18

Al final en Mati va decidir aixecar-se i enfilar-se per les roques. Al seu voltant, els arbres del bosc cada vegada s’espesseïen més i eren més foscos, com si es compactessin expressament per bloquejar-li el camí. Però entre els troncs, de sobte s’hi marcava una mena de sendera, o alguna cosa que s’assemblava a un corriol estret que serpentejava per la costa de la muntanya i que el va portar als pendents escarpats passant enmig dels matolls negres. El camí ascendia, s’enfilava amb revolts pronunciats cap al cim de la muntanya, fins que la posta del sol, més enllà de les muntanyes, ja havia començat a tenyir el cel damunt les capçades del bosc d’un roig intens, i després de color vi, i després del color de les brases ardents. D’aquí a poc caurà damunt del cel i de la terra el teló mat de la cendra.

Ara, davant seu va veure una muralla de pedra, hi havia una porta feta de soques de troncs gruixuts i per dins, damunt del mur i del portal, hi despuntava una mena de núvol lluminós multicolor, i d’allà provenien moltes veus estranyes, unes altes i agudes, i altres vagues i obtuses, i altres primes i agradables com els flocs de neu, sons cridaners i estridents i esbufegants i crepitants, uns sons que grinyolaven i uns altres que acariciaven, sons que en Mati no havia sentit mai de la vida, no obstant això els recordava i sabia que eren les veus dels animals de la terra i de l’aire, mugits tranquils i rugits greus i càntics de bandades de veus atordides i melodioses. I entre tots aquells sons també va sentir la veu de la Maia, una veu transparent i dringant de joia:

—Però què et passa? Què fas palplantat aquí fora? Obre la porta, Mati, entra tu també.