robar a ningú. Són ells els qui ho havien robat abans al poble. I, si els vaig executar, va ser per impartir la justícia que el poble reclamava.

—Entesos. Encara sort, doncs, que va venir vostè, el Robin Hood de Matadepera, a reparar aquest greuge. ¡Se la sap llarga, vostè!

—Aquests diners són el meu futur —va replicar el Salgado.

El Fermín li va passar el drap humit pel front fred i ple d’esgarrapades.

—El futur no es desitja, sinó que es mereix. I vostè no té futur, Salgado. Ni vostè ni un país que va parint males bèsties com vostè i com el senyor director i després es gira d’esquena. El futur ens l’hem carregat entre tots i només ens espera merda, merda com la que li regalima pertot arreu i que jo ja estic tip de treure-li.

El Salgado va deixar anar una mena de gemec gutural, que el Fermín va interpretar com una riallada.

—Ja se’ls pot estalviar, els sermonets, Fermín. A veure si encara se’m farà l’heroi, ara.

—No senyor, que d’herois ens en sobren. Jo només sóc un covard. Però, com a mínim, ho sé i ho admeto.

El Fermín va continuar netejant-lo com va poder, en silenci, i després el va tapar amb aquella mena de màrfega plena de polls que feia pudor de pixats. Es va quedar al costat del lladre fins que el Salgado va tancar els ulls i es va quedar endormiscat en un son que el Fermín va pensar que potser seria etern.

—Digui’m que ja és mort —va fer la veu de la cel·la número 12.

—S’accepten apostes —hi va afegir el número 17—. M’hi jugo un cigarret que la dinya.

—Ja se’n poden anar tots a dormir o a la merda —va ser l’oferta del Fermín.

Es va arraulir a l’altra banda de la cel·la i va provar d’adormir-se, però ben aviat es va adonar que es passaria tota la nit desvetllat. Al cap d’una estona, va ficar la cara entre els barrots i va deixar caure els braços, que penjaven damunt la barra de metall que els creuava. A l’altre costat del passadís central, des de les ombres de la cel·la del davant, se’l miraven dos ulls encesos per la llum d’un cigarret.

—No m’ha explicat per què el va cridar el Valls, l’altre dia —va dir el Martín.

—Ja s’ho pot imaginar.

—¿Li va demanar res que sigui especial?

—Vol que el faci xerrar a vostè sobre no sé quin cementiri de llibres o una cosa per l’estil.

—Interessant —va comentar el Martín.

—Fascinant.

—¿Li va explicar per què hi està interessat?

—Doncs la veritat és que no, senyor Martín, no som pas tan amics. El senyor director, de fet, no fa altra cosa que amenaçar-me amb mutilacions diverses si no faig el que m’ha manat d’aquí a quatre setmanes, i jo no faig altra cosa que dir-li que sí.

—No s’hi amoïni, Fermín. D’aquí a quatre setmanes vostè ja serà fora d’aquí.

—Això mateix. En una platja del Carib, amb dues mulates ben alimentades fent-me massatges als peus.

—Ha de tenir fe.

El Fermín va deixar anar un esbufec de desànim. Les cartes del seu destí les repartien sonats, carnissers o moribunds.