EXTERIOR NIT

El matrimoni aconsegueix aparcar el cotxe després de prop d’un quart d’hora de donar tombs. Ja fa temps que ho diuen i com més va, pitjor. Aparcar a Reus sense pagar comença a ser una espècie de miracle i al final s’ha d’acabar tirant sempre pel dret, jugant-se-la i conscients de fer-ho malament. Entre les zones per a vianants, les zones blaves, els pàrquings i les illes protegides, el centre de la ciutat és un territori vedat als vehicles de motor.

Ell volia anar-hi sense aturar-se, però ella, afirmant que no vindria de deu minuts, ha volgut baixar a menjar alguna cosa. Sense gaires manies han deixat el cotxe en una zona prohibida, amb els quatre intermitents connectats, assenyalant la posició del vehicle i sense molestar-se a aparcar bé, confiant que a aquelles hores la Guàrdia Urbana no hi passi gaire sovint. A més, si tenien cura d’escollir una bona taula el veurien des de la finestra del local i, en un cas d’urgència, tindrien temps de sortir, demanar disculpes per la manca de sensibilitat, posar una excusa que ningú no es creuria i evitar la multa a canvi d’una petita esbroncada de l’agent. Per deu minuts passa de perdre el temps entrant al pàrquing. A més, aquest el van construir en una època en que els cotxes eren molt més petits i ara amb tanta berlina, tant monovolum i tant tot terreny quasi que ni hi caben entre les línies marcades. I si hi caben semblen sardines, un enganxat a l’altre i costa una barbaritat sortir per la porta sense tocar el cotxe del costat.

Reconeix que aparcar en plena plaça de Prim no és ni discret ni un exemple de civisme, però quan a la seva dona se li posa alguna cosa entre cella i cella no hi ha manera de fer-la canviar d’opinió i millor no discutir per aquestes bajanades. Es diu que sí i s’acaba abans. Tot i la pressa que porten i mentre fan cua davant la caixa no pot evitar pensar en la història d’aquell local. Un edifici del 1882 que havia estat l’antic Casino i que després va anar passant per mil mans fins arribar a ser una cadena de menjar ràpid però més nostrada, sense les connotacions negatives que arrosseguen les multinacionals americanes del sector.

Ella ha volgut un entrepà que sempre li ha agradat molt. Una salsitxa de Frankfurt, un tall de cansalada fumada i formatge Gruyère. Viena en diuen. Li encanta com el preparen. La salsitxa cuita però gens passada, amb un punt de tendresa que es nota quan la mossegues; la cansalada cruixent i calenta, que o fa cap comentari, però aquesta amalgama de salses, aquesta mixtura de groc i vermell que acaba donant com a resultat una mena de bandera catalana amorfa, sempre li ha resultat un pèl repulsiva. Ell ha optat per una cosa més clàssica, una coca rosbif que ha engolit quasi sense ni mastegar-lo. Després s’ha begut un cafè, calent i amarg, sense deixar de mirar el rellotge mentre ella anava menjant. Per guanyar temps i marxar ràpid.

Han tornat al cotxe i han reprès el camí interromput. I encara es pot dir que han tingut sort, si es pot dir sort a llençar quinze minuts de la teva vida a la brossa voltant sense parar la mateixa illa de cases. Al final han trobat la sort. Una furgoneta sortia i deixava un lloc força bo per encabir-hi el seu vehicle. El camí se’ls ha fet molt llarg. Els minuts, densos i apegalosos queien com lloses de granit i feien retronar l’aire de la nit, una nit que ben bé podria haver estat l’escenari on Miles Davis deixava anar les notes penetrants de la seva trompeta. D’esquena al públic, bufant com un gran drac aliè a l’entorn, capficat i coneixedor del seu veritable poder, del magnetisme de les seves notes metàl·liques i captivadores.

Ara van nerviosos i un punt alterats. Tots dos. Ell i ella. Miren el rellotge i mouen el cap, atabalats i un pèl frenètics, amb els nervis relliscant per la superfície de la pell. Potser sí que no s’haurien d’haver aturat a menjar, pensa ella. Ell no diu res. Ni un retret. Ni una sola paraula. Només bufa i, de manera inconscient, fa que no amb el cap. Arriben tard. I això que han sortit de casa amb prou temps. Sempre el trànsit maleït i aquesta dificultat afegida per deixar el cotxe segons on. Com és que tothom va sempre al mateix lloc a la mateixa hora?

Dues rodes trepitjant un pas zebra i el neguit afegit d’una més que probable multa o fins i tot d’una acció punitiva i exemplar de la grua municipal. Aquí sí que hi passa sovint i sempre amb ganes de guerra. Però quan cal, cal, i si s’ha de fer, doncs es fa i punt. Que sigui el que Déu vulgui. Al cap i a la fi només parlem de temps i de diners. De res més!

Giren l’edifici i els focus de la façana els mostren una visió gens tranquil·litzadora, una cua de gent s’aplega davant la finestra. Així, al primer cop d’ull, ella en compta una cinquantena. Massa gent! Ell ni tan sols es planteja numerar-los, veu aquella gentada i es desespera. Massa gent! Nova ullada al rellotge. No hi seran a temps. Els minuts corren massa despresa quan es té tard. Un nus amb regust de desesperança li puja per la gola com si fos paper de vidre, mossegant i arrencant carn i somnis d’una revolada.

Una parella jove, la primera de la fila, surt de la massa anònima amb un somriure d’orella a orella dibuixat a la cara, acolorit i viu com una serigrafia de Warhol. Ho han aconseguit. La victòria sempre crea somriures satisfets i un punt desafiants i burletes. Amb una sincronia feridora i brutal, la finestreta es tanca i al moment apareix un cartellet lluminós de color vermell que, a intervals regulars, resa «Esgotades les localitats». De nou el fracàs! I aquest és ja el setè intent. No ho aconseguiran mai!

Com si ho haguessin assajat abans, tots dos miren al cel a la vegada i es troben amb un gran cartell que anuncia: «Tres crims perduts».

I el matrimoni, amb llàgrimes als ulls, es repeteixen un diàleg, un dels molts que s’han après de memòria.

—Potser sóc el teu pitjor enemic i encara no ho saps. —El meu pitjor enemic? No em facis riure…

—Riu però vigila. Potser algun dia sentiràs una petita cremor al coll, et tocaràs, ho notaràs humit i ja seràs un cadàver. Només un segon. Surt la sang i adéu. Així de senzill.

INTERIOR DIA

Ell encara fuma. No ha pogut abandonar del tot aquest vici que sap del cert que el matarà però que se li presenta irresistible. Està fart de campanyes antitabac, de convertirse de mica en mica en una mena de proscrit social, en blanc de totes les mirades i de tots els retrets. Li agrada fumar i sap que no ho deixarà mai. Una cigarreta escampant les volves de fum, lentament, com un núvol dens i emparador, li recorda massa totes les pel·lícules que li agraden, els llibres que l’absorbeixen, els que tenen gust de blanc i negre, de crims foscos i de sang calenta. N’està segur, ell no deixarà mai de fumar. De totes maneres, tot s’ha de dir, només ho fa en moments concrets del dia. En això hi ha sortit guanyant. Ha baixat el consum i del paquet i mig ha passat a només sis o set cigarretes al dia. I no ho ha fet per aquesta croada antitabac que s’escampa com una riuada i converteix els fumadors en una mena d’empestats socials que són rebutjats de tot arreu, no. Tampoc no ho ha fet per la seva dona, que després de tants anys ja s’hi ha acostumat i no li importa que fumi a casa. Ha estat una cosa natural. Fuma poc i gaudeix més de cada cigarreta. De vegades, fins i tot, quan té temps i ganes de fer-ho, li agrada pujar a fumar al terrat i veure les teulades de mig Reus i la silueta inconfusible del campanar de Sant Pere aixecant-se per damunt de la línia del cel discreta i atapeïda de la ciutat vella.

Han acabat de dinar. Ella ha fet uns canalons de verdures i pollastre, un plat curiós que té connotacions de festa i que, per contra, acaba sent senzill de preparar i lleuger de menjar. No és gens embafés i ella, a més, li dóna un toc especial de nou moscada que el converteix en irresistible. De segon ell s’ha decidit a ajudar-la i ha preparat un filet de cangur amb salsa de roquefort. Els agrada enfrontar-se a una carn, considerada exòtica i preparada de manera senzilla, sense acompanyaments estranys. El resultat és sempre segur, atrevit i sorprenent. Per postres un flam d’ou fet a casa, al bany marià, al més pur estil casolà, i un cafè per rematar-ho tot.

Assegut al sofà es mira els dibuixos que fa el fum, les formes capricioses que es perden per l’aire i, de tant en tant, amb els llavis en forma de petó i un moviment sec, les esberla totes disparant un cercle perfecte que es desfà com un bolado a mida que s’eleva, mentre ell clava la vista a la pàgina de cartellera del diari.

Hi troba un anunci de mitja pàgina que publicita l’estrena imminent i exclusiva de El club de la mort. I sense poder-ho evitar es mira a la seva dona de cua d’ull. Li faria tanta il·lusió anar-hi. I a més coincideix amb una data especial, el dia que fa trenta anys que es van casar.

Apaga la cigarreta tot just a la segona calada, una cosa que no havia fet mai abans, i menys ara que aprofita cada mil·ligram de fum com si fos un veritable tresor, i s’aixeca del sofà d’una revolada.

—On vas? —li pregunta la seva dona.

Però ell no contesta, es tanca a l’habitació, agafa el mòbil i, nerviós com un adolescent inquiet, marca nou números tot repetint-los en veu baixa a mida que els clica.

—Voldria reservar dues localitats per l’estrena de El club de la mort. El dia 23 de gener, si us plau.

—…

—No pot ser?

—…

—Tot esgotat? No en queda cap?, però si s’ha començat a anunciar avui!

—…

—Val, gràcies.

I resignat, prem la tecla vermella del mòbil i acomiada a la vegada la trucada i l’esperança. Totes dues s’esvaeixen com un nuvolet de vapor d’aigua. No en queda res. Tanca els ulls i un sentiment d’impotència absoluta el domina. Fa deu anys, des d’aquell llunyà i encara enyorat Tres crims perduts que li passa el mateix. I no sap com tallar-ho. Els famosos i els poderosos no tenen aquest problema. Truquen, demanen i ja està. Tot solucionat. Però ell no és ningú i s’ha d’aguantar. Es passa la mà pels ulls, com si volgués eixugar una llàgrima furtiva. S’asseu a terra, ensorra la cara entre les mans i s’hi està una bona estona. Pensa. De cop i volta s’aixeca d’una revolada i torna al menjador amb un somriure.

—Què et semblaria si el 23 de gener anem a veure El club de la mort?

—El club de la mort? M’ho dius de veritat? —pregunta ella amb l’ànima posseïda per l’alegria més radical—. No pot ser.

—Si, dona, un dia és un dia.

—Però deu ser molt difícil aconseguir entrades, no? —És el nostre aniversari i tu t’ho mereixes tot. No en parlem més.

INTERIOR NIT

El restaurant és mig buit. De fet és una mica aviat per sopar si es tenen en compte els costums gens europeus de la gent del país, però tot i ser un dia especial cal menjar abans d’hora per tal d’arribar a temps a l’estrena. I tampoc no han volgut renunciar a entaular-se tranquils, sense presses, gaudint de cada plat, de cada moment. En una taula apartada, en el millor lloc de l’establiment, crema una espelma que ajuda a mantenir l’ambient romàntic i la calidesa que la decoració del local i la música de fons proposen i fomenten. Davant seu tenen un got amb vermut Miró, una de les marques que, juntament amb Yzaguirre i Rofes han pogut sobreviure a la davallada que va acabar amb aquell mític i recordat «Reus, París i Londres» de les cotitzacions de l’alcohol que tan agrada als reusencs. No es pot comparar ni al Martini ni a cap d’aquestes marques comercials. Tothom qui l’ha tastat alguna vegada ho té clar. És l’esperit de la ciutat, sec, gustós, complex. No podia viure una nit com aquesta sense encetar-la compartint un got de vermut i unes patates fregides, com quan festejaven.

Sona una trompeta. I ell la reconeix al moment. L’instrument i la melodia. Tot. És el «Time after time». No s’equivoca. Quan acaba el so embolcallant, dolç i metàl·lic, entra la veu de Chet Baker que, tot i quedar lluny de la sensualitat magnètica de la seva trompeta, manté la calidesa de l’ambient quasi inalterable. És el que necessitava. Per un moment se sent com un dels herois de les seves pel·lícules. Un personatge carregat d’ombres i matisos, perfilat pels blancs feridors i els negres rotunds i marcat pel destí inexorable i ple de fatalitat. George Raft, Ray Milland, James Whitmore, James Cagney, Douglas Fairbanks i, és clar, Humprey Bogart se li fan presents, els visualitza i s’hi identifica del tot. Homes durs, sense por ni manies i que, malgrat tot, saben ser tendres i atents quan cal. Com ell mateix.

Es mira la dona, que seu a l’altre costat de la taula. Ella li torna la mirada i li somriu. Sembla feliç. Li agrada veurela així. Per un moment la imagina com una barreja de Bàrbara Stanwyck, Mary Astor, Jean Simmons, Joan Bennett, Rita Hayworth i Lauren Bacall. S’aixeca en un impuls, li fa un petó, el més humit, sincer i carregat de desig que recorda des de fa molts mesos i li diu que ara torna, que ha de passar un moment pel servei.

Ella s’espera mentre deixa que el vi, un La Grange des Peres del 2001, li rellisqui per la boca, es barregi amb la humitat del petó rebut i li encomani el gust terrós de l’amalgama de cabernet sauvignon, mourvèdre i syrah. Ell però, enlloc d’agafar el camí del W.C. canvia la ruta i surt al carrer.

EXTERIOR NIT

La nit, serena i un pèl freda, l’acull sense suspicàcies ni reserves. Respira a fons i prova d’aparentar tranquil·litat, de no despertar sospites, tot i que sap del cert que això és més un concepte mental seu que una percepció exterior real. No hi ha res en el seu aspecte que pugui atraure una mirada estranya o inquisidora. Encara sort que no s’ha tret l’americana per sopar. L’intent premeditat de ser elegant, de mantenir-se a l’alçada del moment l’ha salvat de tombar pel carrer en mànigues de camisa. Troba a faltar la gavardina que li doni una miqueta d’escalfor però es posa les mans a les butxaques, encongeix una mica les espatlles per intentar preservar el calor del cos i accelera el pas fins que arriba al seu destí. El carrer de Monterols és quasi desert. Puja a pas lleuger per la part dreta i ni tan sols fa el que fa sempre, aturar-se a l’aparador de cal Jofre per veure quina roba hi ha. Es creua amb un parell de persones i fa com si li vingués un atac sobtat de tos, la qual cosa li permet cobrirse el rostre amb una mà.

Veu la porta tancada i cap moviment a la plaça. De fet encara falten un parell d’hores perquè es pugui començar a parlar d’una veritable activitat, però sempre hi ha gent matinera que vol arribar abans que ningú, que ho vol veure tot des d’una posició privilegiada encara que això representi patir les inclemències del temps i el pas lent dels minuts. Mira a banda i banda i no veu res que li faci canviar els seus plans. Una parella ja s’espera a la part interior del vestíbul, al davant de la reixa que encara els barra el pas. De ben segur que volien ser els primers i aquesta vegada ho han aconseguit. Seran els primers d’entrar a la sala i podran escollir el millor lloc, l’angle ideal per tal de no perdre’s absolutament res. Segur que, com ell mateix, ho saben per experiència. El teatre Fortuny té angles que fan complicada la visió, llocs que, malgrat tot, no es poden considerar precisament còmodes. A fora, a l’entrada, un gran cartell, encara apagat i a l’espera de rebre l’impacte poderós de la llum que el farà brillar i el convertirà en reclam iridescent, anuncia la cita més esperada de la temporada: «El club de la mort».

Parlen animadament, una mica per distreure el fred i una mica per anar matant el temps. Observen un a un tots els fotogrames que s’exposen a les vitrines. La conversa, és clar, gira al voltant de l’esdeveniment de l’any, el que ells viuran des d’una posició d’autèntic privilegi a canvi del mòdic preu d’esperar-se unes hores a peu dret i aguantar una miqueta de fred. Parlen dels actors, del director, del productor, del que han fet tots plegats i, és clar, de l’autor de les novel·les, de l’autèntic mite de tot el muntatge, un escriptor de Reus, reverenciat arreu del món i que, fidel als seus orígens, imposa que cada nova pel·lícula basada en un dels seus llibres que es rodi s’ha d’estrenar per força a la capital del Baix Camp, a la plaça de Prim, al teatre Fortuny. L’emoció els fa parlar sense parar i no se n’adonen que darrere seu es dibuixa una ombra silenciosa. Una ombra silenciosa i una mà que surt d’una butxaca. Brilla una navalla sota la llum tènue dels fanals de les voreres. Un arc tremolós i, malgrat tot, precís talla l’aire fred de la nit i de pas també els colls de tots dos amb un únic moviment. Sec, contundent, un punt salvatge. Ràpid i letal de necessitat.

Una llambregada a banda i banda assegura l’anonimat. Ningú pel carrer. L’arma i els guants acaben dins d’una bossa de plàstic que es podrà fer fonedissa sense gaires problemes. Les mans regiren nervioses les butxaques de les víctimes amb presses i neguit, abans que el bassal de sang que va creixent per segons no li arribi a les sabates i es converteixi en una marca massa complicada de dissimular, en un senyal que ho engegui tot a rodar.

Aconsegueix el seu botí, somriu i fuig. Enlloc de baixar pel carrer de Monterols ho fa pel Raval de Jesús, entra en un edifici que tenia localitzat d’antuvi, s’escola al soterrani i deixa caure la bossa de plàstic a l’interior d’una caldera de calefacció que crema com el mateix infern per aconseguir que els inquilins de la finca tinguin unes nits calentes i plàcides. Ningú no ho trobarà mai. I si per aquelles casualitats de la vida ho troben, el metall estarà tan recremat que serà del tot impossible rastrejar cap indici de res i, molt menys encara, associar-ho amb ell.

Surt al carrer, mira a dreta i a esquerra i no veu res que li desperti les alarmes. Posa les mans a les butxaques i camina raval avall, a pas ràpid però sense córrer. Entra pel passatge Quer, talla per Pubill Oriol, entra al carrer de la Galera i acaba a la plaça del Mercadal. Veu la llum del campanar, s’atura, respira a fons i torna a somriure, com si aquella icona de la ciutat li regalés calma i seguretat.

INTERIOR NIT

—Perdona amor, però s’ha enganxat la balda de la porta i tampoc no em volia posar a cridar com un energumen. Per sort l’he pogut obrir sense fer escàndol ni donar la nota.

—No passa res, però ja patia per si t’havia passat alguna cosa.

—Tu sempre patint. Ets un sol! Brindem —diu tot aixecant la copa i canviant el focus de la conversa—. Per nosaltres.

—Per nosaltres —repeteix ella tancant els ulls i deixantse fer un petó amb el regust d’aquest vi tan car que escampa essències de terra i d’humitat boscana a la llengua mentre pensa que, de vegades, la felicitat no és una sensació tan rara d’aconseguir com sembla a primera vista.

Per la taula havien passat preparats de primera. Aquella vegada, i contra el que sempre feien, havien escollit els mateixos plats per compartir-ho tot, de dalt a baix. Era una nit especial i tocava fer coses especials. Uns entrants, sopeta de bacallà amb tòfona; gamba laminada a l’oli de nou de Prades; fideus de soja amb salsa de maduixot i crema del Casar amb incrustacions de Jabugo i crosta de cansalada. De primer havien demanat foie amb sushi d’esqueixada de llamàntol i de segon, cordó de carns amb salsa barbacoa d’espècies salvatges i menta. Per postres, melodia de sis xocolates amb canyella, pebre i cardamom i reducció de vi de missa. Potser una mica excessiu tot plegat i massa menjar per sopar, però un dia és un dia i aquella nit era molt i molt especial.

Un sopar de luxe per tenir-lo sempre present a la llibreta quadriculada del record.

EXTERIOR NIT

La cua que vol entrar a veure l’estrena de la pel·lícula El club de la mort ha de fer una giragonsa estranya per esquivar el cordó de seguretat de la policia. Ningú no ha gosat suspendre l’acte. L’expectació internacional que ha provocat, una vegada més, la presència de David Martí Pàmies ho ha fet del tot desaconsellable. Potser hauria estat pitjor el remei que la malaltia. S’ha de sortir del mal tràngol com es pugui. Aquesta és la consigna i tothom l’ha d’obeir. No es poden permetre de cap de les maneres un escàndol mundial d’aquesta magnitud.

A terra, just al costat de la porta d’entrada, hi ha dos cadàvers coberts amb una manta tèrmica daurada que, malgrat les dimensions, no pot amagar el mar de sang que hi ha al seu voltant i que s’escampa pels costats de la protecció lluent. Els agents es mouen nerviosos amunt i avall i la gent que va entrant a la sala per una porta lateral, l’única que han deixat lliure els policies, es queda amb el dubte de saber si és un muntatge espectacular dels equips de màrqueting per donar més rebombori a l’estrena o bé un assassinat real com els de les pel·lícules. Ell es posa la mà a la butxaca de l’abric, acarona les entrades amb el polze, es gira cap a la seva dona i li diu:

—Els principis són la base de tot. Sense principis no hi ha res.

I ella li respon:

—No em parlis de principis quan hi ha un paio que mata totes les dones que troba. Cal acció i no principis.

I la conversa segueix durant uns moments, reproduint fil per randa el text original de la novel·la de Martí.

—Potser et convindria llegir alguna cosa que no fossin els resultats dels partits de futbol.

—Què hi ha millor que els partits de futbol?

—La vida, estúpid, la vida!

—La vida? I on és la vida?

—La vida és aquí, tancada als llibres, esperant que algú l’alliberi.

—Doncs si de mi depèn, s’hi pot quedar per sempre, la vida tancada aquí a dins.

Torna a acaronar les entrades mentre pensa que ningú més que ells, que se saben de memòria tots els diàlegs de les novel·les de David Martí Pàmies mereix ser a l’estrena d’aquesta pel·lícula. S’ho han guanyat més que qualsevol dels babaus que els envolten. Sense que ningú no el vegi, evitant la mirada inquisidora dels policies atrafegats, estira una mica el peu, trepitja lleugerament el bassal de sang i entra a la sala tot deixant un petit rastre vermellós al seu darrere. Justícia poètica, sens dubte!

INTERIOR/EXTERIOR DIA/NIT

Al cap d’unes hores, quan els llums ja s’han apagat, els investigadors ja han fet contra rellotge la primera part de la seva feina ingrata, mentre el públic encara comenta emocionat l’estrena mundial de El club de la mort i les brigades de neteja han eliminat la sang que taca el marbre polit de l’entrada de la sala, ell seu al costat d’ella al ventre fosc i acollidor del Keyboard Jazz Lounge del carrer Roger de Belfort.

Ella ha volgut un Havana Club de set anys, marró, fort i dolçot a la vegada i ell, un Southern Comfort, aquell whisky estrany amb gust de préssec, taronja, vainilla i canyella que tant agradava a la Janis Joplin. Tots dos somriuen mentre escolten de fons la veu d’Aretha Franklin a la tornada d’una cançó que sempre els posa la pell de gallina:

Ell la mira de reüll i acaba de llegir les últimes línies d’un full promocional que l’hi han donat a l’entrar al cinema:

«El David Martí Pàmies fa llibres que són pel·lícules i quan els atzars estranys de la vida el creuen amb algú que sent la punxada interior de fer pel·lícules que siguin llibres, el miracle dels pans i dels peixos no és res en comparació del que pot sortir d’aquesta aliança un punt atípica i sempre fructífera i emocionant.

»Martí ha aconseguit el més difícil que hi ha en literatura, un estil propi, una manera de fer, personal i intransferible, que permet que qualsevol text sortit del seu cervell imparable pugui ser reconegut a l’instant sense trencar-s’hi massa les banyes. Diàlegs i ritme basteixen l’esquelet de les seves creacions i les converteixen en una màquina trepidant de generar emocions, de crear complicitats i de posar a prova el lector/espectador.

»La factoria Martí és un edifici que funciona, que és capaç de mobilitzar tots els elements de la cadena sense problemes. La idea inicial, l’espurna de les inspiracions, la gènesi del guió que es construeix. Després entren els muntadors dels decorats, els encarregats de localitzar els exteriors, els tècnics i, per últim, els actors, sempre els millors, escollits amb cura, dedicació i precisió per tal que s’ajustin com un guant quirúrgic a les característiques físiques i psíquiques de cadascun dels protagonistes, però sempre amb el segell personal Martí i amb un gest únic que no té rival».

Aixeca la vista del paper i es mira la seva dona.

—A quantes dones has oblidat?

—A tantes que ni tan sols les recordo…

—I no et sents malament quan hi penses?

—No, el secret és no pensar… actuar i punt!

Es mira la sola de la sabata on encara hi veu els rastres de la sang seca. Un glop de Southern Comfort li baixa per la gola com un bàlsam mentre amb la mà esquerra acarona les dues entrades tallades de l’estrena de El club de la mort. Tenen totes dues la signatura de David Martí Pàmies acompanyades d’un «Benvinguts al club de la mort». Emmarcades seran un meravellós record d’aniversari, pensa.

I somriu.

FOS A NEGRE - TÍTOLS DE CRÈDIT