32

—Imagineu-vos —va dir la Maia a en Mati i a en Nehi, que havia anat a acompanyar-los en el crepuscle, amb la darrera llum, al llarg del sender tortuós del bosc, pel pendent de la muntanya, al seu camí de tornada a casa—, imagineu-vos què passaria si tu un bon dia per fi tornessis al poble, Nehi, i que, de sobte, també tornessin tots els animals que ens van abandonar ja fa molts anys per anar-se’n amb tu a la muntanya. Imagineu-vos la commoció, la sorpresa i l’ensurt, però a la vegada la immensa alegria!

En Mati va dir:

—I si les orenetes i les caderneres tornessin a niar a casa nostra, a les branques dels arbres, si els coloms aletegessin al voltant dels colomars, si els corbs cridessin al matí, si a tots els corrals del poble s’arreglessin els vells estables, els galliners destrossats, les pletes, les menjadores, els porxos i les cledes, si els gossos tornessin a bordar a les masies i pels carrers del poble, i si al voltant dels ruscs se sentís el zum-zum dels eixams d’abelles.

I la Maia:

—I si el vell Almon pogués tornar a estar amb el seu estimat gos a la riba del riu, xerrant amb els peixos que haurien tornat al riu, i si el seu vell espantaocells, en lloc de passar-se el dia discutint amb l’Almon, per fi se les pogués haver amb ocells de veritat.

I una altra vegada en Mati:

—I si la modista Solina pogués regalar un gatet al seu marit. O potser una cabreta. O un esquirol.

I una altra vegada la Maia:

—La meva mare, la fornera, podria anar pels carrerons del poble rodejada d’un núvol d’ocells i escamparia molles de pa per a tots, i la Manuela la saludaria amb la mà des del seu balcó, i potser, si tu també tornessis, Nehi, potser, qui sap…

En Nehi va escoltar en silenci totes aquelles coses. Una vena o una petita artèria blavosa li palpitava al pols, com si en aquell punt bategués el cor frenètic d’un pollet. Però al final del seu silenci, amb la seva veu cremada, una veu baixa, interna i amable com una cuina calenta en una nit d’hivern, va dir:

—I si tornessin a riure’s de mi? A escarnir-me? Què passaria quan se’m tornés a despertar el desig de fer mal i de ser cruel per venjar-me de tots?

I al cap d’un moment va afegir:

—¿I què passaria si els camperols grans i forts, aquells els pares dels quals eren els meus companys a la classe de la mestra Rafaela, la mare de la mestra Manuela, què passaria si una altra vegada es posessin a donar cops de bastons als gossos, a fuetejar els cavalls amb les xurriaques de cuiro, a enverinar els gats del carrer, a ofegar els talps als pous negres, si tornessin a entrar al bosc amb les seves escopetes per matar cervatons, cabres salvatges i guineus per mercadejar amb les seves pells i per posar tota mena de trampes per a les llebres i els ànecs salvatges? Si tornessin a tirar les seves xarxes per pescar els peixos del riu?

Quan ja havien fet cinc o sis revolts més del camí en pendent, cada cop més fosc, un camí que passava sota la penombra de les capçades dels arbres del bosc, en Naaman va afegir:

—Segur que rebrien el retorn de les vaques amb joia i amb alegria, i el dels cavalls amb entusiasme, i també el de les gallines que els donen ous, i el de les cabres, oques, ovelles i coloms, sí, i alguns segur que es tornarien a entusiasmar amb els seus gossos, gats i ocells cantaires. Això és cert. Però què farien amb les rates? I amb els cucs? Què els passaria als escarabats, als mosquits i a les aranyes domèstiques? Què li passaria a en Nimi? I a mi?