La Remedios Salvago havia arribat a Lleida gairebé per casualitat. Se’n recordava bé de l’any, el 1982, perquè tot just a les dues setmanes de ser a la capital mundial de la boira va haver de marxar corrents i en pijama del pis que habitava al barri de Cap-pont, atemorida pels megàfons de la Guàrdia Urbana que anunciaven el que poc després acabaria passant, una riuada que s’endugué mitja ciutat Segre avall. El fred, la boira i la violència del riu en aquell novembre de principis dels vuitanta, l’havien fet maleir el destí assignat al seu nòvio, el Francisco Sànchez, o el Fran, com ella li deia, que estrenava la seva condició de militar professional a la caserna de Gardeny de Lleida.

La Reme havia abandonat el barri de Ca n’Oriac, al seu Sabadell natal, tot deixant enrere la seva família, arribada al barri des d’un petit poblet de Còrdova durant les primeres onades migratòries dels anys cinquanta, i una feina d’allò més avorrida en una de les grans empreses tèxtils de la capital vallesana. Amb vint-i-cinc anys, no havia dubtat ni un segon a engegar el curro a dida convençuda que l’amor per ella del Fran, de vint-i-tres primaveres tot just complertes, duraria eternament.

La mare de la Reme no havia parat de plorar en veure que la seva nena havia plegat de la feina per fotre el camp de casa amb un militar més jove que ella amb qui ni tan sols s’havia casat.

—T’estàs arruïnant la vida, filla meva —li havia dit amb llàgrimes als ulls mentre la Reme, emprenyada, tancava furiosa la porta de la que fins llavors havia estat casa seva. Aleshores, però, ella no sabia encara fins a quin punt sa mare tenia raó.

Se’n començà a adonar en arribar a Lleida, on al rigor climatològic al qual tant li costava adaptar-se, hi calia afegir les sortides nocturnes cada cop més persistents del seu company de llit. A les borratxeres de matinada s’hi sumaren, primer els cops, després les pallisses, i, gairebé al mateix temps, el sexe forçat, a desgana. Sense feina, amb una completa dependència del miserable sou del seu noviet, a la Reme li caigué el món a sobre quan el Fran l’abandonà per una guineana, filla d’un militar d’alta graduació destinat també a Gardeny, de cul, pitrera i llavis descomunals.

Tot i que pensà en tornar a casa, l’orgull va poder més que ella i es jurà no posar mai més els peus a Ca n’Oriac. Res li faria més mal que haver de donar la raó a sa mare. Vet aquí, doncs, com la Reme anà a parar a un pis compartit del carrer Tallada des d’on no tardà a lliurar-se a la mala vida. L’alcohol i les drogues, les drogues i l’alcohol, foren els seus companys de viatge. Ionqui als vuitanta, començà a vendre el seu cos, encara desitjable, molt a prop del seu nou domicili, al bordell de la Sastrica, que la va fotre fora per la seva poca disciplina, la qual li valia a la mestressa constants reprimendes dels clients. Acomiadada de la casa de barrets de Tallada, la Reme es convertí en una prostituta de carrer durant els noranta, assentant-se a la cantonada entre el carrer Cavallers i el carrer dels Dolors. Aquest darrer carrer, el dels Dolors, havia estat tradicionalment el carrer dels pecats per a les ments més puritanes de Lleida, o el carrer dels plaers pels lleidatans de moral distreta que el freqüentaven.

Les habilitats amatòries de la Reme, especialment les mamatòries, ben aviat foren conegudes arreu de la ciutat, un fet que li valgué a la vallesana el sobrenom de la Francesa entre els assidus al carrer dels Dolors que pretenien així reconèixer-li el seu domini de la llengua de Molière.

Amb l’entrada del segle XXI, el carrer Cavallers s’internacionalitzà, i la Reme, o la Francesa, com preferiu, convertida ja en una madureta castigada pels seus excessos, decidí ampliar el negoci convertint-se en la madame d’unes quantes senegaleses i búlgares que s’instal·laren al peu del carrer dels Dolors, assegudes molts cops a la font del Roser, des d’on esperaven els clients per dur-los al piset que Madame Remé, així, amb fonètica francesa, com ja li deien alguns, tenia llogat al carrer dels Dolors.

Fou fent de madame al peu del Roser, on la Reme va conèixer el detectiu Rafel Rovira, un jove distret i simpàtic que sempre saludava quan pujava Cavallers a peu tot camí del seu despatx desballestat. Mai no arribà a pensar que aquell noi era detectiu fins que un cop, quan necessità els serveis d’un perdiguer per trobar una de les senegaleses que treballaven per a ella a qui se li havia acudit fotre el camp amb la caixa de la setmana, anà a petar al despatx d’en Rovira. Sorpresa en constatar que hi havia un detectiu ben a prop del seu negoci, encara se’n quedà més en veure que l’ensumabraguetes era aquell paio que la saludava de tant en tant pel barri.

Com a detectiu, en Rovira no li havia resolt gran cosa. De fet, a la senegalesa l’havia trobat el seu mig macarró, un marroquí malparit de ganivet fàcil amb qui la Reme s’havia associat, i no només en l’àmbit econòmic, fruit de la competència creixent en el negoci. El cas era, però, que la madame i el detectiu s’havien conegut, i ara, cada cop que en Rafel passava per davant de la font del Roser, s’aturava una estona a xerrar amb ella, com ho havien fet al llarg dels darrers anys els llibreters, els botiguers, els taverners o els venedors ambulants que havien poblat el barri.

El darrer cop que s’havien trobat, en Rafel li havia comentat a la Reme:

—Ja has vist que l’Ajuntament et vol xafar el negoci? —el detectiu feia així referència a l’ordenança de civisme que prohibia la prostitució al carrer i que en poc menys d’un mes obligaria a les nenes de Madame Remé a abandonar la font del Roser.

—No me’n parlis, no me’n parlis… No sé què coi faré. Si tingués dret a pensió em jubilaria. Però ja veus, fill, tants anys treballant per a què m’ho paguin així. Entre l’ordenança aquesta dels collons i les jovenetes russes, romaneses, i ara fins i tot xinetes, el negoci se’n va a la merda!

—Hauràs de reconvertir-te a un altre sector.

—I què cony faig? Telecomunicacions? No em fotis, no sé si puta vaig néixer però el que cada cop tinc més clar és que puta moriré!

El gramòfon del seu despatx de Cavallers s’havia cansat de reproduir el disc dels Desperdicis, potser conscient que el seu amo, en Rafel Rovira, centrava tota la seva atenció en les notícies que arribaven de la petita pantalla. Les imatges eren eloqüents i no calia apujar el volum per entendre de què anava la cosa. Un munt de mossos disfressats de Robocop repartien estopa de valent contra una colla de treballadors que protestaven contra l’enèsim expedient de regulació que amenaçava amb centenars d’acomiadaments.

Un dia eren els estudiants que protestaven contra Bolonya, l’altre els mestres que ho feien contra la LEC, el següent els obrers que defensaven els seus llocs de treball… La imatge d’una colla de salvatges disfressats de policies repartint llenya a tort i a dret havia esdevingut, malauradament, massa habitual als telenotícies del país. En Rafel Rovira ni tan sols s’estranyà quan després de les imatges de les garrotades vingueren les declaracions del conseller de torn, intentant justificar l’injustificable.

Contemplar aquelles imatges li servia de teràpia en els moments difícils en els quals es qüestionava si havia escollit correctament la seva professió. La seva condició de mileurista, i pels pèls en els mesos en els quals la feina li somreia, el duia, en moments de debilitat, a pensar en que potser fent d’investigador en un cos policial no viuria l’ofec econòmic que tant l’angoixava. Un pensament que li marxava, però, ben ràpid del cap en veure imatges com aquella; com el pol·len de primavera, a ell les garrotades dels Robocops li despertaven l’al·lèrgia profunda que sentia pels uniformes.

—Que valents que són contra gent indefensa! —es digué interiorment indignat el detectiu Rovira, mentre pensava en trucar el sergent Palau, un dels seus escassos amics uniformats, per fotre-li un altre cop un bon sermó.

El timbre del despatx, que sonà amb insistència, el desvià de les seves cabòries.

—Digui —preguntà el detectiu.

—Rafel, Rafel, baixa ràpid, si us plau! Han trobat morta la Reme! —respongué una veu femenina des de l’altre costat de l’intèrfon amb un més que evident accent estranger.

—Com?

—Que s’han carregat a la Reme, Rafel! Baixa, si us plau! —digué aquest cop la mateixa veu tremolosa que feia pensar en que la seva propietària s’ofegava en un mar de llàgrimes.

El detectiu baixà de tres en tres les escales fins arribar al portal on veié el rostre desencaixat de la Viviane Diop, una de les perles negres senegaleses que treballaven al peu del carrer dels Dolors per a Madame Remé. La Bibi, com la coneixien al barri, es llençà als braços del detectiu, plorant desconsoladament:

—L’han matat, Rafel. L’han matat!

—Què dius, Bibi, per Déu! —contestà el detectiu sense fer-se encara la idea que la Remedios Salvago havia mort.

—La Reme, Rafel, la Reme. Acaben de trobar-la morta d’una ganivetada. Vine si us plau, vine, que el portal del pis està ple de policia… Tinc por!

En Rafel i la Bibi baixaren corrents Cavallers fins arribar a la cantonada amb el carrer dels Dolors, acordonat pels Mossos d’Esquadra que controlaven l’accés al portal on treballava la Reme. En veure l’escena, a la ment d’en Rafel vingueren les paraules profètiques que en aquell mateix indret havia pronunciat feia ben pocs dies la madame:

—No sé si puta vaig néixer però el que cada cop tinc més clar és que puta moriré!

La patrulla comandada pel sergent Palau havia arribat tot just a l’hora de dinar a la font del Roser alertada per la trucada d’una tal Stefka Petrova, una prostituta búlgara que acabava de trobar-se la seva madame amb l’estómac foradat per una ganivetada.

En presentar-se al portal del carrer dels Dolors on la Petrova havia descobert el cadàver, els policies es trobaren la fulana búlgara pràcticament en estat de xoc i, amb ella, tot un reguitzell de dones, segurament de mala vida, que llagrimejaven com a ploraneres.

L’escena era esfereïdora, sota l’escala del portal, una dona d’edat avançada jeia al terra sobre un toll de sang roja que no parava d’estendre’s. Al mig del cor, la dona, de nom Remedios Salvago, hi tenia clavada una navalla de més de deu centímetres de fulla que, de ben segur, l’havia matat a l’instant. El fill de puta que li havia clavat ni tan sols s’havia molestat a treure-li, conscient que l’estocada havia estat mortal de necessitat.

—Segur que el cabró duia guants! —pensà interiorment el sergent Palau en comprovar que l’assassí havia abandonat l’arma homicida al lloc del crim, un oblit que no podia ser sinó intencionat, tal i com li havien ensenyat totes les sèries policíaques que s’havia empassat al llarg de la seva vasta addicció televisiva.

En treure la navalla, un dels agents que acompanyava el sergent s’adonà que era una Joker d’acer, d’onze centímetres de fulla i fabricada a Albacete.

—Un navajero amb bon gust, sergent. Una navalla barateta però molt elegant. I cent per cent espanyola!

Mentre els agents procedien a registrar el cadàver i a precintar el lloc del crim, una altra prostituta, de rostre castigat i en un evident avançat estat etílic, començà a cridar:

—Aneu a buscar aquell fill de puta! Aquell mohamed de merda se l’ha carregat!

Era la Lala Ndiaye, una de les protegides de la difunta Madame Remé. La senegalesa plorava i cridava de ràbia, mentre bona part de les congregades a la cantonada del carrer dels Dolors semblaven donar-li la raó.

Els agents desplegats no tardaren a anar interrogant un a un els múltiples presents que semblaven tenir alguna informació a aportar sobre el crim. Totes les converses apuntaven en una mateixa direcció. La mateixa que havia assenyalat la Lala amb els seus crits de ràbia. Tot apuntava en direcció a Youcef Zaza. El mohamed de merda, que havia dit la Lala, un jove macarró marroquí que compartia llit i negoci amb la Remedios. Pel que sembla, el moret tenia el ganivet fàcil i havia amenaçat infinitat de vegades la seva sòcia i amant.

—Aneu a buscar aquest tal Youcef, el vull aquí de seguida! —ordenà el sergent Palau.

El cos de la Reme feia tuf a violència de gènere. No era ni la primera ni l’última dona que els Mossos recollien cadàver després d’haver estat assassinada pel seu marit, pel seu nòvio, pel seu amant, o senzillament per un pretendent ferit en l’orgull. Els crims perpetrats per gallets masclistes estaven a l’ordre del dia, i tot i que el sergent Palau volia evitar els prejudicis, el fet que el principal sospitós fos un moro, macarró i de ganivet fàcil, semblava d’allò més definitiu.

—A aquests morets els agraden molt les navalles! —comentà el sergent.

—Ja ho sé, ja. Tot i que aquesta la trobo de massa bon gust per a un pringat com aquest que busquem, sergent. Els mohameds no fan anar navalles de marca, i menys d’Albacete! —respongué l’agent que havia precintat la navalla del crim.

—Potser li va tocar a la tómbola, vés a saber!

—Dubto que a la tómbola toqui una navalla que no sigui xinesa, i aquesta a fe de món que tenia una fulla d’acer d’allò més ben esmolada!

El sergent Palau i el seu agent discutien sobre la qualitat dels ganivets d’Albacete. Era evident que les navalles manxegues eren de les milloretes del mercat, d’una qualitat incomparable a les imitacions xineses fetes de mala fulla d’afaitar, però l’agent que acompanyava el sergent, que es revelà un autèntic expert en armes blanques, certificà:

—Ara, per mi, com la Pallarès no hi ha res. On hi hagi una bona navalla catalana que vagin passant les manxegues… Mil vegades millor les solsonines que les albacetenyes…

—De què parles, de navalles o de dones? —respongué el sergent Palau.

—De les dues, nen, de les dues.

—Doncs jo pel que fa a les dones no sóc gens xovinista… Manxega o catalana, una tia és una tia!

En plena discussió sobre dones i navalles, sobre manxegues i catalanes, el sergent Palau va veure aparèixer el rostre del seu amic perdiguer, en Rafel Rovira.

—Què collons hi fots tu aquí? —preguntà el mosso.

—Això t’ho hauria de dir jo a tu. No recordes que jo treballo aquí? I tu, com has arribat al barri, recordaves el camí o t’han hagut de fer un plànol? —respongué, incisiu com sempre, el detectiu.

—No et passis, nen. Que els mossos ens hi passem el dia al casc antic, no em vinguis ara amb històries que em foten de mala llet…

—Doncs millor que no parlem de les hòsties que repartiu a tort i a dret, aquestes me n’han fotut a mi de mala llet, mira si m’han escalfat que he estat a punt de trucar-te mentre mirava les notícies!

—No comencem, no comencem… Va, què coi hi fots aquí? No em diguis que coneixies la morta?

—La Reme i jo érem veïns, companys del barri…

—Tu com sempre, barrejant-te amb la flor i la nata de Lleida!

—La Bibi, una de les seves nenes senegaleses m’ha vingut a buscar alterada, i he baixat corrents i de pressa a veure què diantre havia passat.

—La Bibi? Qui és aquesta Bibi, què no l’hem interrogat?

—I jo que sé! La tens aquí a la vora, si vols…

—Ah, aquesta negreta —digué el sergent assenyalant la Viviane Diop—, ja hi hem parlat, ja.

—Què ha passat, Joan? —preguntà, aquest cop seriós el detectiu.

—Doncs pel que sembla el macarra marroquí de la teva amiga prostituta li ha clavat un ganivet fins al fons del cor. La ferida ha estat mortal de necessitat.

—La mare que el va parir!

—Coneixies aquest perla?

—De vista i prou —afirmà en Rafel.

—Ja t’ho dic jo, et fas amb la flor i la nata, perdiguer!

Mentre uns agents alçaven el cadàver, el sergent Palau i una patrulla es posaren ràpidament en marxa a la recerca de Youcef Zaza, a qui tots els indicis apuntaven com a responsable de la mort de la Reme. Escassos minuts després, els agents trucaven desaforats al pis del carrer Bonaire on el marroquí tenia la seva residència segons les informacions que havien extret dels interrogatoris. En no obtenir resposta, els agents, amb el sergent al capdavant, llançaren la porta a terra i entraren esperitats al pis del macarró.

Tot semblava aparentment normal fins que en arribar a l’habitació trobaren el cos d’en Youcef sobre el llit, tot tacat de sang i amb el cap rebentat per un tret, disparat amb tota probabilitat per la pistola que ell mateix sostenia a la seva mà dreta.

—La mare que lo va parir! —exclamà un dels agents.

—Aquest fill de puta ha matat la seva puteta i després s’ha etzibat un tret! —apuntà un altre, traient la conclusió més evident, vista la posició del cadàver.

Un dels responsables locals de balística no tardà en arribar al pis del carrer Bonaire per certificar que l’arma que en Youcef Zaza tenia a les seves mans, una Star BKM 9 mil·límetres Parabellum, era la que havia etzibat la bala que el moro tenia incrustada al cervell.

—Una 9 mil·límetres de fabricació espanyola, no tenia mal gust el paio! —afirmà el mosso de balística.

—Pistola Star basca, navalla Joker manxega, puteta catalana… Aquest moret estava d’allò més integrat! —afegí sarcàsticament un altre dels agents.

—Prou conyes —ordenà el sergent— truqueu al jutge per alçar aquest altre cadàver, i si us sembla ja podem anar a la central a escriure l’informe. Crec que hi ha pocs dubtes sobre l’autoria dels crims… Si les proves de balística ens confirmen que aquest tal Youcef té restes de pólvora als dits i certifiquen que el tret va ser disparat arran del seu cap crec que ja podem donar el cas per tancat.

—I tant sergent, un macarró gelós que es carrega la seva amant i que després se suïcida en adonar-se del que ha fet, és el guió perfecte. Si l’autòpsia fa quadrar l’hora de la mort, la cosa està resolta —suggerí un altre agent.

—Som-hi, doncs, aquí ja no hi pintem res.

Mentre el sergent i els seus homes escrivien les primeres impressions sobre el cas, en Rafel Rovira encara rondava pel carrer dels Dolors, compartint el dolor per la pèrdua de la Reme amb algunes de les seves nenes. Entendrit pel dramatisme de la situació, tot i ser conscient que no en trauria ni un duro, el detectiu Rovira acceptà gustós l’oferiment de la Viviane Diop de fer-se càrrec del cas. La Bibi volia que en Rafel trobés en Youcef o al fill de puta que li havia clavat la navalla a la seva matrona i amiga.

—Si vols et pagaré en espècies —li havia dit picarona la senegalesa.

—T’ho agraeixo, Bibi, però de moment no em fa falta. I que duri! Tot i així no pateixis que faré el possible per trobar al desgraciat que ha foradat el cor de la Reme.

En Rafel ho deia sincerament, tenia gravada a la retina la imatge de la seva darrera conversa amb la vallesana i, fos com fos, estava disposat a trobar el culpable de la seva mort. Cobrés o no, ja fos en diners o en espècies, en Rovira tenia clar que volia que el cabró que li havia fet allò pagués pels seus actes.

Interiorment, el perdiguer estava convençut que en Youcef havia estat l’autor del crim, i pensava que solucionar-lo era senzillament trobar al marroquí allà on s’amagués. Mai no li havia fet gràcia la mirada d’aquell macarró i els fets que investigava semblaven donar-li la raó. És per això que se sorprengué quan el mòbil li sonà i escoltà les paraules del sergent Joan Palau:

—Nen, per si t’interessa, acabem de trobar foradat pel tret d’una Star al moret que va matar la teva amiga. El molt fill de puta s’ha suïcidat, ja ho podia haver fet abans de clavar el ganivet a la seva puteta, no creus?

El detectiu se sobresaltà per les paraules del sergent. En Youcef també mort? Tancava això el cas? Era possible tanta casualitat?

L’explicació que posteriorment li brindà el sergent semblava d’allò més coherent. Macarró marroquí gelós que clava una navalla a la seva sòcia i amant, vés a saber tu per quina xorrada, i que després, en adonar-se del que acaba de fer, s’etziba un tret al cap conscient que ha perdut la dona que estima i que té tots els números per acabar podrint-se a la presó. De tant coherent com era, el raonament feia pudor.

Convençut que la coherència, en tots els àmbits de la vida, ja havia passat a la història, el detectiu es decidí a intentar remenar la merda al voltant dels dos cadàvers per veure si encara feia pudor o si podia abandonar la cerca seguint els dictats del seu amic Palau.

El primer pas del perdiguer fou tenir una conversa seriosa amb la Bibi, al cap i a la fi ella l’havia vingut a buscar, i ella mateixa li havia proposat fer-se càrrec del cas. No li costà trobar-la. Malgrat el dia tràgic que acabaven de viure, les nenes de Madame Remé continuaven, com sempre, assegudes a la font del Roser, esperant caçar algun desesperat comprador d’amor.

En veure’l arribar, la Bibi s’alçà de la font i li digué:

—Rafel, guapo, vols que et tregui els nervis de sobre, carinyo? Si vols pugem un momentet al piset i et porto una estoneta al cel…

—Pujar sí que hi pujarem, però al cel no crec que m’hi portis, més aviat vull que em parlis de l’infern de la vida de la Reme…

Dos minuts després, en Rafel i la Bibi seien en el solitari llit de l’habitació del pis del carrer dels Dolors on les noies de la Reme, i la madame mateixa, quan tocava, feien els seus treballets. La decoració era d’allò més minimalista. Un catre mig desballestat, una cadira sortida directament del túnel del temps, un lavabo per rentar-s’hi les parts nobles, i una estampeta de la Moreneta que convertia la Remedios, la gerent d’aquell raconot de món, en una madame a l’estil napolità, de moral distreta però d’immensa fe, especialment en la madonna de torn, en aquest cas la tan nostrada Verge de Montserrat.

Sota aquella estampa de la verge, en un llit mai del tot net però sempre calent, la Bibi desgranà al detectiu les preocupacions de la Reme,

—Ara que ho dius, aquestes darreres setmanes se la veia especialment preocupada, sé que vam comentar-ho amb la Lala i la Petrova —explicava la senegalesa.

—I què creus que podia preocupar-la? —insistia el detectiu.

—Sobretot la llei aquesta que vol prohibir que ens estem al carrer. Ens comentava sovint que tindríem difícil fer venir algú a aquest pisot de mala mort si no l’enxampàvem en un moment de debilitat en ple carrer… Crec que això li va valer unes quantes discussions amb en Youcef, no es pot dir que la seva relació fos especialment bona…

—Saps que en Youcef també és mort? L’han trobat fa una estona amb un tret al cap, pel que sembla s’ha suïcidat.

—Quin fill de puta! No m’havia agradat mai a mi el moro aquest. O sigui que s’ha carregat a la Reme i després s’ha matat ell, el molt cabró? N’estàvem totes fartes d’aguantar-lo! No podíem entendre com la Reme se n’anava al llit amb aquest desgraciat…

La ràbia mostrada per la Bibi no aturà les preguntes del detectiu.

—M’has dit que darrerament a la Reme la preocupava sobretot l’ordenança municipal que prohibirà la prostitució al carrer. Quines eren, però, les seves altres preocupacions?

—Ui, en tenia unes quantes, fa poc una de les nostres companyes, la Ghena Teodorova, una búlgara amiga de la Petrova, va fotre el camp a la competència. I era segurament la que més calés feia guanyar a la madame i al Youcef. Van tornar-se bojos, el moro la volia rajar i la Reme no hi estava pas en desacord. No s’hi van atrevir perquè la Teodorova se n’havia anat a treballar per uns mafiosos búlgars que pel que sembla estan d’allò més ben relacionats… Es veu que en Youcef va anar-los a dir quatre coses, però el van acollonir de pressa, i això que no és fàcil fotre-li por a aquest salvatge…

—Collons, potser aquests professionals búlgars hi tenen alguna cosa a veure amb la mort de la Reme, no creus?

—No ho sé —digué, ara amb veu tremolosa la Bibi.

—Alguna preocupació més? Potser em servirà si vull descobrir si és realment en Youcef qui se la va carregar.

Mentre la Bibi pensava la resposta, la Lala trucà a la porta. Hi pujava amb un client, un jubilat àvid de carn ben morena però amb una exigua pensió que no li permetia massa alegries. La Bibi obrí i ordenà a la Lala que passés i fes esperar el seu acompanyant.

Juntes, les dues senegaleses feren memòria i acabaren recordant que no feia pas massa, de fet, molt poc després que la Teodorova hagués fotut el camp, s’havien trobat la Reme desfeta, plorant d’amagat al portal del carrer dels Dolors. La cosa els va cridar l’atenció, ja que la madame era una dona forta que rarament donava cap mostra de debilitat.

—Pel que sembla plorava perquè l’havia vingut a veure algú que ella devia haver estimat molt en el passat. S’havia posat nostàlgica i va començar a delirar sobre els temps pretèrits. Devia ser algun antic amant, vés a saber tu. Tampoc no ens en va explicar gran cosa…

El detectiu Rovira havia sortit animat de la conversa amb la Bibi i la Lala. I animat en tots els sentits perquè en marxar, quan era evident que havien acabat de xerrar, no va poder evitar mirar les dues noies amb ulls libidinosos. Els pits turgents de les senegaleses, amb uns mugrons que maldaven per foradar uns sostenidors de tallatge ben generós, i, sobretot, el remenar dels seus culs, li recordaren la seva condició masculina i l’abstragueren per un instant dels seus interessos. Per sort, reaccionà amb rapidesa i el seu cervell encara estigué en condicions de dirigir les accions dels seus baixos, i no a la inversa. Vet aquí, doncs, per què en Rafel sortí del pis dels Dolors pràcticament sense acomiadar-se, animat físicament però també intel·lectualment, tot pensant sobretot en les idees per investigar que li havien donat les dues negretes: en Youcef i la seva mala relació amb la Reme, la Teodorova, la màfia búlgara, els antics nòvios, amants o clients preferents de la madame…

El detectiu no considerà prioritari investigar la relació entre la Reme i en Youcef. Si aquesta era la causa del crim de la madame, era evident que l’assassí era el macarra marroquí, que ja estava criant malves. El cas estava tancat, doncs, si era aquesta la raó de la mort de la vallesana.

En Rovira decidí començar investigant els prostíbuls amb noietes búlgares de la ciutat. Recordava que no feia pas tant temps La Caseta Rosa, un dels puticlubs mítics de la ciutat, li havia donat alguna pista en el camí cap a la resolució del seu primer cas d’assassinat, el crim del jubilat romanès Florian Grigore. Tot i la seva evident decadència, La Caseta Rosa tenia fama d’acollir una molt bona col·lecció de perles de l’Europa de l’Est. Potser la Teodorova hi havia fet cap.

Casualitats de la vida, en Rafel es trobà, només entrar al bordell, a la Constantina Dumitru, la mateixa romanesa que havia visitat un parell d’anys abans mentre investigava el cas d’en Grigore. La jove continuava tan atractiva com el darrer cop que l’havia vist. Potser fins i tot més, els seus llavis encara eren ben molsuts i els quilos que havia guanyat havien fet encara més prominent la seva davantera.

—Fins ara no t’has decidit a venir a provar-me? —li etzibà la Constantina al detectiu.

—He estat molt ocupat, i de fet torno a venir per feina. Ara, no dubtis que m’apuntaré a l’agenda que t’he de fer una visita un dia d’aquests. Cada vegada et veig més esplèndida…

—Por el interès te quiero Andrés… —el castellà de la Constantina ja no tenia gairebé accent i la frase que acabava de pronunciar demostrava els avenços evidents que la jove havia realitzat en la seva integració.

—No ens hem vist gaire, però ja em comences a conèixer. Venia a veure’t per si podies parlar-me d’una tal Teodorova, Ghena Teodorova, una companya teva búlgara…

—Ui, ui, ui… Potser que pugem a dalt a parlar en un lloc més discret… són cent euros la mitja hora, i si vols et faig veure les estrelles!

Ja en una de les habitacions de la Caseta, la Constantina explicà al Rafel que sí que coneixia la tal Teodorova, que havia treballat no feia pas massa, durant una setmaneta, al local, però ben aviat se l’havien endut per volar més alt. Pel que sembla la noia valia, o la protegia algun peix gros. De fet, un dia, poc abans que la noia fotés el camp, havia vist un parell de calbs panxuts amb pinta de policies xerrant amb la tal Teodorova i amb els macarrons búlgars i romanesos que gestionaven el local.

—Moltíssimes gràcies, Constantina, et prometo que de la propera visita no passa… —digué el detectiu llançant dos bitllets de cinquanta euros, el preu del temps que la jove romanesa havia invertit en ell.

—Això espero!

En sortir de La Caseta Rosa en Rafel Rovira es decidí a marcar el número del mòbil del sergent Palau, el seu amic Joanet. De ben segur que si els mossos responsables del cas estaven redactant l’informe haurien revisat els fitxers que sobre les diferents prostitutes i gent de mal viure de la ciutat tenien, tot i que de forma evidentment il·legal, els cossos policials. Potser les fitxes de la bòfia sobre la Reme li obririen una nova porta per on continuar investigant. Buscava saber si hi havia hagut algun home important en la història de la vallesana. Potser localitzar-lo li donaria nous indicis, vés a saber.

Diligent com sempre, el sergent cità a darrera hora el detectiu a comissaria. Podria veure l’informe que sobre els crims de la Reme i en Youcef havien redactat els agents i, sorpresa, també la fitxa il·legal que la Guàrdia Urbana tenia de tots dos.

En Rafel Rovira s’escandalitzava mentre la llegia. Aquell document, absolutament irregular, contenia un munt de dades sobre la Remedios Salvago. Els cops que havia estat recollida absolutament inconscient pels carrers dels Vins durant la seva època ionqui als vuitanta, els seus principals proveïdors de drogues, les identificacions durant els seus primers anys de prostituta de carrer… Mitja vida de la Reme era en aquells paperots. Entre la informació s’hi adjuntava la transcripció d’un dels primers interrogatoris d’una Reme que era encara una jove ionqui. En ella, la noia parlava d’un tal Fran Sánchez, pel que es veu, un jove militar amb qui havia compartit alguna cosa més que el pis.

Al marge del militar, la resta de gent amb qui es vinculava la Reme a l’informe eren la Sastrica, en Youcef Zaza i algun que altre macarró de carrer de qui només es citava el sobrenom.

La informació no era gran cosa, però no estaria de més provar si aquell tal Fran Sánchez encara vivia a Lleida. El sergent Palau l’ajudà ràpid a trobar la seva adreça. Pel que es veia, el militar s’havia retirat l’any passat, fruit d’una incapacitat laboral permanent, però encara continuava empadronat en un pis a Cardenal Cisneros, ben a prop de l’antiga caserna de Gardeny on havia estat destinat.

—Li vols fer una visiteta? —preguntà el mosso.

—És clar! —respongué en Rafel.

—Serà millor que t’hi acompanyi…

Poc després el mosso i el detectiu es plantaven al pis de l’exmilitar. La veu dolça d’una formosa guineana en la quarantena els digué:

—No, el Fran no és aquí. El trobaran segur al xalet.

—Perdoni?

—El trobaran al xalet, a la Cerdera… Que no el coneixen?

—Sí, sí, disculpi i gràcies —respongué el mosso amb ànim de no despertar sospites.

Un pas per comissaria serví al sergent Palau per identificar el xalet al qual es referia la guineana. Era un palauet en una de les zones més chic del Segrià. Un territori abonat tant pels nous rics com per les velles fortunes locals. Què cony hi fotia un militar retirat en un xaletot com aquell, pensaren alhora el mosso i el detectiu.

—El senyor Sànchez sortirà de seguida —els digué una jove de cames interminables i d’evidents faccions eslaves.

Efectivament, en Francisco Sànchez sortí de seguida, o més ben dit, els féu passar de seguida i sortí immediatament al jardí. Dissimuladament li tocà el cul a la jove eslava abans d’atendre aquells estranys.

—Vostès diran —digué mentre es disposava a menjar-se una poma.

Aparentment, el militar retirat no tenia aspecte de patir una invalidesa que justifiqués la seva baixa definitiva. Feia cara de salut, tot i la panxa prominent i la calvície que aflorava al seu cap. Tenia tot l’aspecte d’un comissari de la Policia Nacional, d’un caporal de la Guàrdia Civil, o d’un sergent caspós de l’exèrcit espanyol.

Quan en Rafel caigué en la coincidència, en l’aspecte de policia calb i panxut que fotia el tal Fran, la seva mirada s’adreçà a la poma golden que l’exmilitar es disposava a pelar. Per fer-ho utilitzava una navalla Joker, un ganivet manxec com el que havia foradat el cor de la Remedios Salvago.

—Serà fill de puta! —pensà en Rafel, intentant avisar dissimuladament de la seva descoberta al sergent Palau.

—Voldríem preguntar-li alguna cosa sobre la Remedios Salvago, pel que sembla van mantenir fa anys una relació…

—D’això en fa una eternitat, agent. Passa alguna cosa? —La senyora Salvago ha estat assassinada.

El rostre d’en Fran restà impassible.

—Duia una vida molt desendreçada —només encertà a dir.

—Li diem que ha estat assassinada! —cridà en Rafel.

—Agent, tranquil·litzi una mica el seu company —digué despectivament l’exmilitar—. Puc ajudar-lo en alguna cosa?

—Ens agradaria parlar una mica de la Remedios, si és possible.

—Sento no poder ajudar-los, feia dècades que no la veia.

En Rafel, visceral com era, ho veié clar. Rabiant, agafà l’exmilitar pel coll tot cridant-li:

—I per això la vas anar a veure fa quatre dies, fill de puta? I per això li has clavat al mig del cor un ganivet com aquest que fas anar, cabronàs?

L’apreciació d’en Rafel despertà l’interès del sergent Palau. Ja era casualitat, una altra navalla manxega…

Sort que el sergent reaccionà amb rapidesa, perquè la mà d’en Fran Sànchez havia fet el moviment d’orientar el ganivet albaceteny cap a l’estomac del detectiu Rovira. En Palau, molt àgil, colpejà la mà del militar panxut i el reduí amb habilitat, llençant-lo a terra i clavant-li el genoll al cos.

—Potser ens hauràs d’explicar alguna cosa, malparit.

—Només parlaré davant del meu advocat, ja poden trucar-lo! —respongué el militar.

—A ta mare trucarem, fill de puta!

La visceralitat del detectiu Rovira marcà la cara d’aquell cabró i aconseguí que parlés una mica abans que arribés el seu picaplets. Pel que es veia, aquell militronxo s’havia retirat per dedicar-se al negoci de la prostitució i la droga, associat amb un clan de búlgars d’allò més malparits. Els búlgars havien robat la Teodorova, pel que es veu una fulana excel·lent, a un parell de pringats, a un moret i una madura, que no van resultar ser altres que en Youcef Zaza i la seva Remedios Salvago. Tot i que va intentar explicar-los a bones que amb els búlgars més valia no discutir-hi, el marroquí i la madame no ho van entendre.

Ell mateix, per mostrar-se inflexible davant dels seus socis, s’havia encarregat personalment de clavar una de les seves navalles manxegues al cor de la Reme en aquell portalot del carrer dels Dolors i de carregar-se després al moret. Ho va reconèixer amb un mig somriure als llavis. Aquell desgraciat no es penedia de res. Ni d’haver abocat la Reme a la droga i la prostitució en abandonar-la, ni d’haver-la matat a sang freda per poder comerciar tranquil·lament amb una de les seves nenes com si fos una pesada peça de carn.

Si algú no mereixia viure era aquell desgraciat, pensà en Rafel mentre agafava la navalla manxega que una mica més i el forada a ell. Mirada a la navalla, mirada al militar, mirada al seu somriure cínic. En Rafel estigué a punt de fer un disbarat. L’arribada d’una patrulla dels Mossos, alertada pel sergent, ho evità.

No és bo prendre’s la justícia per la pròpia mà, li havia dit el sergent. Segurament el mosso tenia raó, però a canvi d’acceptar el curs de la justícia, en Rafel féu jurar al sergent Palau, davant la tomba de la pobra Reme, vallesana d’origen i lleidatana d’adopció, que aquell desgraciat de merda, per molt militar que fos, es podriria a la presó. Per totes les Remes del món.