Tenia un nom molt enrevessat. Per això li deien Igor, res pus. Havia nascut en alguna ciutat de menys de vint mil habitants al sud de l’antiga Iugoslàvia, però tothom es pensava que era rus. De fet, el seu pare sí que ho era. En alguna ocasió li contà a algú que el seu pare era un oficial de l’exèrcit soviètic que a principis dels anys setanta havia estat enviat als Balcans amb el seu destacament per vigilar de prop les línies frontereres amb l’Occident. N’era un expert, el pare, a l’hora de vigilar línies frontereres. Va ser precisament en alguna d’aquestes ciutats petites però entremaliades que formaven la línia imaginària, gairebé costanera, on va conèixer la mare, Mirna es deia. Segurament no es van enamorar tot d’una sinó que més bé es van desitjar a primera vista, com dos cossos perduts que mai no han de trobar el seu contrari. Com que cada nit fa fred per aquelles latituds, solien trobar-se en alguna habitació llogada després d’haver begut vodka com a desesperats a la cantina del moll. Aleshores ho compartien tot, carícies, besades i també males olors. Tanmateix la seva relació no va durar gaire estona, fins que el destacament fou destinat a l’altra punta del Teló d’Acer a fer si fa no fa el mateix que havia fet sempre. Des d’aleshores que Mirna no en va tornar a saber res pus de l’oficial rus. Així i tot, ja tenia decidit quin nom li posaria en néixer al fill que li havia deixat com a penyora el malparit; el mateix que el del pare. Però un cop el fill es va fer gran i decidí emigrar cap a altres terres menys desolades, on ningú no el coneixia, deixà que li diguessin Igor, perquè tanmateix tenia un nom molt enrevessat que a tothom li feia mal de dir.

Igor entrà al país per la Jonquera ara fa uns vuit anys, el 21 d’abril de 2001 segons consta als arxius policials. Formava part d’un grup molt nombrós de refugiats kosovars que fugien de les penúries de la guerra i que un cop sans i estalvis es disgregaren en petites cèl·lules repartides en diferents països de la Unió Europea. De fet, comptaven amb tot el suport i la protecció del Parlament Europeu, i van ser precisament uns quants diputats ben escollits que justament representaven aquest Parlament els responsables de vigilar que tot l’operatiu es fes en ordre i sense entrebancs. Per això mateix tots els qui formaven l’expedició van obtenir els permisos de residència respectius en un temps rècord. Tanmateix ben aviat van descobrir que entre tota la gentada se’ls havia colat gent de mal viure i assassins i també un grapat de soldats de l’exèrcit serbi que sota identitats falses havien decidit desertar ara que les coses començaven a anar-los en contra; un exèrcit, per cert, al qual s’acusà de tantes i tantes atrocitats comeses sobre la població civil a mesura que les forces de pacificació internacional anaven trobant fosses comunes i també supervivents disposats a fer de testimonis en un judici sumaríssim. Però quan van anar a cercar l’Igor al pis on s’havia allotjat amb altres compatriotes per demanar-li de quina banda estava, van descobrir que ja havia marxat emportant-se el poc que tenia, una muda de roba i un grapat de records personals que degué amagar en una bossa d’esport que li havien regalat precisament a l’hora de travessar la frontera. Ningú no sabia on havia anat. De fet, l’Igor sempre va ser un individu que parlava poc i que donava menys explicacions encara.

De totes maneres, mai no es va poder provar que fos un delinqüent ni que hagués format part de l’exèrcit serbi, ni tampoc de cap altre. Tant és així que anys més tard, quan els tribunals internacionals van començar a jutjar els responsables polítics i militars acusats de genocidi, el seu nom no va aparèixer en cap llistat dels molts que es van fer servir ni cap testimoni el va anomenar mai. Però aleshores ja era massa tard per poder aclarir les coses perquè ningú no n’havia tornat a saber res més des que havia fugit. Semblava que la terra se l’havia engolit. En vuit anys no havia donat cap senyal de vida, mai no havia estat detingut ni li havien posat una multa per excés de velocitat. Ni aquí ni a cap altra banda del món. Tampoc no s’havia donat d’alta a la Seguretat Social ni formava part de cap associació de venedors ambulants. Res de res.

Fins fa ben poc. Justament fins que el seu cos va ser trobat a l’abocador d’aigües fecals de Sant Joan de Déu, a Ciutat Jardí, ben a prop de la platja, ben a prop de Palma. L’havien cosit a trets fins a rebentar-li per complet el cap, però abans l’havien torturat amb acarnissament. Tant és així que es va fer impossible poder reconèixer-lo pels medis habituals, per la qual cosa en van haver d’utilitzar de més sofisticats que van retardar la seva identificació. En qualsevol cas, el forense no precisava de cap nom ni de cap identitat prèvia per arribar a la conclusió que el cadàver portava sis dies mort, que abans de ser trobat per un pescador assidu a la zona havia estat arrossegat per les aigües brutes a través de clavegueres infectes i que en alguna ocasió en el seu llarg recorregut havia estat envestit per les rates. Tanmateix las causes de la mort n’eren unes altres: els trets d’una pistola de gran calibre que li havia rebentat completament el cap. Abans, però, li havien fet molt de mal, un mal pràcticament impossible de suportar. Però l’havia suportat, les marques deixades pel torturador demostraven que era un professional que havia fet patir la seva víctima sense deixar-lo morir. Per matar-lo li tenia reservat un altre mètode més efectiu i relaxant des del moment que aconseguia alliberar-lo a ell, l’assassí, de tota la ràbia encara acumulada: buidar un carregador sencer tenint com a diana el cap de la víctima col·locat a escassa distància, per així no fallar cap tret.

—Qui ha fet això, té més experiència amb el bisturí que amb les armes —va concloure el forense al seu informe provisional.

La premsa no li donà gaire rellevància a la troballa, potser perquè des d’un primer moment es parlà d’una revenja entre bandes dedicades al tràfic de droga o d’una qüestió personal saldada de la pitjor manera. En qualsevol cas no existia cap denúncia prèvia per desaparició forçada ni ningú no va reclamar tampoc el cos de la víctima un cop es va saber la notícia. Per tant no podia tractar-se de ningú que es meresqués ni mitja plana al diari. Molt possiblement s’havia cercat que li passés el que li havia passat per mor de freqüentar males companyies. Perquè no ens enganyem, si algú acaba en un abocador d’aigües fètides amb el cap destrossat i el cos mig mutilat com a conseqüència d’haver estat torturat durant hores i hores és perquè l’ha feta molt grossa i s’ha embolicat amb molt mala gent. Alguna cosa li volien bestreure i ell no la volia dir. Un marit traït no ho fa això. Un amant desesperat tampoc. Un soci embogit menys encara. Aquesta destrossa només havia pogut ser obra d’uns sicaris, d’una banda organitzada, de qualsevol màfia de les moltes que pul·lulen per l’illa amb tota impunitat, en tot cas algú que ni tan sols s’havia molestat en amagar el cos un cop acabada la feina. Ans al contrari; l’havien llençat a l’abocador perquè sabien que tard o d’hora algú trobaria el cos, que tard o d’hora l’identificarien, que tard o d’hora tot es faria públic i aleshores seria quan tots els interessats rebrien el missatge. Perquè d’una cosa n’estava convençuda la inspectora Prades, Maica Prades, que va ser a qui li van encarregar la investigació des del primer moment; potser es tractés d’una revenja, però en qualsevol cas es tractava també de fer arribar un avís a tots aquells que d’una manera o altra es poguessin sentir al·ludits per la troballa.

Però la premsa no en va fer gaire cas, a l’espera de noves revelacions que enterbolissin l’assumpte. Tanmateix no era la primera vegada que succeïa una cosa així, que es trobava un cos mort en un abocador o en una cisterna, fet malbé i maltractat d’aquesta manera, estranger per més senyes. Des que Palma s’ha fet tan gran i hi ha arribat tanta gent que els crims violents ja no alarmen tant com abans. A més, a no ser que es tractin de crims passionals o de gènere, sempre són els mateixos els que s’envien missatges: clans mafiosos vinguts de fora i instal·lats a l’illa que no toleren de cap de les maneres que ningú aliè fiqui el nas en els seus assumptes, o petits grups organitzats de delinqüents majoritàriament arribats de l’Est i del Sud que volen imposar la seva manera de ser i comportar-se. Tota aquesta gentada s’ha topat de nassos amb els clans gitanos de tota la vida. Existeix la creença al carrer que la policia sap qui són i on s’amaguen però que tanmateix no decideix d’intervenir-hi a no ser que la facin molt grossa. Els seus negocis són molt entremaliats i tenen a veure tant amb la compra i venda d’immobles com amb el tràfic de drogues i la prostitució de luxe. Al damunt de tot sempre hi ha alguna garantia política que els permet seguir fent de les seves a canvi de respectar unes regles bàsiques de comportament, i molts doblers negres preparats per passar a les mans més adequades en cas que les influències no siguin suficients. Però ja passen aquestes coses quan es tracta d’un lloc estratègicament situat al mig del mar que viu només per al turisme. Mireu sinó Miami. Penseu amb en Joan March i us sortiran els comptes.

Per tant tampoc no cal fer-ne un drama. És un dels preus que s’ha de pagar a canvi de sortir a les revistes especialitzades i estar als primers llocs de la llista dels ciutadans més rics i feliços d’Europa, i també del món. L’altre és el dany a l’entorn natural, però això ja no té remei. I llavors hi ha la realitat que ho envolta tot i que sempre s’amaga i que diu que les Balears encapçalen actualment la cursa de les Comunitats Autònomes amb més pobres per metre quadrat.

En definitiva, és com pagar un peatge. I perquè les coses continuïn igual i ningú no en faci mala sang, cal que la premsa es dediqui a informar sobre coses sense importància i deixi en mans dels que en saben això que se’n diu fer negocis. A més, una illa que viu de cara al turisme no es pot permetre que es parli així com així de l’existència de màfies al seu territori, o de revenges mafioses. On s’ha vist mai això? Es com tirar-se pedres sobre la pròpia teulada. Segurament aquest va ser el motiu principal perquè la troballa del cos mort a l’abocador d’aigües fecals de Sant Joan de Déu, a Ciutat Jardí, prop de la platja, prop de Palma, passés sense pena ni glòria per les redaccions dels diaris i per tant tingués tan escassa repercussió a l’opinió pública.

La identificació del cadàver coincidí amb un altre fet que no hi tenia res a veure en principi, però que cridà l’atenció de la sempre inquieta i mala d’acontentar inspectora Prades. Com a cap visible del grup d’homicidis en absència del seu cap més immediat, l’inspector Roser, Ignasi Roser, havia de ser informada en tot moment de les diverses denúncies presentades pels ciutadans, sobretot si tenien a veure amb desaparicions de familiars o amics o amb incidents violents que per sort havien acabat en no res. Va ser així com arribà fins la taula del seu despatx, que compartia amb altres companys de la seva mateixa condició, l’extracte d’una denúncia presentada el dia anterior per una dona major sobre la desaparició del seu jardiner. La dona era anglesa i vivia en un xalet als afores de Ciutat, concretament a Gènova. Es deia Margareth Perry, perquè encara conservava el llinatge del seu marit difunt, i tenia seixanta-set anys, si bé en feia més de vint que residia a Mallorca. Des que era vídua tenia al seu servei una serventa fidel, una mica més jove que ella, originària de Filipines, que era qui li tenia la casa neta, li cuinava cada dia i fins i tot feia de xofer. Però es veu que per a les plantes i les flors era tot un desastre. Per això, des que comprà la seva propietat a Gènova, en un dels revolts de la carretera que porta a Na Burguesa, amb unes vistes impressionants sobre la badia de la ciutat, la Seu i el castell de Bellver, decidí contractar un jardiner perquè tingués cura dels més de cent metres quadrats de terra. Feia cinc anys d’això i sempre havia tingut el mateix perquè n’estava molt contenta. Venia un cop a la setmana, els dimecres normalment, i fins i tot dos cops en arribar la primavera i també el temps de la poda. Tenia un nom molt enrevessat però ell des del primer moment li va deixar que li digués Igor. Així. A seques. Però ara resultava que rigor feia quasi un mes i mig que no havia donat senyals de vida i de sobte ella havia tingut la sensació que li havien pres alguna cosa.

—I ha deixat passar un mes i mig abans de donar el toc d’alarma? —semblà renyar-la el funcionari que la va atendre.

—Només és el meu jardiner —va respondre la dona—. Ni tan sols el tinc assegurat. Així com va comparèixer podia desaparèixer qualsevol dia. Aquestes coses passen… Però el trobo a faltar.

—Potser li convindria llogar els serveis d’un detectiu si vol aclarir el parador del seu jardiner i no pas enredar-nos a nosaltres. No li sembla?

Aquella contestació tan seca i fins i tot desagradable l’acabà de convèncer d’allò que ja li havia advertit la serventa filipina a les portes de la Prefectura, quan encara no estava convençuda del tot del pas que era a punt de fer: «La policia no em farà cas a mi, ha de ser vostè que presenti la denúncia. A mi només em veurien com una immigrant que en cerca un altre, en aquest cas un que fa de jardiner com podia fer qualsevol altra cosa, i que ha decidit desaparèixer de sobte. Ja ho fan això els jardiners d’aquesta mena. En canvi vostè és una resident anglesa que paga els seus impostos. Si més no l’escoltaran».

Tanmateix la denúncia va seguir el seu curs malgrat que ningú no li va fer cas. Ningú a excepció de la inspectora Prades, que havia assolit el càrrec d’inspectora amb només vint-i-nou anys gràcies precisament a aquest sisè sentit que li havia atorgat tants èxits però també tantes enveges entre els seus companys. Segurament per això decidí canviar d’aires en produir-se una vacant a qualsevol de les comissaries del país i així va ser com aterrà a la comissaria de Palma. Només feia sis setmanes que havia deixat el seu anterior destí, Lleida, i no es penedia en absolut. Malgrat haver nascut a la plana de Vic considerava que a Lleida hi feia molta boira durant massa dies a l’any i n’estava fins al capdamunt de la boira, de tota la humitat que arrossegava i de totes les coses boniques que es perdia per mor de la seva persistència. També hi influí que n’estava farta d’haver d’aguantar les bromes insofribles dels seus companys tan masclistes, segurament els més masclistes de tot el Cos, que enlloc de dedicar-se a encalçar els dolents preferien perdre el temps component petits poemes que sempre tenien com a protagonista el seu cul tan rodó, el seu cos tan petit i desproporcionat i les ulleres d’intel·lectual que només feia servir per mirar a prop.

Quan a la fi aconseguí xerrar amb Miss Perry per concertar una cita aquella mateixa horabaixa a casa seva, la inspectora Prades ja portava a sobre la fotografia que li havien fet a l’Igor a les dependències policials de La Jonquera el mateix dia que travessà la frontera com a refugiat d’un país en guerra. Feia vuit anys d’això però la imatge era prou acceptable. Juntament amb la fotografia li havien fet arribar l’escassa documentació que s’havia pogut elaborar un cop havien contrastat les empremtes bestretes a la víctima trobada a l’abocador de Sant Joan de Déu amb les que conservaven als arxius centrals de Madrid que, juntament amb altres proves realitzades, donaren positiu en el rastreig de dades. Aleshores el seu aspecte era el d’un home cansat i abatut que encara conservava els trets d’una joventut que tanmateix començava a perdre el seu vigor. Abans d’ensenyar-la a la dona anglesa, i per no influenciar-la en absolut, la inspectora preferí que aquesta li fes una mena de retrat robot del jardiner i el descrivís també com a persona. La dona mig protestà argumentant que això ja ho havia fet quan havia estat a la Prefectura el dia anterior i que tanmateix no li havien fet cas. Però la inspectora la va contradir dient-li que si no li haguessin fet cas ella no estaria ara a casa seva intentant esbrinar el parador del jardiner, per la qual cosa Miss Perry no va tenir més remei que repetir allò que ja constava a la denúncia: un home alt, robust, amb les mans molt grosses i el cabell canós malgrat no haver complit encara els quaranta, de tracte afable però tímid, que no tenia ni idea de parlar anglès, tampoc català, i que a despit de dur tants anys per aquestes contrades encara parlava un castellà com el dels indis a les pel·lícules; desconeixia si estava casat o no perquè no era gaire xerraire i mai no parlava d’ell mateix, tampoc no sabia res en absolut sobre les seves amistats o els llocs que freqüentava, ni si feia de jardiner en altres cases de luxe. Potser aleshores es va adonar que sabia molt poc d’ell i per això avisà la serventa perquè havia estat ella qui en diverses ocasions s’havia ofert per acostar-lo fins a casa seva, sobretot en les ocasions en que ell tenia el cotxe a adobar i s’havia fet tard i havia perdut l’autobús de línia. Però aquesta tampoc no va poder afegir gaire cosa més. Cada vegada que l’havia acompanyat fins a Palma sempre el deixava al mateix lloc, a la plaça de Pere Garau, ben davant del bar Gost.

—Em va dir que vivia pels voltants de la plaça —digué sense atrevir-se a seure en presència d’una visita—. Però no em va dir mai on. Era molt poc xerraire, l’Igor.

—Quan va ser la darrera vegada que l’acompanyà a Palma? —preguntà la inspectora, que no demostrà en cap moment tenir necessitat de prendre notes.

—Una mica abans de Nadal, em penso…

—Sí. Va ser abans de Nadal —va intervenir la dona anglesa després d’encendre un cigarret negre mentolat; la inspectora Prades en va reconèixer fins i tot la marca a pesar de no haver fumat mai—. Recordo que ens vam acomiadar fins després de festes. Es torbaria prop d’un mes a tornar. De totes maneres els jardins resten ensopits en aquesta època, a l’espera de temps millors.

—Però va tornar.

—Sí que ho va fer.

—Quan va ser l’última vegada que va venir a treballar-li el jardí?

La dona major va aclucar els ulls en un intent barroer de recordar unes dates que ja se li feien molt llunyanes. Però tanmateix no va arribar a temps, perquè va tornar a ser la serventa filipina qui li va treure les castanyes del foc.

—El 3 de febrer —va respondre ben segura—. Era un dimecres. Plovia. Es va dedicar a cobrir amb plàstics diverses zones del jardí. Portàvem molts dies d’aigua i fred i la terra estava xopa. Ell també va quedar ben xop…

La policia notà alguna cosa estranya en aquella resposta tan sobtada de la serventa. Aleshores la va mirar als ulls però ella va evitar la mirada. Quina edat podria tenir? Cinquanta anys, cinquanta-cinc? Era menuda, fràgil, dòcil. Però encara es conservava força bé, i una mica arreglada, i tal vegada amb el cabell recollit, fins i tot tornaria a ser atractiva. Potser havia estat ella qui havia empès Miss Perry a posar la denúncia, qui l’havia convençuda després de tant insistir-hi, ni que fos com un acte de civisme envers algú que sempre els havia estat tan lleial. Estava tan enamorada de l’Igor que el seu record bé valia un esforç. Per què, sinó, l’acompanyava sempre que en tenia ocasió i tractava d’establir amb ell alguna conversa que mai no va ser possible degut a que l’Igor era tan poc xerraire?

La inspectora no va tenir cap dubte de l’enamorament de la serventa, sobretot després de notar-li aquell gest sever amb el qual li va voler evitar la mirada.

Aprofitant el moment d’incertesa que s’havia instal·lat a la sala d’estar, i també la complicitat que existia entre les dues dones, la inspectora els mostrà finalment la fotografia que portava amagada al portafolis, juntament amb una còpia de la denúncia i l’informe sobre el cos de l’individu trobat mort a l’abocador de Sant Joan de Déu, i després de deixar-la curosament sobre la tauleta que hi havia davant d’elles els pregà que la miressin bé i que abans de respondre si l’home de la fotografia era o no rigor la tornessin a mirar fins estar-ne del tot convençudes. I això d’estar-ne ben convençudes ho va repetir tres cops.

Tanmateix no hi va haver temps per a gaires deliberacions. Les dues van respondre alhora que l’individu de la fotografia era rigor, possiblement un mica més jove, possiblement una mica més prim. Però sense cap mena de dubta era rigor. Aleshores miraren espantades la policia i li preguntaren què li deuria havia passat. Abans d’explicar-los res, la inspectora demanà de manera educada un tassó d’aigua perquè havia de prendre’s l’antibiòtic. La setmana anterior havia hagut d’estar uns dies de baixa per mor d’una grip que l’havia engrunada de sobte. Ara ja es trobava bé però havia de continuar prenent la medicació tres dies més encara.

—Ja ho tenen això aquests dies de març, que avui fa sol i demà plou i fa fred —digué Miss Perry—. Març marçot, que diuen aquí.

—Però…, digui’m, què li ha passat a rigor? —insistí la serventa.

Les dues dones no en podien donar passada. Un cop la inspectora Prades els explicà el poc que sabien de tot plegat les dues es van abraçar sense poder dissimular el seu abatiment. Sobretot la serventa. Tanmateix va evitar els detalls més escabrosos perquè tampoc no era necessari aprofundir-hi. «Ara que estava a punt d’arribar la primavera se li acumulava la feina a rigor», va aconseguir xiuxiuejar la dona anglesa. Però 1’Igor ja no tornaria. De ben segur que el jardí el trobaria a faltar. Pobre Igor.

L’endemà la inspectora Prades es va prendre tot el matí per voltar per la plaça Pere Garau mostrant a tort i dret la fotografia de l’Igor: «Reconeix aquest home? —preguntava dolçament—; es tracta d’un individu alt i robust, vingut de l’Europa de l’Est, segurament d’alguna banda de l’antiga Iugoslàvia, més a prop dels quaranta que dels trenta cinc, afable però molt tímid, no parla gairebé el castellà i gens el català, de fet no parla gaire. Segons la informació que manegem vivia prop d’aquí».

Però a la plaça de Pere Garau tot ha canviat molt amb massa poc temps, fins al punt que ningú ja no coneix ningú quan abans era tot el contrari. O també pot ser que ningú no vulgui embolics i que per sobreviure han après a dir no, sigui quina sigui la pregunta. Tanmateix tothom parla diferent i qualsevol pregunta pot ser entesa de moltes maneres i qualsevol resposta pot incloure mil silencis. Que no parlés gairebé el castellà i gens el català no era cap dada prou significativa. Ja sol passar això. El deteriorament de la zona, l’arribada massiva de nouvinguts, la mescla de races i de tradicions, de maneres de ser, de comportar-se, la necessitat de passar desapercebut, el desig de sobreviure a qualsevol preu, tot plegat ha creat una amalgama de sensacions i sentiments difícils de descriure i d’escampar sobre una taula com si es tractés d’un trencaclosques impossible de resoldre, però sobretot d’aglutinar sota un mateix sostre.

També va passar que la inspectora va escollir sense saber-ho un mal dia per anar fent preguntes. Era dijous, i tots els dimarts, dijous i dissabtes de cada setmana, a la plaça hi ha mercat. I no es tracta d’un mercat qualsevol, no senyor. Sinó del mercat més multitudinari i divers de tots els mercats de l’illa. Pagesos del Pla que arriben de bon matí amb camions i furgonetes carregats de fruita i verdura fresca a bon preu que s’ajunten als cafès dels voltants amb els gitanos de tota la vida, mandrosos la majoria, la majoria catalans, que com han fet sempre xerren i discuteixen mentre les seves dones tan grasses segueixen venent roba i sabates barates i també sostenidors i calces, i mitjons i calçotets per als homes de la casa, tot a un euro. A aquesta mescla mala d’engirgolar se’ls hi ha ajuntat els darrers anys els negres subsaharians que venen sota mà les darreres versions musicals i cinematogràfiques que han aconseguit davallar de la xarxa i tota una estesa d’establiments xinesos que com les peces d’un dominó van fent-se seus els locals més emblemàtics i antics dels voltants, senzillament perquè són els únics que poden pagar uns lloguers tant desbaratats. Les dones àrabs empenyen els seus carrets plens d’infants fent pinya com si es tractés d’una intifada, mentre les dones sud-americanes, moltes d’elles joves, han après ben aviat els crits i els gestos de les seves predecessores mallorquines i venen la verdura i la fruita amb la mateixa empenta i convicció. Tant és així, que entre una cosa i l’altra, i malgrat que sembli tot el contrari, al voltant de la plaça de Pere Garau es mouen molt de doblers que van canviant de mans segons les circumstàncies. Són doblers petits, això sí. Sobretot bitllets de cinc, de deu i de vint euros. Els de cinquanta ja són els més cercats. Els de cent una senyal inequívoca de supèrbia. Els de cinc-cents només estan reservats als xinesos i als caps de les bandes, que d’això també n’hi ha a la plaça de Pere Garau.

De tota aquesta estesa de gent tan diversa en va bestreure la inspectora una idea ben clara, sobretot després d’haver recorregut la zona de dalt a baix durant bona part del matí; malgrat totes les crides a la integració i al civisme, i la bona voluntat demostrada pels diversos col·lectius representats, qualsevol espira, per minsa que fos, podria provocar en qualsevol moment un incendi de gran dimensions que abocaria tota la plaça, i de retruc els seus habitants, a l’abisme del temps i per tant a l’oblit i el menyspreu.

Cansada de no aconseguir cap resposta fiable a les seves preguntes, va entrar al bar Gost per prendre un cafè amb llet, i aleshores descobrí un lloc ensordidor on almanco la majoria parlava la seva mateixa llengua.

—Sembla cansada, senyoreta —li digué un home alt i barbut, no gaire simpàtic però atent quan havia de ser-ho, que només de tant en tant sortia de darrere del mostrador per netejar les taules que havien quedat buides—. Què li poso?

—Porta anys regentant aquest negoci?

—Més o menys els que té vostè.

—Doncs potser hagi vist en alguna ocasió aquest individu —afegí la inspectora mostrant-li l’única fotografia que tenia de rigor—. Sóc policia. Necessito informació.

L’home no va necessitar mirar-se la foto dues vegades. I és clar que el coneixia, però no ho va dir.

—Quina l’ha feta?

—Per què n’ha d’haver fet alguna?

—Primer; perquè vostè és policia, i els policies mai no cerquen gent que ha fet coses bones, sinó tot el contrari. Segon; perquè en aquesta barriada des d’uns anys ençà tots som sospitosos d’haver fet alguna cosa dolenta, o de que qualsevol dia la farem.

—Doncs no sé què dir-li, perquè, ara com ara, sé molt poques coses d’ell. Només sé que li deien Igor, que de tant en tant l’acompanyaven fins aquí en cotxe i sempre davallava justament davant del seu negoci perquè deia que vivia pels voltants de la plaça, i que no era gaire xerraire. També sé què el mataren, i que abans de matar-lo s’hi van divertir una estona.

—I per què en vol saber res més s’hi ja és mort?

—Perquè vull detenir qui el va matar. És la meva feina.

—Ja l’entenc.

—Idò? Pensa ajudar-me?

—Li deien Igor. Així és. Vivia prop d’aquí, però no sé on. Totes les vegades que va venir al bar sempre ho feia tot sol. No parlava gaire. Jo tampoc no ho faig. Per tant mai no vam mantenir cap conversació més enllà de hola, bon dia, o bones tardes, un cafè i un «amazones», perquè era un bon bevedor d’«amazones», què li dec, tant, gràcies, fins a reveure.

—Tenia amics? Sap d’algú que em pogués dir alguna cosa més?

—Qui és què té amics a aquestes alçades de la història?

—No sigui tan fatalista…

—Ja li he dit que parlava poc. I jo també. Què li poso?

—Vostè és l’únic de totes les persones que he aturat al llarg de tot el matí que l’ha reconegut i me n’ha dit alguna cosa. Per què ningú més no em vol dir res?

—Els temps no estan com per badar boca si no cal.

—Vostè ho ha fet.

—Jo no he fet res. No he dit res… I ara digui’m, li poso o no alguna cosa? Si no vol prendre res, foti el camp. Aquest bar és petit i no sobren taules, i menys en dia de mercat.

—Un cafè amb llet. Gràcies —va respondre a la fi la policia.

—Tinc unes pastes d’anís casolanes. Potser li vénen de gust.

—No, gràcies. Amb el cafè amb llet en tinc de sobres. Quan abandonà el bar el cel començava a ennuvolar-se un altre cop. Així i tot la plaça bullia de gent i la inspectora no sabia cap a on girar-se. El seu sisè sentit li seguia dient que havia de continuar punyint fins aconseguir la pista que la portés una mica més enllà d’on es trobava ara mateix. No era de rebut que algú s’hagués divertit tant amb el cos del pobre Igor per a després destrossar-li el cap com ho havia fet i llençar les seves despulles a la xarxa de clavegueram perquè dies més tard el seu cos fos descobert per un pescador assidu de la zona que un cop interrogat va assegurar menjar-se els peixos que pescava.

—El truc és netejar-los amb lleixiu i llavors passar-los per l’aigua una i mil vegades. Al final resulten del tot insípids. No tenen gust de res. Però és el que hi ha. No hi ha res més.

L’Igor n’havia feta alguna de grossa, rumiava la inspectora de camí cap al seu cotxe, tal vegada havia comès un gran error, tal vegada una gran bestiesa. Només si aconseguia saber quin havia estat el seu pecat descobriria qui li havia volgut tant de mal. Tanmateix li costava molt de creure que en un mercat de queviures i també de paraules hi hagués tants silencis imposats. Només duia sis setmanes a la ciutat i encara no coneixia tots els informadors fiables i els seus caus. Per experiència pròpia sabia que costava temps i paciència trobar les eines precises amb què trescar per una ciutat entremaliada com ho era Palma. Però així i tot no es va sentir intimidada per les poques expectatives que despertaven els seus actes i decidí tornà a la Prefectura on parlaria amb el comissari i li plantejaria els seus dubtes però també les seves certeses; l’individu que havien trobat mort amb el cap rebentat a l’abocador de Sant Joan de Déu tenia nom i feina, i una barriada que l’havia acollit o en tot cas on el coneixien, si bé ningú no volia dir res encara. Per poder esbrinar la resta de la història necessitava temps, però sobretot personal disponible. El cap del grup d’Homicidis, l’inspector Ignasi Roser, era a París convidat per la Interpol a unes jornades de metodologia científica. Per tant era al comissari a qui tocava decidir què en feien del poc que sabien fins ara.

—Ets tu la jove policia que porta tot el matí preguntant per l’Igor? —va assaltar-la una dona d’aspecte insatisfet i rostre malaltís que potser també fos jove però a qui en qualsevol cas tots els anys li havien passat per damunt com un cavall desbocat—. Jo te’n puc dir alguna cosa. Però no a canvi de res. Ni molt manco.

La desconeguda va encarar-se-li quan la inspectora Prades era a punt d’obrir la porta del cotxe que tenia aparcat pels voltants de la plaça de ses Columnes, en un carrer pràcticament desert, de manera que ningú no podia ser testimoni de la trobada. La dona sense edat concreta sabia què feia en aprofitar justament aquell moment i aquella circumstància. Era ben conscient del risc que corria simplement per haver-se acostat a ella.

—Dóna’m qualsevol cosa. El que sigui. —Pel seu aspecte desastrat i brut i el tremolor que mostraven les dues mans esteses era fàcil d’imaginar que es tractava d’una ionqui que necessitava una dosis com més aviat millor—. Qualsevol cosa, hòstia.

—Qui ets tu? Podria detenir-te ara mateix, saps?

—I perdries l’oportunitat de saber alguna cosa de l’Igor.

—Què en saps tu que em puguis dir?

—Ja t’ho he dit; si no amolles alguna cosa no hi ha tracte.

Aleshores la inspectora registrà totes les butxaques dels calçons vaquers que portava i només en va treure un bitllet de vint euros tot arrugat.

—Ara mateix no tinc res més. Sóc un assídua de la targeta de crèdit.

—Tant se val —digué la ionqui arrabassant-li el bitllet d’una volada—. Jo tampoc no porto el datàfon sense fil…

—Què em pots dit de l’Igor?

—Àngel Vidal, l’adroguer del Sindicat. Era un dels seus homes.

—Qui és Àngel Vidal?

—Hòstia… I tu ets policia? —La ionqui semblava no creure-ho—. Tothom coneix l’Àngel Vidal… Tant m’és. Ja t’ho faràs. Per vint euros de merda no penso dir-te res més. Però d’una cosa en pots estar segura; l’Igor era un bon tio. No sé en quin joc tan perillós es va embolicar perquè li fessin tan de mal. Però era un bon tio.

—Aleshores saps que és mort, i també com el mataren. La premsa ignora que l’hem identificat, per tant ja ho sabies això.

—I és clar que ho sé… El missatge va arribar alt i clar, com no podia ser d’una altra manera. Tots els que l’havien d’entendre ho van captar tot d’una.

—Qui són aquests que ho havien d’entendre?

—Sis-cents euros i canto com la Caballé a l’Escala de Milà.

—Ara no els tenc.

—Doncs quan els tenguis torna i mira de trobar-me. Menys quan sóc a buscar mercaderia, sempre em trobaràs voltant per aquí.

—Com et diuen?

—Això no té importància. Cerca’m i em trobaràs.

La inspectora va perdre tota l’horabaixa i el dia següent tractant de saber qui era Àngel Vidal. Cada vegada que l’anomenava a qualsevol dels seus companys, aquests s’obrien de braços alhora que li retreien que després de sis setmanes a la ciutat, cinc descomptant la que havia hagut d’estar de baixa per mor d’una grip imprevista, encara no sabés qui era l’Àngel Vidal.

—Doncs l’adroguer del Sindicat. Qui cony vols que sigui? —li contestaren tots, un rere l’altre.

Efectivament, l’individu regentava un negoci antic de productes de desinfecció i neteja al carrer del Sindicat, Drogueria Vidal, que feia cantonada amb el carrer de Sant Andreu, on hi tenia un altre accés barrat per una porta blindada i vigilat per una càmera de seguretat. De fet, tres anys enrere el negoci havia rebut una distinció honorífica per part de l’ajuntament de Palma, i en concret de la senyora batllessa, tan grassa i tan lletja la pobre, en haver-se complit cent anys des de que fou inaugurada. Abans que ell en fos l’actual propietari, va ser el pare d’aquest qui va regentar el negoci, i abans el seu padrí, si bé aquest darrer va obrir la botiga a la plaça de sa Quartera i no on estava a l’actualitat. De totes maneres, el negoci sempre havia conservat el mateix nom i sempre s’havia especialitat en productes de drogueria. Ara que el carrer del Sindicat era a punt de complir cinquanta anys des que fou considerat una via comercial de primer ordre a la ciutat de Palma, també estava previst que li fessin un altre homenatge sentit, malgrat que en aquesta ocasió no estava confirmada l’assistència de les primeres autoritats ni tampoc de la junta directiva de la PIMEM (Associació de la Petita i Mitjana Empresa).

Àngel Vidal era un home menut que en els darrers anys havia envellit molt i havia engreixat una mica massa per culpa d’un medicament que havia de prendre’s per prevenir la irrupció d’un tumor maligne que ja li havia estat extirpat en dues ocasions ben al costat de la melsa. Tanmateix sempre havia gaudit d’una mala salut de ferro. Era ja una costum veure’l caminar deu passes per després treure’s el capell negre de feltre i eixugar-se la suor del front i de la closca amb un mocador blanc de seda. Degut a aquesta fatiga sempre es feia acompanyar d’un bastó fort i lluent que manejava amb molta traça amb la mà dreta mentre que per l’esquerra es feia acompanyar per un bergant gran i gruixut, fort, calb, mut des de que un cap de la màfia calabresa per a qui treballava ordenà que li tallessin les cordes vocals en saber que havia fet befa d’una soprano que cantava com els àngels perquè estava d’allò més grassa. Per a alguns era una mena de majordom per a tot, mentre que per a altres era el seu guardaespatlles i fidel servidor i també el guardià dels seus secrets més íntims. I és que l’adroguer estava considerat un individu amb molts de doblers, espavilat, usurer, negociant i contrabandista, amb contactes per tot arreu, al món de la política i també de les finances, propietari exclusiu d’un entramat d’empreses difícil de catalogar justament per la seva complexitat, coneixedor dels caus on es planegen els crims més execrables i dels racons més obscurs de la ciutat, amic dels seus amics però només durant una estona, el temps que es torba en fer encaixar les mans, partidari de pagar un favor amb un altre i fervent admirador dels petits grans homes que segons el seu parer han escrit la història, com ara Napoleó i Hitler, si bé d’aquest darrer només en parlava en grups molt reduïts i de tota confiança. Tanmateix, l’adroguer no tenia molts amics amb qui poder parlar gaire sovint i avorreix les aglomeracions, per la qual cosa sempre arribava prest a la botiga, quan encara els carrers estan mig deserts, i en surt quan ja és nit fosca. Els que han pogut accedir a l’interior han contat que és a la rebotiga on té el seu despatx i és allà on tanca els negocis que més el convencen i en rebutja la resta. El seu èxit s’esdevé perquè mai no ha confiat en ningú i sempre ha pensat que l’amistat és un senyal inequívoc de feblesa, talment com la religió. No li agrada parlar de coses lletges i sobretot no li agrada parlar de dones. Circula el rumor que se’n va fer comprar una procedent d’Aràbia, tan bella com les dels contes de Les mil i una nits, però que mai no l’ha fet feliç perquè mai no ha sabut dissimular tot el fàstic que li produeix estar al seu costat.

Quan a la fi acabà d’engegar l’informe sobre Àngel Vidal va decidir tocar a la porta del comissari per explicar-li quina una en portava de cap. Continuava pensant que la mort de rigor es mereixia una investigació completa i extensa no tant perquè s’havia produït sinó per la manera i les circumstàncies que l’envoltaven. Les paraules de la ionqui assegurant-li que el missatge havia arribat alt i clar encara tronaven dintre del seu cap com una mala cosa. El sisè sentit que l’havia ajudat a arribar tan alt a l’escalafó del Cos de Policia essent encara tan jove, l’estava avisant que podria tractar-se d’un ajustament de comptes entre bandes, i això mai no és bo per a ningú.

Però va resultar que el comissari estava atabalat. Sobre la taula del despatx tenia tot de papers escampats per signar i un seguit de problemes estructurals als quals fer front, com ara el començament de la temporada turística, que sempre s’havia considerat que començava per Setmana Santa i tenia poc més de dues setmanes per engirgolar-ho tot. Però la Setmana Santa també significava l’estada en règim de vacances de la família reial, si no és que hi està sempre, i malgrat que aquest any només hi serien presents els reis i el prínceps, perquè entre la resta de membres s’havia estès la mala maror, l’organització de tot l’operatiu de seguretat i el control de cadascun dels seus moviments als actes en què havien d’intervenir (també s’encetava una nova edició del Trofeu Princesa Sofia de Vela, un esdeveniment esportiu que malgrat estar en hores baixes congregava molta premsa, molts curiosos i molt de risc), era sempre un assumpte que treia de polleguera al comissari fins al punt que se li desencaixava el rostre i el seu caràcter i la mena de comportar-se canviaven per complet, com si es tractés del Dr. Jekyll quan esdevé Mr. Hyde.

—Escolti’m, inspectora —li digué tot tens i quasi fora de sí, després d’haver-la escoltat només a mitges, degut en part perquè no tenia ganes d’escoltar-la gaire i també per mor de totes les interrupcions que van patir, el telèfon fix primer, el mòbil després, la inoportuna entrada de la seva secretària a continuació i finalment la d’un dels seus homes de confiança que no havia entès molt bé les darreres ordres rebudes…—, la mort d’aquest…, com es digui, no és un assumpte prioritari. Ja fa un mes i busques que van trobar el seu cos, i que jo sàpiga ningú no ha posat el crit al cel. Ara mateix hi ha altres coses que mereixen el nostre interès.

—Com ara què?

—Com ara què, de què?

—Quina altra qüestió pot substituir la d’un assassinat amb acarnissament no resolt encara?

—No sigui insolent, inspectora.

—Només tracto d’entendre quin sistema utilitza per establir l’ordre de prioritats al qual fa referència.

—Dimecres vinent l’inspector Roser haurà tornat i aleshores en parlarem…

—Dimecres que ve ja pot ser tard. Tinc un contacte que em demana sis-cents euros a canvi d’informació fiable. Ha estat aquest contacte qui m’ha parlat de l’adroguer del Sindicat i de la seva vinculació en una trama que ara mateix desconec del tot. Es tracta d’una ionqui que es mou entre la plaça de Pere Garau i la de Ses Columnes…

—Una ionqui…

—Molts dels informadors que maneja la policia són ionquis. Suposo que ja ho sap això, comissari.

—Inspectora Prades —cridà l’home aixecant-se de la cadira amb tanta ràbia que la tombà cap enrere—, no li consento aquest to de cap de les maneres.

—Jo només faig el que em pertoca; complir els tràmits previstos, demanar-li permís per contactar amb la ionqui, el que suposa haver de donar-li els sis-cents euros que demano, i aconsellar mantenir vigilat de prop l’adroguer les vint-i-quatre hores del dia. Però per això necessito més homes. L’inspector Roser no hi és i…

—Justament aquí radica el problema, inspectora.

—No l’entenc.

Aleshores el comissari li ho va explicar però sense ser gaire explícit. L’adroguer, Àngel Vidal, era tot el que ella havia escampat al seu informe i moltes coses més, però també era un informador, un confident de la policia, un individu a tenir en compte. Un intocable.

—Què vol dir amb això de què és un intocable? Continuo sense entendre’l del tot.

—Ara mateix, els d’Estupefaents són a punt d’enllestir una tasca que els ha portat mesos de feina. Si tot va com cal, aconseguirem una portada a tots els diaris, que ja ens fa falta… El primer que ens va dir cap on havíem de mirar va ser precisament l’Àngel Vidal. Ens devia un favor i ens l’ha tornat. Estam a l’espera de rebre un avís seu per actuar. Així funcionen les coses. Sembla mentida que hagi arribat a inspectora i que encara no ho sàpiga.

Aleshores la inspectora Prades va decidir no dir res més. I és clar que sabia com funcionaven les coses, el que passava era que només feia sis setmanes que havia aterrat a la Prefectura, cinc descomptant la setmana de baixa, i encara no tenia una idea prou clara del lloc on havia arribat, de l’engranatge a través del qual rutllava tot plegat i per descomptat el grup d’homicides del qual formava part. Tanmateix, l’aurèola de jove policia condecorada en diferents ocasions i sempre tan espavilada que l’havia precedit no l’havia ajudat precisament a encaixar de manera satisfactòria entre els seus nous companys. Aquests també s’havien fixat en el seu cul rodó, el seu cos tan petit i desproporcionat i les ulleres d’intel·lectual que feia servir només per mirar a prop, però de moment no en feien cançons com sí que li havia passat a Lleida. L’únic que li havia donat suport i li havia obert les portes del departament havia estat precisament el seu superior més immediat, l’inspector Roser, que ho era per l’experiència demostrada i l’antiguitat de tants anys fent sempre el mateix. Però ara l’inspector no hi era. Era a París convidat per la Interpol. No tornaria fins dimecres. Però ella no podia esperar a dimecres per iniciar una investigació que l’estava reclamant a crits.

—I ara faci el favor de marxar —li digué el comissari després d’asseure’s a la cadira que va haver de recollir del terra—. Avui es divendres, no és així? Doncs agafi el que queda de dia i tot el cap de setmana i miri de posar-se tranquil·la. Dilluns, quan s’hagi aclarit, torni i aleshores acceptaré o no les seves disculpes. Fins que arribi el moment, no la vull tornar a veure.

—Estic convençuda que alguna cosa greu s’està coent a les clavegueres d’aquesta ciutat. No sé què és però sembla de grans dimensions. Tinc al meu abast una ionqui que per sis-cents euros de merda ens podria donar una mica de llum i un personatge del tot impresentable que sembla estar-hi involucrat, i que ara vostè em diu que és un intocable…

—Ho és. I no hi ha res més a dir —va concloure el comissari mostrant-li amb el dit índex ben estès la porta de sortida—. Una de ben grossa n’hauria de passar perquè haguéssim d’engegar a la merda un contacte com aquest. Àngel Vidal ens diu el que volem saber i ens té assabentats de qualsevol novetat que desconeixem. Ens utilitza, ja ho sé, però nosaltres l’exprimim. No sé si m’he explicat com cal.

—Com un llibre obert, comissari.

L’endemà, dissabte, el dia començà desagradable i ja de bon matí semblava que de sobte tornava l’hivern. La inspectora Prades, submergida dins d’un impermeable blau i amb el coll embolicat per una bufanda de llana, decidí tornar a la plaça de Pere Garau, però en aquesta ocasió ho féu matí i tarda, perquè malgrat que havia recorregut un cop i un altre els voltants no va trobar ni rastre de la ionqui desastrada i sense edat que no li havia volgut dir el nom, i tampoc ningú que li volgués dir res d’ella. «Una ionqui, diu? Per aquí de ionquis se’n passegen un bon grapat. Des que van reformar el barri de Sa Gerreria i van construir els nous jutjats per devers sa Porta de Sant Antoni, els van treure tots a fora i ara són per aquí. Tenen tan mal aspecte i van tan mal vestits que es fa difícil diferenciar-los i saber si són home a dona… Si la vol trobar faci guàrdia a la plaça de Ses Columnes; allà solen reunir-se ionquis, alcohòlics, sense sostre, gent en atur… el pitjor de cada casa. Cregui’m. Abans tots eren d’aquí i els coneixíem, fins i tot els donàvem un cop de mà. Ara n’hi ha de tot color i procedència. No sé com collons s’entenen. Li ho juro».

A la cartera portava sis-cents euros que havia bestret del compte corrent particular perquè tanmateix continuava creient fermament en allò que li dictava el seu sisè sentit; la mort de l’Igor era una mena d’avís per a navegants i un tal Àngel Vidal, l’adroguer del Sindicat, era la peça clau de tot l’engranatge. Però havia resultat que l’individu era mal d’entrevistar perquè tenia contactes per tot arreu i justament en aquell moment s’havia convertit en un informador de primera mà pels d’Estupefaents. Ja li ho havia advertit el comissari; era un intocable a no ser que en passés una de molt grossa. Així i tot, continuava essent escòria i no era benvingut a cap esdeveniment social, el seu nom sempre era esborrat de qualsevol llista de convidats. Tanmateix tenia empenta i havia demostrat saber-se moure entre aigües turbulentes, perquè, tal com havia pogut esbrinar la inspectora, l’adroguer del Sindicat duia anys jugant amb foc i sense cremar-se. I això només podia ser possible si com era d’esperar tenia ben agafats dels ous regidors, diputats autonòmics o nacionals de diferents partits polítics, financers, industrials, empresaris de l’hoteleria, policies municipals i fins i tot comissaris de la Policia Nacional.

A aquesta conclusió hi arribà la inspectora Prades després d’haver-se entrevistat en un petit bar del carrer Rubí, a tocar del carrer del Sindicat, amb un confident que li havia presentat l’inspector Roser pocs dies després de la seva arribada a la Prefectura. Es deia Manel Tauler, però per una d’aquelles coses que mai no s’arriben a entendre del tot li deien Portes. Aleshores ja s’havia fet de nit i havia desistit de trobar la ionqui. En canvi a en Portes el trobà on sempre a aquella hora; assegut tot sol al davant del televisor esperant que donessin les notícies i sostenint amb la mà adormida un vinet que pudia a aiguarràs. Li agradaven les notícies, al bergant, saber que hi havia un món més gran i conflictiu que s’estenia més enllà dels quatre carrers que conformaven el seu particular univers i on ell no era l’amo però com si ho fos. La va reconèixer tot d’una, però abans de dir-li alguna cosa va observar de reüll que estaven sols i fins i tot va guaitar al carrer per si de cas algú l’havia seguida. Però tot estava en calma. Palma semblava estabornida com un infant mort de son.

Van parlar poc, segurament perquè el tema era molt enrevessat i el personatge massa influent. Si hagués estat l’inspector Roser i no pas ella qui li preguntés per l’Àngel Vidal aleshores en Portes s’hagués estès una mica més i s’hagués mostrat més obert i dòcil. Però l’adroguer era una mala peça i la inspectora no mereixia córrer aquell risc. En qualsevol cas li confirmà les dades que ella ja tenia i l’advertí també de no embolicar-se en un assumpte que potser li venia massa gros.

—Que en saps res d’aquest assumpte? —li preguntà ella aprofitant l’avinentesa.

—Jo només dic que no es faci la valenta. No val la pena.

Aleshores rebé un missatge al mòbil que l’obligà a suspendre la conversa, justament quan s’havia decidit a demanar una cervesa i convidar-lo a ell també. Creia fermament que amb uns quants vinets i un grapat d’euros el faria parlar. Però el missatge provenia de la Prefectura i tenia tot l’aspecte de ser urgent.

Un cop al carrer contactà amb la central de dades que li va confirmar que una dona aparentment drogoaddicte, d’entre trenta i quaranta anys, havia estat trobada morta per sobredosis a primera hora de la tarda en un solar pròxim al barri de La Soledat, al carrer de Sant Rafel. El seu cos havia estat traslladat a l’Institut Anatòmic Forense on se li estava practicant l’autòpsia, o se li practicaria en breu. El succés no tenia altra connotació que la merament especulativa, perquè la mort d’una ionqui tampoc no representava cap daltabaix per la ciutat, i menys encara per sobredosi. Però la inspectora havia deixat ben clar que qualsevol esdeveniment d’aquesta mena que es produís al llarg del cap de setmana li havien de comunicar d’immediat.

Aleshores decidí dirigir-se cap a les instal·lacions de l’Institut per continuar de prop l’autòpsia, però sobretot per tractar de resoldre el dilema que se li havia plantejat de sobte; saber si la ionqui trobada morta era o no la mateixa que l’havia assaltada pels voltants de la plaça de Ses Columnes dos dies abans. Aquell sisè sentit que no li fallava mai, l’advertia que només podia tractar-se d’ella. De ningú més. Aleshores tot agafava una altra dimensió.

Potser per això, abans d’abandonar la barriada decidí d’endinsar-se al carrer del Sindicat fins arribar davant del negoci d’Àngel Vidal. Era ben a prop i de sobte havia sentit la necessitat de donar-hi un cop d’ull. El carrer estava pràcticament buit i tots els comerços ja havien tancat les barreres a aquella hora tan fosca. De totes maneres, quan s’acostà fins a l’adrogueria va percebre que encara hi havia llum i que la barrera d’una de les dues portes que hi donaven accés, la més petita i estreta, només estava tancada fins a la meitat. Va intentar escoltar alguna cosa però tot estava en silenci. S’apartà una mica i observà que l’altre portal, el principal, més ample i més gran, encrostat al xamfrà que donava accés als dos carrers, el del Sindicat i el de Sant Andreu, tenia la barrera metàl·lica davallada del tot, per la qual cosa no es podia veure res. Aleshores guaità al carrer de Sant Andreu i va veure la porta blindada que segurament donava accés directe a la rebotiga. Al damunt hi havia una minúscula càmera de seguretat i al costat un llum potent que no donava opció per a les sorpreses. La resta era un edifici antic de dues plantes que encara conservava la flaire d’un temps que ja no tornaria mai més.

Va ser en tornar a la part del davant de l’adrogueria quan va veure que algú alçava de manera brusca la barrera metàl·lica a mig tancar amb la intenció de sortir. Aleshores es girà tan aviat com va poder i dissimulà la seva presència fent veure que contemplava les sabates d’un mostrador veí. Tanmateix l’individu no li va fer cas i després de tornar a deixar la barrera com estava partí en direcció a la plaça de Cort. No li va poder veure clarament el rostre però pels seus trets va intuir tot d’una que era estranger. El que semblava clar és que era alt i fort, que vestia elegantment i, per com caminava, que tenia pressa per sortir d’allà o per arribar a alguna banda.

Tanmateix la inspectora Prades seguia inquieta i fins i tot a estones desassossegada, i una altra vegada parà l’orella per sota de la barrera amb la intenció d’escoltar alguna cosa. Però tot continuava en silenci. Aleshores decidí fer la passa que menys li convenia, i recolzant la mà dreta sobre la pistola que portava amagada sota el pit esquerre, al costat del cor, però sense desenfundar-la, acotà el cap i passà per sota la barrera metàl·lica fins a situar-se a l’altre costat. Només una porta antiga amb els marges de fusta que sostenien un vidre gruixut cobert per la banda de dins per una cortineta fina i transparent la impedia entrar del tot a la botiga. Però en qualsevol cas no hi va ser a temps.

Una terrible explosió, una mena de fogonada enlluernadora, com va explicar ella quan a la fi despertà del coma tres dies després, l’engolí per complet estampant-la amb tanta fúria contra la paret del davant que fins i tot aquesta quedà malmesa per l’impacte. Els mals que patí la inspectora per tot el cos eren del tot significatius per explicar la potència de l’explosiu utilitzat; fractura dels dos timpans i de l’os nasal, enfonsament del parietal esquerre i pèrdua de massa encefàlica, el trencament de diverses costelles que li provocaren la perforació d’uns dels pulmons i múltiples contusions i ferides diverses que havien necessitat punts de sutura. Pel que fa a la botiga, aquesta rebentà pels quatre costats i de ben poc li va anar a tot l’edifici de dues plantes que no hagués de ser enderrocat pels danys patits en la seva estructura.

Tanmateix ella encara va resistir uns instants abans de perdre definitivament el coneixement, els suficient com per pensar que tal vegada amb allò en tindria prou el comissari per considerar la possibilitat d’obrir una investigació seriosa i exhaustiva. Potser per això, en obrir els ulls després d’estar tres dies en coma, el primer que va preguntar va ser per l’adroguer.

—No sé com s’ho ha fet —li va respondre l’inspector Roser, que havia tornat tot d’una de París en saber la notícia— però n’ha sortit il·lès. I el seu guardaespatlles també.

—I on és ara?

—Sota protecció policial. Està disposat a col·laborar i a dir-nos tot el que volem saber a canvi de que li garantim la vida. Està espantat. La dona li ha fugit.

—I què en diu de tot això el comissari?

—No diu res. No sap què ha de dir.

—Ja ho sabia jo que no anava desencaminada —va concloure la inspectora Prades abans de tancar els ulls un altre cop de tan cansada com estava, però sobretot de tan estabornida per tots els cops rebuts.