22

En Mati i la Maia devoraven totes aquestes meravelles amb els ulls esbatanats, sense aconseguir desviar la mirada encantada dels cocodrils amb armadura d’escacs que hi havia a la ribera del bassal, ni dels micos ni dels esquirols ni dels papagais que giravoltaven entre les branques dels arbres bonics i les dels de fruits gustosos. Després, un batec d’ales i el parrupeig d’uns coloms van propagar una mena de delícia transparent per tot el jardí, sobre l’aigua i sobre els prats i sobre les capçades dels arbres, tot va ser embolcallat amb un mantell de quietud profunda, càlida i àmplia, la quietud d’un altre món.

Per què, de sobte, em sembla tan evident que ja he estat aquí abans? Com és possible?

La quietud del capvespre que queia sobre aquest jardí de les meravelles era tan perfecta, tan transparent i tan tranquil·la que ni la Maia ni en Mati es van adonar d’un home ja no jove, ni alt, amb l’esquena una mica endavant, el cap descobert, el rostre bronzejat i solcat per una trama estranya i complexa d’arrugues, i els cabells gairebé del tot argentats que li queien damunt l’espatlla. Estava allà dempeus recolzat al tronc aspre d’un arbre. L’home estava tot sol, gaudint de la brisa del capvespre i observant-los amb un somriure subtil, un somriure amarg i indiferent, com si els seus pensaments estiguessin una mica aquí i una mica en altres llocs.

Aquell home tenia les espatlles una mica corbes, i una un xic més baixa que l’altra; tenia les mans grolleres i caigudes blanament als costats del cos, com després d’un llarg i esgotador esforç físic. La seva cara, tímida, no es pot dir que fos bonica, però tenia un aire circumspecte i gairebé torbat: com si el tranquil·litzés que en Mati i la Maia no s’haguessin adonat de la seva presència.

Com si davant d’ells s’avergonyís una mica.

El desconegut es va quedar allà, sense fer cap moviment, respirant lentament i profunda, escrutant els ulls fascinats dels dos nens, seguint atentament cada moviment de les seves mirades encuriosides mentre aquestes vagaven pel paisatge del parc i es meravellaven de tot el que hi veien.

El somriure encobridor del secret d’aquell home, un somriure quasi murri, li començava justament al voltant dels ulls, no damunt dels llavis, i a partir dels ulls s’escampava al llarg dels solcs de les arrugues il·luminant des de dins el paisatge ondulat i xuclat de la seva cara.

Però encara no es movia ni emetia cap so.

Només una vena blavosa, prima i increïblement delicada, li tremolava a l’angle del front: com un peixet prudent agitant-se sota la superfície de l’aigua.

Fins que, de sobte, la mirada de la Maia es va topar amb ell, i es va espantar molt. Però es va dominar, es va ajupir una miqueta i li va dir en veu baixa a en Mati:

—Atenció, Mati, escolta bé, de cap de les maneres no miris ara cap aquella banda perquè allà hi ha algú que ens observa, em sembla que no és perillós, només una mica estrany.