De seguida vindrà, imagino. No pot trigar pas gaire. De fet, ja hauria d’haver arribat. Ja sap quin és el camí. Potser ha trobat un embús, tot pujant. No sé ben bé quina hora és, però ja és tard i a partir de les cinc, quan surt la canalla dels col·legis, el trànsit es complica molt, ja se sap. I aquest parell s’estan aquí, drets, mig morts de fred, malgrat que porten l’anorac gruixut i aquella gorra amb orelleres que només es posen al pic de l’hivern. Els altres ja han fet la feina i se n’han anat, aviat està vist. No han trobat cap rastre: era evident que no el trobarien, estava tot previst. Ja es podien haver posat a dins del cotxe, ben arrecerats i amb la calefacció del motor, però no sé per què s’estimen més esperar a fora. Piquen de peus al terra glaçat i fumen. Ara mateix algú els ha trucat per l’emissora, i han dit que l’esperen, és clar, que no es mouran pas, faltaria més.

Des de fa una estona s’ha girat vent de nord, i cau una mica de barrufa. És estrany veure com volen fins aquí baix els flocs de neu. Vénen de lluny, del port, que està mig tapat, amb aquelles bromes que s’enganxen a la carena, quan aquí a la vall el cel està serè i les muntanyes que hi ha a la banda encarada a ponent ja s’han pintat amb el preciós rosa del capvespre. El terra, ara que ja no hi toca el sol, està fred i la barrufa que hi cau s’hi enganxa de seguida, com si fos una capa finíssima de sucre llustre.

Han començat a fer-se confidències. Potser no sigui el millor moment per buidar el pap, però de la conversa se’n dedueix que n’hi ha un que s’ha embolicat amb una noia casada i té por que la parenta —ell també està casat— l’acabi enxampant. Demana consell a l’altre i —sospito— també aprofita perquè la seva proesa tingui, si més no, un testimoni i un admirador, algú amb qui compartir les heroïcitats i també les temences, una veu amiga que li doni suport i el tranquil·litzi davant dels neguits: nen, no has fet res de dolent, ha estat només un moment d’esverament, una mica de diversió per trencar la rutina, no passa re, tu tranquil. No fa mal a ningú, s’excusa, mentre no se sàpiga, és clar. El company també està casat: potser l’enveja una mica. L’infidel pren totes les precaucions, assegura: esborra els missatges de mòbil així que arriben, han pactat —i de moment el mantenen— un silenci absolut durant les hores en què tots dos són a casa, es troben només quan no hi ha cap perill d’interrupció, en un hotel discret o, quan la dona legítima se’n va a Salou amb la nena, al seu domicili: llavors, explica, entren pel garatge, ella acotxada al seient del darrere, que no la vegi ningú, i carden després al llit del matrimoni i no pas al de convidats, de manera que la transgressió és doble, o triple. Ja no ve d’aquí: a partir de la primera, la bàsica, tot és més fàcil i ve rodat.

Ja m’ho podia haver explicat a mi, que sóc el professional de l’adulteri, el plantabanyes més tècnic del país. Esborrar missatges? Que no em facin riure. Això només ho fan els principiants, els passerells. Que es produeixi un error, una badada de conseqüències imprevisibles, és només qüestió de temps. No es pot temptar la sort d’aquesta manera.

Si em volgués o em pogués escoltar prou que li explicaria com fer-ho. Principi bàsic, el número u: el millor de tot és tenir a la feina un mòbil amb targeta de prepagament i amb dedicació exclusiva a l’altra. Sobretot que no es puguin creuar mai els circuits. Un telèfon que no surti en cap moment del calaix del despatx i s’han acabat els problemes. Des que ens vam conèixer i vam començar a fer tractes de seguida ho vam tenir clar. Cap risc, premissa bàsica. Aquest és un país massa petit com per jugar amb les coses de menjar.

I és que jo sóc un venedís, vaig arribar a Andorra amb una mà al davant i una altra al darrere, a treballar sis mesos a l’estació de Pal, i prou que em vaig espavilar per deixar de conduir de seguida aquell coi de ratrac per les pistes i col·locar-me així que vaig poder a les oficines. Però si la Martina no s’hagués fixat en mi, jo encara estaria portant la comptabilitat de l’estació, que és la feina més avorrida del món, i d’allà sí que no n’hauria pogut sortir tan fàcilment. De vegades penso que es va enamorar de mi per redimir-me, perquè deixés de ser un pobre desgraciat a sou: volia fer una bona obra i es va escaure que vam coincidir a l’acadèmia d’anglès i jo li vaig semblar qui sap lo què. Diferent, en qualsevol cas: als antípodes dels «millonetis» fills de papà de la seva colla, un grupet de malcriats podrits de diners però amb orxata en comptes de sang, que tenen només idea per canviar-se el cotxe cada sis mesos i en anar de putes a Barcelona aprofitant que baixen al futbol, per celebrar que han guanyat o per consolar-se si han perdut. Altrament, mai no ens hauríem trobat.

Prou és bona noia, la Martina, i a la meva manera prou que me l’estimo, què coi. Sí, ja sé que és la típica excusa de l’adúlter autojustificatiu, però què puc dir si és la pura veritat. Hem tingut uns anys excel·lents, però ja se sap, la rutina ho acaba matant tot. Es una mare de primera, no tinc cap motiu de queixa, diria —sé— que m’estima tan bé com pot i, sobretot, a casa seva tenen molts quartos. Molts, una barbaritat: no saben què fer-ne: el seu padrí va fundar un dels bancs que encara tallen el bacallà al país. És evident que, posats a fer-li el salt, jo prengués totes les precaucions possibles, i més que n’hi hagués. Per no fer-li mal, que ella no en té cap culpa. I per no fer-me’n a mi.

Ella, la Cèlia, igual. El seu cas és calcat al meu, en una curiosa simetria: va pujar a Andorra només per quinze dies, a impartir un curset d’atenció al públic al personal de Pyrénées, i en un sopar organitzat per l’empresa va conèixer el seu home, segon fill de l’amo del grup Canòlich i tururut, ja s’hi va quedar. De quatre grapes, hi va caure, tu diràs. L’Alex, en convertir-se en el seu marit, la va alliberar de tota responsabilitat laboral. Que es quedés a casa, a cuidar-se, sobretot que fes goig. Especialment després de tenir la bessonada, que anés al gimnàs, que no es deixés, que havia de mantenir al preu que fos el tipet que tenia. Era la seva feina.

I allà va ser on ens vam trobar, al gimnàs de Caldea. Molt millor que no pas el dels Serradells, que és comunal, hi va tothom que pot pagar els quatre rals de la quota i té aquell tros de piscina que no te l’acabes mai. El del Park és més pijo, com ho diria, més selecte, però no m’hi hauria trobat còmode, havent de passar sempre per recepció com si fos un client, un turista rus carregat de maletes amb diners que vés a saber d’on vénen. En canvi, al de Caldea —el Club Caldea— està molt millor: els socis del gimnàs tenen l’accés lliure a la zona termolúdica, a les piscines de bombolletes, la banyera de les aranges, aquella altra en la que pots sortir a fora, encara que hi hagi un pam de neu. Accés lliure a totes les instal·lacions i tots els dies de l’any, com si tinguessis aquell tinglado a casa teva i sense haver-te de cuidar del manteniment. Bé, només t’hi deixen estar cinc hores, però, qui pot voler estar-se-n’hi més, si no vol acabar arrugat com una pansa?

I, el que és més important, té els vestuaris compartits. Res d’aquells tronats vestuaris dividits per sexes, on els homes fan bromes sobre qui s’acotxarà per recollir la pastilla de sabó mentre al vestuari del costat les dones calculen si els pits de la veïna superarien la prova del llapis. Ara, que ningú no es pensi que el de Caldea és un socialdemòcrata vestuari escandinau, on no hi ha espai per a la vergonya: cadascú té la seva cabina pròpia, on la intimitat està garantida (si no tens la temptació de fer una foto amb el mòbil per l’espai que hi ha a la part de baix de les portes, però segur que t’enxamparien). Et trobes a l’entrada i a la sortida, comentes com ha anat la sessió, què has fet, d’on véns o cap on vas, i segons com, si encara és d’hora o has de fer temps per encadenar amb la propera activitat, pots quedar-te a prendre alguna cosa al Sírius, el bar que hi ha dalt de la torre. Després de córrer una hora, o de fer anar l’el·líptica i de passar, per acabar la sessió, una estona a la sauna, solia anar-me’n a fer un beure, una recompensa per l’esforç, en un intent d’allargar una mica més l’estona de llibertat abans d’anar-me’n cap a casa, amb el temps just per ajudar a banyar criatures i fer el sopar.

El primer dia que em vaig fixar en ella s’estava allà, al bar, vora el gran finestral, amb una amiga. Tenia aquell aire de cansament tan excitant que tenen les dones quan surten del gimnàs, dutxades i polides, anava vestida amb un xandall car, i el cabell recollit en una cua. Rossa de pot, sí, què passa. I és clar, corren els dies, coincideixen els horaris i el fet d’anar-nos trobant, a les màquines, entrant o sortint del vestidor, alguna vegada al bar, porta primer a la salutació, després a la conversa de circumstàncies, més tard a compartir una cervesa. Mai no ens vam presentar formalment: la socialització difusa que es dóna en aquesta mena de llocs va fer que en quatre dies tots dos sapiguéssim com es deia l’altre i en no gaire més temps tinguéssim ja incorporades totes les coordenades vitals bàsiques.

Fins que arriba el dia en què passa el que mai no hauria d’haver passat però que saps —no sé si tothom ho sap, però jo sí— que és inevitable: pels volts de Nadal quedes per anar a sopar amb la colla que s’ha format de manera espontània durant les darreres setmanes. Després de sopar, les copes, i després de les copes t’ofereixes per acompanyar els que no condueixen a casa, i la darrera és la Cèlia, i quan t’acomiades d’ella li fas un petó mig robat, d’aquells que es situen en un territori indeterminat, a meitat de camí entre la galta i els llavis, com per accident, quan tots dos —qui el fa i qui el rep— saben que no ha estat un accident. De fet van ser dos petons, i me’n vaig anar cap a casa sabent del cert que potser un altre dia passarà alguna cosa, ara ja el camí s’havia obert, només calia tenir prou inconsciència per tirar endavant.

I tant, si vam tirar endavant. Pas a pas, seguint fil per randa el que diu el manual no escrit de l’adulteri: més petons a l’ascensor, ara ja dels de veritat, les manetes dissimulades quan entràvem o sortíem a la sala de màquines del gimnàs, com si fóssim un parell d’adolescents. Per pujar a l’esglaó següent, al punt de no retorn, només va caldre trobar el lloc i el moment adients: un cap de setmana net del llast familiar, amb prou temps de marge per recuperar l’alè i la serenitat abans no arribessin els respectius. Va ser com una epifania: no cal donar més detalls. Un cop trencat el precinte, el segell de plom, ja no hi havia cap motiu per no reincidir. Tantes vegades com vam poder. De dia, havent dinat, a l’hora de berenar, abans d’anar a dormir. I així durant setmanes, tres mesos. Ens semblava tan fàcil, tan natural. Com és obvi, premem totes les precaucions: coartades perfectes, comunicacions segures, zero confidències.

No sé com se’n va adonar. El més segur és que tingués alguna sospita: nota que ella està distanciada, distreta, que hi ha alguna cosa que no rutlla com rutllava abans. De les sospites a la suspicàcia, a la decisió que cal fer seguiment i sortir de dubtes, només hi ha un pas. En el fons, és fàcil. Potser va llogar algú: pagant el que convingui algú es pot convertir en la teva ombra, rebentar el teu correu i espiar el teu telèfon. Però el més segur és que ho fes ell personalment. En un país tan petit és difícil amagar-se, no deixar cap rastre.

Aquest matí l’Alex m’ha trucat. Que volia parlar amb mi, en un lloc tranquil. No ens coneixíem, de manera que no hi havia cap dubte: ho havia descobert tot. Però el seu to de veu semblava estranyament serè. Per un moment he cregut pensar que només volia veure la cara d’aquell que havia aconseguit apartar la dona del seu costat. No hi ha hagut cap amenaça, ni tan sols la insinuació de que ho diria a la Martina. M’ha fet l’efecte que volia parlar, tan sols, o conèixer-me i compartir aquest estrany grau de parentiu que s’estableix entre els que se’n van al llit amb la mateixa dona. No podia pas amagar-me, ni fer veure que no havia rebut la trucada ni entès quin era el lloc i l’hora de la trobada. A mesura que s’anava acostant el moment he dubtat. No hi vagis, em deia, que no en treuràs res. Però només hauria estat una pròrroga: un cop oberta la capsa dels trons, només podia endarrerir l’hora de la veritat, i això tan sols allargaria el patiment. Què coi, me n’hi vaig, i que sigui el que Déu vulgui. No he sospitat res, ni tan sols en veure que el punt de trobada que em proposava —que m’imposava, més aviat— era prou estrany, en un berenador a l’extrem d’una pista sense sortida que arrenca una mica més amunt de la planta incineradora, a la carretera de la Cornellà. No estava pas en condicions de negociar un canvi de lloc. Això sí, de discret prou n’era. Una ratera també.

Ho hauria d’haver sospitat, quan he arribat i l’he vist dret al costat del seu cotxe, amb els braços creuats, com si ja fes estona que s’esperava. Quan m’he adonat que duia una escopeta de caça amagada a l’abric ja ha estat massa tard per reaccionar. Estava tan a prop que ni tan sols ha hagut d’apuntar. Dos trets al pit, per si de cas amb un de sol no n’hi havia prou. Munició de matar isards.

Ja ha tornat. Ha deixat el cotxe al mateix lloc d’abans, just al lloc on s’acaba l’asfalt. S’acosta a poc a poc i mira encuriosit l’entorn, com si no hi hagués estat mai. Com dissimula, el fill de puta. Aixeca la manta que em protegeix, no pas del fred, sinó de les mirades dels vius. Fa veure que no em coneix. Demana als policies que l’esperaven si els de la científica han fet la seva feina. Diuen que sí, que ells ja han acabat. És el moment. Va, pregunta, fes servir la vella fórmula: «mort, qui t’ha mort?», que han pronunciat dotzenes de batlles al llarg dels segles. Però ell ja sap la resposta, la sap perfectament, no té cap necessitat de fer-la, i jo no estic en condicions de respondre. Massa bé, que la sap, el malparit. I encara que no la sabés tampoc no l’hagués fet, perquè ja fa temps que deuen haver desat a l’armari la vella fórmula que es feia servir per aixecar cadàvers, com a cosa anacrònica, tronada. Sempre havia tingut curiositat per saber si els batlles encara l’utilitzen. Ara ja sé del cert que no.

Em mira una última vegada, deixa caure la manta i diu als nois de l’ambulància que han arribat al seu darrere un molt lacònic «ja se’l poden emportar». Gira cua i se’n va cap al cotxe. A mi m’és igual. Tan és que ho hagi preguntat com que no. Ho he perdut tot. Jo ja me’n puc anar.