1

La mestra Manuela va explicar a classe com és un ós, com respiren els peixos i com és el crit de la hiena a la nit. A més, a l’aula va penjar fotografies d’animals salvatges i d’ocells. Gairebé tots els nens li prenien el pèl perquè mai no havien vist cap animal. I molts no se la creien del tot quan deia que al món hi havia altres éssers. Almenys als nostres paratges. A més, deien, aquesta mestra mai no ha aconseguit trobar ningú al poble que volgués ser la seva parella, i per això, deien, tenia el cap ple de guillots i de pardals, de tota mena de coses que la gent sense parella s’inventa de tanta soledat.

Només el petit Nimi, a causa de les explicacions de la mestra Manuela, de nit va començar a somiar en animals. Gairebé tota la classe es reia d’ell quan la primera cosa que feia al matí era explicar que les seves sabates de color marró, que a la nit deixava als peus del llit, a les fosques es transformaven en dos eriçons que es passaven la nit fent tombs a les palpentes per l’habitació, però de dia, quan obria els ulls, de sobte tornaven a ser simplement un parell de sabates sota el llit. En una altra ocasió va somiar que, a mitjanit, uns ratpenats negres se’l van posar damunt les ales i junts van volar travessant les parets de casa fins a l’extens cel del poble i per damunt de muntanyes i boscos fins a arribar a un castell encantat.

En Nimi era un noiet una mica despistat, i gairebé sempre moquejava. I per si això no fos prou, tenia un ample espai entre les dues dents del davant i, a més, li sobresortien. Els nens l’anomenaven el «forat negre».

Cada matí en Nimi arribava a classe i es posava a explicar a tots un somni nou, i cada matí li deien: «Ja n’hi ha prou, n’estem tips, tapa d’una vegada el forat negre». I com que no callava, ells continuaven empipant-lo. Però en Nimi, en lloc d’ofendre’s s’afegia a les burles. Inspirava profundament, s’empassava els mocs, i de sobte començava a escridassar-se, amb una mena d’alegria desbordant, precisament amb els malnoms insultants que els altres nens li havien adjudicat: Forat negre, Somiatruites, Sabata d’eriçó.

La Maia, filla de la fornera Lília, que a classe seia darrere seu, més d’una vegada li havia xiuxiuejat:

—Escolta, Nimi, somia en el que vulguis, en animals, en noies, però calla. No ho expliquis. No val la pena.

En Mati li deia a la Maia:

—No ho entens. En Nimi només somia per poder explicar els somnis. A més, els seus somnis no s’acaben quan al matí es desperta.

Tot divertia en Nimi, tot li inspirava alegria: el tassó esquerdat a la cuina i la lluna plena al cel, el collaret de la mestra Manuela i les seves dents de conill, els botons que s’havia oblidat de botonar i la remor dels vents al bosc. A en Nimi, tot el que existia i tot el que passava li semblava divertit. En qualsevulla cosa era capaç de trobar un bon motiu d’esclatar a riure.

Fins que un cop va fugir de la classe i del poble i se’n va anar tot sol al bosc. Durant dos o tres dies tots els camperols el van estar buscant. Després, durant una setmana o deu dies el van buscar els guàrdies. I més tard només el van continuar buscant els seus pares i la seva germana.

Al cap de tres setmanes va tornar, prim i brut, ple d’esgarrapades i de ferides, però renillant de tan exaltat i satisfet com estava. D’aleshores ençà, el petit Nimi no havia deixat de renillar i no havia tornat a parlar: no havia dit ni mitja paraula des que havia tornat del bosc, descalç i destrossat no parava de fer tombs pels carrerons del poble, moquejant, amb les seves dents de conill i el forat negre enmig, deambulava per les eixides de les cases, s’enfilava als arbres i als pals i renillava sense parar, mentre l’ull dret li plorava constantment per culpa de l’al·lèrgia.

No el podien fer tornar a escola a causa de la malaltia que tenia, una renillitis. I quan els altres nens tornaven de l’escola li renillaven expressament, per incitar-lo a tornar-s’hi. Li deien Nimi el poltre. El metge creia que amb el temps li passaria: potser allà, al bosc, havia ensopegat amb alguna cosa que el va espantar i trasbalsar tant que ara tenia una renillitis.

La Maia va dir a en Mati:

—No creus que hi hauríem de fer alguna cosa? Intentar ajudar-lo?

I en Mati li va respondre:

—Deixeu-ho córrer, Maia. Aviat se n’atiparan. Aviat s’oblidaran d’ell.

Quan els nens el menyspreaven amb mofes i llançant-li pinyes i peles de fruites, el petit Nimi fugia renillant. S’enfilava ben amunt, a les branques de l’arbre més proper, i des de la capçada tornava a renillar cap a ells, amb l’ull plorós i les dents exageradament enfora. De vegades, fins i tot a mitjanit, de lluny, al poble, semblava sentir-se el ressò dels seus renills a la foscor.