24

Aquell home va continuar explicant-los com, quan tenia aproximadament deu anys i mig, va renunciar a ser de la colla dels nens de la seva edat i també de la dels adults, i va començar a passar totes les hores amb gats i gossos, fins que va saber entendre i parlar canès, gatès i cavallès.

Al cap de dues o tres setmanes, tot el poble havia decidit que aquell pobre nen havia emmalaltit de renillitis i tothom anava amb molt de compte de no acostar-s’hi. Al final, fins els seus pares se’n van desentendre, desconcertats. La gent del poble els assenyalava i ells s’avergonyien del seu fill, i a més de la vergonya, els pares també es preocupaven molt que els germans petits no se li acostessin, no fos cas que s’encomanessin.

Així doncs, a la fi, tant els pares com tots els adults van deixar que vagaregés tot sol pel bosc, lliure com una olor o com el vent, tant de dia com de nit.

—Irrrrrrirrr —va fer de sobte l’home amb una veu diferent, i al cap d’un instant un ós bru, pelut i maldestre va treure el morro per darrere els matolls, es va refregar el cap contra la mà de l’home, va mirar en Mati i la Maia amb els seus ulls úrsids humits, plens de curiositat, d’afecte, de cordialitat, d’humilitat, de timidesa i d’un cert estupor, com si aquells ulls volguessin justificar-se i dir—: Perdó, no us enfadeu, senzillament no entenc què passa, ho sento molt però no entenc res de res, perdoneu-me, no n’espereu res, de mi, perquè només sóc un ós.

Mentre, l’ós es va tombar fent un moviment matusser, es va jeure d’esquena a terra, amb les cames a l’aire, i va començar a refregar-se el pèl contra l’herba i a bramular amb una veu baixa, pastosa i fosca, una veu hivernal i profunda, però càlida. En Mati va fer ràpidament tres o quatre passos endarrere i va intentar estirar la Maia pel braç, però la Maia estirava cap a ella i es va tornar a alliberar d’ell, escridassant-lo:

—Prou, deixa’m, Mati, fuig cap a casa, si és el que vols, ningú no et reté aquí a la força. El que a mi m’interessa és continuar explorant.

L’home va dir:

—Tu ets la Maia. I tu en Mati. Ara em presentaré jo: Sóc en Nehi. Sóc el dimoni de les muntanyes. El bruixot. I ara tinc el gust de presentar-vos en Xigui. No heu de tenir por d’en Xigui. En Xigui és un ós una mica infantil, un ós que de sobte es posa a ballar sota la pluja, o que prova d’espolsar-se les mosques amb la seva cua massa curta, o que s’amaga durant hores entre la vegetació del riu i esquitxa aigua a qualsevol que passa. Xigui! No molestis més! Estic explicant una història.

»Amb el temps —va continuar dient l’home—, també he après el colomès, el grillés, el granotí, el cabrí, el peixès i l’ossès. Al cap d’alguns mesos, quan vaig desaparèixer per anar a viure sol la vida de nen de les muntanyes, al bosc, vaig intentar aprendre moltes altres llengües dels animals. No va ser gaire difícil perquè els idiomes dels animals tenen menys paraules que els dels humans, i només utilitzen el temps present, no hi ha ni passat ni futur, i tan sols fan servir verbs, substantius i exclamacions, res més.

»Amb els anys he après que de vegades els animals també diuen mentides, per evitar un perill, o per presumir, o per enganyar les seves preses, o per atemorir, de vegades només per seduir o per afalagar. Com tots nosaltres.

»Fins i tot tenen paraules especials per expressar la joia de viure, l’entusiasme, la meravella i la delícia. I els animals que creiem que són muts, com ara les papallones, les cuques de llum, els peixos o els llimacs, també tenen paraules especials que no pronuncien amb la veu, sinó que expressen per mitjà de tota mena de lleugers tremolors, uns tremolors que arriben a l’escoltador a través de la pell, del pelatge o del mantell de plomes, però no de les orelles. Aquests tremolors s’assemblen a les lleus onades que fa una fulla en caure damunt la superfície de l’aigua d’un llac quan aquesta està molt plana i tranquil·la.

»Hi ha animals que tenen paraules que gairebé semblen una pregària: paraules especials d’agraïment per la llum del sol, i unes altres per agrair el vent que bufa, la pluja, la terra, la vegetació, la llum, la calor, els aliments, les olors i l’aigua. També tenen paraules per a la nostàlgia. Però als idiomes dels animals no hi ha paraules humiliants ni ofensives. Això, no.

»Si voleu, Maia i Mati —va dir l’home posant dolçament les seves mans pesants, fatigades, a l’esquena d’una cabreta que s’havia aclofat damunt el pelatge bru de l’ós Xigui—, si voleu, podríem intentar d’ensenyar-vos-les també a vosaltres. Com les hi vam ensenyar a en Nimi, que va trobar el camí per arribar a nosaltres, va venir abans que vosaltres. Sí, en Nimi el poltre, en Nimi que sempre moqueja, en Nimi que tots els d’allà baix diuen que està malalt de renillitis. Però en el fons del vostre cor, Maia i Mati, ja fa molt de temps que sabeu que aquesta malaltia, la renillitis, no existeix: se l’han inventada perquè ningú no gosés acostar-s’hi, per isolar-se. Així doncs, d’ara endavant vosaltres sereu els nostres hostes, meus i de tots els éssers que viuen amb mi aquí, al parc i a la nostra casa de la muntanya.

»Perquè us quedareu aquí. Amb nosaltres».

L’home va callar uns instants, després va canviar de veu i va dir en veu baixa, amb una veu baixa i decidida que no admetia negatives ni discussions:

—I ara, seguiu-me.

No es va esperar per veure si el seguien o no, sinó que es va posar a caminar tranquil·lament cap a la casa, sense mirar endarrere, però reprenent la paraula des del punt on s’havia interromput, anunciant-los que feia molts i molts anys s’havia enamorat d’una companya de la classe, de la Manuela, però que mai no li va dir que l’estimava i que per això va ser un amor desesperat. I no havia revelat el secret d’aquell amor a ningú perquè tenia por que tots, i en especial la mateixa Manuela, multipliquessin les humiliacions, el menyspreu i les befes si descobrien el seu amor secret.

Quan en Mati i la Maia, l’ós Xigui i la cabreta Sisa van entrar a casa seguint l’home, els nens es van adonar que no era en absolut un castell, sinó una única i immensa habitació, de sostre alt, una habitació càlida, tota ella construïda amb taulons de fusta i sense parets divisòries, els mobles eren escassos, senzills i essencials, mobles fets de troncs d’arbres i de branques grosses, encara recoberts de l’aspra escorça.

I així, després d’haver fet seure la Maia i en Mati a ambdós costats d’una taula de taulons gruixuts, una taula sòlida i un xic primitiva, i després que l’ós i la cabreta s’haguessin arraulit l’un al costat de l’altre endormiscant-se sota la taula, l’home va explicar que una nit d’hivern plujosa i boirosa havia fugit del poble i de casa. Al començament s’havia amagat als boscos i després va trobar aquest lloc, aquí, a la muntanya, entre els animals, tots l’estimaven, el van ajudar i van tenir cura d’ell, perquè molts eren animals que allà baix havien estat maltractats. De vegades, fins i tot els havien torturat.

—Aquella nit plujosa i boirosa, vam pujar tots cap als boscos de la muntanya formant una llarga processó —va continuar dient l’home—, perquè els animals van decidir viure aquí amb mi. Vinga, veniu a la finestra per conèixer l’indret on viureu des d’ara: aquí hi creixen totes les varietats de fruites exquisides, en aquesta zona corre l’aigua de neu, transparent com els sons de la flauta. Allà hi ha una petita bassa on aviat us podreu despullar i rentar. No tingueu vergonya l’un de l’altre. Aquí, a casa nostra, no ens fa vergonya anar despullats: en el fons, sempre anem completament despullats sota dels nostres vestits; el que passa és que, des que érem petits, ens van acostumar a tenir vergonya de tot el que és vertader i a enorgullir-nos de tot el que és mentida. Ens van acostumar a sentir-nos satisfets amb el que tenim, però únicament i exclusiva si els altres no ho tenen. Pitjor encara, des de petits ens van acostumar a mantenir-nos ferms en tota mena d’idees pernicioses que sempre comencen amb les paraules: «Però si tothom…».

L’home va somriure trist, va pensar una estoneta i va dir:

—Aquí, a casa nostra, l’única vergonya és escarnir algú.

I de sobte, amb una veu diferent, una veu fosca i més tèrbola, va afegir:

—Això no obstant, de vegades passa, a mi em passa gairebé cada nit, em desperto i baixo a venjar-me una mica d’ells en la foscor. Dono un ensurt mortal a tothom. Brillant de sobte com un esquelet als vidres de les seves finestres, quan ja han apagat els llums. O fent grinyolar els paviments o tremolar les bigues del sostres perquè tinguin malsons. O perquè es despertin coberts d’una suor freda, que pensin que ells també s’han encomanat de renillitis. I un cop cada uns quants anys atrec cap aquí alguns nens. Com en Nimi el poltre. O com vosaltres.