DE LA PROVÍNCIA DE SANTA MARTA

La província de Santa Marta era terra on els indis tenien molt d’or, perquè la terra és rica i les comarques, i tenien indústria d’agafar-lo. I per aquesta causa des de l’any mil quatre-cents noranta-vuit fins avui, any mil cinc-cents quaranta-dos, no han fet cap altra cosa els infinits tirans espanyols¹²⁵ més que anar-hi amb naus i saltejar i matar i robar aquelles gents per robar-los l’or que tenien, i se’n tornaven a les naus, que hi anaven diverses i moltes vegades, en les quals feren grans [29v] estralls i matances i crueltats assenyalades, i això comunament en la costa de la mar i algunes llegües terra endins, fins l’any mil cinc-cents vint-i-tres.

L’any mil cinc-cents vint-i-tres hi anaren tirans espanyols¹²⁶ a assentar-se allà. I com que la terra, com s’ha dit, és rica, se succeïren diversos capitans, uns més cruels que els altres, que cadascun pareixia que havia fet professió de fer crueltats i maldats més exorbitants que l’altre, perquè resultàs veritat la regla que hem posat més amunt.

L’any mil cinc-cents vint-i-nou, hi anà un gran tir๲⁷ molt decidit i amb molta gent, sense cap temor de Déu ni compassió del llinatge humà, el qual hi va fer tan grans estralls, matances i impietats, que va excedir a tots els passats, robà ell i ells molts tresors en el temps de sis o set anys que visqué.

Després d’haver mort sense confessió i tot i que van abandonar el lloc on aquell residia, el succeïren d’altres tirans¹²⁸ matadors i robadors que anaren a consumir les gents que restaven de les mans i del cruel punyal dels passats.

S’escamparen tant terra endins devastant i assolant grans i moltes províncies, matant-ne i captivant-ne les gents, de les maneres anteriorment dites, fent grans turments a senyors i vassalls, perquè descobrissen l’or i els pobles que en tenien, excedit, com s’ha dit, en les obres i nombre i qualitat a tots els passats, tant que des del dit any de mil cinc-cents vint-i-nou fins avui han despoblat per aquella part més de quatre-centes llegües de terra, que hi estava poblada com les altres.

Veritablement, afirme que si hagués de referir en particular les maldats, matances, despoblacions, [30] injustícies, violències, estralls i grans pecats que els espanyols han fet i comès en aquests regnes de Santa Marta contra Deú i contra el rei i aquelles innocents nacions, jo faria una història molt llarga, però açò ha de restar per al seu moment si Déu em donarà vida¹²⁹.

Només vull dir ací unes poques paraules de les que escriu ara al rei nostre senyor el bisbe d’aquella província,¹³⁰ i és de la carta feta a vint de maig de mil cinc-cents quaranta-un,¹³¹ el qual, entre d’altres paraules, diu així: «Dic, sagrat cèsar, que el mitjà per remeiar aquesta terra és que la vostra majestat la traga ja de poder de padastres i li dóne marit que la tracte com és de raó i ella mereix, i això amb la màxima brevetat, perquè d’altra manera, segons l’afligeixen i fatiguen aquests tirans que en tenen càrrec, tinc per cert que molt aviat deixarà d’ésser etc».

I més avall diu: «d’on coneixerà la vostra majestat, clarament, com els qui governen per aquestes parts mereixen ésser desgovernats perquè les repúbliques se n’alleugen. I si açò no es fa, al meu parer no tenen cura les seues malalties. I coneixerà també com en aquestes parts no hi ha cristians, sinó dimonis, ni hi ha servidors de Déu ni de rei, sinó traïdors a la seua llei i al seu rei.

Perquè en veritat el major inconvenient que jo hi trobe per a atraure els indis de guerra fer-los de pau, i als de pau al coneixement de la nostra fe, és el tracte aspre i cruel que els de pau reben dels cristians.

Per la qual cosa estan tan escabrosos i escalivats, que cap cosa no els pot ésser més odiosa i avorrible que el nom de cristians. Dels quals ells, en tota aquesta terra, en diuen en la seua llengua “yares”, que vol dir dimonis, i sens dubte tenen raó. Perquè les obres que ací fan, ni són de cristians ni d’homes que tenen [30v] ús de raó, sinó de dimonis, d’on naix que com els indis veuen aquesta manera d’obrar malament i tan sense pietat generalment, així en els caps com en els membres, pensen que els cristians ho tenen com a llei i n’és autor el seu Déu i el seu rei. I treballar per a persuadir-los d’una altra cosa és voler esgotar la mar i donar-los motiu de riure i fer burla i escarni de Jesucrist i de la seua llei.

I com els indis de guerra veuen aquest tracte que es fa amb els de pau, tenen com a millor morir d’una vegada que no de moltes en poder dels espanyols.¹³² Això ho sé, invictíssim cèsar, per experiència etc».

Diu més avall en un capítol: «Vostra majestat té més servidors per ací dels que pensa. Perquè no hi ha soldat dels que ací són que no gose dir públicament que si salteja o roba o destrueix o mata o crema els vassalls de vostra majestat perquè li donen or, serveix vostra majestat per la raó que diu que d’allí li ve la seua part a la vostra majestat. I per tant, estaria bé, cristianíssim cèsar, que la vostra majestat fes entendre, castigant-ne alguns rigorosament, que no rep servei en cosa que Déu és desservit».

Totes les susdites són paraules formals del dit bisbe de Santa Marta, per les quals es veurà clarament el que avui es fa en totes aquelles malaurades terres i contra aquelles innocents gents.

En diu indis de guerra dels que estan i s’han pogut salvar fugint per les muntanyes de les matances dels infeliços espanyols.¹³³ I de pau en diu dels que, després de mortes infinites gents, posen en la tirànica i horrible servitud abans dita, on a la fi els acaben d’assolar i matar, com sembla per les paraules del bisbe, i en veritat que encara explica ben poc el que aquells pateixen.

Acostumen de dir els indis d’aquelles terres quan els fatiguen enduent-se’ls amb càrregues per les serres si cauen [31] i es desmaien per la feblesa i el treball, perquè allí els donen puntades de peu i cops de pal i els trenquen les dents amb els poms de les espases, perquè s’aixequen i caminen sense alenar: «Vaja que en sou, de dolents; no puc més; mateu-me ací, que ací vull quedar mort». I això diuen amb grans sospirs i estrenyement del pit, mostrant gran angoixa i dolor.

Qui podria fer entendre només una part de cent, de les afliccions i calamitats que aquelles innocents gents pateixen a causa dels infeliços espanyols? Déu sia aquell que ho faça entendre als qui ho poden i deuen remeiar.