DE L’ILLA ESPAÑOLA

A l’illa Española, que fou la primera com diguérem on entraren cristians i començaren els grans estralls i perdicions d’aquestes gents, i que primer destruïren i despoblaren, començant els cristians a prendre les dones i fills dels indis per a servir-se’n i per a usar-ne malament, i menjar-se el seu menjar, que eixia de la seua suor i treball, no contentant-se amb el que els indis els donaven de grat i conforme a la facultat que cadascun tenia, que sempre és poca, perquè no solen tenir més del que ordinàriament tenen menester i fan amb poc de treball, i el que basta per a tres cases de deu persones cadascuna per a un mes, s’ho menja un cristià i destrueix en un dia, i moltes d’altres forces i violències i vexacions que els feien, començaren [6v] a entendre els indis que aquells homes no devien haver vingut del cel.

I alguns amagaven el seu menjar, d’altres les seues dones i fills, d’altres fugien a les muntanyes per allunyar-se de gent de tan dura i terrible conversació. Els cristians els donaven bufetades i cops de puny i de pal, fins posar les mans sobre els senyors dels pobles. I arribà açò a tanta temeritat i desvergonyiment, que al major rei, senyor de tota l’illa, un capità cristià li violà per força la seua pròpia muller¹⁴.

I d’ací començaren els indis a buscar maneres per a llançar els cristians de les seues terres, es posaren en armes, que són ben febles i de poca capacitat ofensiva i resistència i menys de defensa (per la qual cosa totes les seues guerres són poc més que ací joc de canyes i encara d’infants).

Els cristians amb els seus cavalls i espases i llances comencen a fer matances i crueltats estranyes entre ells. Entraven en els pobles i no deixaven infants ni vells ni dones prenyades ni parides que no esventrassen ni fessen a trossos, com si caiguessen sobre uns anyells posats en les seues mallades.

Feien apostes sobre qui obria l’home pel mig d’una coltellada, o li tallava el cap d’un cop de pica o li descobria les entranyes. Agafaven les criatures dels pits de les mares per les cames i colpejaven els caps contra les penyes. D’altres les llançaven als rius per l’esquena, rient i burlant, i en caure a l’aigua deien, A bullir¹⁵ cos de tal, i a d’altres criatures passaven per l’espasa juntament amb les mares i tots els qui es trobaven davant seu.

Feien unes forques llargues que juntaven quasi els peus a la terra, i de tretze en tretze, en honor i reverència del nostre redemptor i dels dotze apòstols, posant-los llenya i foc els cremaven vius. D’altres lligaven, o embolicaven tot el cos de palla seca, calant-los foc, així els cremaven.

A d’altres i a tots els que volien agafar vius, els tallaven les dues mans [7] i les portaven penjant, i els deien, «Aneu amb cartes» (convé a saber) «duu les noves» a les gents que anaven fugits per les muntanyes.

Comunament, mataven els senyors i nobles d’aquesta manera: feien unes graelles de vares sobre forquetes i els hi lligaven i els posaven per sota foc lent, perquè a poc a poc, donant udols en aquells turments, desesperats, se’ls en eixien les ànimes.

Una vegada vaig veure que, tenint en les graelles cremant-se quatre o cinc principals i senyors (i encara crec que hi havia dos o tres parells de graelles on se’n cremaven d’altres) i perquè feien molts grans crits i feien pena al capità, o li impedien la son, manà que els ofegassen, i l’algutzir, que era pitjor botxí que els que cremaven (i sé com es deia i fins i tot vaig conèixer els seus parents a Sevilla¹⁶), no volgué ofegar-los, sinó que amb les seues mans els posà pals en les boques perquè no sonassen, i els va atiar el foc fins que es rostiren a poc a poc com ell volia.

Vaig veure totes les coses damunt dites i moltes d’altres infinites.¹⁷ I perquè tota la gent que podia fugir es tancava en les muntanyes i pujava a les serres, fugint d’homes tan inhumans, tan sense pietat i tan ferotges bèsties, extirpadors i enemics capitals del llinatge humà, ensenyaren i ensinistraren llebrells, gossos bravíssims que, en veure un indi, el feien a trossos en un credo. I millor l’escometien i se’l menjaven com si fos un porc. Aquests gossos feren grans estralls i carnisseries¹⁸.

I perquè algunes vegades, rares i poques, mataven els indis alguns cristians amb justa raó i santa justícia, feren llei entre ells que per un cristià que els indis matassen, els cristians havien de matar cent indis.