BREVÍSSIMA RELACIÓ DE LA DESTRUCCIÓ DE LES ÍNDIES

Es descobriren les Índies l’any mil quatre-cents noranta-dos; s’anaren a poblar l’any següent de cristians espanyols, de manera que fa quaranta-nou anys que hi anaren un nombre d’espanyols, i la primera terra on entraren per al fet de poblar fou la gran i felicíssima illa Española, que té sis-centes llegües entorn.

Hi ha d’altres molt grans i infinites illes arreu al seu voltant, que totes estaven i les veiérem les més poblades i plenes de gents naturals, indis d’elles, que terra poblada puga haver-hi al món.

La terra ferma que està d’aquesta illa, com a més prop, dues-centes cinquanta llegües o poc més, té de costa de mar més de deu mil llegües descobertes i cada dia se’n descobreixen més, totes plenes com un rusc de gents, amb el que s’ha descobert fins l’any quaranta-un, que sembla que Déu posà en aquelles terres tot el gros, o la major quantitat de tot el llinatge humà.

Totes aquestes universes terres i infinites gents a toto genero⁸ creà Deú les més simples, sense maldats ni falsies, obedientíssimes i fidelíssimes als seus senyors naturals, i als cristians a qui serveixen, més humils, més pacients, més pacífiques i quietes, sense malícies [4v] ni bullicis, no bregosos, no querellants, sense rancors, sense odis, sense desitjar venjances, qui siguen al món.

Són així mateix les gents més delicades, primes i tendres en complexió i que menys poden sofrir treballs i que més fàcilment moren de qualsevol malaltia, que ni fills de prínceps i senyors criats entre nosaltres en regals i vida delicada, no són més delicats que ells, encara que siguen dels que entre ells són de llinatge de llauradors. Són també gents paupèrrimes i les que menys posseeixen ni volen posseir de béns temporals, i per açò no superbes, ni ambicioses, ni cobdicioses.

El seu menjar és tal que el dels sants pares al desert no sembla haver estat més escàs, ni menys delitós, ni pobre. Els seus vestits, comunament, són nus de pèl a pèl, cobertes les vergonyes, i com a molt es cobreixen amb una manta de cotó, que serà com vara i mitja o dues vares de llenç en quadre. Els seus llits són damunt d’una estera i, com a molt, dormen en una mena de xarxes penjades que en les llengües de l’illa Española en diuen hamacas.

Són el mateix de nets i desocupats i de viu enteniment, molt capaços i dòcils per a tota bona doctrina, aptíssims per a rebre la nostra santa fe catòlica, i de ser dotats de virtuosos costums, i les que menys impediments tenen per a açò de les que Déu creà al món.

I són tan importunes des que comencen a tenir notícia de les coses de la fe, per a saber-les i exercitar els sagraments de l’Església i el culte diví, que dic veritat que, per a sofrir-los, els religiosos han de ser dotats per Déu d’un do molt assenyalat de paciència, i finalment, jo he sentit dir a molts seglars espanyols des de molts anys cap ací, i moltes vegades, no podent negar la bondat que veuen en ells, que certament aquestes gents serien les més benaventurades del món, només amb què coneguessen Déu.

[5] En aquestes ovelles manses i de les qualitats susdites pel seu faedor i creador així dotades, entraren els espanyols des del moment que les conegueren com llops i tigres i lleons cruelíssims famolencs de molts dies. I no han fet una altra cosa de quaranta anys ençà, fins avui i avui en aquest dia ho fan, sinó trossejar-les, matar-les, angoixar-les, afligir-les, turmentar-les i destruir-les per les estranyes i noves i vàries i mai no vistes, ni llegides, ni oïdes maneres de crueltat, de les quals algunes poques més avall es diran, en tal grau que, havent en l’illa Española sobre tres milions d’ànimes que veiérem, no hi ha avui dels naturals d’ella dues-centes persones.

L’illa de Cuba és quasi tan llarga com des de Valladolid a Roma, està avui quasi tota despoblada. L’illa de San Juan⁹ i la de Jamaica, illes molt grans i molt felices i gracioses, ambdues estan assolades. Les illes dels Lucayos,¹⁰ que estan properes a l’Española i a Cuba per la part del nort, que són més de seixanta amb les que es diuen de Gigantes i altres illes grans i petites, i que la pitjor d’elles és més fèrtil i graciosa que l’horta del rei de Sevilla, i la terra més sana del món, en les quals hi havia més de cinc-centes mil ànimes, no hi ha avui una sola criatura. Totes les mataren duent-les o per dur-les a l’illa Española, després que veien que se’ls acabaven els seus naturals.

Anant una nau tres anys a espigolar¹¹ per elles la gent que hi havia, després d’haver estat veremades, perquè un bon cristi๲ es mogué per pietat perquè els que s’hi trobassen convertir-los i guanyar-los per a Crist, no s’hi trobaren més que onze persones, les quals jo vaig veure.

I després, més de trenta illes que estan en la comarca de l’illa de San Juan per la mateixa causa estan despoblades i perdudes. Seran totes aquestes illes de terra de més de dos mil llegües, que totes estan despoblades i desertes de gent.

[5v] De la gran terra ferma, estem segurs que els nostres espanyols, per les seues crueltats i nefandes obres, han despoblat i assolat, i que estan avui desertes havent estat plenes d’homes racionals, més de deu regnes més grans que tot Espanya, fins i tot entrant-hi Aragó i Portugal, i dues vegades més terra de la que hi ha entre Sevilla i Jerusalem, que són més de dues mil llegües.

Donarem per compte molt cert i veritable, que han mort en els dits quaranta anys, per les dites tiranies i infernals obres dels cristians, injustament i tirànica, més de dotze milions d’ànimes, homes i dones i infants, i en veritat crec, sense pensar enganyar-me, que són més de quinze milions.

Dues maneres generals i principals han tingut els qui allí han passat, que es diuen cristians, d’extirpar i raure de la faç de la terra aquelles miserandes nacions¹³. L’una per les injustes, cruels, sagnants i tiràniques guerres. L’altra, després que han mort tots els qui podrien anhelar, o sospirar, o pensar en llibertat, o en eixir dels turments que pateixen, com són tots els senyors naturals i els homes barons (perquè comunament en les guerres no deixen amb vida més que els joves i dones), oprimint-los amb la més dura, horrible i aspra servitud en què mai homes ni bèsties no pogueren ser posades. A aquestes dues maneres de tirania infernal es redueixen i es resolen o subalternen com a gèneres totes les altres diverses i vàries d’assolar aquelles gents, que són infinites.

La causa per la que han mort i destruït tantes i tals i tan infinit nombre d’ànimes els cristians ha estat solament per tenir com a fi últim l’or, i inflar-se de riqueses en molt breus dies, i pujar en estats molt alts i sense proporció a les seues persones (convé a saber) per la insaciable cobdícia i ambició que [6] han tingut, que ha estat la major que pot ser al món, per ser aquelles terres tan felices i tan riques, i les gents tan humils, tan pacients i tan fàcils a subjectar, a les quals no han tingut més respecte ni les han tingudes més en compte ni estima (parle amb veritat, pel que jo sé i he vist tot el dit temps) no dic que a les bèsties (perquè hagués plagut a Déu que com a bèsties les haguessen tractat i estimat) sinó com i menys que al fem de les places.

I així han curat de les seues vides i de les seues ànimes, i per açò tots els nombres i milions dits han mort sense fe i sense sacraments. I aquesta és una veritat molt notòria i esbrinada, que tots, encara que siguen els tirans i matadors, la saben i la confessen, que els indis de totes les Índies mai no feren cap mal a cristians, ans els tingueren per vinguts del cel, fins que primer moltes vegades hagueren rebut ells o els seus veïns molts mals, robatoris, morts, violències i vexacions d’aquells mateixos.