DEL NUEVO REINO DE GRANADA

L’any mil cinc-cents trenta-nou concorregueren molts tirans, anant a buscar des de Veneçuela i des de Santa Marta, i des de Cartagena, el Perú, i d’altres que del mateix Perú descendien a calar i penetrar en aquelles terres,¹⁹⁶ i trobaren a la part de darrere de Santa Marta i Cartagena, tres-centes llegües terra endins, unes felicíssimes [44] i admirables províncies, plenes d’infinites gents mansuetíssimes i bones com les altres, i riquíssimes també d’or i pedres precioses, les que es diuen maragdes.

A les quals províncies posaren com a nom el Nuevo Reino de Granada, perquè el tirà que primer arribà en aquestes terres¹⁹⁷ era natural del regne que ací és de Granada.

I perquè molts inics i cruels homes dels que hi concorregueren de totes parts eren insignes carnissers i vessadors de la sang humana, molt acostumats i experimentats en els grans pecats damunt dits en moltes parts de les Índies, per això han estat tals i tantes les seues endimoniades obres, i les circumstàncies i qualitats que les enlletgeixen i agreugen, que han excedit a moltes, i àdhuc a totes les que els altres i ells en les altres províncies han fet i comès.

D’infinites que en aquests tres anys han perpetrat i que ara en aquest dia no cessen de fer, en diré algunes molt breument de moltes, que un governador¹⁹⁸ (perquè no el volgué admetre el que en dit Nuevo Reino de Granada robava i matava¹⁹⁹ perquè ell robàs i matàs), féu una provança contra ell, de molts testimonis sobre els estralls i malvestats i matances que ha fet i fa, la qual es llegí i està en el Consell de les Índies.²⁰⁰

Diuen en la dita provança els testimonis que, estant tot aquell regne en pau i servint els espanyols, donant-los de menjar els indis dels seus treballs contínuament i fent-los llaurances i hisendes i portant-los molt d’or i pedres precioses maragdes i tot el que volien i podien, repartits els pobles i senyors i gent d’ells pels espanyols (que és tot el que pretenen com a mitjà per a assolir el seu fi últim, que és l’or), i posats tots en la tirania i servitud acostumada, el tirà capità principal²⁰¹ que aquella terra manava, prengué el senyor i rei de tot aquell regne i el tingué pres sis o set mesos [44v] demanant-li or i maragdes, sense altra causa ni cap raó.

El dit rei, que es deia Bogotá, per la por que li feren digué que donaria una casa d’or que li demanaven, esperant de soltar-se de les mans de qui així l’afligia, i envià indis que li duguessen or, i per tongades dugueren gran quantitat d’or i pedres, però perquè no donava la casa d’or, li deien els espanyols que el matàs, ja que no complia el que havia promès.

El tirà digué que li ho demanassen per justícia davant d’ell mateix; li ho reclamaren així per demanda acusant el dit rei de la terra; ell donà sentència condenant-lo a turments si no donava la casa d’or.

Li donen el turment del tracte de corda, li abocaven sèu ardent al ventre, li posen en cada peu una ferradura clavada en un pal, i el bescoll lligat a un altre pal i dos homes li subjectaven les mans, i així li calaren foc als peus, i entrava el tirà de tant en tant, i li deia que així l’havia de matar, a poc a poc, amb turments, si no li donava l’or.

I així ho complí i matà el dit senyor amb els turments. I estant turmentant-lo, mostrà Déu senyal que detestava aquelles crueltats en cremar-se tot el poble on les perpetraven.

Tots els altres espanyols, per imitar el seu bon capità i perquè no saben una altra cosa, sinó trossejar aquelles gents, feren el mateix, turmentant amb diversos i feréstecs turments cadascú el cacic i senyor del poble, o pobles que tenien encomanats, estant servint-los els dits senyors amb totes les seues gents i donant-los or i maragdes tant com podien i tenien, i sols els turmentaven perquè els donassen més or i pedres del que els donaven. I així cremaren i trossejaren tots els senyors d’aquella terra.

Per por de les crueltats egrègies que un dels tirans particulars²⁰² feia en els indis, se n’anaren a les [45] muntanyes fugint de tanta inhumanitat un gran senyor que es deia Daytama²⁰³ amb molta gent seua. Perquè açò tenen per remei i refugi (si els hi valgués). I d’això en diuen els espanyols aixecaments i rebel·lió.

En saber-ho el capità, principal tirà,²⁰⁴ envia gent al dit home cruel²⁰⁵ (per la ferocitat del qual els indis que estaven pacífics i sofrint tan grans tiranies i maldats se n’havien anat a les muntanyes), el qual anà a buscar-los, i perquè no bastava amagar-se en les entranyes de la terra, trobaren gran quantitat de gent i mataren i trossejaren més de cinc-centes ànimes, homes i dones i infants, perquè a cap gènere no perdonava.

I encara diuen els testimonis que el mateix senyor Daytama, abans que li matassen la gent, havia vingut al dit cruel home i li havia dut quatre o cinc mil castellans, i no obstant això féu l’estrall susdit.

Una altra vegada, venint a servir als espanyols molta quantitat de gent, i estant servint amb la humilitat i simplicitat que acostumen, confiats, vingué el capità²⁰⁶ una nit a la ciutat on els indis servien i manà que a tots aquells indis els passassen per l’espasa, estant alguns dormint i d’altres sopant i descansant dels treballs del dia.

Açò va fer perquè li semblà que estava bé fer aquell estrall, per enfonsar el seu temor en totes les gents d’aquella terra.

Una altra vegada manà el capità prendre jurament a tots els espanyols quants cacics i principals i gent comuna tenia cadascú en el servei de la seua casa i que després els duguessen a la plaça, i allí els manà tallar a tots el cap, on mataren quatre-centes o cinc-centes ànimes. I diuen els testimonis que d’aquesta manera pensava apaivagar la terra.

De cert tirà particular²⁰⁷ diuen els estimonis que fé grans crueltats matant i tallant moltes [45v] mans i nassos a homes i dones, i destruint moltes gents.

Una altra vegada envià el capità al mateix cruel home amb certs espanyols a la província de Bogotá, a fer perquisició de qui era el senyor que havia succeït en aquella senyoria, després que matà a turments el senyor universal,²⁰⁸ i anà per moltes llegües de la terra prenent tots els indis que podia agafar, i perquè no li deien qui era el senyor que havia succeït, a uns els tallava les mans, i als altres feia llançar als gossos braus, que els trossejaven, així homes com dones, i d’aquesta manera matà i destruí molts indis i índies.

I un dia al quart de l’alba, trobà uns cacics o capitans i molta gent d’indis, que estaven de pau i segurs, que els havia assegurat i donat la fe que no rebrien mal ni dany, per la qual seguretat se n’eixiren de les muntanyes on estaven amagats a poblar a la plana, on tenien el seu poble, i així estant desprevinguts i amb confiança de la fe que els havia donat, prengué molta quantitat de gent, dones i homes, i els manava posar la mà estesa a terra, i ell mateix amb un alfange els tallava les mans i els deia que els feia aquell càstig perquè no li volien dir on estava el nou senyor que havia succeït en aquell regne.

Una altra vegada, perquè els indis no li donaren un cofre ple d’or que els demanà aquest cruel capità, envià gent a fer guerra, on mataren infinites ànimes, i tallaren mans i nassos a dones i a homes, que no es podrien contar, i a altres els llançaren a gossos braus que se’ls menjaven i trossejaven.

Una altra vegada veient els indis d’una província d’aquell regne que havien cremat els espanyols, tres o quatre senyors principals,²⁰⁹ de por, se n’anaren a un penyal [46] fort per defensar-se d’enemics que tant mancaven d’entranyes d’homes, i serien en el penyal (segons diuen els testimonis) quatre o cinc mil indis.

Envia el capità susdit²¹⁰ un gran i assenyalat tirಹ¹ (que avantatja a molts dels qui en aquelles parts tenen càrrec d’assolar) amb certa gent d’espanyols perquè castigàs els indis, tinguts per aixecats, que fugien de tan gran pestilència i carnisseria com si haguessen fet alguna injustícia i a ells els pertangués de fer el càstig i prendre venjança, sent dignes ells de tot cruelíssim turment sense misericòria, car tan aliens en són, i de pietat amb aquells innocents.

En anar els espanyols al penyal, el pugen a la força, com que els indis estan nus i sense armes, i cridant els espanyols els indis de pau i que els asseguraven que no els farien cap mal si no lluitaven, després que els indis cessaren, mana el cruelíssim home als espanyols que prenguessen totes les forces del penyal i, preses, que caiguessen sobre els indis. Cauen els tigres i lleons sobre les ovelles manses i esventren i en passen per l’espasa a tants que s’aturaren a descansar, tants eren els que havien fet a trossos.

Després d’haver descansat una estona, manà el capità que matassen i estimbassen del penyal avall, que era molt alt, tota la gent que hi quedava viva. I així l’estimbaren tota, i diuen els testimonis que veien una nuvolada d’indis llançats del penyal avall de set-cents homes junts, que queien on es feien a trossos.

I per consumar del tot la seua gran crueltat, recercaren tots els indis que s’havien amagat entre els matolls, i manà que a tots els donassen estocades i així els mataren i llançaren de les penyes avall.

Encara no volgué acontentar-se amb les coses tan cruels ja dites, [46v] sinó volgué assenyalar-se més i augmentar l’horribilitat dels seus pecats, i manà, doncs, que tots els indis i índies que els particulars havien pres vius (perquè cadascú en aquells estralls sol escollir alguns indis i índies i xics per a servir-se’n) els posaren en una casa de palla (amagats i deixats els que millor li semblaren per al seu servei) i així els cremaren vius, que en serien quaranta o cinquanta. A uns altres els manà llançar als gossos ferotges, que els trossejaren i se’ls menjaren.

Una altra vegada, aquest mateix tirಹ² anà a un cert poble que es deia Cota i prengué molts indis i féu destrossar als gossos quinze o vint senyors i principals, i tallà gran quantitat de mans de dones i d’homes, i les lligà en unes cordes i les posà penjades d’un pal a la llarga, perquè veiessen els altres indis el que havia fet a aquells, en què hi hauria setanta parells de mans, i tallà molts nassos a dones i infants.

Les gestes i crueltats d’aquest home enemic de Déu, no les podria explicar ningú, perquè són innumerables, i mai no oïdes ni vistes, les que ha fet en aquella terra i província de Guatemala, i onsevulla que hi haja estat. Perquè fa molts anys que va per aquelles terres fent aquestes obres i abrusant i destruint aquelles gents i terres.

Diuen més els testimonis en aquella prova, quantes han estat, i quines i tan grans, les crueltats i morts que s’han fet i es fan avui en el dit Nuevo Reino de Granada per les seues persones els capitans, i s’han consentit fer a tots aquells tirans i destruïdors [47] del gènere humà que amb ell estaven, que tenen tota la terra assolada i perduda, i que si Sa Majestat no ho mana remeiar a temps (segons la matança que es fa en els indis solament per traure’ls l’or que no tenen, perquè tot el que tenien ja l’han donat) s’arribarà en poc de temps que no hi haurà cap indis per a sostenir la terra i quedarà tota erma i despoblada.

S’ha de notar ací com ha estat de ferma i vehement i diabòlica la cruel i pestilencial tirania d’aquells infeliços tirans, que en dos anys o tres que fa que es descobrí aquell regne, que (segons tots els que hi han estat i els testimonis de la dita prova diuen) era el més poblat de gent que podia haver-hi a la terra en el món, l’hagen tot mort i despoblat tan sense pietat i temor de Deú i del rei, que diguen que si en breu Sa Majestat no impideix aquelles infernals obres, no hi quedarà cap home viu. I així ho crec jo, perquè he vist amb els meus propis ulls que, en molt breus dies, moltes i grans terres en aquelles parts les han destruït i despoblat del tot.

Hi ha d’altres províncies grans que afronten amb les parts del dit Nuevo Reino de Granada, que es diuen de Popayán i Cali, i d’altres tres o quatre que tenen més de cinc-centes llegües, les han assolat i destruït de la mateixa manera que aquestes altres, robant i matant amb turments i amb les malvestats susdites les gents d’elles, que eren infinites. Perquè la terra és felicíssima, i diuen els qui ara en vénen que és una llàstima gran i dolor veure tan grans pobles cremats i assolats com veien, en passar per elles, que on hi havia poble de mil o dos mil veïns, no n’hi trobaven cinquanta, i d’altres totalment abrusats i despoblats.

I per moltes parts trobaven cent [47v] o dos-centes llegües i tres-centes totes despoblades, cremades i destruïdes grans poblacions.

I finalment, perquè des dels regnes del Perú per la part de la província de Quito, penetraren grans i cruels tirans²¹³ vers el dit Nuevo Reino de Granada i Popayán i Cali, per la part de Cartagena i Urabá, i de Cartagena d’altres malaventurats tirans²¹⁴ anaren a eixir al Quito, i després d’altres²¹⁵ per la part del riu San Juan, que és a la costa del sud (tots els quals vingueren a ajuntar-se) han estirpat i despoblat més de sis-centes llegües de terres, llançant aquelles tan immenses ànimes als inferns. Fent el mateix el dia d’avui a les gents míseres encara que innocents que hi resten.

I perquè siga veritable la regla que vaig dir al principi, que sempre anà creixent la tirania i violències i injustícies dels espanyols contra aquelles ovelles manses, en cruesa, inhumanitat i maldat, el que ara es fa en les dites províncies, entre d’altres coses digníssimes de tot foc i turment,²¹⁶ és el següent:

Després de les morts i estralls de les guerres, com és dit, posen les gents en l’horrible servitud damunt dita, i encomanen als diables a un dos-cents, i a altres tres-cents indis. Es diu que el diable comendero fa cridar cent indis davant seu, després ells vénen com uns anyells; vinguts, fa tallar el cap a trenta o quaranta d’ells i diu als altres, «El mateix us he de fer si no em serviu bé, o si us n’aneu sense el meu permís».

Considereu ara per Déu, els qui açò llegireu, quina obra és aquesta i si excedeix a tota crueltat i injustícia que pot ser pensada. I si els quadra bé a uns tals cristians dir-ne diables, i si seria més encomanar els indis als diables de l’infern, que és encomanar-los [48] als cristians de les Índies.

Doncs encara diré una altra obra, que no sé quina és més cruel i més infernal i més plena de ferocitat de bèsties feréstegues, o ella, o la que adés s’ha dit.

Ja està dit que tenen els espanyols de les Índies gossos bravíssims i ferocíssims ensenyats i ensinistrats per a matar i destrossar els indis; sàpien tots els qui són veritables cristians i àdhuc els qui no ho són, si s’ha sentit en el món una tal obra, que per a mantenir els dits gossos porten molts indis en cadenes pels camins, que van com si fossen ramats de porcs, i en maten d’ells i tenen carnisseria pública de carn humana, i es diuen els uns als altres, «Presta’m un quart d’un truà d’aqueixos per a donar de menjar als meus gossos fins que jo en mate un altre», com si prestassen quarts de porc o de moltó.

N’hi ha d’altres que se’n van de cacera pel matí amb els seus gossos, i quan tornen a dinar i els pregunten com els ha anat, responen: «M’ha anat bé perquè uns quinze o vint truans deixe morts amb els meus gossos».

Totes aquestes coses i d’altres de diabòliques vénen ara provades en processos que han fet uns tirans contra d’altres. Quina cosa hi pot haver de més lletja, feréstega i inhumana?

Amb açò vull acabar fins que vinguen notícies de coses més egrègies en maldat (si més que aquestes poden ser), o fins que tornem allà a veure-les de nou, com fa quaranta-dos anys que les veiem amb els ulls sense cessar, professant en Déu i en la meua consciència que, segons crec i tinc per cert, que tantes són les perdicions, danys, destruccions, despoblacions, estralls, morts i molt grans crueltats horribles i espècies lletgíssimes d’elles, violències, injustícies i robatoris, i matances que en aquelles gents i terres s’han fet (i encara es fan avui en totes aquelles parts de les Índies), que en totes les coses que he dit [48v] i tant com ho he encarit, no he dit ni encarit en qualitat ni en quantitat de deu mil parts (del que s’ha fet i es fa avui) una.

I perquè qualsevol cristià tinga més compassió d’aquelles innocents nacions i es dolga més de la seua perdició i condemnació, i més culpe i abomine i deteste la cobdícia i ambició i crueltat dels espanyols, tinguen tots per veritable aquesta veritat amb les que damunt he afirmat, que des que es descobriren les Índies fins avui, en cap part d’elles els indis mai no feren mal a cristians, sense que primer n’haguessen rebut mals i robatoris i traïcions. Ans sempre els consideraven com a immortals i vinguts del cel, i com a tals els rebien, fins que les seues obres testimoniaven qui eren i què pretenien.

Una altra cosa cal afegir-hi, que fins avui, des del seu principi, no s’ha tingut més cura pels espanyols de procurar que els fos predicada la fe de Jesucrist a aquelles gents, que si fossen gossos o d’altres bèsties, ans han prohibit de principal intent als religiosos que no els predicassen, amb moltes afliccions i persecucions que els han causat, perquè els semblava que era impediment per adquirir l’or i riqueses que els prometia la seua cobdícia. I avui a totes les Índies no hi ha més coneixement de Déu en aquelles gents, si és de fusta, o de cel, o de terra, que fa cent anys, si no és en la Nueva España, on hi han anat religiosos, que és un racó molt petit de les Índies, i així han perit i pereixen tots sense fe i sense sacraments.

Vaig ser induït jo, fra Bartolomé de las Casas o Casaus, frare de sant Doménec, que per la misericòrdia de Déu vaig en aquesta cort d’Espanya procurant llançar l’infern de les Índies i que aquelles infinites [49] multituds d’ànimes redimides per la sang de Jesucrist no peresquen sense remei per a sempre, sinó que coneguen el seu creador i se salven, i per compassió que tinc de la meua pàtria, que és Castella, que no la destruesca Déu per tan grans pecats comesos contra la seua fe i honra i en els proïsmes; per algunes persones notables zeloses de l’honra de Déu i compassives de les afliccions i calamitats alienes, que resideixen en aquesta cort, encara que jo m’ho havia proposat i no ho havia posat en obra per les meues contínues ocupacions.

Vaig acabar-la a València, a vuit de desembre de mil cinc-cents quaranta-dos, quan tenen la força i estan en el seu zènit actualment totes les violències, opressions, tiranies, matances, robatoris i destruccions, estralls, despoblacions, angoixes i calamitats susdites, en totes les parts de les Índies on hi ha cristians. Posat que en unes parts són més feréstegues i abominables que en d’altres, Mèxic i la seua comarca està un poc menys malament, o almenys no s’hi gosa fer públicament, perquè allí i no en una altra part, hi ha alguna justícia (encara que molt poca) perquè també els hi maten amb tributs infernals.

Tinc gran esperança que perquè l’emperador i rei d’Espanya nostre senyor En Carles, cinquè d’aquest nom, va entenent les maldats i traïcions que es fan i s’han fet (perquè fins ara se li ha encobert sempre la veritat industriosament) en aquelles gents i terres contra la voluntat de Déu i seua, que ha d’extirpar tants mals, i ha de remeiar aquell nou món que Déu li ha donat com a amador i cultor que és de justícia, la gloriosa i feliç vida i imperial estat del qual Déu tot poderós per llargs anys prospere per a remei de tota la seua universal Església i salvació final pròpia de la seua reial ànima. Amén.

[49v] Després d’escrit l’anterior, certes lleis²¹⁷ i ordenances que Sa Majestat per aquell temps féu a la ciutat de Barcelona, any de mil cinc-cents quaranta-dos pel mes de novembre, foren publicades en la vila de Madrid l’any següent. Per les quals es posà l’ordre que aleshores semblava convenient, perquè s’acabassen tantes maldats i pecats que contra Déu i els proïsmes i en total acabament i perdició d’aquell orbe convenia.

Féu les dites lleis Sa Majestat després de molts consells de persones de gran autoritat, lletres i consciència, i de disputes i conferències en la vila de Valladolid. I finalment, amb acord i parer dels més, que donaren per escrit els seus vots i que més propers es trobaren a les regles de la llei de Jesucrist, com a veritables cristians, i també lliures de la corrupció i embrutiment dels tresors robats de les Índies. Els quals embrutaren les mans i més les ànimes de molts que aleshores manaven, d’on procedí la seua ceguesa vers les destruccions, sense tenir-ne cap escrúpol.

Publicades aquestes lleis, feren els faedors dels tirans que llavors estaven en la cort²¹⁸ moltes còpies d’elles (com a tots els pesava perquè semblava que se’ls tancaven les portes de participar en el robat i tiranitzat) i les enviaren a diverses parts de les Índies.

Els qui allà tenien càrrec de robar-les, acabar-les i consumir-les amb les seues tiranies, com que mai no tingueren ordre, sinó desordre que podria haver posat Lucifer, quan veieren les còpies, abans que hi anaren els jutges nous que les havien d’executar, coneixent (pel que es diu i es creu) dels que fins aleshores els havien sostingut en els seus pecats i violències, que els havien de fer, s’avalotaren de tal manera que quan els bons jutges anaren a executar-les, acordaren (com havien [50] perdut l’amor i el temor de Déu) de perdre la vergonya i obediència al seu rei.

I així acordaren de prendre anomenada de traïdors, sent cruelíssims i desenfrenats tirans. Assenyaladament en els regnes del Perú, on avui, que som a l’any de mil cinc-cents quaranta-sis, s’hi cometen tan horribles, espantoses i nefàries obres com mai no es feren, ni a les Índies ni al món, no sols en els indis, els quals ja tots o quasi tots els tenen morts, i aquelles terres d’ells despoblades, sinó en ells mateixos, uns a altres, amb just judici de Déu, car si no hi ha hagut justícia del rei que els castigue, que vingués del cel, permetent que uns fossen botxins dels altres.

Amb el favor d’aquell aixecament d’aquells, en totes les altres parts d’aquell món no han volgut complir les lleis, i amb l’excusa de suplicar d’elles, estan tan aixecats com els altres. Perquè se’ls fa de mal deixar els estats i hisendes usurpades que tenen, i obrir la mà als indis que tenen en captiveri perpetu.

On han cessat de matar de seguida amb espases, els maten a poc a poc amb serveis personals i d’altres vexacions i injustícies. I fins ara no té poder el rei per a impedir-ho, perquè tots, xics i grans, van robant, uns més, d’altres menys. Uns de manera pública i oberta, d’altres secretament i atenuada. I amb l’excusa que serveixen el rei, deshoren Deú, i roben i destrueixen el rei.

Fou impresa la present obra en la molt noble i molt lleial ciutat de Sevilla, en casa de Sebastián Trugillo, impressor de llibres. A Nostra Senyora de Gràcia. Any de MDLII.

[50v]

[51] Allò que segueix és un tros d’una carta i relació que escrigué cert home, dels mateixos que anaven en aquestes estacions, referint les obres que feia i consentia fer el capitಹ⁹ per la terra que anaven. I donat que perquè la dita carta i relació es donà a relligar amb d’altres coses, o el llibreter se n’oblidà o perquè un full, o fulles, d’ella que contenia coses espantoses (tot el qual se’m donà per un dels mateixos que les feien i jo ho vaig tenir tot en el meu poder), el tros que segueix va sense principi ni final; per ser aquest tros ple de coses notables, va semblar-me que no devia deixar d’imprimir-lo, perquè no crec que causàs molta menys llàstima i horror que algunes de les deformitats referides a V.A., juntament amb el desig de posar-hi remei.