A Salvador Arimany aquell recipient ple d’ulls de vidre de la mida d’una pilota de ping-pong sempre li havia fet una certa aprensió. Quan de petit jugava a fet i amagar amb els amics dins el taller de sants que havia muntat el seu avi mai no s’ocultava a la sala de retoc. Senzillament no volia presenciar com els operaris oculistes serraven el cap dels sants, hi col·locaven els ulls de vidre bufats i el tornaven a enganxar. Preferia amagar-se a la sala de pintura, on treballaven els efistes, o al magatzem d’assecatge, entre les marededéus del Carme, els Sagrats Cors o els sant Antoni de mida humana. Va recordar la vegada que es va posar dins el motlle d’un sant Eduard i el seu amic Joan el va tapar amb el contramotlle. Afortunadament, la tapa tenia forats i quedava baldera, i va poder respirar durant l’estona que va romandre allí tancat. Quan el seu pare, després d’una hora de buscar-lo pel taller, el va trobar va tenir la sensació d’estar obrint la tomba d’un sobirà de l’antic Egipte. Però en lloc de sortir-ne un petit faraó amb cara de murri i engrunes de penediment, va sortir-ne un marrec amb els ulls enrogits, el moc penjant d’un forat del nas i el pantaló curt tacat d’escaiola. Va ser l’últim dia que va jugar enmig dels sants i el primer de la seva claustrofòbia.
De tot plegat devia fer uns cinquanta anys… Salvador Arimany no sabia per quin estrany circuit de la memòria havia pensat en el motlle de sant Eduard just en aquell moment, quan els seus ulls recorrien de forma rutinària les diverses estances de l’obrador per assegurar-se que tot estigués al seu lloc abans de tancar la porta. Era divendres i no s’hi tornarien a posar fins dilluns. Tenia la impressió que hi havia alguna cosa diferent de la resta de dies, però no aconseguia visualitzar de què es tractava. Les casulles i els altres atributs dels sants estaven penjats al lloc on els corresponia. La pasta de fusta, la gelatina, la silicona i la pintura es trobaven dins els recipients pertinents. Els filferros, l’escaiola i les serres de vogir ocupaven les prestatgeries. La seva mirada va desplaçar-se de les resplendents corones fetes amb fulls d’or fins a una comanda d’àngels preparada per enviar a uns excèntrics compradors russos. Ningú no havia tocat res. No va ser fins a la segona vegada que els seus ulls recorrien les estances, que li va semblar distingir un objecte no previst al damunt de la taula del seu despatx. Va acostar-s’hi. Efectivament, hi havia un ninot de drap que duia un jersei de llana beix entaforat dins uns pantalons marrons. El cor se li va encongir. Era ell. En realitat, no se li assemblava de res, però sabia que era ell. Algú s’havia entretingut a enganxar-li uns cabells grisos i una barba incipient. Però el més inquietant era el suport. El ninot estava clavat en una creu de fusta. Crucificat! El dolor abdominal que havia notat tota la tarda s’accentuà de cop i volta.
Des d’aquella posició tenia una visió privilegiada de tot el què passava al taller. Es coneixia aquelles estances com el palmell de la mà, com també es coneixia la rutina del seu propietari. Salvador Arimany… La tercera generació dels Arimany… i, per sort, l’última. Inconscientment va posar-se una mà a la butxaca i va trobar-hi un llumí. Va acaronar-ne la punta i va esbossar un rictus que podria ser interpretat com un somriure, si no fos que no somreia mai. Feia temps que fantasiejava amb la idea de matar-lo, però els últims esdeveniments ho havien precipitat tot i s’havia decidit. El tenia d’esquena, a uns set o vuit metres, però gairebé podia percebre’n l’halitosi. Li hagués encantat contemplar com se li descomposava el rostre en veure el ninot de drap, però només li veia el clatell. I el clatell, l’únic que evidenciava era la necessitat imperiosa d’un barber que li desembullés les grenyes. Va respirar profundament. Començava a pensar que no el trobaria, el ninot, i que hauria de variar el pla inicial sobre la marxa. Però ara ja no calia. Tot es desenvolupava tal i com havia previst. Va esmunyir-se fins al quadre de comandaments, va baixar el fusible de la llum i l’obrador es va quedar a les fosques. Només la petita claraboia circular del sostre seria el testimoni parcial dels esdeveniments que estaven a punt de passar.
Vint segons després tornava a ser al seu amagatall. L’únic que havia de fer ara era esperar.
Salvador Arimany va proferir un renec quan els llums es van apagar. En un primer moment no veia res. Després, els seus ulls es van acostumar a la foscor, només alterada per un raig de llum tènue que es filtrava a través de la claraboia. Tot i que la seva intranquil·litat anava en augment, va fer un esforç per pensar de manera racional. Tenia dues opcions: dirigir-se al recambró on hi havia el quadre de comandaments i mirar de determinar el motiu de l’apagada i solventar-lo, o anar fins a la porta principal, sortir al carrer i dirigir-se a la comissaria dels Mossos amb el ninot de drap. El recambró li quedava més a prop d’on ell estava, però més lluny de la claraboia, i significava penetrar dins la foscor més absoluta. No li agradava la idea. La porta d’entrada, en canvi, estava a l’extrem oposat. Suposava travessar la secció de retoc, on hi havia la claraboia, i seguir pel passadís. Va calcular mentalment que ho podia aconseguir amb poc més de quinze segons. Va decidir-se per la segona opció, no sense abans haver-se proveït d’una estàtua de la verge dels Dolors. No podia descartar que la persona que li havia deixat el ninot estigués dins del taller. Si era així, tard o d’hora es trobarien, i aleshores necessitaria una arma. No tenia ni la més remota idea de a qui s’estava enfrontant, ni perquè, ni si una estàtua de cinquanta centímetres seria suficient per abatre’l. Però més valia això que res.
Va afinar l’oïda. No sentia res llevat del batec del seu cor desbocat. Va travessar la sala de retoc, procurant no fixar-se ni amb la renglera d’ulls de vidre que semblaven mirar-lo de fit a fit, ni amb les casulles dels sants, que semblaven encobrir tot un regiment de fantasmes. Mai abans havia pensat que un taller de sants, el seu taller de sants, pogués esdevenir un indret tan espectral. A uns quants metres de la porta d’entrada va ensopegar amb un objecte i es va sobresaltar. Pel soroll que havia fet, va deduir que es tractava d’un pot de pintura o de dissolvent. No es va entretenir, però, a comprovar-ho. Ni tan sols va preguntar-se què hi feia un pot enmig del passadís. Havia de sortir d’allà com més aviat millor. Començava a costar-li respirar i el dolor abdominal, unes hores abans intermitent, no cessava d’importunar-lo. No entenia què estava passant. Només sabia que tenia por.
Va palpar les ranures de la porta fins que va trobar el pany. Va introduir la clau al forat, però aquesta no girava. Aleshores, va deixar l’estàtua de la verge dels Dolors al terra i va intentar-ho de nou. No hi havia res a fer. Estava tancada. Millor dit, estava segellada. A aquelles alçades tots els seus mecanismes interns ja estaven en alerta. Què significava tot allò? Hi havia algú entestat en què no sortís del taller? Li feia la impressió de tornar a sentir com el guix li tapava els narius, igual que quan, de petit, s’havia amagat dins el motlle d’un sant Eduard. Se sentia marejat i vulnerable. Forçosament vulnerable. Faltaven uns minuts per a les nou del vespre.
Va prémer tan fort el llumí que va trencar-lo. S’estava impacientant. Es delia per veure’l terroritzat i recargolant-se de dolor. Comptava que tot plegat aniria més ràpid, tenint en compte que havia ingerit fòsfor suficient per tombar un cavall. Li semblava incomprensible que encara s’aguantés dret. Havia dubtat entre fer servir raticida, al capdavall Salvador Arimany era una rata de claveguera, o esmicolar les puntes d’una capsa de mistos. Al final, havia considerat més enginyós el fòsfor. A més, no hi havia antídot. Un rentat gàstric amb permanganat potàssic o amb peròxid d’hidrogen podria salvar-li la vida, en cas d’un diagnòstic precoç i d’haver-ne ingerit una petita quantitat. Però no es donaven cap d’aquestes dues circumstàncies. El sentia panteixar pesadament. Va intentar endevinar quin seria el seu proper pas. Si el recambró o el despatx. En realitat, li era indiferent. El compte enrere ja feia set hores que havia començat. Salvador Arimany, l’últim dels Arimany, pagaria per la cobdícia, pel joc brut i per la prepotència. Va pensar que el temps no cura les ferides, com a molt les anestesia. Les ferides segueixen estant allà esperant el moment propici per tornar a aflorar. Un mai no aconsegueix enterrar completament el seu passat. El mateix passa amb la personalitat: una persona pot canviar de cotxe, de casa, de parella, d’amistats, d’estatus, de país, fins i tot de continent, però no pot canviar qui és. I Salvador Arimany no podia evitar ser un individu de la pitjor espècie.
Estava recolzat a la porta d’entrada del taller. A més del dolor abdominal i les dificultats que tenia per respirar, es notava els palmells de les mans humits, un ardor d’estómac sufocant i una rampa incontrolable a la cama dreta. Va pensar que no podia malgastar l’energia recreant-se amb el dolor. Ja que no podia sortir d’allà, havia d’aconseguir demanar ajuda. Va maleir el moment en què havia decidit que no necessitava un mòbil. Però al despatx hi havia telèfon. L’únic que havia d’aconseguir era arribar fins allà i marcar el número d’emergències.
Encara no s’acabava de creure que allò li estigués passant precisament a ell. Primer el ninot, després els llums, ara la porta. Sense comptar el dolor inexplicable que no sabia si atribuir a la por, a la claustrofòbia, a una indigestió… Però començava a sospitar que allò no era un cúmul de casualitats. Algú el volia veure terroritzat, afeblit, potser mort, i aquest algú estava dins el taller. No el podia veure, però el seu sisè sentit el percebia. Però qui? I per què? Va intuir que si aconseguia respondre encertadament a qualsevol dels dos interrogants, la resposta a l’altre ja l’obtindria per defecte. Va recollir la verge dels Dolors i va empassar saliva tres vegades consecutives abans de dirigir-se trontollant cap al despatx.
Estava en un clar desavantatge. Aquell combat l’havia agafat per sorpresa, però la partida encara no s’havia acabat. El seu cervell funcionava a tota velocitat. Si aconseguia esbrinar la identitat de l’enemic, potser tindria una oportunitat de salvar-se. Va procurar focalitzar el seu pensament en totes aquelles persones que s’alegrarien de la seva mort. El que primer li va passar pel cap va ser Mateu Grabulosa, el propietari de l’altre taller de sants d’Olot. Grabulosa havia començat treballant a Arimany S.A. de jovenet —quan ell encara jugava a fet i amagar per l’obrador— i, uns anys després, s’havia parat pel seu compte. Muntar un taller de sants, als anys setanta, no requeria una gran inversió en maquinària. Tot el procés, des de l’emmotllatge fins al retoc, era manual. Per aquest motiu, les despeses més importants eren per sufragar la mà d’obra especialitzada. Grabulosa, doncs, va decidir engegar el seu propi negoci en un petit obrador prop del riu Fluvià i per fer-ho es va endur els dos millors artesans d’Arimany S.A., que Ignasi Arimany, el pare de Salvador, havia format des de zero. Els Arimany no li ho van perdonar mai. I des d’aleshores, tant el pare com el fill van estar atents a cada moviment del seu competidor, amb l’esperança que en algun moment de vaques magres es veiés obligat a baixar la persiana o a dessacralitzar l’obrador i reconvertir la producció en nines o busts, com succeïa a alguns tallers. Però Grabulosa era llest, i quan veia que se li tancaven les portes del mercat llatinoamericà a causa de l’entrada massiva de l’estatuària kitch made in China, ja tenia la vista posada als països de l’Est. En els últims anys no n’havia sabut pràcticament res, fins que aquella mateixa setmana Mateu Grabulosa en persona l’havia anat a veure per mostrar-li el projecte d’un futur Museu dels Sants i per demanar-li que s’hi adherís. La veritat és que li havia semblat una excel·lent iniciativa, però venint d’on venia, li va donar a entendre on podia fotre’s la seva proposta. Quan va marxar del seu despatx, Salvador Arimany es va estar una estona intentant endevinar el motiu real d’aquella aparent visita de cortesia. Era evident que Grabulosa no el necessitava per tirar endavant el projecte. A què responia, doncs, el sobtat interès?
A aquelles alçades, els seus ulls ja s’havien acostumat totalment a la foscor, però no aconseguia ni abstreure’s de l’intens mal físic ni dominar la por. Li feia l’efecte que, a tots els racons, hi havia uns ulls observant-lo. Va intentar imaginar-se Mateu Grabulosa amagat dins el taller, rere les santes Bàrbara embalades per enviar a un restaurant de Tòquio, però alguna cosa no li quadrava. I en Lluc Calvet? El bo d’en Lluc… S’havia assegut durant divuit anys al mateix seient de la sala de pintura i pel seu pinzell havien passat tots els protectors celestials. Si algú es mereixia ser recompensat amb indulgències divines era aquell home que, de tan taciturn, semblava invisible. Quan ell s’havia posat al capdavant del taller després de la mort del seu pare, Calvet ja hi era. Durant tot el temps que havia treballat per a ell mai no s’havia posat malalt, mai no li havia demanat d’entrar una mica més tard o de plegar abans. Salvador Arimany va adonar-se del poc que sabia de la seva vida privada. L’únic que podia assegurar era que seguia solter als cinquanta-vuit anys —eren de la mateixa quinta— i que el temps lliure el dedicava a construir trens en miniatura dins una ampolla. Els havia vist en l’única ocasió que havia estat a casa seva i havia pensat que, segurament, la vida de Lluc Calvet també podria condensar-se dins una botella. El que més l’havia sorprès fou que tots els trens duguessin gravada la mateixa data: 1969. Potser no era més que una clucada d’ull a l’últim viatge del mític Carrilet, el tren que durant dècades va unir Olot amb Girona, encara que ell s’inclinava més a pensar que el món de Calvet s’havia aturat en alguna remota estació de tren a la darreria dels seixanta. La veritat és que no es va atrevir a demanar-li. Va considerar que no era de la seva incumbència. Uns mesos enrere i amb el pretext de la crisi, l’havia instat a prejubilar-se i ell s’hi havia avingut sense posar-hi cap impediment. Fins i tot li havia semblat que ja s’esperava la decisió. Certament era qui millor coneixia el taller i la seva rutina, però no el veia capaç de matar una mosca… Un soroll brusc el va apartar per un moment de les suposicions. No aconseguia discernir d’on provenia ni què l’havia causat. Inconscientment, la seva mà va prémer amb força l’estàtua de la marededéu dels Dolors. Una nàusea li pujava pel llarg del coll, continuava fins a la laringe i es recreava entre els anells cartilaginosos de la tràquea.
Quan, finalment, va aconseguir arribar al telèfon del despatx, estava convençut que els músculs de la gola no aconseguiren articular ni dues paraules seguides. Però aquest no era el problema. El problema era que a Salvador Arimany no se li havia acudit l’obvietat que estar sense llum era sinònim d’estar sense línia telefònica. Quan se’n va adonar, va renegar. Va colpejar la taula amb el puny. Va tornar a renegar. I va colpejar la taula amb més violència. Va pensar a encaminar-se fins a la claraboia i posar-se a cridar com un boig, però era inútil. El veí, o millor dit veïna, que tenia més propera era una vella amb qui tenia una pèssima relació. De cop i volta, un pensament paralitzant va instal·lar-se a la seva ment: per alguna raó que no havia arribat a comprendre mai, la veïna l’odiava i segur que li encantaria vetllar-lo en una funerària i dur-li un ram de flors a la seva tomba.
Feia un cert temps que s’havia obsessionat amb què els seus operaris feien molt de soroll. En un primer moment, Salvador Arimany no hi va donar importància i va atribuir-ho a un parell de reformes consecutives que havien fet al taller, l’última de les quals havia estat prescindir de l’envà que separava el magatzem de xarpes de la sala de retoc per tenir més espai. Però en assabentar-se que anava explicant el seu malestar a tothom qui trobava, va decidir fer-li una visita. Només d’obrir-li la porta va adonar-se que havia envellit molt en els últims temps i que tenia un aspecte francament desmillorat. Les galtes, abans de pa de ral, ara formaven dos petits clots i la papada, que recordava molt pronunciada, havia esdevingut una tiroide flàccida. Va observar que seguia fent servir el mateix tint de sempre, aquell que li deixava el cabell amb una tonalitat blavosa, només que ara se’l recollia amb un monyo. Ella va mirar-lo fredament, i amb l’excusa que estava netejant, ni tan sols el va deixar entrar al rebedor.
Ell es va disculpar per si el soroll de les reformes l’havia molestada, va remarcar que ja estaven enllestides i que no tenia prevista cap altra intervenció. Però també va procurar deixar-li clar que el taller tenia tots els permisos en regla i que la trentena de treballadors que hi havia seguirien fent exactament la mateixa feina que fins al moment. L’última frase probablement no va arribar intacta a les seves oïdes perquè ella li va tancar la porta de males maneres. Mentre baixava les escales, Salvador Arimany gairebé podia sentir com les ninetes inquietants de la vella, que en lloc de ser rodones eren per alguna rara mutació genètica allargades, com un gat, l’observaven a través de l’espieta de la porta. Va intentar, endebades, recordar com es deia. Sabia que tenia un nom de mineral, com Maragda o Argent o Robí, però com que, per a ell, sempre havia sigut la vella havia acabat oblidat-ne el nom.
Quan creia que la fal·lera del soroll ja li havia passat, va anar-lo a veure un mosso d’esquadra per comunicar-li que la veïna l’havia denunciat per contaminació acústica i olfactiva. Salvador Arimany ni tan sols acabava d’entendre el terme. Olfactiva? Què volia dir contaminació olfactiva? Li van venir ganes d’escanyar-la. A ella i a les seves dèries. Considerava que allò ja passava de mida. Aquella mateixa nit, va esmunyir-se al terrat de la vella i hi va abocar un pot de dissolvent damunt les rajoles. Així l’endemà tindria feina per fregar-ho i no s’entretindria escampant mentides. Si volia guerra, la tindria! Encara no havia sortit del terrat, però, que ja es penedia d’haver-ho fet. Al capdavall, era un coi de vídua amargada. Un coi de vídua que no havia superat la mort del seu fill únic.
Es va passar la mà pel front. Francament, li era difícil concebre que una vella amb una artrosi incipient ordís tot un estratagema només per venjar-se del soroll dels paletes i per haver-li llançat un pot de dissolvent al terrat. Hi havia d’haver alguna altra explicació. Algú o alguna cosa li estava donant voltes pel cap, però no aconseguia atrapar el pensament.
Li va semblar sentir a la llunyania les campanades del rellotge de Sant Esteve, però no endevinava quina hora devien marcar. Una nova nàusea li rondava per la tràquea i, abans que pogués arribar al bany, va començar a vomitar d’una manera convulsiva. Va ser en veure aquells vòmits fluorescents quan realment va prendre consciència que no es tractava ni d’una indigestió, ni d’una intoxicació per algun aliment en mal estat. Tots aquells símptomes només podien voler dir una cosa per inversemblant que li semblés: algú l’havia enverinat! El mateix algú que s’havia assegurat que no pogués sortir del taller i que no pogués demanar ajuda. Estava donant pals de cecs. Va deixar al terra la verge dels Dolors. L’assassí probablement ja no es trobava dins el taller i, per tant, no la necessitaria. No sabia quanta estona li quedava, ni tan sols si hi havia algun antídot per al verí que li havien subministrat. S’estava morint i aquesta certesa li causava pànic.
Respirava tan pesadament que semblava que en el taller hi hagués eco. La rampa muscular que fins aleshores només li afectava a la cama dreta, se li havia encomanat també a l’esquerra. El dolor abdominal el contreia cap endavant. No podia caminar, però sí que podia arrossegar-se. Salvador Arimany només tenia un objectiu: reptar fins al recambró, resoldre el problema de la llum, tornar al despatx i trucar a emergències. Si no feia tot això i no ho feia ràpidament, aquell taller es convertiria en la seva tomba.
«Perdona’m Senyor per haver pecat i que la teva llum m’acompanyi. Amén. Perdona’m Senyor per haver pecat i que la teva llum m’acompanyi. Amén…». Ja feia una estona, concretament des que havia començat a vomitar amb aquelles convulsions tan accentuades, que la seva veu interior repetia aquesta súplica una vegada i una altra. No era penediment; d’això no en tenia cap dubte. Però necessitava fer-se perdonar i aquesta espècie de lletania li proporcionava un cert consol. Sempre havia cregut que qualsevol consol s’havia d’aprofitar, vingués d’on vingués. Va notar un calfred. Sentir-lo arrossegar-se com un cuc pel taller li eriçava els pèls. Tenia ganes d’arribar a casa, posar-se sota la manta i tancar els ulls. Però encara no podia marxar. Li quedaven unes quantes coses per enllestir. No es podia permetre que alguna cosa es torcés en el darrer moment. «Perdona’m senyor per haver pecat i que la teva llum m’acompanyi. Amén». A pesar de tots els pals que la vida li havia propinat i a pesar que havia decidit prendre’s la justícia pel seu compte sense esperar la intercessió divina, es considerava una persona creient.
El taller li donava voltes com si anés borratxo. Però Salvador Arimany no anava borratxo. L’únic que havia begut era un got de vi i un trifàsic a l’hora de dinar. Per tant, les visions de totes les santa Rita prenent vida i temptant-lo o dels sant Antoni buidant-se les òrbites i rebotent-li els ulls de vidre bufats com en un torneig de ping-pong, no podien ser fruit de l’embriaguesa. Va aturar-se un instant per constatar que els sants no s’haguessin mogut del seu lloc. El seu cervell registrava tots els matisos del dolor. Quan es movia, les punxades descarregaven amb una fúria contra el seu ventre; però quan s’estava quiet, el pronòstic tampoc no era gaire més esperançador. Li faltaven uns vint metres per arribar al recambró dels comandaments. I vint metres, en aquelles circumstàncies, representava una eternitat.
Si ningú no l’auxiliava aviat, el seu fetge esclataria en mil bocins. Va recordar La Grande Bouffe, el film de Marco Ferreri, en el qual tots els seus protagonistes moren rebentats després d’un àpat pantagruèlic. Un suïcidi col·lectiu després d’una orgia dels sentits. La primera vegada que havia vist la pel·lícula, en un cinema de Perpinyà, havia estat amb ella. La seva Magdalena. S’havien escapat una tarda amb el Seat 127, quan encara festejaven. Però no fou una decisió encertada. Des de l’escena en què arriben a la festa un grup de prostitutes convidades per Marcelo Mastroianni, ja havia començat a remoure’s de la butaca. I va abandonar la projecció, escandalitzada, just després que Michel Piccoli morís i*ebentat al bany. A contracor, ell la va seguir. No volia perdre-la per a res del món. Es van casar poc després, però el seu amor sols duraria un parell de capítols d’un llibre d’Arturo Pérez Reverte. Una maleïda pneumònia es va interposar entre ells i se la va endur en una tarda de primavera. El soroll feixuc de la seva pròpia respiració dins el taller de sants li evocava el darrer dia que van estar junts, quan el grill de la mort circulava per l’aparell respiratori de la seva Magdalena.
Des d’aleshores no hi havia hagut cap altra dona. Mai. Tot i que la Ramona Teixidor, l’administrativa d’Arimany S.A., havia intentat alguna aproximació, ell s’havia mostrat esquiu. I més, d’ençà d’aquell vespre de gener, quan es va oferir per dur-la a casa amb el cotxe. Havia nevat i ella vivia al capdamunt de la pujada de la Solfa, en un barri que quedava gairebé incomunicat cada vegada que queien quatre flocs de neu: o sigui, un parell de cops l’any. Van fer el trajecte pràcticament en silenci, com si no sabessin de què parlar. Ell la mirava a cua d’ull i, de seguida, va adonar-se que es feia el senyal de la creu a cada revolt. Això el va irritar tant que va estar a punt d’aturar el cotxe i comminar-la a seguir la resta de camí a peu. Probablement, si hagués fet cas al seu instint, s’hauria estalviat l’escena vergonyosa d’ella abraonant-se-li al damunt i confessant-li de manera inequívoca els seus sentiments en el moment del comiat. Ell es va sentir acorralat i només va encertar a dir-li que no estava preparat per començar cap nova relació. V a tenir el tacte d’amagar-li que detestava les dones que, com ella, no es depilaven el bigoti. Des d’aquell episodi, al taller es va instal·lar una tensió que fins i tot les estàtues de guix podien palpar.
Salvador Arimany havia perdut la noció del temps. Es clar que això no era el més alarmant. El més alarmant era que el cos ja no obeïa les seves ordres. Gairebé no sentia les cames; l’única part del cos que funcionava amb normalitat eren els braços, que empenyien el tors i les extremitats inferiors cap endavant. Qui l’estava torturant d’aquella manera? Va imaginar-se la Ramona resant un rosari davant de les seves exèquies amb un escot prominent i un crucifix penjat. Despit? Lluc Calvet atropellant-lo amb un dels seus trens en miniatura. Revenja? La vella de pupil·les inquietants fregant els vòmits fluorescents. Rancúnia? Mateu Grabulosa rient sorollosament d’algun fet graciós que només ell havia sabut apreciar. Cobdícia? Tampoc no podia descartar que l’assassí fos algú que ni tan sols li hagués passat pel cap.
En un últim intent d’allunyar el dolor, va concentrar-se a repassar mentalment el que havia fet durant el dia i si havia vist algun dels seus sospitosos en un entorn poc habitual. A la sèrie CSI, Grissom i companyia sempre afirmaven que les darreres vint-i-quatre hores del mort proporcionen informació molt valuosa. Una esgarrifança li va recórrer la camisa suada. Acabava de pensar, per primer cop, en ell mateix com a objecte d’investigació policial. En el fons començava a assimilar que d’allà no en sortiria en vida. Mai no aconseguiria trucar a emergències. Ni tan sols aconseguiria arribar al recambró. Intuïa que li quedava poc temps de vida, potser minuts. També intuïa que, en algun lloc del seu interior, coneixia la resposta de qui l’havia enverinat. I no estava disposat a defallir sense haver-ho esbrinat.
Abans de perdre la consciència, Salvador Arimany va pensar en el poc que confiava en la justícia.
Va ser en un programa de televisió que va sentir a parlar per primera vegada de la paraula mobbing i es va autoconvèncer que això era exactament el que havia estat fent amb ella Salvador Arimany, des de la mort del Ramonet. Al cel sia! Només una rata de claveguera podia tenir la malícia d’anar-la a veure just el dia en què es complia un any de la mort del seu fill amb una oferta per comprar-li la casa i així poder ampliar el taller de sants. Cada cop que aclucava els ulls veia l’últim dels Arimany, deu anys més jove, al rebedor de la porta de casa seva amb un contracte sota el braç. Després d’aquella cínica visita Esmeralda Bosch va decidir dues coses: la primera, que procuraria viure el suficient perquè cada vegada que la rata cobdiciosa mirés al pati comunitari veiés qui li impedia fer realitat les seves ànsies expansionistes i, segona, abans de vendre la casa a l’Arimany, la cremaria amb ella dins.
Però no tot es va acabar aquí. A partir de la seva negativa, Esmeralda Bosch va creure observar certs canvis en la rutina del taller de sants. Els operaris s’hi posaven abans i acabaven més tard amb l’única finalitat aparent de fastiguejar-la. L’Arimany va adquirir una nova màquina que feia un soroll de mil dimonis i havia donat l’ordre d’engegar-la cada dia al voltant de les quatre de la tarda, l’hora en què ella mirava el fulletó. Els transportistes feien més viatges que mai, cosa estranya en una època de crisi. Sense esmentar aquelles obres que eren com el rosari de l’aurora! També als caps de setmana es produïen fets estranys, com aquell matí que estava al llit escoltant la missa de les deu per la ràdio i l’aparell va començar a emetre un seguit d’interferències. Però com que amb els sorolls regulars i irregulars no n’hi va haver prou per foragitar-la, Esmeralda Bosch estava convençuda que la rata havia passat a un segon grau d’assetjament. Era Túnica explicació que va trobar quan va notar que la roba que tenia estesa al pati cada dia feia més pudor d’aiguarràs i que unes emanacions desagradables s’introduïen pel refilo de la finestra. Ara volia intoxicar-la.
Havia d’admetre que, per un moment, el mosso d’esquadra la va fer dubtar. Va arribar a pensar que tot plegat era producte del seu odi. Que la rancúnia l’havia embogit. Que estava veient fantasmes allà on sols hi havia els handicaps de viure enganxada a un taller de sants. Però aleshores, aquella nit, el va veure clarament com abocava alguna cosa al seu terrat i l’endemà al matí les rajoles estaven empastifades d’un líquid viscós. Va notar com li bullia la sang a les artèries i va témer que li sobrevindria una embòlia allà mateix.
Si tornava a avisar la policia es limitarien a recordar-li que Salvador Arimany era una persona respectable d’Olot i que, amb cent anys, ningú no s’havia queixat mai de l’activitat del taller. Se n’hauria d’ocupar ella mateixa. Aleshores va recordar que, quan feia la neteja a l’hospital Sant Jaume, havia vist com atenien a un home que s’havia volgut suïcidar ingerint puntes de llumí amb un estofat de vedella.
L’estofat de vedella amb bolets. L’últim tec. La vella i la fregona. El ninot de drap. Les pupil·les de gat. La rancúnia atàvica i sense fonament. El dissolvent.
Salvador Arimany ho va veure tot clar. Fins i tot hagués fet un salt d’alegria si no s’hagués estat recargolant de dolor. La seva veïna l’havia enverinat! No sabia amb què —probablement havia afegit alguna amanita fal·loide enmig dels bolets de l’estofat— ni perquè. Però l’única persona que l’odiava i que tenia accés a la cuina de Can Quel, on ell dinava cada dia, era la vella. Tot i que estava jubilada, la mestressa de la fonda li havia comentat en alguna ocasió que la seva veïna hi anava a netejar un parell de cops a la setmana. No coincidien mai, perquè quan ell s’entaulava, ella ja havia plegat. Llevat del darrer migdia. Ell ja acabava el segon plat, quan la va veure sortir del restaurant. Ho recordava perquè havia estat a punt de cridar-la i demanar-li perquè carai havia hagut de trucar als Mossos. Però, en no saber-ne el nom, se’n va desdir. Maragda, Robí, Argent… Més que amb un bonic nom de mineral, l’haurien d’haver batejat amb el nom d’una pedrota.
Salvador Arimany estava rebuscant desesperadament en la memòria. La primera conversa que van tenir va ser quan la va anar a veure amb una proposta per comprar-li la casa. Li va oferir un preu molt acceptable. Ni per un moment se li va ocórrer aprofitar-se de la seva fragilitat. No la va intentar entabanar amb la lletra petita. Ella li va etzibar un no tan taxatiu que no li va quedar altre remei que oblidar-se de l’ampliació. De fet, fins que la mestressa de Can Quel no li va comentar que la vella anava pregonant que els operaris d’Arimany S.A. la torturaven amb el soroll, no van tornar a dirigir-se més de dues frases seguides. Tot allò era per haver fet un parell de reformes i per haver abocat un pot de dissolvent en un moment de ràbia incontrolada? Alguna cosa important se li escapava. O no? Feia unes setmanes que havia llegit a El Punt o al Diari de Girona el cas d’un indigent que n’havia matat un altre a Sant Pere Pescador perquè li havia robat una paella.
Va notar que estava impregnat d’alguna substància enganxosa. Havia tornat a vomitar, ara sense adonar-se’n. Ni tan sols se sentia marejat. Notava, això sí, que l’alè li pudia a all, com si hagués menjat un bon morter d’allioli. Però en les darreres vint-i-quatre hores no havia menjat res que dugués all. Es clar que, a aquelles alçades, ja no hi havia cap símptoma que el sorprengués. Mai no havia experimentat un dolor tan intens i alhora mai no s’havia sentit tan lúcid. Va interpretar-ho com la revifalla que fan molts malalts terminals just abans de creuar la línia vermella. Ell no veia cap línia vermella. Encara no. Potser perquè encara havia de fer una darrera cosa. No permetria que el seu assassinat quedés impune. No volia que els diaris de l’endemà publiquessin alguna cosa semblant a: «Troben mort al propietari del principal taller de sants d’Olot, Salvador Arimany. La hipòtesi més probable és una intoxicació per algun producte en mal estat del taller».
Va intentar fer un anàlisi de la situació. Estava estirat de bocaterrosa enmig del taller, a poques passes del recambró. No tenia força per arrossegar-se més. I per descomptat no podia aixecar-se. Va calcular que molt a prop d’on estava havia d’haver-hi un pot amb pinzells. Va estirar el braç dret i els seus dits van començar a palpar els vasos buits fins que van topar-se amb un feix de pèls fixat a l’extrem d’un mànec. Va sucar la punta del pinzell amb el vòmit que hi havia escampat pel terra i va dibuixar dues rodones amb una línia vertical enmig de cadascuna —els ulls de gat!—, un nas menut i una boca que no somreia. Esperava que a pesar de no saber-ne el nom i a pesar d’haver dibuixat aquells traços enmig de la foscor, els Mossos sabessin veure-hi el retrat de la seva assassina. Un ninot per un altre ninot.
La idea del ninot de drap se li va acudir sobre la marxa, quan ja havia decidit que Salvador Arimany no mereixia viure. Sempre havia tingut traça per cosir i, en un tres i no res, va retallar la tela, va omplir-la amb cotó fluix i va suturar-ne les costures. Una mica més complicat va ser trobar la fusta adequada per fer la creu i clavar a cops de martell un clau a cada una de les extremitats. No sabia ben bé quin efecte volia aconseguir amb aquell ninot crucificat, però sospitava que la rata s’hi reconeixeria i ho entendria com una amenaça. En el fons, Esmeralda Bosch desitjava que fos també el traspàs definitiu de la creu que feia tant temps que duia a sobre les seves espatlles. S’enganyava a si mateixa pensant que les creus es podien traspassar, llogar o vendre, com una mercaderia més.
Feia estona que no el sentia ni panteixar ni gemegar. Allò era un bon senyal. Potser només estava inconscient o potser el xoc hepàtic, que es descrivia sota l’epígraf d’enverinament per fòsfor, ja havia succeït. S’esperaria uns minuts més i sortiria del seu amagatall. Es coneixia aquell taller al mil·límetre. L’havia estat netejant durant un parell d’anys, quan Ignasi Arimany encara vivia. Probablement Salvador ni se’n recordava d’haver-hi coincidit algun cop… Amb el pare de la rata tampoc no s’havien acabat d’entendre mai. El gen de la prepotència s’havia anat transmetent generació rere generació. Aquella prepotència que convertia en invisibles tots i cadascun dels seus treballadors. En Lluc Calvet n’era l’exemple més paradigmàtic, però no era l’únic.
Tenia els peus cansats i les articulacions adolorides. Ja no tenia edat per estar-se dreta durant tantes hores rere la casulla de la verge de la Caritat del Cobre. El proper estiu faria setanta-tres anys, però quan es mirava al mirall en veia molts més. La mort del seu estimat Eudald primer, l’accident del Ramonet, al cel sia, després, i el mobbing de l’Arimany, l’havien envellit irremeiablement. Hi havia cremes antiarrugues, cremes per tensar la pell, cremes per regenerar els teixits, però encara ningú no havia inventat un cosmètic capaç de dissimular ni la rancúnia, ni la soledat. És clar que, en aquella ocasió, la seva decrepitud podia jugar a favor seu. En l’hipotètic cas que la mort de la rata s’arribés a investigar, ningú no sospitaria mai d’una veïna amb artrosi i que aparentava almenys deu anys més dels que tenia. Com si pel fet de ser vell, ja no hi haguessin motius per a matar. Estava segura que ni tan sols ell intuïa qui havia perpetrat tota aquella escenografia. No comptava que la capacitat d’introspecció de Salvador Arimany fos superior a la d’un ximpanzé. Ell sempre l’havia menystinguda. Sempre l’havia vist com una vella que fregava i incordiava. Però no sempre havia estat vella.
Havia arribat el moment de sortir de l’amagatall. Primer va treure el cap. Després el tors. Finalment, tota ella. Al taller regnava un silenci sepulcral. L’únic que havia de fer era lliscar fins al despatx per recollir el ninot i treure la silicona del forat del pany amb les pinces d’arreglar-se les celles. No calia que s’arribés al recambró dels comandaments. Que hi hagués hagut una baixada del corrent elèctric no l’incriminava per a res. A més, no volia topar-se amb el cadàver de Salvador Arimany, ni tan sols per comprovar amb els seus propis ulls que estava ben mort. Tampoc no volia tornar a veure aquell recipient ple d’ulls de vidre de la mida d’una pilota de ping-pong que l’havia incomodat des de la primera vegada que havia posat els peus al taller.
Passaven uns minuts de la mitjanit, quan la claraboia de l’interior del taller de sants il·luminava uns ulls de gat que s’esmunyien enmig de la foscor.
Cada vegada li costava més distingir la realitat del somni. Veia un prat lluminós, que reconeixia com el del Triai, i una làpida de marbre gris al lloc on, des del seu record, hi havia una gran escultura blanca en forma de creu en honor als Caídos por la pàtria. S’acostava a la làpida, que estava decorada amb un àngel igual que els que havia d’enviar a Rússia, i hi llegia nítidament: Salvador Arimany i Gelis (Olot, 1951-2009). Aquesta constatació no l’espantava. Ni tan sols el sorprenia. Salvador Arimany mai no havia volgut arribar als noranta anys. Considerava que era indigne passar-se les hores esperant la mort assegut en una cadira de rodes d’un geriàtric, amb el cabell blanc, la mandíbula lleugerament torta, els ossos dels pòmuls rossegant l’última capa de carn i una mascareta d’oxigen. Al capdavall potser era millor així. A més, ningú no el ploraria.
Duia una bona estona en aquell prat, quan finalment va veure algú que s’acostava a la seva tomba. Portava un abric blanc que li contrastava amb el carmí dels llavis i el negre del cabell. La va reconèixer a l’instant tot i que havien passat molts anys. La seva Magdalena. Portava un fermall de color verd al trau de la solapa. Una maragda!
Uns udols que no semblaven humans van sobreposar-se en el seu somni. En l’última cosa que va pensar Salvador Arimany va ser que es tractava dels seus propis crits.
I que no hi havia una línia vermella.