5

En aquella hora, la tripulació d’uns quants vaixells mercants i bucs militars amarrats al port s’encaminava Rambla amunt per satisfer necessitats de tota mena. Tenint en compte la demanda, l’oferta ja estava a l’aguait: a la cantonada hi havia una filera de senyoretes de lloguer que esperaven el seu torn. Es veia que duien un quilometratge més que considerable i que estaven disposades a abaixar la bandera per una quantitat ben minsa. Em vaig fixar amb un cert fàstic en les faldilles ajustades damunt un mar de varius i de pal·lideses vermelloses, que feien mal només de mirar-les, en les cares esgrogueïdes i en aquell aire general d’última parada, la darrera abans d’una jubilació que inspirava de tot menys lascívia. Un mariner havia de portar molts mesos en alta mar per picar aquell ham, vaig pensar, però, sorprenentment, vaig veure que el desconegut s’aturava a flirtejar amb un parell d’aquelles dames desfetes sense miraments per tantes primaveres sense flors, com si fossin belleses del més refinat dels cabarets.

—Apa, corasón, que d’una bona refregada et trec jo vint anys de sobre —vaig sentir que deia una d’elles, que bé podria haver passat per àvia de l’escrivent Oswaldo.

Si li claves una bona rebregada, el deixes mort, vaig pensar jo. El desconegut, en un gest de prudència, va refusar la invitació.

—Un altre dia, guapa —va contestar, mentre s’endinsava en el Raval.

El vaig seguir al llarg d’uns cent metres més, fins que es va aturar davant d’un portal estret i fosc, gairebé al davant de la fonda España. S’hi va esmunyir i vaig esperar mig minut abans de seguir-lo.

Quan vaig creuar el llindar de la porta, vaig veure-hi unes escales ombrívoles que s’enfilaven per les entranyes d’aquell edifici. Era com un vaixell escorat a babord, i l’olor de la humitat i la ferum del clavegueram que s’hi escampava arreu feien pensar que era a punt d’enfonsar-se en les catacumbes del Raval. A una banda del vestíbul hi havia una mena de garita, des de la qual un paio greixós que duia una samarreta de tirants, un escuradents als llavis i un transistor encallat en una emissora taurina, em va mirar de manera inquisitiva i esquerpa.

—¿Que ve sol? —em va preguntar, una mica encuriosit.

No calia ser gaire espavilat per deduir que em trobava en un establiment de lloguer d’habitacions per hores i que l’única nota discordant de la meva visita era que no venia acompanyat de cap de les Venus de pa sucat amb oli que patrullaven a la cantonada.

—Si vol, li faig venir una xavala —em va dir, mentre ja preparava el paquet amb la tovallola, la pastilla de sabó i una cosa que em va semblar que era una goma o algun article de profilaxi in extremis.

—De fet, només li volia fer una pregunta —vaig fer jo.

El porter va girar els ulls en blanc.

—Són vint pessetes l’hora i la femella és cosa seva.

—Té bona pinta. Potser un altre dia. El que li volia preguntar és si acaba de pujar un senyor, fa un parell de minuts. Més aviat gran. Amb una mica de problemes per moure’s. Sense femella.

El porter va arrufar les celles. Vaig notar que, en un moment, la seva mirada em degradava de client a torracollons.

—Jo no he vist pas ningú. Apa, foti el camp abans que avisi el Tonet.

Vaig suposar que aquest Tonet no devia ser un personatge gaire cordial. Vaig deixar les monedes que em quedaven al damunt del taulell i vaig mirar el porter amb un somriure als llavis. Els calés van desaparèixer com si es tractés d’un insecte i les mans del porter amb didals de plàstic fossin la llengua d’un camaleó. Vist i no vist.

—¿Què vol saber?

—¿Viu aquí el senyor de qui li parlava?

—Hi té llogada una habitació des de fa una setmana.

—¿Sap com es diu?

—Va pagar per endavant, no li vaig preguntar res.

—¿Sap d’on ve, a què es dedica…?

—Escolti, això no és un consultori sentimental. Aquí la gent hi ve a cardar i no li preguntem res. I aquest ni això no fa. O sigui, que si sap sumar…

Hi vaig rumiar.

—Només sé que, de tant en tant, en surt una estona i després hi torna. De vegades em demana que li faci pujar una ampolla de vi, pa i una mica de mel. Paga bé i no empipa.

—¿I segur que no recorda cap nom?

Va fer que no amb el cap.

Quan jo ja me n’anava, el porter em va cridar.

—Romero —va dir.

—¿Disculpi?

—Em sembla que va dir que es deia Romero… o una cosa així.

—¿Fermín Romero de Torres? —vaig repetir, sense poder-m’ho creure.

—Això mateix. ¿Oi que hi havia un torero que se’n deia, abans de la guerra? —va preguntar el porter—. Ja deia jo que aquest nom em sonava…