9

De tots els nens del poble, només la Maia i en Mati se sentien atrets pels boscos tenebrosos. Precisament a causa dels nombrosos advertiments i silencis, i també de la por, el bosc els fascinava, i la fantasia els incitava a intentar descobrir què hi havia a les profunditats de l’espessa vegetació. En Mati fins i tot tenia un pla provisional que va compartir amb la Maia perquè sabia que ella era més valenta que no pas ell. A més del pla i del desig comú d’endinsar-se al bosc, també compartien un secret, un secret misteriós que no compartien amb ningú més, ni amb els pares, ni amb la mestra Manuela, ni amb les germanes grans d’en Mati, ni tan sols amb l’Almon ni amb en Danir el teulader, ni amb cap amic ni amiga. Només quan no hi havia roba estesa pels voltants, la Maia i en Mati xiuxiuejaven i s’enardien parlant d’aquell secret que compartien i que només pertanyia a ells dos. Sovint, a la tarda, en Mati i la Maia es trobaven d’amagat en alguna cavallerissa, a la cavallerissa abandonada i enrunada del corral de la casa d’en Mati, lluny d’on els podien sentir els pares i les germanes, i parlaven del secret.

Els nens del poble, i també les germanes grans d’en Mati, es van adonar que de vegades aquells dos parlaven en veu molt baixa, i ben aviat van arribar a la conclusió que de ben segur la Maia i en Mati festejaven. I com que començaven a festejar, havia de ser divertit i fins i tot entretingut fer xafardeig, criticar-los una miqueta i empipar-los. Sempre, en tot temps i lloc, quan un noi i una noia fan el ronso per quedar-se sols, en comptes d’anar amb la resta de la colla, els altres de seguida diuen que són parella. I una parella provoca enveja. I l’enveja fa mal, s’infla i comença a segregar burles, gairebé de la mateixa manera que una ferida bruta segrega pus. Però en Mati i la Maia no es veien així: no es consideraven una parella, sinó només dues persones que compartien un secret. Mai no s’havien agafat de la mà, ni s’havien mirat profundament als ulls, ni havien intercanviat cap somriure especial, ni s’havien fet cap petó, tot i que tant ella com ell més d’una vegada havien imaginat com seria un petó i segurament també com es feia.

Però d’aquestes coses no n’havien parlat mai. Ni una paraula. El que unia en Mati i la Maia no era l’amor, sinó un secret que absolutament ningú més, llevat d’ells, no havia de saber.

A causa del secret, i també a causa de l’escarni que els feien, la Maia i en Mati se sentien molt units l’un a l’altre, i també molt sols, perquè si els altres coneguessin el seu secret, encara se’n riurien més, i els empiparien i insultarien el doble. A més, qualsevol que no estigui disposat a conformar-se, a ser com tots nosaltres, senyal que pateix de renillitis, d’udolitis o de qualsevol altra cosa, que no se’ns acosti, que es mantingui allunyat, no fos cas que ens contagiés.

N’hi havia que també prenien el pèl a l’Almon el pescador per culpa del seu quadern de pensaments, del costum que tenia de sortir a l’eixida, matins i vespres, per xiular a un gos que ben mirat ja feia molts anys que era mort i de l’espantaocells inútil que havia col·locat entre les feixes de verdures del seu hort. Es reien a l’esquena d’ell sobretot per culpa de les llargues discussions que de vegades l’Almon tenia amb si mateix o amb el seu espantaocells. A més, sovint, el qui havia estat pescador fins i tot discutia amb el riu, amb la lluna i amb els núvols que passaven pel cel. Al poble es mofaven particularment de les commovedores reconciliacions de l’Almon amb l’espantaocells, o amb la paret o el banc després de cada baralla o discussió.

Els vilatans es divertien prenent el pèl fins i tot a la fornera Lília, la mare vídua de la Maia, amb renills, fent amb el dit al polze el gest que estava boja i dient:

—Veniu, mireu, aquesta dona estranya ja hi torna, en acabar-se el dia té el costum d’esmicolar les fogasses que no ha aconseguit vendre, llençar les molles al riu o escampar-les pels arbres, qui sap si miraculosament de sobte passarà per aquí un peix errant o un ocell perdut travessarà per atzar el nostre cel.

Fins i tot alguns dels qui solien riure’s de les molles de pa de la Lília, de vegades es quedaven drets, esperant uns instants als peus dels arbres o a la vora del riu: I si una vegada? I si malgrat tot? I si amb tot i això? No? Però súbitament s’eixorivien, com si de sobte algú hagués picat de mans a les seves orelles. S’encongien d’espatlles i se n’anaven, un xic avergonyits.

Gairebé tot el poble es reia públicament amb un somriure sarcàstic, i no només a l’esquena, de la pobra modista Solina i del seu marit invàlid, en Guinom, que patia d’embajaniment i que s’havia encongint tant que era com un coixinet, i belava molt i molt fluixet, com una ovella abandonada. Cada dia, la seva dona Solina li posava bolquers, el tapava amb dues mantetes de llana i el duia a fer una llarga passejada en cotxet pels carrerons del poble fins a la vora del riu, el soroll furiós del qual feia que en Guinom belés desesperadament, com si tot ja estigués perdut.