13

Així va ser com aquells nens, en Mati i la Maia, com una cèl·lula clandestina composta només de dos elements, es van començar a convèncer mútuament que potser de veres en algun indret havien d’existir els animals. En Mati tenia molta por, la Maia en tenia una mica menys, no obstant això se sentien atrets, com per un encanteri, per la idea d’iniciar una gran aventura amb el propòsit de descobrir senyals de vida. Evidentment, en Mati i la Maia no van decidir organitzar aquesta aventura a la lleugera. No estaven del tot convençuts: potser el peixet i els lladrucs dels gossos només havien estat una fulla platejada que havia brillat uns instants a l’aigua abans d’enfonsar-se? ¿Potser un vell arbre s’havia trencat en algun bosc remot i només era el ressò del plany del seu trencament el que els duia el vent, i aquest ressò s’assemblava una mica a un lladruc? Com i on havien d’iniciar la seva aventura? I si els enxampaven i els castigaven? I si es reien d’ells? I si emmalaltien, com en Nimi el poltre, de renillitis?

Què els passaria si despertaven la fúria d’en Nehi, el dimoni de les muntanyes? ¿I si ells també desapareixien per sempre sota l’ala del seu mantell negre, exactament com feia molts i molts anys havien desaparegut tots els animals, com deien els adults, del nostre poble i dels seus voltants?

I, de fet, per on havien de començar a cercar?