A en Melitó, carnisser de la Pobla

«Hi ha moltes maneres de matar un mot. Per asfíxia, per infàmia, per abandó, per sobredosi… La més usada és la segona. Agafa puesto, per exemple. Un bon dia, li pengen la llufa de barbarisme i ja l’has vist prou: no el deixaran entrar mai al diccionari. Ja es poden escarrassar, els lingüistes, a demostrar que no, que puesto podria ser perfectament català, que segueix una evolució genuïna, que té usos que en castellà són desconeguts i que compta amb equivalents en les llengües germanes, que res, ja està condemnat. La gent és ignorant i vol instruccions senzilles, que no demanin esforç. O blanc o negre, o ets bo o ets dolent. I quan t’ha caigut l’estigma de la impuresa ja no te’l pots treure de sobre. És com a Sicília: els mafiosos neguen l’existència de la màfia, però quan volen desacreditar un magistrat honest, l’acusen de mafiós. La més vaga sospita no necessita confirmació per entelar per sempre més la imatge d’un innocent. Un mecanisme pervers».

En Mel Sender tenia temps per rumiar això i moltes coses més mentre repassava entrades. Mentre feia veure que repassava entrades i parava l’orella, més aviat. La segona edició del Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans tenia pressa per sortir al carrer, i ell encara més.

La revisió del gran codi penal de la llengua, tretze anys després de ser publicat, s’havia anat fent necessària a mesura que creixien les veus que en denunciaven les mancances i les pífies, i ara ja no es podia esperar més. Per això tres anys enrere la Secció Filològica havia decidit dedicar-hi una quantitat de personal insòlita i turmentar les administracions amb sol·licituds de pressupostos extraordinaris, l’única manera de satisfer les retribucions de l’exèrcit de filòlegs i estudiants que hi treballaven. I ara que ja ensumaven la llum al final del túnel, ara que pràcticament ja demanaven les últimes subvencions, fóra una llàstima haver-ho de llançar tot per la borda per culpa d’una baixa. Una baixa significativa, això sí.

Significativa perquè el mort no era cap dels trenta o trenta-cinc becaris que hi feien pràctiques aquell semestre, ni cap de la mitja dotzena de coordinadors de grup, ni tan sols un dels tres caps d’àrea. No, el difunt era ni més ni menys que el director del DIEC2, el catedràtic Feliu Rabell, impulsor i ànima del projecte. I les circumstàncies del decés tampoc no es pot dir que fossin vulgars: l’il·lustre doctor Rabell havia estat localitzat en un recambró de les golfes de l’enorme palau renaixentista enmig d’un bassal de sang, que no havia rajat del cor ni del crani ni de cap dels punts d’on surt tradicionalment la sangada dels morts assassinats sinó del seu esfínter rebentat, tal com la policia havia pogut comprovar a simple vista gràcies als pantalons abaixats i la posició de quadrúpede tombat. Morir per dessagnament anal no és fàcil, i és probable que a l’aturada cardíaca hi hagués contribuït l’escanyament que es deduïa d’unes marques vermelloses al coll. Però l’esgarrifós esquinçament que presentava la zona rectal no deixava lloc a dubtes: l’ampolla trencada pel coll que havia penetrat reiteradament l’anus del catedràtic tenia evident intenció de fer mal.

—Mel, el president et demana.

L’altra Teresa, coordinadora de supressions, es referia al president de la Filològica, no pas al de l’Institut, el càrrec més alt de la institució. Encara que cap dels dos tenia malnom, cosa infreqüent a la casa, ningú no els confonia mai, perquè a l’IEC tothom sabia diferenciar les dues entonacions de «president». El mort, ves per on, tampoc no en tenia: era un home tan eixut que, tot i que el seu aspecte de personatge espriuenc en suggeria molts, esmorteïa la imaginació més desbocada. Per això tothom l’anomenava doctor Rabell. Pobre doctor Rabell, a partir d’ara.

—Té, la llista. Ja t’hi pots posar.

I mentre li allargava una quartilla amb mà tremolosa el va encalçar, impacient:

—Has pogut esbrinar res, mentrestant?

En Mel, que en vint-i-quatre hores de redactor improvisat tot just havia pogut memoritzar el nodrit organigrama de la casa, va fer que no amb el cap.

—De parlar-ne ja en parlen, però tot xerrameca. I la meitat de les vegades no sé a qui es refereixen. Amb un dia és impossible deduir tots els sobrenoms. Suposo que ara amb les entrevistes…

—Sí, fes via perquè si no resolem això ben aviat serà una catàstrofe. El termini per presentar sol·licituds al ministeri s’acaba a finals de setmana, però sense un responsable de projecte no ens l’acceptaran. I si no hi ha subvenció… adéu DIEC2.

—De tota manera, si és per això, per què no hi poseu l’immediat inferior, ni que sigui provisionalment? Es el que es fa al futbol, no? Quan despatxen l’entrenador hi posen l’ajudant, i després si de cas ja…

—No, no pot ser. Un cop aprovada la subvenció, el responsable del projecte no es pot canviar. I el mal és que cap dels tres cap d’àrea està disposat a acceptar la responsabilitat fins que no es descobreixi l’assassí. Ateses les circumstàncies, és comprensible: tothom suposaria de seguida una maniobra vaticana, i a ningú li fa gràcia ser sospitós d’homicidi.

—I algú de més avall? Entre els coordinadors de grup bé n’hi deu haver algun de prou competent, no?

—Sí, ja ho crec, però primer caldria esmenar el reglament, que no ho preveu, i això aniria per molt llarg. I és una llàstima, perquè de candidats no en falten. De fet n’hi ha un que fóra ideal, per això te l’he posat a la llista. És un xicot amb do de gents, viu… —El president va foragitar el pensament amb una mà—. No, no, fuig, els altres tres no ho voldran de cap de les maneres.

Tot i la notable diferència d’edat, es tractaven de tu, gràcies a la sintonia que s’havia establert durant la breu estada d’en Mel com a becari, temps enrere, quan l’ara director no manava tant. Precisament aquella simpatia mútua era la causa que l’intendent dels Mossos, saltant-se la normativa, li hagués pregat que els ajudés. Era l’infiltrat perfecte. Com a investigador seria, certament, un bitxo raro, però ben mirat, que no ho era, també, com a corrector del departament d’Interior?

«I qui diu puesto diu apanyar, o esguerro. De mots morts n’hi ha moltíssims. Es divideixen en tres categories: els que no surten al diccionari, els que hi surten però és com si no i els que hi surten però amb un significat diferent del que ens pensem. Esguerro és dels segons: els mots acabats en o tenen mala fama, com fofo o catxumbo. Barco no, barco és una altra cançó; però vés i explica’ls-ho, a la gent».

Per això ara es trobava en aquella sala allargassada de la noble Casa de Convalescència, seu de l’IEC, envoltat de cadells de filòleg i fent veure que revisava accepcions mentre s’estudiava les fitxes dels quatre sospitosos (i mirava de tenir a ratlla el seu esport preferit: la construcció mental de la parla perfecta). Juli Alegret, cap de l’àrea de continguts i el més veterà de tots; per lògica, era el successor natural al càrrec, «certesa que el fa comportar-se amb un punt d’arrogància molt irritant». De puny i lletra del president. Teresa Moll, cap de l’àrea de nous articles, una dona molt treballadora «però distant, d’una fredor que glaça». 1 August Querat, cap de redactors, una mena de gran esperança blanca de la institució que l’hauria fet el preferit d’en Rabell si no fos per un defecte imperdonable («per a en Feliu, és clar»): era periquito militant.

En rigor, el quart sospitós no hi hauria hagut de ser perquè no era cap d’àrea sinó coordinador de grup, però si el president l’havia inclòs al dossier és que potser sí que es prenia seriosament la possibilitat de candidatar-lo. Es deia Salvador Parera i era responsable de noves accepcions.

—Els coordinadors supervisen la feina del seu grup de becaris, però també tenen una especialització, és clar. Tot i que això de les especialitzacions és molt relatiu, com ja es pot imaginar. Dividim les àrees en especialitats per repartir-nos la feina, però aquí, becaris a part, som tots lexicògrafs i tant podem ocupar-nos de neologismes com de revisió d’articles o, per dir alguna cosa, de redactar els exemples.

En Juli Alegret desprenia superioritat per tots els porus. En Mel va notar que s’havia hagut de contenir perquè no se li escapés que l’única especialització important era la del cap de continguts, precisament la seva. Però el to amb què havia dit «per dir alguna cosa» referint-se a la redacció d’exemples delatava amb tota evidència el menyspreu que sentia per aquella tasca concreta, o potser pel qui se n’ocupava.

—A la pràctica funcionem de manera assembleària: cadascú porta el seu plec de propostes i solucions a la reunió setmanal i tots quatre les discutim… —va dubtar un instant—, les discutíem, una per una. Home, mirem de fer via i no entretenir-nos-hi gaire, si no no acabaríem mai, però el que és segur és que no hi ha modificació que no compti amb el vist-i-plau de tothom. O de la majoria, si més no.

Mentre en Mel calculava quina és la majoria entre quatre («tres contra un? O dos contra un i una abstenció? I en cas d’empat què?»), el cap de continguts no parava de picar amb el caputxó del bolígraf contra la taula i de mirar el rellotge. Es veia d’una hora lluny que aquella situació l’incomodava. Era per això que el tractava de vostè? No, devia ser el seu costum. Segurament ni se’n recordava de quan l’havia tingut de becari.

Eren al despatx del president, cedit pel titular per afavorir la discreció. Com menys persones sabessin què havia vingut a fer el redactor nou millor.

—Amb el doctor Rabell les relacions eren perfectament cordials. Com és lògic, d’altra banda, entre un cap i una persona de la seva confiança. Home, tenia les seves coses, com a bon filòleg, i de fet era cabut com una banya de marrà, però ell i jo ens enteníem molt bé i rarament ens discutíem per qüestions professionals.

Era la primera vegada a la vida que feia un interrogatori, i estava tan concentrat a escodrinyar l’actitud del seu interlocutor que ni es recordava del full amb el guió que li havia preparat l’oficina de l’intendent. Perquè no se li notés, va decidir liquidar-ho momentàniament amb una pregunta que li va semblar de manual: té alguna idea de qui pot ser l’autor del crim?

—Ni la més remota. No em puc imaginar qui li pogués voler mal. Era una persona que es feia estimar.

Potser més que de manual era una pregunta d’idiota.

—El redactat dels exemples és molt més important del que la gent es pensa. La definició del mot és la part diguem-ne tècnica, i l’exemple és la ideològica. Posem un cas qualsevol, a vera… —l’August Querat va obrir a l’atzar l’exemplar del DIEC, primera edició, que hi havia damunt de la taula—. Té, «capa: peça de roba llarga, oberta de davant, sense mànigues, que es porta tirada a les espatlles cobrint el vestit». Això és la definició i no hi pots fer gaires floritures. És el que és. Ara, a l’hora d’il·lustrar-ho, ja tens molt més camp per córrer. No és el mateix exemplificar l’ús de «capa» amb «aquesta gavardina sembla la capa de Superman» que amb «no hi ha terra més ufana sota la capa del cel». Oi que m’entens? Es el missatge ideològic que es transmet. Si això ja passa amb un mot com aquest, imagina’t amb termes més peluts. Té, busca «pàtria», per exemple.

En Mel va obrir el totxo que l’altre li allargava. A la pàgina 1.369 va trobar l’entrada «pàtria» i va llegir en veu alta: «Terra on hom ha nascut. Catalunya és la pàtria dels catalans».

—Si ara ho busquessis a la Real Acadèmia —i va brandar un exemplar del Diccionario de la Lengua Española—, veuries la diferència. Sense anar més lluny, al DIEC tens les entrades «patrioter», «patriotisme» i «patrioterisme», i en canvi al DRAE hi surten «patriotero» i «patriotismo», però «patrioterismo» no. Per què? Que potser en castellà el patriotisme no cau mai en l’excés? Els diccionaris són plens de doctrina, i naturalment cadascú escombra cap a casa. De fet, en casos de mots més rellevants fins i tot les definicions poden ser ben diferents. En vols un altre de ben actual?: «nacionalitat». Què diu el nostre?

En Mel, obedient, va buscar i va llegir:

—«Condició jurídica que s’atribueix als súbdits d’un estat».

—Mira ells, en canvi: «Estado propio de la persona nacida o naturalizada en una nación». Ostima, goita això, no m’hi havia fixat mai: hi surt «nacionalsocialismo» però en canvi «nacionalcatolicismo» no. Com si no hagués existit! Apa, i «nacionalsindicalismo» tampoc. Que fort!

El cap de redactors estava molt menys incòmode que el seu col·lega de continguts. Poder massa menys i tot. Si no l’aturava, aquell era capaç de llegir-li el diccionari sencer. Ja es veia que era un paio apassionat per la seva feina; devia ser per això que tothom el considerava un dels professionals amb més futur del país. Ara, del que en Mel ja no estava tan segur era que les discussions a la reunió setmanal fossin tan plàcides com l’Alegret li havia descrit.

—I com es consensua això? Vull dir, qui decideix el redactat final?

—Bé, cada cap d’àrea ja porta les propostes fetes, redactades prèviament amb el seu grup de treball. A la reunió les posem en comú, les comentem i si s’escau, votem les diferents versions. Però vaja, no passa gaire sovint, això d’haver de votar, perquè la línia de la casa la coneix tothom. Al capdavall, tots anem amb el mateix bar…, vull dir, vaixell, no? De fet, hi ha més discussions per raons diguem-ne domèstiques que no pas per motius ideològics.

—Però suposem que en un cas especialment espinós voteu i es produeix un empat. Qui té l’última paraula? Per exemple, l’última vegada que va passar com es va resoldre?

Al contrari del que havia fet fins aleshores, l’August va semblar rumiar-s’ho abans de contestar.

—El director —deixà anar amb un sospir—. Ja sé per què m’ho preguntes. I si no, tant se val, tard o d’hora ho hauries sabut. L’última discussió forta va ser precisament la setmana passada, el dia abans que… Una de les meves propostes era introduir una segona accepció a l’entrada «culer», però ell s’hi va negar en rodó. Només que en Juli o la Teresa m’haguessin donat suport ja està, dos a un a favor meu i avall, però pots comptar si entre el llepaculs i aquella reprimida… Perdona, no està bé malparlar dels col·legues. En fi, el cas és que ens vam anar encenent, ens en vam dir unes quantes de grosses i al final… al final re, ell la va vetar i jo vaig marxar clavant un cop de porta.

—Carai, i passa gaire sovint, això?

—No, no, al contrari. De fet no ens havíem discutit mai, o almenys no tan fort. Jo li tenia molt de respecte, perquè era un home molt savi; eixut com un bacallà, però savi. I em consta que ell a mi m’apreciava molt. Però noi, quan li tocaves el Barca dels pebrots perdia el senderi.

—Per cert, i quina era aquesta accepció nova de culer?

Aquesta vegada la pausa de l’August va ser per dibuixar un mig somriure.

—Sodomita.

—Fa mal de dir, qui tenia raó. Vejam, una cosa són les modificacions d’entrades o exemples ja existents i una altra la introducció d’articles o accepcions noves. En aquest cas, la proposta ha d’anar acompanyada de documentació i referències, tant orals com escrites, que el terme en qüestió ha entrat a formar part de la parla comuna, o com a mínim d’un llenguatge especialitzat. El currículum i els mèrits de l’aspirant, com si diguéssim. Al diccionari normatiu no hi pot entrar qualsevol cosa. Si no, fóra ple de cadàvers que el farien més feixuc del que ja és, i sobretot menys útil. Per posar-vos un exemple, us recordeu del «guai»? El jovent el deien molt, abans, i més d’un insensat ens va demanar que per què no l’acceptàvem, i ens acusaven de carques. I ja ho veieu: teníem raó, perquè el guai dels trons ja va de baixa i ben prest no el farà servir ningú. Val més pecar de prudència que d’excés.

La Teresa Moll tenia una edat indefinida, que podia anar dels trenta-cinc als cinquanta, a la qual cosa contribuïa sens dubte la sobrietat amb què anava vestida. Una mena d’elegància sorruda. Però no devia ser tan mòmia com semblava, si estava al cas del llenguatge del carrer.

—Quant al cas que ens ocupa…

—La proposta del doctor Querat tenia fonament, perquè «culen» amb el significat de «sodomita» ja està recollit en algun altre diccionari, i semànticament és plausible: no hi ha cap dubte que ve de «cul». I disposa de testimonis de molt de pes: mossèn Alcover la documenta a les Illes i al Principat, i en Coromines fins i tot diu que fóra una «bona alternativa» al castellanisme «maricó». Als anys trenta o quaranta, per això, eh? Però les referències escrites eren escasses, i les orals inexistents. No va poder demostrar que fos viu en cap indret del domini lingüístic.

La doctora era una autèntica màscara d’impassibilitat. Deia «sodomita», «cul» i «maricó» amb el mateix to amb què hauria pogut dir «memoràndum» o «oficines lexicogràfiques».

—I vostè què en pensa? Vull dir, com que es va abstenir…

—No vaig votar en contra, que és el que pertocava, perquè no em pengessin la llufa de reaccionària i aquestes coses. Que encara anirien dient que la Moll, a més d’estreta, és una homòfoba… Hi ha moltes enveges, aquí dins, i qualsevol arma és bona per clavar cop de colze a l’adversari. Però no podia votar-hi a favor: és un cas irrisori, insignificant, comparat amb moltíssims altres de més urgents.

—Doncs llavors com és que va pujar tant de to, la cosa?

La Teresa Moll aclucà pesadament els ulls, com si hagués d’explicar una cosa que li feia molta mandra.

—Me sap greu recórrer al tòpic, però els homos ja sap com són. Es poden comportar amb les més absoluta pusil·lanimitat davant dels afers més greus i alhora dir-se el nom del porc per una nimietat. L’un és del Barca, l’altre de l’Espanyol i… van perdre els estreps. Tots dos. Perquè no us penseu, eh?, el doctor Rabell, i me sap greu dir-ho ara que ha passat el que ha passat, però el cert és que se va posar com un energumen, i tampoc no calia.

—I vostè creu que… que l’August es va sentir prou humiliat per venjar-se’n?

—Vol dir matant-lo? I ara! De cap de les maneres. El doctor Querat és una persona apassionada, certament, i quan es parla de futbol s’ofusca, però d’aquí a fer una cosa així… No, no, ho descarto del tot. Manco per pensament.

No avançava gaire, per no dir gens. Havia parlat amb els tres sospitosos principals i cap li semblava prou consistent com a assassí. L’Alegret no li havia caigut gaire bé, però no tenia cap motiu per carregar-se el catedràtic: essent el successor, només s’havia d’esperar. Potser és que era massa impacient? La Moll, veus?, sí que se la imaginava eliminant rivals i enemics a sang freda; el que no quadrava era el mètode: emmetzinar les pàgines d’un codicil a la manera d’El nom de la rosa sí, però entaforant res pel forat del cul de ningú fins a dessagnar-lo… Quant a en Querat, simpaties femenines a part, hauria de ser molt babau per pelar el director l’endemà mateix que dos testimonis presenciessin la picabaralla en directe.

El més curiós del cas és que cap dels tres semblava tan afectat com el president, com si la mort violenta del seu superior (i la plaça que havia deixat vacant) no els fes ni fred ni calor. Però no podia ser. Almenys un hi havia de tenir aspiracions secretes, si no tots tres. Tots quatre, més ben dit. Encara li quedava el coordinador amb ínfules. Però parlar amb ell li feia una mandra terrible; de què serviria, si ni tan sols havia assistit a la reunió decisiva?

Quan ja tancava la porta del despatx, la doctora Moll, a mig passadís, es va girar:

—De tota manera, jo de vós faria un cop d’ull a l’acta de la reunió. Verba volant, scripta manent.

Que en aquella santa institució es venerava la paraula «scripta», precisament perquè «manent» (al capdavall, no era la seva missió, fer romandre els mots?), no calia jurarho. A pesar del tractament informàtic generalitzat, es deixava constància escrita pràcticament de tot, tant de la feina com de la logística. Cosa que incloïa les actes de les reunions, com ara les de continguts, setmanals, que després arxivaven per poder-les consultar. I en doble còpia: la manuscrita, que feia funcions d’esborrany, i la passada a net, impresa.

—O sigui que a un dels tres caps li toca prendre nota de tot i després…

—No, i ara. Només els faltaria això —li aclarí el president mentre obria el despatx ara vacant d’en Rabell, on guardaven tota la paperassa del projecte DIEC2—. No, de l’acta se n’ocupen els coordinadors, per torns. Una setmana cada un. Com que són sis, els toca una vegada cada mes i mig, que no és gaire, i els va molt bé perquè és com si fessin pràctiques de presa de decisions. Pensa que allò que s’hi decideix, com que ja ha estat debatut primer als nivells inferiors i intermitjos, pràcticament va a missa.

—Vols dir que hi tenen veu?

—En principi no està contemplat. Coses de la normativa interna. Però a la pràctica sí que solen intervenir. Ara, sense vot, això sí.

Tot escoltant-lo, en Mel havia començat a fullejar l’acta de la reunió dels trons i ja s’ensumava que no li serviria de gaire. Cap al final d’una vintena de pàgines atapeïdes d’abreviatures, subratllats i signes tipogràfics en vermell, negre i verd, l’episodi de la picabaralla es resumia en uns quants sintagmes nominals amb profusió de signes d’exclamació i una inicial al davant de cada un: «R: Provocació gratuïta», «A: Justícia històrica», «R: Traïdor!», «A: Perico, i què?». Que a la versió impresa havien estat traduïts en una síntesi asèptica de menys de tres ratlles, tan esbravada que semblava allò que els diaris en diuen un simple «intercanvi de parers».

—Em penso que valdria més parlar personalment amb… Hi ha manera de saber qui la va redactar?

—Ja ho crec, les actes van firmades. Aviam, deixa’m mirar… Té, aquí al final, veus? La Lídia. Ara la faig avisar.

La Lídia Ximenes semblava nascuda per fer el que feia: ordenada, discreta, eficaç i quasi invisible. Allò que se’n diu una formigueta.

—Encara que hagués volgut no ho hauria pogut amagar, perquè l’endemà de les cúpules, vull dir de les reunions dels caps, tothom vol saber si les seves propostes han estat sancionades o no, i aprofitem el tràmit de passar l’acta a net per fer recompte. És com un campionat: cada grup s’apunta un tanto per proposta acceptada.

—Però això no fomenta la rivalitat i el secretisme?

—Miri, la rivalitat i el secretisme formen part de l’ofici. Sap allò que diuen que dins de cada català hi ha un lingüista? Doncs aquí diem que dins de cada lingüista hi ha un enemic dels altres lingüistes. Però els becaris són canalla, pensi que encara no han acabat ni la carrera. Per ells és com un joc.

La formigueta tenia opinió pròpia, tanmateix.

—Dèiem de l’acta de la setmana passada.

—Sí. Un cop passada a net, els coordinadors ens reunim per comentar-la i preparar la feina de la setmana. I aquest dia ja m’esperaven. El primer que em van preguntar és qui havia clavat el cop de porta. Es veu que havia retrunyit per tot l’Institut. No cal que li digui que pràcticament no vam parlar de res més.

—Però es van fer bàndols? Es a dir, es van posar a favor de l’un o de l’altre?

—Home, la majoria estàvem d’acord que la proposta de l’August no podia prosperar, atesa la tradició d’aquesta benaurada casa. —No va esmentar el terme «sodomita» que la doctora Moll feia anar tan alegrement, o més ben dit, tan seriosament—. Amb aquestes coses s’hi miren molt, perquè és molt fàcil ferir sensibilitats i molt difícil saber de qui. Tot i que, malauradament per al rigor professional, a l’hora de la veritat les afinitats personals pesen molt, i en això no hi ha color: tothom sense excepció s’estima més l’August que no el doctor Rabell, que certament en sabia molt però no destacava precisament per la simpatia. Bé, sense excepció si exceptuem en Juli. 1 en Salvador, això per descomptat.

—Què vols dir, que en Salvador sí que el trobava simpàtic?

—No, no, vull dir que en Salvador, com sempre, anava a la seva. Si li queia bé o malament no ho sabrem mai. De fet, és impossible de saber si algú li és simpàtic o antipàtic.

—Per què, que no es fa amb els altres?

—Al contrari: es fa amb tothom. Si és la persona més sociable del món! Massa i tot. Ell li dirà que és amic de tothom, però en realitat no ho és de ningú. Sap aquella gent que, per molt que hi tinguis tracte quotidià, no abaixen mai la barrera?

—I aquest dia com es va comportar?

—Doncs com sempre: molt participatiu, preguntant com havia anat la discussió, què s’havien dit, fent bromes sobre periquitos sodomites… Com sempre: massa participatiu, massa preguntaire, masses bromes.

—No cal que et pregunti si a tu et cau antipàtic, oi?

—Vol que li digui una cosa? Fins divendres no m’hi queia tant, perquè si més no té una virtut: no li agrada gens el futbol. Els dilluns es comporta com qualsevol altre dia, no està ni depre ni eufòric com els altres. Però aquell dia vaig sortir de la sala amb una sensació desagradable: em va fer l’efecte que se n’alegrava, que dos companys de feina s’haguessin escridassat.

No podia posposar més el moment de parlar amb en Salvador. Ambiciós i impenetrable eren les dues llufes que li havien penjat fins ara. Que per a ser un assassí es converteixen en virtuts, però no n’hi ha prou: per matar cal tenir un motiu.

El president l’advertí que en Parera no era a la seva sala i que ja havia enviat la secretària a buscar-lo. Devia haver baixat a dinar. Com que ell no tenia gana, va decidir aprofitar l’espera pujant a fer un cop d’ull a les golfes on havien trobat el mort. Suposava que és el que hauria fet un investigador de debò i es va renyar per no haver-hi pensat abans.

A la porta del recambró, que havien netejat a fons tan aviat com el jutge ho havia autoritzat, l’esperava una sorpresa: la doctora Moll, repenjada al llindar, contemplava el buit amb aire absort tot jugant amb un paperet que tenia als dits.

—He pujat per culpa d’això —i li va allargar el paper—. Quan la senyora de la neteja va xisclar abans de desmaiar-se, jo devia ser l’única de sentir-la, perquè era divendres horabaixa i l’institut estava pràcticament desert. Per això vaig poder contemplar l’escena amb tranquil·litat, i en trobar aquest paperet a terra vaig pensar això mateix que esteu pensant vós ara.

«De part del teu periquito», deia. Una atribució en tota regla.

—Per això vaig cuitar a ficar-me’l a la butxaca abans no arribes la policia. L’August no podia haver fet una cosa com aquella de cap de les maneres, però era evident que l’havien deixat allà perquè ens ho pensàssim.

El breu text era escrit en majúscules i amb ordinador. Impossible saber amb quin, naturalment. En Mel va decidir reprendre el paper de poli.

—Escolti, ja sap que això és un delicte? Ocultació de prova. O encara pitjor: qui em diu que no l’acaba d’imprimir vostè per desviar l’atenció del veritable culpable, que seria…?

La doctora no es va alterar ni poc ni gaire.

—… que seria jo mateixa? Ja es veu que sou nou en aquest ofici. M’imagineu, a mi, entaforant-li l’ampolla pels darreres? A part que primer l’hauria hagut d’estrangular. No, criatura, no, això són feines d’homo.

—Doncs si no és l’August, tal com m’ha dit abans, només ens queda el senyor Alegret.

—Sí, jo també m’ho vaig pensar, a la primeria. De fet, tenia un bon motiu per estar enfadat amb el doctor Rabell: s’adonava, igual com ens n’adonàvem tots, que el director últimament es mostrava molt… afectuós, amb l’August. Massa.

—Vol dir que estava gelós? Haig d’entendre que en Rabell i l’Alegret estaven…

—Ara ja no. Però hi havien estat. Per què es pensa que ha pujat tant, el doctor Alegret? Per això tenia por de perdre la preeminència, ara que els encants innegables del nou delfí estaven seduint el seu protector. De fet, no m’estranyaria que hagués interpretat l’enfrontament de dijous com una baralla d’enamorats.

—Per què, que en Querat també és… —no li sortia la paraula—, sodomita?

La doctora Moll i la seva elegància sorruda no li van tenir en compte la impropietat del terme.

—No, no. O almenys que se sàpiga, perquè en aquesta casa te peguen sorpreses cada dia. No, el senyor Querat no és homosexual, però ja sabeu que la gelosia encega les persones. De tota manera, ja us dic que m’ho vaig pensar al principi, però ho vaig descartar tot d’una. El reglament preveu que el director de projecte serà escollit entre els tres caps d’àrea, sense participació del director sortint. I en Juli, que duu tota la vida aquí dins, sap perfectament que pot comptar amb el meu vot.

—Per què?

—Per raons òbvies. Si hi rumieu una mica ho entendreu de seguida. I ara, si m’ho permeteu, tenc feina a baix.

I la sorruda elegància de la doctora Moll es perdé escales avall, deixant-lo cavil·lés amb les complexes relacions entre falsos heterosexuals, reprimides fingides i periquitos sodomites.

La idea de la doctora contemplant la troballa macabra «amb tranquil·litat» li havia fet passar la gana, però un tallat sí que li venia de gust. De baixada, va treure el cap al despatxet de la secretària («No, encara no ha aparegut, ja l’avisaré») i va seguir escales avall cap a la planta baixa mentre rumiava que si et perdies en un edifici immens com aquell, que a l’Edat Mitjana havia estat un hospital, vés a saber quant trigarien a trobar-te. I si t’amagaves ja no en parlem. O si t’hi amagaven.

A la cafeteria ja desparaven. Només quedava un comensal tocatardà prenent cafè a la taula del racó: en Juli Alegret, que se’l mirava amb la mateixa ganyota d’incomoditat de feia una estona. S’assegué al seu costat i va decidir experimentar una altra tècnica del manual del bon inspector debutant: el farol.

—Venia a acomiadar-me. La investigació ha anat més de pressa del que ens pensàvem i segurament aquesta tarda mateix els agents s’enduran en Querat.

L’Alegret va fer un bot i va vessar mig cafè a la taula.

—L’August? Però què diu ara!

El crit va espantar els dos cambrers que feinejaven entre les taules. En Mel va abaixar la veu.

—Dic segurament perquè encara no n’estem convençuts del tot. De fet, necessitaria reconstruir al més exactament possible els termes de la discussió, per això voldria que fes una mica de memòria. Com és que en Rabell es va empipar tant?

Aparentment calmat, el cap de continguts va agafar la tassa amb dos dits i la va observar amb atenció, com si esperés una revelació per part del cul de cafè que quedava.

—Perquè de cop i volta es va veure com el gran traïdor a la causa. A la culer, em refereixo. Pot semblar estranya tanta passió en un ofici tan ponderat com el de lingüista, però segurament hi té alguna cosa a veure: passar-se tot el sant dia entre llibres vells i sales silencioses exigeix una vàlvula d’escapament, si no ningú no ho podria suportar. La majoria dels filòlegs es desfoguen barallant-se amb altres filòlegs; civilitzadament, si vol, però déu n’hi do com se les canten. Ara, n’hi ha que es lliuren a passions més diguem-ne mundanes, sovint tan banals com el futbol. I el director era un fanàtic del Barca.

—I l’August de l’Espanyol.

—No és ben bé igual. Per l’August ser de l’Espanyol és, com ho diria?, una declaració de principis professional. No és visceral com els culers, diu, i sempre ho explica amb una imatge molt pròpia del gremi: «Els pericos carreguem el pecat original de venir d’un nom foraster —diu—, perquè “perico” és diminutiu de Pedró. Però som honestos i no ho amaguem. Els culers, en canvi, estan tan ofuscats per l’equiparació Barça-nació que s’han inventat el fals debat de l’etimologia del malnom, allò de si “culer” ve de “camp de cols” o dels culs dels espectadors sobresortint de les grades, per amagar-ne el veritable origen, que és l’apel·latiu injuriós amb què els van batejar els rivals per l’aire de senyorets que tenien en Gamper i companyia». M’ho sé de memòria perquè li he sentit explicar mil vegades. I sempre acaba assegurant que els lingüistes, com a científics, no podem obviar aquesta falta de rigor i que mentre no s’esmeni ell continuarà sent perico.

—De manera que la revisió del DIEC era l’ocasió perfecta per introduir-1’hi.

Una altra mirada al cafè. Si fins ara havia parlat a poc a poc, ara semblava mesurar cada paraula abans de deixar-la anar.

—Sí, i ja va estar vessada. Perquè en Feliu es va témer que, incorporant al diccionari un malnom tan ofensiu, que es cridava fa un segle als estadis i que ja estava enterrat, reviscolés. Un redactor d’esports en cerca de sinònims el troba, el planta en un titular i ja el tens escampat. El poder dels mitjans és… En fi, li feia pànic que la culerada l’acusés de ser el traïdor que ho havia consentit. Sí, és una paranoia sense cap ni peus, però què vol fer-hi?, aquí tothom veu conspiracions pertot arreu. El cas és que va perdre els estreps i va començar a acusar l’August de provocador.

—I de traïdor, pel que tinc entès. A què es referia? No pot ser que hi hagués alguna cosa més?

—Com ara què? Ah, ho diu per si hi havia… un lligam d’una altra mena? —En Juli Alegret va abaixar els ulls, i encara més la veu, que es va fer quasi inaudible—. No, no, i ara. Jo el coneixia molt bé, en Feliu, cregui’m, i li asseguro que no és el cas. Ja sé què està pensant, i s’equivoca. Era una discussió purament filològica, ideològica, si vol; acusant-lo de traïció en Feliu es referia a l’amalgama llenguapàtria-Barça, que per ell eren manifestacions de la mateixa cosa. D’altra banda, l’August sap, i sabia, que no té cap possibilitat de ser el nou director: quan tot això se solucioni i puguem nomenar, la Teresa em votarà a mi, ja hi pot pujar de peus.

—Doncs, si em permet que l’hi digui, a mi m’ha semblat notar-li un cert… decantament emocional cap a ell.

Per primera vegada en Mel va sentir la rialla del doctor Alegret. Un riure poc entrenat, perquè no li sortia gaire bé.

—Ha, ha, com es nota que no ha treballat mai aquí! La Teresa es deixaria cremar viva abans que permetre que se li notés la més mínima flaquesa. No li ha confessat el seu lema?: «La feina dignifica i el sentiment complica». Quina dona, eh? A part que la fascinació per l’August la pateix quasi tothom, aquí. És un noi encantador —fugaç llambregada irònica al cul de la tassa—. Fora d’un que jo conec…

Quan el cap de continguts va tornar del seu viatge per vés a saber quins viaranys mentals, ja no tenia ningú al costat, i es va preguntar si l’estrany investigador-redactor (o era un estrany redactor-investigador?) devia haver capit el sentit de l’última frase. Però en Mel no tan sols havia capit el sentit d’aquells punts suspensius sinó també alguna altra cosa, un mot que li havia estat brunzint al cap com un borinot fins que s’havia convertit en l’impuls que ara el guiava de dret allà on sabia que trobaria el sospitós fugisser.

Els bons investigadors, encara que siguin novells, no esbotzen portes a cops de muscle, i si han d’entrar, posem per cas, al despatx del difunt doctor Rabell resen perquè l’intrús, amb el neguit o les presses, s’hagi descuidat de tancar amb clau per dins. Com va ser el cas.

En Salvador Parera no li va semblar la persona extrovertida i farisaicament xerraire que li havia descrit la Lídia. Amb el llibre d’actes a davant, obert per la pàgina dels insults, quan alçà l’esguard vidriós davant aquella visita inesperada més aviat semblava un conill esporuguit contemplant el roc que tapa la sortida del cau. No s’havien vist, però el conill reconegué immediatament el caçador. I amb el primer tret ja va saber que no tenia escapatòria.

—Què, estudiant sociologia del futbol?

Els investigadors aprenen de seguida que de conills n’hi ha de dues menes: els que no perden mai l’esperança i claven bots fins a l’últim moment, enfollits, i els que, davant la imminència del final, s’aturen i miren el botxí als ulls per implorar, si més no, una mort honorable. En Parera era d’aquests.

—Jo què putes sabia que aquests s’anomenen pericos, a ells mateixos, i que això de periquitos és com un insult…

Què fa un bon investigador novell davant la confessió del culpable? Li posa una mà al muscle i li dóna ànims? O li llança una mirada perdonavides i li escup amb menyspreu «au, va» mentre l’emmanilla? El manual diu que ha de mirar d’esbrinar el per què.

—Què et va prometre, a canvi?

—L’ascens immediat a cap d’àrea i alguna flaquesa de l’Alegret que m’aniria molt bé de saber.

—Si et refereixes a la flaquesa que em penso, diria que ho sap fins a l’últim becari.

En Parera va voler riure però li va sortir una ganyota trista.

—No, em refereixo a la contrària. Que l’homosexualitat aparentment turmentada és fingida, una arma per aprofitar-se del vell i escalar.

—I ella com ho sap?

—Per raons òbvies.

Com a bon investigador novell, ni duia manilles ni les hi hauria sabudes posar. Però no calien. El conill va anar cap a la porta i es va quedar palplantat, sense esma d’obrir.

—Per què dius que t’aniria bé de saber?

Li va obrir la porta i el va deixar passar. Un raig de sol esbiaixat els va cegar tots dos.

—Per a una futura votació, no? Que es pensa que es conformarà amb ser directora de projecte?

Amb la mà de visera, en Mel va girar instintivament els ulls cap al despatx del president de la Secció Filològica. En el desplaçament, l’esguard va advertir una silueta repenjada a la barana del pis de sobre. El rostre de la doctora Moll, que els mirava, quedava exactament emmarcat per la porta del despatx del president de l’Institut. Li va semblar que deia alguna cosa, però era massa lluny per sentir-la. Va mirar de llegir-li els llavis: «… i el sentiment complica».