DE LA PROVÍNCIA I REGNE DE GUATEMALA

Arribat al dit regne,⁸⁶ féu en la seua entrada molta matança de gent, i no obstant això, va eixir a rebre’l en un baiard i amb trompetes i tabals i moltes festes el senyor principal amb molts d’altres senyors de la ciutat d’Ultatlán,⁸⁷ cap de tot el regne, on el serviren de tot allò que tenien, [21v] en especial donant-los de menjar complidament tot allò que més pogueren.

I els espanyols s’aposentaren fora de la ciutat aquella nit, perquè els paregué que era forta i que dins podrien córrer perill. I un altre dia crida el senyor principal i molts altres senyors, i vinguts com manses ovelles, els pren tots i diu que li donen tantes càrregues d’or. Responen que no en tenen, perquè aquella terra no és d’or. Tot seguit els mana cremar vius sense cap altra culpa ni cap altre procés ni sentència.

Quan els senyors de totes aquelles províncies veieren que havien cremat aquells senyor i senyors suprems, només perquè no donaven or, fugiren tots dels seus pobles ficant-se en les muntanyes, i manaren a tota la seua gent que anassen als espanyols i els servissen com a senyors, però que no els descobrissen diguent-los on estaven.

Vénen tota la gent de la terra a dir que volien ser seus i servir-los com a senyors. Responia aquest piadós capità que no els volien rebre, sinó que els havien de matar a tots, si no descobrien on estaven els seus senyors. Deien els indis que no sabien d’ells, que se servissen d’ells i de les seues mullers i fills, i que en les seues cases els trobarien, allí els podrien matar o fer d’ells el que volguessen, i això digueren o oferiren i feren els indis moltes vegades.

I això fou una cosa meravellosa: que anaven els espanyols als pobles on trobaven les pobres gents treballant en els seus oficis amb les seues mullers i fills segurs, i allí els llancejaven i feien a trossos. I vingueren en un poble molt gran i poderós (que estaven descuidats més que altres i segurs amb la seua innocència) i entraren els espanyols i en unes dues hores quasi l’assolaren, passant per l’espasa els infants i dones i vells amb tots els qui pogueren matar, que no se n’escaparen fugint.

[22] Quan els indis veieren que, tot i havent ofert tanta humiltat, paciència i sofriment no podien crebantar ni ablanir cors tan inhumans i bestials i que tan sense aparença ni color de raó i tan en contra d’ella els feien a trossos, veient que així com així havien de morir, acordaren de convocar-se i ajuntar-se tots i morir en la guerra, venjant-se com poguéssen de tan cruels i infernals enemics, puix que bé sabien que essent no sols inermes, sinó nus a peu i prims, contra gent tan ferotge i a cavall i tan armada, no podien prevaler, sinó a la fi ésser destruïts.

Aleshores inventaren uns clots enmig dels camins perquè hi caiguessen els cavalls i es clavassen per la panxa en estaques agudes i torrades, de les quals estaven plens els clots, coberts per damunt de gespa i herbes, que no semblava que hi hagués res. Només una o dues vegades hi caigueren cavalls, perquè els espanyols saberen guardar-se’n, però per a venjar-se els espanyols feren llei que tots els indis de qualsevol gènere i edat que prenguessen amb vida, que els llançassen dins dels clots, i així les dones prenyades i parides i infants i vells i tots els qui podien prendre, llançaven als clots fins que els omplien, traspassats per les estaques, que era una gran llàstima de veure, especialment les dones amb els seus infants.

Tots els altres els mataven a llançades i a punyalades, llançant-los als gossos ferotges que els trossejaven i menjaven, i quan topaven amb algun senyor, per honra el cremaven en vives flames. Estigueren en aquestes carnisseries tan inhumanes prop de set anys, des de l’any vint-i-quatre fins l’any trenta o trenta-un, jutgeu ací quin seria el nombre de la gent que consumirien.

D’infinites obres horribles que en aquest regne va fer aquest infeliç malaventurat tirà i els seus germans,⁸⁸ perquè els seus capitans no eren menys infeliços i insensibles [22v] que ell amb els altres que l’ajudaven, fou una ben notable, que fou a la província de Cuzcatán on ara o a prop d’allí és la vila de San Salvador, que és una terra felicíssima, amb tota la costa de la mar del sud, que dura quaranta o cinquanta llegües, i a la ciutat de Cuzcatán, que era el cap de la província, li feren una grandíssima rebuda i al voltant de vint o trenta mil indis l’estaven esperant carregats de gallines i de menjar.

Arribat i rebut el present, manà que cada espanyol prengués d’aquell gran nombre de gent tots els indis que volgués per a servir-se’n els dies que hi estiguessen, i que tinguessen el càrrec de dur-los el que haguessen de menester. Cada un en prengué cent o cinquanta o els que els semblava que bastaven per a ésser molt ben servit, i els innocents anyells sofriren la partició, i els servien amb totes les seues forces, que només els faltava adorar-los.

Mestrestant, aquest capità demanà als senyors que li portassen molt d’or, perquè per això hi venien principalment. Els indis responen que els plau donar-los tot l’or que tenen, i apleguen una gran quantitat de destrals de coure daurat (que tenen per servir-se’n) que sembla or perquè en té alguna part. Els mana posar la pedra de toc i quan veié que era coure, digué als espanyols: «Doneu al diable una tal terra. Anem-nos-en, doncs, que no hi ha or, i cadascú que encadene els indis que té servint-li i manaré marcar-li’ls com a esclaus». Així ho fan i marquen amb els ferros del rei com a esclaus tots els qui pogueren lligar, i jo vaig veure el fill del senyor principal d’aquella ciutat marcat.

Vista pels indis que se soltaren i pels altres de tota la terra tan gran maldat, comencen a aplegar-se i a prendre les armes. Els espanyols hi fan grans estralls i matances, i se’n tornen a Guatemala, on edificaren una ciutat,⁸⁹ la que ara⁹⁰ amb just judici, amb tres [23] diluvis junts, un d’aigua i un altre de terra i un altre de pedres més grosses que deu o vint bous, destruí la justícia divinal.

On morts tots els senyors i els homes que podien fer la guerra, posaren tots els altres en la sobredita infernal servitud, i demanant-los esclaus de tribut, i aquests donant-los els fills i filles, perquè d’altres esclaus no tenen, i aquests enviant naus carregats d’ells a vendre al Perú, i amb d’altres matances i estralls que sense aquells feren, han destruït i assolat un regne de cent llegües en quadre o més, dels més feliços en fertilitat i població que pot ésser al món.

I aquest mateix tirà escrigué que era més poblat que el regne de Mèxic i digué veritat; ell i els seus germans, amb els altres, hi han mort més de quatre i de cinc milions d’ànimes en quinze o setze anys, des de l’any vint-i-quatre fins el quaranta, i avui maten i destrueixen els que queden, i així mataran la resta.

Tenia aquest el costum que quan anava a fer la guerra a alguns pobles o províncies, duia tots els que podia dels indis ja sotmesos perquè fessen la guerra als altres, i com que no els donava de menjar a deu o vint mil homes que duia, els consentia que es menjassen els indis que prenien. I així tenia en el seu real, solemníssima carnisseria de carn humana, on en la seua presència es mataven els infants i els rostien, i mataven un home només per les mans i els peus, que tenien pels millors mossos. I amb aquestes inhumanitats, en sentir-les totes les gents de les altres terres, no sabien on ficar-se d’espant.

Matà infinites gents fent naus, duia de la mar del nord a la del sud cent trenta llegües els indis carregats amb àncores de tres o quatre quintars, [23v] que se’ls clavaven algunes d’elles per les esquenes i lloms. I dugué d’aquesta manera molta artilleria a les esquenes dels tristos nus, i jo en vaig veure molts carregats d’artilleria pels camins, angoixats.

Descasava i privava⁹¹ els casats de les mullers i les filles, prenent-los-les, i les donava als mariners i als soldats per tenir-los contents per a dur-los en les seues armades, omplia les naus d’indis, on tots perien de set i fam. I és veritat que si hagués de dir en particular les seues crueltats, faria un gran llibre que espantaria el món.

Féu dues armades de moltes naus cadascuna, amb les quals abrasà com si fos foc del cel totes aquelles terres. De quants en féu orfes, quants dels seus fills privà,⁹² quants privà de les seues mullers, quantes dones deixà sense marits, de quants adulteris i estupres i violències en fou causa. Quants privà de la seua llibertat, quantes angoixes i calamitats patiren moltes gents per ell. Quantes llàgrimes féu vessar, quants sospirs, quants gemecs, quantes soletats en aquesta vida i de quants damnació eterna en l’altra causà, no sols d’indis, que foren infinits, sinó dels infeliços cristians del consorci dels quals s’aprofità en tant grans insults, gravíssims pecats i abominacions tan exacrables. I plaga a Déu que d’ell haja hagut misericòrdia i s’acontente amb la mala fi que a l’últim li donà⁹³.