10

El secret era aquest: un dia, en Mati i la Maia caminaven descalços al llarg del riu per agafar palets de riu rodons i polits amb els quals la mare d’en Mati feia petits collarets per vendre. Prop d’un meandre del riu, en un lloc apartat, s’havia acumulat una mica d’aigua en una mena de conca, una mena de bassa a l’obaga, entre unes roques grises, un bassal molt petit, gairebé tan petit com l’espai entre les potes d’una cadira. Un embolic de plantes aquàtiques amagava el fons del bassal. A causa de la vegetació, aquí el sol que es reflectia s’escampava desintegrant-se en petites partícules a l’aigua, i dins del bassal s’encenia una munió de tremoloses espurnes d’or intens.

I vet aquí que de sobte, entre les plantes i els contorns de les roques, inesperadament va passar, enlluernador, no pot ser, dubta, resplendeix, es retorça, com és possible? Brilla com un ganivet enfonsat a l’aigua, es remena ràpidament, amb escates irisades que semblen fetes d’argent viu! «Un peix, vet aquí un peix, és un peix, però com pot ser un peix? És impossible que sigui un peix! Maia, estàs del tot segura d’haver vist aquí un peix? Del tot? Perquè jo, escolta’m bé, jo n’estic absolutament segur, n’estic del tot segur, tot i que no pot ser de cap de les maneres que fos un peix. Un peix, Maia, un peix, un peix viu, tu i jo, tots dos l’acabem de veure, un peix, i no simplement l’hem vist, l’hem vist perfectament, no hi ha cap dubte que era un peix. Un peix, no una fulla, un peix, no una estella de metall, et dic que era un peix, Mati, un peix de bon de veres, un peix sense cap mena de dubte, un peix, l’he vist, i jo també l’he vist, era un peix, un peix, només un peix i res més que un peix».

Era un peix petit, un peixet, tenia la llargada de mig dit, i escates de plata i aletes delicades com una blonda, i ganyes transparents i tremoloses. Un ull de peix rodó i obert de bat a bat els va mirar un moment com si volgués insinuar a la Maia i en Mati que tots nosaltres, tots els éssers que vivim en aquest planeta, homes i bestiar, ocells, rèptils, insectes i peixos, de fet tots, ens assemblem força malgrat les nombroses diferències: gairebé tots tenim ulls per veure formes, moviments i colors, i gairebé tots sentim veus i ressons de veus, o almenys percebem els canvis de llum i foscor a través de la nostra pell. I tots nosaltres captem i cataloguem sense parar olors, sabors i sensacions.

Encara més: tots nosaltres, sense excepcions, de vegades ens espantem, fins i tot ens aterrim, i de vegades estem cansats, o tenim gana, i cadascun de nosaltres té coses que l’atrauen i coses que el repel·leixen i li provoquen inquietud o repugnància. A més, certament, tots nosaltres, sense excepcions, som molt vulnerables. I tots, homes, rèptils, insectes i peixos, tots nosaltres dormim i ens despertem, i tornem a dormir i a despertar-nos, tots ens esforcem per estar tan bé com podem, per no tenir ni massa calor ni fred, tots nosaltres, sense excepcions, fem tot el que podem per conservar-nos com som, i anem amb molt de compte amb tot el que talla, mossega i punxa. D’altra banda, és molt fàcil fer-se mal. I tots nosaltres, ocells i cucs, gats, nens i llops, tots ens preocupem força per evitar tant com sigui possible el dolor i el perill, això no obstant ens arrisquem molt quan repetidament sortim a procurar-nos vitualles, jocs i aventures emocionants de poder i de plaer.

—Fins al punt que —va dir la Maia després de pensar una estona en aquesta idea—, fins al punt que, de fet, podem dir que tots nosaltres, sense excepcions, ens trobem en el mateix vaixell: no només tots els nens, no només tot el poble, no només totes les persones, sinó tots els éssers vius. Tots. Però encara no estic segura de quina és la resposta correcta a la pregunta de si les plantes també són uns parents llunyans nostres.

—D’on es dedueix que qui escarneix o mortifica els altres passatgers —va dir en Mati—, de fet és un ximplet perquè es troba al mateix vaixell que els altres. Aquí només hi ha un vaixell.

Al cap d’un moment, potser menys d’un moment, el peixet es va retorçar, va desplegar del tot el ventall de les seves delicades aletes, i es va fer escàpol submergint-se molt ràpidament en l’aigua ombrívola, entre la vegetació.

Era el primer animal que la Maia i en Mati veien a la seva vida. Llevat dels dibuixos de vaques, cavalls, gossos i ocells que il·lustraven les pàgines dels llibres o que adornaven les parets de la classe de la mestra Manuela, i llevat també de les estatuetes que tallava l’Almon el pescador i que repartia entre els nens del poble.

La Maia i en Mati sabien que era un peix perquè n’havien vist de semblats als llibres de fotografies. I sabien sense cap dubte que estava viu, que no era un dibuix, perquè cap criatura dibuixada en aquells llibres de fotografies era capaç de retorçar d’aquella manera els músculs, serpentejar, escapolir-se ràpidament i, a la vegada, submergir-se cap aquell punt invisible entre les ombres de la vegetació aquàtica.