2

El poble era gris i trist. A l’entorn només hi havia muntanyes i boscos, núvols i vent. Pels voltants no hi havia cap més població. Gairebé mai no hi venien convidats, a aquest poble, ni cap visitant no s’hi interessava. Eren unes trenta o quaranta casetes escampades pel pendent dins d’una vall tancada i envoltada de muntanyes escarpades. Només a la banda de ponent hi havia un pas estret entre les muntanyes, que era per on passava l’únic camí que arribava al poble, però no continuava més enllà perquè no hi havia cap més enllà. El món s’acabava aquí.

Molt de tant en tant hi arribava algun artesà ambulant, o un venedor, de vegades simplement un captaire perdut. Però cap passant no es quedava més de dues nits perquè el poble estava maleït: sempre hi regnava un silenci estrany, cap vaca no hi mugia, cap ase no hi bramava, cap ocell no hi piulava, cap bandada d’oques salvatges no travessava el cel buit, fins i tot els camperols parlaven poc entre ells, ni de les coses més indispensables. Només el soroll del riu se sentia sempre, dia i nit, perquè un riu impetuós corria entre els boscos de les muntanyes. Amb una escuma blanca a les seves ribes, el riu travessava el poble de cap a cap, s’agitava, bombollejava, produïa un estrèpit semblant a un gemec sord, se n’anava i tornava a ser engolit entre les sinuositats de les valls i els boscos.