31

Després d’un altre passeig pel parc, la Maia i en Mati ja sabien dir algunes paraules en pardalès i una o dues frases en gatès i en la llengua de les vaques, així com entendre alguns mots de mosquí. En Nehi i tots els éssers del parc, van pregar a la Maia i a en Mati que es quedessin amb ells almenys unes quantes setmanes.

Però en Mati, agafant la mà de la Maia, va dir:

—Allà pateixen per nosaltres. No els podem fer passar tanta angoixa.

Ara en Mati també va recordar que en aquell mateix moment, en aquell precís instant, just quan començava a fer-se fosc, totes les cases del poble es tancaven, tots els porticons es barraven i totes les portes es barrotaven amb dos o tres cadenats de ferro: certament els pares estarien molt preocupats per ells, i segurament tot el poble ja hauria sortit a buscar-los amb llanternes, i potser ja haurien perdut l’esperança, i s’estarien tancant a casa, cada família darrere els panys i darrere els porticons de ferro.

La Maia i en Mati van demanar a en Nehi que els deixés endur-se una gasela àgil, o un gos, perquè els mostressin el camí de tornada a casa. Evidentment, per la seva part, prometien no explicar res a ningú, mai, absolutament mai, del que havien vist amb els seus ulls ni del que havien sentit amb les seves orelles a l’amagatall del dimoni de les muntanyes, i de no revelar res en absolut del munt de sortilegis que havien descobert al seu parc.

Però en Nehi els va tornar a somriure tot meditant, amb un somriure ambigu, gairebé vergonyós, fins i tot trist, però també una miqueta astut, un somriure que no començava als llavis, sinó entre les arrugues dels ulls, i que després baixava tot escampant-se pel reticle dels solcs de les galtes, fins que s’aturava dubtós als angles de la boca. I després de somriure va dir que no calia que li fessin aquella promesa: perquè encara que ho expliquessin tot, encara que filtressin els més petits detalls, qui els creuria?

—Si expliquéssiu el que heu vist només provocaríeu somriures i befes per tot el poble: el càstig dels dubtosos és provocar sempre el dubte, fins i tot dubtar dels dubtes que ells mateixos provoquen. Mentre que el càstig dels desconfiats és desconfiar dia i nit de tot. Desconfiar fins i tot de si mateixos, fins i tot de les seves desconfiances.

En Mati va dir:

—Quan la mestra Manuela, o l’Almon el pescador, ens expliquen històries dels animals, immediatament tots ens en riem. Grans i petits. Però de vegades un adult oblida per un instant la befa, potser de sobte el dominen els remordiments o la nostàlgia, i aleshores explica coses que ell mateix al cap d’un moment nega. Sempre n’hi ha un que comença i tots els altres el fan callar. Però el que comença és sempre un altre. De vegades un nen arriba al matí a escola i explica a tothom que a l’alba, quan encara estava mig despert mig adormit, li ha semblat sentir una refilada llunyana, un zum-zum o un carrisqueig. Immediatament tots el fan callar, que no parli, que no els posi nerviosos. Potser és perquè els pares s’avergonyeixen del que va passar, que ho neguen tot? O potser van prendre la decisió de comprometre’s a oblidar per aturar l’angoixa? Però a mi em sembla que ningú no ha oblidat de veritat allò que tot el poble va decidir oblidar.

Després en Nehi els va demanar que li expliquessin una mica com era la vida del poble durant el dia. Perquè ell només hi baixa quan és fosc.

—Per favor, digueu-me, com és la plaça enllosada les llargues nits d’estiu, entre la llum del dia i la de la posta del sol? Com és quan en Danir el teulader i els seus ajudants i altres nois i noies hi van a fer petar la xerrada, a prendre una cervesa, a riure i de vegades també a cantar durant una mitja hora o una hora? Com està l’Almon el pescador? Continua discutint amb els arbres del jardí? Encara esculpeix figuretes d’animals de fusta amb la seva navalla? Una vegada quasi no em vaig poder aguantar fins a la mitjanit, de sobte em van venir moltes ganes d’anar de dia al seu hort, quedar-m’hi un parell d’hores amb els braços en creu, treure l’espantaocells i disfressar-me jo d’espantaocells, l’Almon ja deu ser gairebé cec, potser no notaria la diferència, i aleshores ens posaríem a discutir.

»I les converses de les dones a la botiga de queviures? I el xafardeig de les bugaderes a les ribes del riu? I la Manuela, com està? I el banc on els vells es reuneixen cap a les deu del matí per fer una pipa al costat de l’aigua? Si no tingués por que tots s’aixequessin i fugissin de mi cridant aterrits, alguna vegada els aniria a trobar durant el dia. Només una vegada. M’esmunyiria entre ells per participar en les seves discussions evocadores i per ensumar profundament el fum aromàtic de les seves pipes. Potser entre ells encara en queden alguns que no m’han oblidat del tot».

La Maia va dir:

—Qui recorda, se’n riu. Qui calla, calla.